El marc històric del romànic del Bages (segles VIII al XIII)

Antecedents

Per conèixer el període anterior a la invasió sarraïna i la consegüent ocupació del territori pels nouvinguts cal acudir, tant per al període prehistòric com per a l’històric, a les informacions que proporciona l’arqueologia, ja que el Bages apareix molt escadusserament en els textos històrics. Però amb tot, hi ha algunes dades relatives al temps anterior a l’alta edat mitjana.

Encara que l’home ja habitava el Bages des del Paleolític Mitjà, a mesura que ens apropem a l’època romana les restes arqueològiques són més abundoses; arriben al seu punt culminant en l’etapa ibèrica. Sobre aquest moment hi ha una teoria, molt controvertida, segons la qual a Yoppidum de Manresa cal referir un text (apòcrif o, almenys, gens fiable per alguns) de Titus Livi (26,17,2) en el qual es llegeix que Àsdrubal Amílcar tenia el seu campament a les Pedres Fosques (Làpides Atros), a l’Ausetània (in Ausetanis), lloc que es trobava entre les fortaleses d’Illiturgim et Mentissam”. Aquest episodi tingué lloc l’any 211 abans de Crist, durant la Segona Guerra Púnica, i l’historiador romà, per centrar el campament cartaginès, cita dos oppida ibèrics; el primer segurament es refereix al que després esdevindrà ciutat romana amb el nom d’Muro (Mataró), i el segon és Yoppidum de Mentissam —sense cap mena de dubte, el de Manresa— que cal situar al Puig Cardener, on avui hi ha la Seu manresana, on s’ha comprovat l’existència d’un nucli de població ibèrica. Fou aquest mateix indret el que el comte Guifré utilitzà per a centrar la nova ciutat de Menresa, que havia d’ésser la capital d’aquest comtat que havia d’ocupar una gran part de la Catalunya Central. Es per això que els manresans, al final del segle X, eren anomenats oppidani.

Ja d’època romana daten diverses inscripcions, que no informen de gran cosa, però serveixen per a constatar l’existència d’una població relativament important al Bages en època romana.

Però la gran controvèrsia que hi ha hagut en la historiografia del Bages, i en concret sobre la ciutat de Manresa, ha estat la possible existència d’una ciutat romana anomenada Minorisa, o amb altres noms semblants. El nostre parer es basa en la decadència, constatada arqueològicament, de Yoppidum de Mentissam i en la creació d’un municipi rural anomenat Bacasis, citat a la Geografia de Ptolemeu, i en l’existència d’una inscripció romana d’un resident a la ciutat d’Empúries anomenat A. EMILIO MONTANO BACASITANO; la qual cosa indica que aquest personatge era originari de Bacasis. Encara podríem afegir-hi alguna altra dada no tan concreta.

Així, doncs, creiem que durant l’època romana Yoppidum de Manresa decaigué, a causa de la creació d’aquest municipi romà, que no creiem que tingués cap estructura urbana important, sinó que devia ésser un conjunt de vil·les disperses pel Bages, com la de Boades o la de Matacans i moltes altres, de les quals hem constatat l’existència a través dels documents o de l’arqueologia. El nucli d’aquest municipi devia estar centrat en el quadrat format pels dos rius, Llobregat i Cardener, i els termes de Castellnou de Bages i l’actual de Manresa, que és el que es coneix, més o menys com a Pla de Bages. Aquest sector, durant els segles X i XI, i part del XII, era conegut amb els noms de Campo Bagas I Bages I Baias I Baies, com a record de l’existència en aquest indret d’un nucli urbà d’època anterior, però que en aquell moment no es restaurava i, en canvi, l’antic oppidum de Manresa es convertia en el centre d’una ciutat alt-medieval i capital d’un comtat, mentre que el Campo Bagas era només una part del terme de la ciutat de Manresa. Posteriorment aquest sector s’anà desmembrant en diverses poblacions: Sant Fruitós de Bages, Santpedor i part de Sant Martí de Torroella, les quals no adquiriren una total independència de la ciutat de Manresa fins al final del segle XIV.

Demografia

Mapa del Bages amb la senyalització de les estacions (necròpoli) d’època medieval que han pogut ésser detectades fins ara.

A. Daura-J. Galobart

De l’època que estudiem, segles VIII-XIII, no tenim dades sobre la demografia bagenca, car els fogatges no comencen a aparèixer fins a la segona meitat del segle XIV. Amb tot, analitzarem les informacions parcials de què disposem, car tanmateix n’hi ha algunes.

El primer obstacle amb què ens trobem és no tenir en treballs cap referència d’època anterior a la o les repoblacions del Bages. Només sabem que en època ibèrica els poblats d’aquesta cultura són molt nombrosos, sobretot entorn del Pla de Bages. En canvi els nostres coneixements d’època romana són menys precisos; únicament s’ha detectat una gran vil·la a Boades, propera al gran sepulcre romà de la Torre del Breny. La resta de les vil·les identificades, que no sembla pas que constituïssin grans explotacions agràries, creiem que devien ésser petites i nombroses. D’altra banda, tot i creure en l’existència d’una ciutat romana, la Bacasis citada per Ptolemeu, no hem sabut trobar cap nucli urbà. Potser es tractava de l’actual Puig Cardener, però aquest nucli conservà el nom indígena de Mentissa o Menresa. A mesura que ens acostem al segle VIII les dades desapareixen i no disposem d’informació arqueològica, com no sigui les poc fiables referències de principi del segle X relatives a les vil·les antigues; però resta el dubte sobre llur antiguitat. Semblaria que abans de l’arribada dels musulmans el Bages ja s’havia despoblat en gran part, bé que no tenim dades per confirmar-ho o desmentir-ho.

Entrat el segle VIII hi ha la repoblació organitzada pel comte Borrell d’Urgell-Cerdanya, el qual, vers l’any 789 rebé l’encàrrec de repoblar i defensar Osona, el Berguedà i el Bages. Només podem assegurar que amb molta probabilitat fou en aquest moment quan hom atermenà la ciutat de Manresa, i, doncs, també es repoblà, sense que puguem saber quanta gent havia restat al territori durant el gairebé 20 centenar d’anys de domini musulmà. Tampoc no sabem quanta en restà després de la despoblació motivada per la revolta que el 826-827 protagonitzaren Aissó i Guillemó. Devia ésser molta, però no total.

En arribar a la repoblació definitiva del Bages hi ha alguns documents del segle X que permeten de conèixer la densitat de població d’algun terme concret. Aquest és el cas del terme del castell d’Artés, que el segle X comprenia l’actual terme municipal d’Artés i el de la parròquia d’Horta, avui incorporat al d’Avinyó. Aquest territori havia estat donat a Sant Pere de Vic pel comte Guifré, creiem que com a dotació de la seu episcopal; el 889-890 la donació fou confirmada pel rei Odó. Com sigui que els habitants del terme d’Artés no volien reconèixer els drets de la mitra vigatana, l’any 938 es realitzà un judici presidit pel comte Sunyer i el vescomte Guadall d’Osona, en el qual a petició del mandatari del bisbe Jordi d’Osona els habitants d’Artés reconegueren els límits del terme i els drets dels bisbes vigatans. En aquest document signaren tots o la majoria dels habitants del territori en conflicte. En el cos del document hi ha relacionats 112 habitants, mentre que hi apareixen 125 subscripcions, més les de 7 assistents i dels 4 jutges. Si aquests 125 habitants del terme d’Artés vivien en un territori d’uns trenta quilòmetres quadrats, això donaria una densitat de 4,16 habitants per quilòmetre quadrat.

D’aquest mateix terme procedeix una altra informació posterior (del segle XIII) i d’un caràcter diferent. Es tracta d’una relació de masos que consten en una convinença que feren el bisbe de Vic, Guillem de Tavertet (f 1233), i el castlà d’Artés, Guillem de Guàrdia, sobre els respectius drets; els masos sobre els quals té drets són cinquanta-un. Si a aquest nombre hom aplica la proporció de tres, o quatre, o quatre i mig, dona un augment de la població del terme, tenint en compte que els masos del terme d’Artés-Horta hi són tots esmentats. Però la diversitat del tipus d’informació, persones en el primer i masos en el segon, no permet de fer més precisions sobre l’augment del poblament d’Artés.

Un judici celebrat el 977 permet de conèixer, aproximadament, el poblament d’una petita parròquia formada per una vall que porta el nom de Vallformosa. En aquesta data el comte Borrell i el vescomte Guadall d’Osona presidiren un judici en el qual el mandatari del comte reclamava pel seu patrocinat la propietat d’aquesta vall, però els seus habitants juraren que la tenien ja els seus avis i feia més de trenta anys; per tant s’hagué de reconèixer la justa propietat dels habitants de Vallformosa. En aquest document es relacionen quaranta-dos propietaris, però els habitants són molts més, ja que sembla que només se citen els caps de casa, car hi figuren set homes que consten “amb els seus hereus” sense relacionar-los, i quatre dones citades de la mateixa manera. Amb tot, si tenim en compte que aquesta vall té uns deu quilòmetres de llarg i que és molt estreta la seva part mitjana i alta, hem de considerar que la xifra de quaranta-dos propietaris és molt alta, car en l’actualitat només resta un mas que tingui activitat agrícola i un altre mas ha estat transformat en una “urbanització”.

La darrera dada que tenim sobre demografia fa referència a la vila de Cardona, als habitants de la qual, l’abat i els clergues de Sant Vicenç de Cardona i els vescomtes de Cardona i llurs fills, concediren una carta de franqueses, entre el 1102 i el 1125, una de les quals és la fixació de les prestacions econòmiques comunals. Els habitants de la vila són classificats i relacionats nominalment en tres grups: uns, suposem cavallers o rics propietaris, que han de pagar dotze diners, n’hi ha nou de relacionats i els podem considerar com la mà major; els catorze que paguen un diner cal considerar-los com la mà mitjana; la mà menor devien ésser els seixanta-tres que només han de contribuir amb una malla. En total són vuitanta-sis els habitants de la vila de Cardona que consten nominalment a la carta de franqueses. El primer interrogant que es presenta és concretar si només hi ha relacionats els habitants de dintre la vila o també hi són comptats els del terme; per l’onomàstica cal creure que hi ha relacionats els caps de casa de dins la vila. Així, doncs, la vila ja devia tenir una població relativament nombrosa, tancada en un clos murallat, ja que tot fa pensar que la concentració urbana ja devia existir o s’anava a fer, puix que el 1126 hi ha notícies de cases acabades d’edificar, i el 1137 consta l’existència d’un carrer anomenat Cambres. No hi ha dubte 21 de l’existència de la vila per aquestes dates, tot i que aquesta mena de documents sempre són conflictius, i hom difícilment pot escatir si la situació que es descriu és la present o la futura. També són interessants les tres mans descrites, encara que els documents només en classifiquen dues: els potentes comune, que paguen un diner, i els minores que en paguen mig o una malla; els que en paguen dotze no hi són esmentats amb cap nom concret.

Al final del segle XIII hi ha una nova relació dels habitants de Cardona, els quals el 17 de setembre de 1281 feren jurament de fidelitat a l’infant Alfons, que els rebia en nom del seu pare Pere el Gran, i juraren que mai no seguiren la host del vescomte de Cardona, que anà contra el rei. En aquest document són relacionats dos-cents quaranta-dos habitants de Cardona, els quals, comparats amb els vuitanta-sis del començament del segle XII, representen un creixement enorme (281,39 %). Però en aquest tipus de dades sempre es fa difícil la comparació. En la primera és possible que hom només relacionés els habitants de l’interior de la vila, bé que no és del tot clar; en la segona segurament consten els de la vila i el terme i, malgrat la seva particularitat, probablement tots els cavallers que vivien a Cardona, encara que haurien seguit el vescomte en la host que anà contra el rei; ara juren que no, i són els primers de la llista.

Aquesta gran concentració humana en un territori que hom suposa despoblat i en una època que hom creu que tenia un índex de creixement de la població molt baix, fa pensar que potser no era així. En la nostra tesi sobre la història de Manresa vam analitzar els grups familiars que protagonitzaven actes notarials, i ens trobàrem amb sorpreses. En un cas, per exemple, un grup de trenta-cinc nets venien unes terres que els havien pervingut dels seus avis; és possible que tots siguin nets, i que no hi figuri cap cònjuge, la qual cosa comportaria que dues persones en dues generacions s’haurien multiplicat per catorze i mig. Tot i que es tracta d’una proporció molt alta, no és il·lògica, puix que hi ha casos d’actuacions de cinc, sis, set, vuit i fins nou germans; amb dues generacions, la primera de les quals tingui sis fills, cadascun dels quals procreï sis fills més, hom ateny la xifra dels trenta-cinc nets esmentats. Cal considerar que hi havia una alta natalitat i que la mortalitat infantil no devia pas ser massa alta, a deduir dels resultats de l’excavació de la necròpoli de Santa Maria de Viladordis, on d’un total de vint-i-dues sepultures només tres corresponien a criatures.

En concret podem dir, tot i tenir present la precarietat de les nostres informacions, que durant el segle X el Bages, sobretot el Pla, devia ésser relativament poblat, tot i que no tenia cap concentració urbana important. El segle XII es produí una reagrupació del poblament en viles fortificades, de les quals cal destacar primerament la de Cardona, però ben aviat fou la de Manresa la que el segle XIV superà la de Cardona. Aquest retard pot ésser degut a la devastació del Bages que el 1114 feren els almoràvits, i que sabem que afectà greument la zona de Manresa, i potser no arribà a Cardona. Estudiarem el tema de la demografia i la concentració en el segle XIII al capítol de Manresa i Cardona.

Característiques de l’hàbitat

En època ibèrica, l’hàbitat del Bages era, com és típic d’aquesta cultura, concentrat en poblats fortificats amb una estructura semiurbana, als cims de les muntanyes que envolten el Pla de Bages. Al centre s’aixecava Yoppidum de Mentissam al Puig Cardener; aquest poblat és l’únic que perdurà en època romana, mentre que els altres desaparegueren en sorgir en diversos indrets una xarxa de vil·les, la majoria petites; només la de Boades constituïa una gran explotació agrària. Fins ara no s’ha detectat cap nucli urbà que fos el centre de la ciutat de Bacasis citada per Ptolomeu, i que cal situar al Pla de Bages; si és així hom pot creure que es passà d’un poblament concentrat en època ibèrica a un de dispers en època romana.

En la primera repoblació portada a terme pel comte Borrell d’Urgell-Cerdanya aquest atermenà la ciutat de Manresa, però no creiem que preveiés la creació d’un nucli urbà que sobreeixís del Puig Cardener; l’únic que devia pretendre era crear un nucli de defensa important i un centre econòmic i polític.

El comte Guifré en la segona repoblació del Bages mantingué la ciutat de Manresa en les mateixes condicions, i organitzà l’hàbitat de la resta del territori basant-lo en un poblament dispers, protegit per una xarxa de castells i guàrdies que eren el centre militar, polític i, a voltes, religiós del territori que li assignava. Prevalgué, doncs, l’estructura romana, però, què es conservà de l’hàbitat anterior? Què es creà de nou?

Pervivència de l’hàbitat anterior

De l’hàbitat romano-visigòtic cal distinguir les restes constructives: nuclis de població, vil·les, vil·lars, castells, esglésies, ponts, carreteres, sepulcres i altres restes arquitectòniques de les persones que els utilitzaven. Les restes, que en la segona repoblació s’aprofiten o se citen com a existents, són moltes.

De nuclis de població de pervivència anterior hi ha Manresa i Cardona, que eren antics oppida ibèrics que havien subsistit en època romana; fins i tot a partir del segle III s’havien revifat, com s’ha comprovat en el cas de Manresa. En canvi de l’antiga ciutat de Bacasis només queda el record del seu terme anomenat Campo Bagas o Baies, però cap lloc no és recordat com la ciutat antiga.

Les vil·les que el segle X reben el nom de “vil·la antiga” o el de vil·la acompanyat d’una particularitat de l’edifici o del territori, corresponen a vil·les del període anterior a la repoblació; així la Vila Picina també és anomenada villa antica. Al terme antic de Manresa, hem detectat una quinzena d’aquestes vil·les dels segles X-XI. Cal considerar les vil·les que porten el nom d’un repoblador com establiments nous, com és ara la villa de Ranlo, villa Scluani.

Els vil·lars antics són menys abundants en la documentació, bé que no pas inexistents. Així en la delimitació de l’antic terme d’Artés, a la zona tocant al terme del castell d’Oló, apareix un villare antiqus, que podria ésser el lloc d’Oló conegut com Tres Vicos.

Els castells anteriors a la repoblació també hi són representats en possibles restes arquitectòniques i d’altres només els podem deduir de la toponímia. Així en el castell o castells d’Artés si partim del topònim de rel llatina, arx-arcis que significa fortalesa, de les tres inscripcions romanes trobades al costat del castell, encastades a la paret, i de la possibilitat que les restes arquitectòniques de l’antic castell siguin d’època anterior a la repoblació, podem considerar que al puig d’Artés hi havia una fortalesa romano-visigòtica. Al mateix terme i al mas de les Torres hi ha unes restes arquitectòniques molt singulars, amb dues torres i un cos trapezoïdal enmig; una part d’aquest conjunt, el cos intermedi i la torre de tramuntana, donen peu a ésser considerades anteriors a la repoblació. El castell de Marró, a Montserrat, també ha d’ésser romano-visigòtic, car en la venda feta el 942 d’un alou en aquest castell, el terme començava de la porta antiga del castell de Marró (sicut pergit de ipsa porta antiga prescripti castri quem vocant Marae). Hi ha també l’existència del topònim Castellar, en l’actual població d’aquest nom, al terme municipal d’Aguilar de Segarra. Aquest “castellar”, referit al puig del castell, és situat de tal manera que dominava el pas de la Segarra al Bages per la via antiga que unia aquestes dues zones que corresponen a les ciutats de la Segarra (Prats de Rei) i Bacasis (al Pla de Bages). També podem recordar que a prop, a Sant Amanç de Rajadell, s’ha trobat una inscripció romana; el topònim, que significa lloc antigament fortificat i ara abandonat, la ubicació estratègica i el pas d’una via antiga permeten de creure que en aquest lloc hi havia una fortalesa romano-visigòtica de la qual ara no és detectable cap resta.

També creiem que a més de les vil·les, els castells i altres edificis, en emprendre la segona repoblació hom es trobà amb esglésies ja existents, no sabem si amb culte o no, però de les quals hom coneixia l’advocació, que serví per donar nom al temple i a la vegada al territori on aquest era ubicat. Aquest és el cas de les esglésies i llocs de: Sant Fruitós (de Bages), Sant Iscle (de Bages), Sant Mateu (de Bages). Totes tres esglésies han donat el nom a llocs, rius i, en el cas de Sant Mateu, a un castell; al final del segle XI hom els afegí el determinatiu “de Bages” en els dos primers; el tercer, que no era en el Campo Bagas, no sabem quan l’agafà. A aquestes esglésies cal afegir els monasteriolos, és a dir, monestirs de tradició visigòtica anteriors a la segona repoblació. Així les esglésies esmentades es veuen ampliades amb les cinc de la muntanya de Montserrat: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere, Sant Martí 1 Santa Cecília, i els monistrols de Rajadell, Calders i Gaià.

Les vies de comunicació que el segle X són considerades com strata antiga o via antiga són: la que comunicava el Bages amb la Segarra per la vall de Rajadell, i la que passava per Segalers cap a Cardona i d’aquí cap a Calaf o al municipi romà de Segarra, que cal situar a Prats de Rei, tot passant per la Molsosa. Els ponts, complements de les carreteres, no són citats com a antics; només el pont vell de Manresa té la base d’un pilar que pot ésser atribuït a les restes d’un pont romà; a la segona meitat del segle X hi havia un pont, que s’endugué el riu, davant Navarcles, que servia perquè l’estrada que venia d’Osona i es dirigia a Manresa i Cardona i la vall del Llobregat, pogués travessar el riu Llobregat però no tenim cap resta arquitectònica que permeti assegurar la seva antigor; només podem afirmar-ne l’existència i la desaparició en la segona meitat del segle X.

En la documentació dels segles X-XI apareixen com aprofitades altres restes arquitectòniques. Un aprofitament clar és el del sepulcre romà que pertanyia a la vil·la romana de Boades; fou aprofitat i fortificat en la repoblació, d’on li ve el nom de la Torre del Breny a Castellgalí. També prop de la vil·la de Boades hi ha un altre sepulcre romà més humil. Però més interessants són els topònims: Boada, Boadella, Mata, el primer dels quals correspon a una volta, la qual citada com és el segle X o al començament de l’XI per designar un lloc, denota que es tracta d’unes restes romano-visigòtiques, opinió que es referma pel fet que el nom de Boades respon a una gran vil·la romana excavada i on encara es conserva dreta una- paret d’una exedra semicircular. Aquest topònim es repeteix en un lloc indeterminat del Pla de Bages, entre Santpedor i Sant Martí de Torroella, a Navarcles; també el trobem en diminutiu, Boadella, a Rajadell i a Callús. El topònim Mata, no del tot clar, s’hauria de referir a una vil·la fortificada o a una fortificació determinada; al Bages hi ha el lloc de Matadars, que creiem que ha de correspondre a aquest tipus de vil·la i que, a més, devia tenir les restes d’un aqüeducte que forma el nom compost de Matadarchs o Matadarcus. Àdhuc ben constatada tenim també l’existència de monuments antics en la delimitació del terme d’Artés quan aquest passa “pel pujol on hi ha els monuments” (ad ipso pugolo ubi sunt monumenta), i també passa per un aqüeducte, que encara no fa gaire es conservava en part, i per les pedres “on hi ha inscripcions” (per ipsas làpides ubi sunt caracteras confictas).

Per tant, bé que les pervivències arquitectòniques de l’hàbitat anterior foren relativament moltes, no impliquen l’existència d’una població assentada de manera permanent. Es despoblà el Bages totalment? La despoblació fou només parcial?

Quan parlem de despoblació més aviat hauríem de dir que es tracta d’una desorganització, ja que el que desapareix és l’organització de les estructures polítiques, militars i religioses, mentre que una part de la població marxa, l’altra resta i viu al seu aire, sense cap dels serveis que li proporcionava l’organització anterior, els quals han d’ésser suplerts individualment o col·lectivament pels pobladors que resten. Un problema greu planteja la impossibilitat de conèixer suficientment la persistència de cultes a les esglésies de la muntanya de Montserrat, sobretot Santa Cecília, i a d’altres esglésies com Sant Fruitós de Bages, Sant Iscle de Bages i Sant Mateu de Bages, i la possible vida eremítica entorn del monestir de Sant Benet de Bages, on es devia venerar el cos del màrtir sant Valentí. Fins i tot al Puig Cardener hi deurien restar pobladors que devien mantenir la tradició del terme de la ciutat de Manresa, tal com l’establí el comte Borrell de Cerdanya-Urgell en la primera repoblació. Tant al Bages, com a Ósona, la persistència de pobladors en els períodes de desorganització administrativa és segura, però és difícil avaluar-ne la intensitat.

Els nous establiments

En la segona repoblació del Bages, el comte Guifré organitzà el territori de tal manera que l’interès per la defensa prevalia sobre qualsevol altra necessitat, però la configuració del territori no permeté la creació de nuclis de població concentrats dalt un puig on s’aixequés un castell que els havia de protegir amb les seves muralles. Segurament el problema econòmic fou també determinant en la impossibilitat d’organitzar uns termes de castells com a divisions polítiques i militars, que devien tenir com a centre un castell aixecat en un punt estratègic del territori; sovint al costat del castell s’alçava l’església, si bé alguns termes en tenien més d’una. Aleshores els repobladors aixecaven les vivendes en un lloc qualsevol del territori que es disposaven a aprisiar. Els aprisiadors importants, generalment vicaris comtals o de famílies vescomtals, aixecaven esglésies o en restauraven d’existents; també foren ocupades les ruïnes de les vil·les antigues i se’n crearen de noves, però creiem que devien ésser de poca importància i possiblement les vil·les alt-medievals i les romano-visigòtiques només devien tenir en comú el nom, tot i que d’alt-medieval, no en coneixem cap.

Els únics nuclis de poblament que diferien dels termes dels castells eren Manresa, Cardona i Moià, que estudiarem més endavant per separat, amb totes les particularitats d’aquests termes: el de la ciutat de Manresa sabem que tenia un petit burg al Puig Cardener; era a la seva falda, però minúscul, el de Cardona; i del de Moià no en sabem res fins ja entrat el segle XII, quan es produeix un procés de concentració de població general a tot el Bages.

Així el Bages als llocs alts es poblà de castells, guàrdies i esglésies, mentre que als plans, entre els camps de cereals i vinyes, apareixien les cases i els casals dels pagesos, i de tant en tant una església i alguna torre d’un propietari important trencaven la monotonia del paisatge.

Bibliografia

Bibliografia específica

La bibliografia específica sobre la història del Bages fins al segle XIII és molt reduïda, ja que la major part de les publicacions existents són monografies que estudien la totalitat de la història i normalment els primers segles són analitzats d’una manera superficial i sovint desorientadora. Malgrat aquest panorama desolador, disposem d’algunes publicacions que estudien alguns temes concrets d’aquests segles inicials de la història de Catalunya. Però la major part del nostre estudi es basa en la nostra tesi doctoral sobre la història de Manresa i diverses fonts documentals.

• Albert Benet i Clarà: Sallent, dels orígens al segle XIII, Ed. Dalmau, Barcelona 1977.
• Albert Benet i Clarà: L’expansió del comtat de Manresa, Ed. Dalmau, Barcelona 1982.
• Albert Benet i Clarà: El terme antic de Manresa, Amics de la Història i de l’Arqueologia, Manresa 1981.
• Albert Benet i Clarà: Manresa, mil anys enrera (s. X i XI). Col·legi de Doctors i Llicenciats, Manresa 1981.
• Albert Benet i Clarà: Història de Manresa. Dels orígens al segle XI. Resum de la tesi presentada per assolir el grau de doctor en geografia i història. Universitat de Barcelona, 1982.
• Albert Benet i Clarà: Toponímia del terme antic de Manresa, “Miscel·lània d’Estudis Bagencs”, 1, Manresa 1981, pàgs. 205-210.
• Albert Benet i Clarà: El castell i les muralles de la ciutat de Manresa en els segles X-XI, a “Aplec de Treballs” 1, Manresa 1982, pàgs. 15-18.
• Albert Benet i Clarà: Les esglésies de la ciutat de Manresa als segles X-XI, a “Aplec de Treballs” 1, Manresa 1982, pàgs. 19-27.
• Albert Benet i Clarà: Els topònims “Manresa i Bages”, a “Dove-Ua”, 2, Manresa octubre-novembre 1981, pàgs. 16-19.
• Albert Benet i Clarà: La repoblació del comtat de Manresa, a “Dovella” 3, Manresa desembre 1981, pàgs. 15-17.
• Albert Benet i Clarà: El Bages, nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?, a “Dovella”, 4, Manresa gener-febrer 1982, pàgs. 12-19.
• Albert Benet i Clarà: L’origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392), a “Dovella”, 10, Manresa setembre 1983, pàgs. 26-31.
• Albert Benet i Clarà: Santa Maria de Viladordis (La Salut), Manresa a Les Excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Departament de Cultura de la Generalitat, Barcelona 1982, pàg. 399.
• Albert Benet i Clarà: Manresa dels orígens al segle XIII, a “L’Avenç”, núm. 70, abril 1984, pàgs. 42-47.
• Albert Benet i Clarà: El naixement de la vila de Sant Fruitós de Bages, a “Dovella”, 12, Manresa febrer 1984, pàgs. 6-10.
• Albert Benet i Clarà: La repoblació del Bages i l’Alta Edat Mitjana, a “XXVI Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos”, vol. 1, Manresa 1984, pàgs. 39-47.
• Jaume Gibert I Arissa: Reconeixement dels límits del terme d’Artés al segle X, a “Miscel·lània d’Estudis Bagencs”, 1, Manresa 1981, pàgs. 139-148.
• Josep Lladó: D’una carta del rei Jaume II referent a la vila de Súria, a “Ciutat”, Manresa 1928, pàgs. 41-43.
• Antoni Pladevall i Font: El castell bisbal d’Artés. Notícies històriques, a “Ausa”, vol. VIII, Vic 1975-1978, pàgs. 341-347.
• Antoni Pladevall i Font: La capella de Sant Joan, a “Parròquia de Sant Feliu. Monistrol de Calders” núm. 9, 1 de gener del 1972, pàg. 1.
• Antoni Pladevall i Font: El bisbat de Vic entre els anys 1685 i 1688, a “Ausa”, vol. VIII, Vic 1975-1978, pàgs. 44-63.
• Antoni Pladevall i Font: Dues llistes de parròquies del bisbat de Vic, a “Boletín Arqueológico”, 1971-1972, pàgs. 283-304.
• Antoni Pladevall i Font: Resum històric del bisbat de Vic, Vic 1969.
• Antoni Pladevall i Font: Sant Valentí de Cal Tinet, a “Full Diocesà”, Vic 11 de gener de 1981, pàg. 8.
• Antoni Pladevall i Font: Sant Mamet de Bacardit, a “Full Diocesà”, Vic 18 de setembre de 1977, pàg. 8.
• Antoni Pladevall i Font: La Mare de Déu de la Tosca, a “Full Diocesà”, Vic 11 de març de 1979, pàg. 8.
• Antoni Pladevall i Font: Santa Llúcia de Rajadell i Santa Caterina de Cervera, a “Hoja Diocesana”, Vic 21 de setembre de 1969, pàg. 8.
• Antoni Pladevall i Font: Sant Miquel de Rajadell, a “Full Diocesà”, Vic 30 d’abril de 1978, pàg. 8.
• Antoni Pladevall i Font: Capella de Sant Francesc, a Santpedor, a “Full Diocesà”, Vic 15 desembre de 1974, pàg. 8.
• Francesc Rafat: Materials per a la història religiosa de Rajadell, a “Miscel·lània d’Estudis Bagencs”, 1, Manresa 1981, pàgs. 177-191.
• Josep M. Sabala i Sanfont: La comtessa Guisla de Barcelona: Noves dades genealògiques, a “Estudis d’Història Medieval” vol. V, pàgs. 31-43.
• Joaquim Sarret i Arbós: Dades històriques de Súria, a “Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages”, núm. 107, Manresa gener-febrer del 1927, pàgs. 2-8.
• Joaquim Sarret i Arbós: Jueus a Manresa, Manresa 1917.
• Joaquim Sarret i Arbós: Manresa, castell-ciutat. Estudi sobre’l provable emplaçament de la primitiva Manresa, Manresa 1916.
• Roser Serra i Coma: El molí del Blanquer, de Calders, a “Miscel·lània d’Estudis Bagencs” 2, Manresa 1982, pàgs. 143-149.
• Xavier Sitjes i Molins: El sistema defensiu de Castellar a principis del segle XI, a “Miscel·lània d’Estudis Bagencs” 2, Manresa 1982, pàgs. 151-157.
• Valentí Noguera: Fonollosa v Camps, Manresa, 1911.
• Llogari Picanyol: La villa de Moyà, Moià 1959.
• Llogari Picanyol: Estudiós históricos sobre Moyà, Barcelona, vol. 1 1963, vol. 2 1966.
• Joaquim Sarret i Arbós: Santuari de Nostra Senyora de Juncadella. Història i tradicions, Manresa 1929.
• Joaquim Sarret i Arbós: Història de Manresa, Manresa 1921.
• Joaquim Sarret i Arbós: Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents, Manresa 1924.
• Joaquim Sarret i Arbós: Història de l’estat polític-social de Manresa, Manresa 1925.
• Joaquim Sarret i Arbós: Història de la indústria, del comerç i dels gremis de Manresa, Manresa 1923.
• Joaquim Sarret i Arbós: Sumari dels privilegis de Manresa, Manresa 1909.
• Joan Serra i Vilaró: Història de Cardona. Llibre I, Els senyors de Cardona, Ed. Sugranes, Tarragona 1966.
• Joan Serra i Vilaró: Història de Cardona. Llibre II, primera part, La vila, el veïnat i els castells, Ed. Sugranes, Tarragona 1968.
• Joan Serra i Vilaró: Història de Cardona. Llibre TV, L’església i parròquia de Sant Miquel de Cardona, Ed. Sugranes, Tarragona 1962.
• Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Caixa d’Estalvis de Manresa, Manresa 1977.
• Fortià Solà: El temple de Moià i Santa Maria de Misericòrdia, Vic 1918.
• Fortià Solà: Navarcles. Notes històriques, Manresa 1910. Fortià SOLÀ: Història de Sallent, Vic 1920.

Bibliografia general

• Els castells catalans, Ed. Dalmau, Barcelona 1976, vol. V.
• Sant Pere de Vilalta, Barcelona 1978.
• L’hospital d’un poble, Moià 1973.
• Ramon D’Abadal i De Vinyals: Els primers comtes catalans, Ed. Vicens-Vives, Barcelona 1965.
• Joan Clapers: Notes històriques de Sant Joan d’Avinyó, Manresa 1932.
• Joan Galobardes i Planas i Josep Puigbó i Canellas: Notes històriques d’Artés, Manresa 1933.
• Eduard Junyent i Subirà: Diplomatari de la catedral de Vic, segles IX-X, Vic 1980 i segueix la publicació.
• Francisco Miquel Rosell: Liber Feudorum Maior, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, vol. I, Barcelona 1945, vol. II 1947.
• Joaquim Miret i Sans: Les cases dels Templers i Hospitalers en Catalunya, Barcelona 1910.
• Valentí Noguera: Monografia del poble de Sant Matheu de Bages, Manresa 1904.

Arxius

Per elaborar la introducció i la història religiosa d’aquest volum, a més de la bibliografia esmentada, hem consultat les següents fonts documentals:

• Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, pergamins.
• Arxiu de la Corona d’Aragó, Monacals, Sant Benet de Bages, pergamins.
• Arxiu de la Corona d’Aragó, Monacals, Santa Cecília de Montserrat, pergamins.
• Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa, Llibre Verd i pergamins, Llibre del Consell.
• Arxiu Històric de Protocols de Manresa, protocols del segle XIII, testaments.
• Arxiu Capitular de Vic, Calaix 6, Episcopologi i i II, Liber dotationum.
• Arxiu Mensa Episcopal de Vic, Llibres de pergamins.
• Biblioteca de Catalunya, manuscrit 729, vols. III i IV.

(ABC)