Situació
El castell del Catllar segurament era situat immediatament al damunt de l’església de Santa Maria —o Sant Pere— del Catllar. El penyal on es degué bastir domina el curs del riu Ter i el pas entre Vilallonga i Setcases.
Mapa: 218M781. Situació: 31TDG418900.
Per arribar-hi cal anar fins al santuari del Catllar i, des del darrere del seu absis, grimpar fins al cim del petit turó. (JBM)
Història
Aquest castell es trobava situat al comtat de Besalú, encara que inicialment podria haver depès del comte de Cerdanya, tal com sembla que en depengué el veí castell de la Roca de Pelancà, però no és clar. El terme del castell devia comprendre l’actual terme de Vilallonga de Ter, excepte la part corresponent al castell de la Roca de Pelancà, i el lloc d’Espinalba del terme de Llanars.
El lloc del terme documentat de més antic és el de Tregurà, que apareix l’any 978, quan el bisbe-comte Miró de Besalú donà el dret de pastura en el terme de Tregurà al monestir de Sant Pere de Besalú. El terme de Vilallonga es documenta a partir del 1011.
Els Descatllar.
AFE
La primera notícia comprovable del castell del Catllar és de l’any 1125, quan Guillem Descatllar i la seva muller Beatriu donaren a Bernat de Meians i a la seva muller Garsenda una peça de terra situada al vilar de Meians, al pla d’Ermengol. La vinculació al comtat de Besalú queda clara en una venda feta al 1133 per Arnau Descatllar, amb el consentiment de la seva família, a Ramon Font del Meians de Gralla (“ipsum Midianos de Grula”), en el comtat de Besalú a la parròquia de Sant Martí de Vilallonga.
No obstant això, Monsalvatje afirma que els primers senyors del Catllar i de la Roca de Pelancà foren Guillem Ramon entre 1067 i 1069 i Ademar Ramon entre 1090 i 1096. I una genealogia de la família Descatllar elaborada el segle XVIII posa com a primers membres de la família Guillem Ramon Descatllar, que l’any 1067 era senyor del castell del Catllar i un Ramon Ademar Descatllar, senyor del castell del Catllar, que vivia el 1141, si bé aquestes notícies no són comprovables i fins alguna és contradictòria amb els documents conservats.
El domini eminent del castell era en mans dels comtes de Besalú; això no obstant, no es conserva cap pacte feudal del castell on es reconegui aquesta condició fins després que el comtat de Besalú passés al patrimoni dels comtes de Barcelona. Així, l’any 1126 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, encomanà al senescal Guillem Ramon la batllia de Pere, fill d’Udalard, i l’honor que tenia el pare del petit Pere al moment de la seva mort; entre els castells que formaven part de la dita honor hi figurava el castell del Catllar. Posteriorment desapareix tota referència al domini eminent del comte sobre aquest castell.
El principal feudatari fou la família dels vescomtes de Besalú o de Bas, com s’anomenaren finalment, que també eren senyors del castell de Milany, entre altres. La primera notícia de la vinculació de la família vescomtal al castell del Catllar és l’esmentada encomanació al senescal Guillem Ramon, de l’any 1126, de la batllia del fill d’Udalard, vescomte de Bas. Aquesta dependència del senescal només havia de durar fins que el petit Pere arribés a la majoria d’edat.
Els drets dels vescomtes de Bas continuaren fent-se presents de manera intermitent. Així, l’any 1212 Hug de Torroja, en nom del vescomte de Bas, donà la conformitat de la donació que feren Guillem Descatllar i la seva filla a Ramon de Gurb, el qual fou rebut per l’esmentat Hug de Torroja com a home i cavaller del vescomtat. L’any 1228 Arnau Descatllar donà garanties sobre les possibles reclamacions dels vescomtes contra la venda del mas Frebert, situat a Vilallonga. A partir d’aquest moment, els vescomtes ja no apareixen més actuant com a feudataris del castell del Catllar, i foren els castlans els únics protagonistes.
Els castlans
Com sovint passà, foren els castlans els principals protagonistes del castell, del qual prengueren el cognom Descatllar. Deixem de banda els primers membres de la família Descatllar que cita la genealogia de la família i els que posa Monsalvatje com a senyors del castell del Catllar i del de la Roca de Pelancà, ja que, contràriament el que diu, aquests castells no tingueren el mateix senyor fins segles més tard. Els primers membres de la família documentats foren Guillem Descatllar, que l’any 1125 feu donació d’una terra situada a Meians, i Arnau Descatllar, que l’any 1133 vengué el lloc de Meians de Gralla situat al comtat de Besalú, a la parròquia de Sant Martí de Vilallonga. I vers l’any 1136 l’esmentat Arnau Descatllar, amb el seu germà Bernat de Viver, arribà a un acord amb Ramon de Puigmoltó sobre béns situats al Catllar. A partir d’aquest moment la família Descatllar es fa present de manera continuada, i centra la seva actuació en el castell del Catllar.
Les actuacions del Descatllar foren molt diverses. Una de les més interessants sobre les vicissituds del castell és la donació que l’any 1212 feren Guillem Descatllar i la seva filla a Ramon de Gurb del castell i terme del Catllar, de la parròquia de Vilallonga; al mateix temps, Hug de Torroja donà la seva conformitat en nom del vescomte de Bas i rebé Ramon Gurb, com a home i cavaller del vescomtat. No sembla que aquesta donació tingués cap repercussió posterior, ja que els castlans de Gurb, successors de Ramon de Gurb, no conservaren cap dret en el terme del castell del Catllar. Una altra actuació important es realitzà l’any 1250, quan el rei Jaume I donà a Galceran Descatllar el dret que tots els homes de Vilallonga i d’Espinalba (municipi de Llanars) que li pagaven castlania, estiguessin obligats a defensar el castell del Catllar i, a més a proporcionar-se les armes que cadascun d’ells necessitava en les campanyes defensives. L’any 1328 es redactà el conveni, que no se signà fins el 1331, que arranjava el plet que sostenia Ponç Descatllar contra els homes de l’Abella, que depenien del monestir de Sant Pere de Besalú, i pretenien no pertànyer al terme del castell del Catllar, i per aquest motiu es negaven a fer serveis d’armes. En el conveni, els homes de l’Abella reconegueren que havien d’acudir armats al so del castell del Catllar, sota pena de cinc sous per als infractors, i que havien de tenir, cadascun, armes i escut, en el centre del qual havien de portar la insígnia del Catllar, sota pena de cinc sous als desobedients. L’any 1385 els homes de l’Abella feren homenatge a Ponç Descatllar per raó dels serveis que havien de fer pel castell del Catllar i la força de la Sala. En aquest moment el castell de Catllar es trobava enrunat i era la força de Sala la que feia el servei de defensa dels homes del terme. Durant la guerra civil entre la Generalitat i el rei Joan II, el centre defensiu de tota la vall se centrà a la Roca de Pelancà, encara que de moment quedà a mans dels Descatllar; després tornà a separar-se el domini d’ambdós castells.
La participació decidida dels Descatllar a favor de la causa reialista es veié recompensada amb la concessió de diverses castlanies, que es veieren augmentades pels préstecs que Damià Descatllar feu al rei Joan II; com a garantia rebé diversos castells i castlanies, que juntament amb la incorporació del patrimoni dels Besora per casament, feren que els Descatllar tinguessin una important expansió territorial. Aquest augment del patrimoni motivà que els Descatllar deixessin de residir a la vall i així, l’any 1488, Damià Descatllar traslladà la seva residència a la vila de Ripoll.
Damià Descatllar no tingué cap fill mascle que el pogués succeir, i fou la seva filla Isabel la que continuà la nissaga familiar. Isabel es casà amb Pere Alamany amb la condició que els fills del matrimoni havien de continuar el cognom Descatllar i havien d’adoptar l’escut i les armes de la família. En aquell moment, la família Descatllar-Alamany es veié immersa en un drama familiar, arran de l’assassinat d’un germà petit de Damià Descatllar, anomenat Ponç, que havia actuat a la vall, exercint la capitania del castell de la Roca de Pelancà durant la guerra civil. No se sap clarament el desenvolupament del drama; únicament consta que Ponç Descatllar fou assassinat en una brega ben enllà del final de la guerra civil. Amb motiu o sense, foren acusats del crim els seus nebots i la reneboda, els quals l’any 1533 aconseguiren el perdó eclesiàstic del crim del cardenal Antoni del títol dels Quatre Sants Coronats, el qual autoritzà l’absolució de Pere Descatllar àlies Alamany (Pere Alamany) i la seva muller Isabel Alamany Descatllar (Isabel Descatllar) i Àngela, vídua de Ponç Descatllar i Oms, de l’assassinat de Ponç Descatllar. A més dels dubtes sobre el grau de culpabilitat, no queda clar si el Ponç Descatllar assassinat era o no el marit d’Àngela.
La resta d’actuacions dels Descatllar al terme de Catllar no tenen cap altre relleu que la compra que entre els anys 1617 i 1621 feu Lluís Descatllar del castell de la Roca de Pelancà als frares dominicans de Girona, que havien esdevingut senyors del castell per donació de la darrera senyora del castell, Estefania de Requesens.
Progressivament els Descatllar s’anaren allunyant de la vall, i de la vila de Ripoll es traslladaren a Barcelona o a Besora i concretament al casal de Montesquiu, i, més tard, a Santa Coloma de Queralt, quan s’entroncaren amb els comtes de Santa Coloma, i s’allunyaren definitivament de les valls del Ripollès.
L’edifici del castell ja es trobava enrunat l’any 1362, quan el rei Pere el Cerimoniós concedí permís a Ponç Descatllar, donzell, per fortificar la domus de la Sala, situada dins el terme del castell de Descatllar, ja que aquest castell es trobava derruït. A partir d’aquest moment el castell del Catllar deixà de tenir funcions defensives, les quals assumí, de moment, la fortalesa de la Sala, i més tard, el castell de la Roca de Pelancà. (APF-ABC)
Castell
Tot el cim del pujol del Catllar, lleugerament aplanat, havia estat clos dins un recinte de muralles. Actualment hi veiem tres nivells.
Detall d’un dels murs perimetrals.
J. Martí
Al sector oriental, el més accessible, a un nivell una mica inferior, en relació amb el punt més alt, hi ha un espai més o menys pla que té una amplada d’uns 3,80 m i una longitud d’uns 8,50 m. A la seva banda de tramuntana, la més abrupta, encara hi ha restes d’un mur exterior, que té un gruix de només uns 60 cm. És format per pedres força irregulars, col·locades les unes sobre les altres sense morter.
Si pugem vers ponent, arribem a la plataforma on devia haver-hi el castell. Té una longitud d’uns 19 m i una amplada total d’uns 7,50 m; un marge la divideix en dos, longitudinalment, hi crea dos nivells diferents. Tot al seu entorn hi ha restes de murs. A la punta de llevant hom pot veure un muret de 55 cm de gruix; al costat de ponent, hi ha un pany de paret de gairebé 6 m; al sud-oest, el mur s’adossa a la roca, per la qual cosa, en planta, podem veure que forma tres angles. En aquest costat, es veu un arc de descàrrega. Les pedres d’aquests murs-marge són molt poc treballades. Cal pensar, però, que en aquest indret altament estratègic, hi devia haver hagut altres construccions. (JBM)