La repoblació carolíngia
En el primer moment de la invasió sarraïna es degué produir una certa despoblació del Bages; naturalment no tenim cap dada, ni documental ni arqueològica, que permeti valorar el grau de despoblació que llavors es produí. Molt més important devia ésser la segona onada emigratoria que ocasionà la repressió d’Abd al-Rahman I a la vall de l’Ebre, després de l’expedició de Carlemany a Saragossa el 778, i que produí una forta emigració d’hispans que s’havien adherit al monarca franc pensant en un alliberament definitiu que no es donà. Creiem que els bagencs, implicats o no, voluntàriament o per mimetisme, també emprengueren el camí de la Septimània, on se’ls rebia amb els braços estesos i se’ls donaven terres ermes per posar en conreu. La despoblació degué ésser important, car al cap d’uns anys, quan Girona, Urgell i Cerdanya ja havien passat al domini franc, Lluís el Piadós, essent rei d’Aquitània, el 798 ordenà una ferma vigilància al llarg de totes les fronteres, i disposà que la ciutat d’Osona, els castells de Cardona, de Casserres i altres fortaleses que estaven abandonades, fossin reparades i habitades i encomanà al comte Borrell llur guarda amb els corresponents escamots.
Aquesta acció sembla que anava encaminada a aïllar al màxim Barcelona, ja que des del Bages hom podia dominar les comunicacions amb Lleida i Saragossa, o si més no, tenir-ne informació; al mateix temps que s’ocupaven unes terres i es defensaven d’un possible atac per la zona central que pogués arribar a terres de l’altra banda del Pirineu, seguint les valls del Llobregat i del Ter, tal com més tard realitzarien els sarraïns.
En primer lloc anem a dilucidar si aquesta ordre es complí, ja que no n’hi ha prou amb ordenar. Realment es degué complir almenys al sector de la Plana de Vic, que fou centre de la revolta d’Aissó i Guillemó el 826-827 i apareixen les ciutats d’Osona i Roda, repoblades. Això no obstant, el dubte plana sobre la vall del Llobregat i del Cardener. Es repoblaren les fortaleses de Casserres i de Cardona? Cap document posterior no ens ho indica, ni la coneguda carta de repoblació del comte Guifré per Cardona esmenta una ocupació anterior, ans al contrari, el comte Borrell referint-se a aquesta concessió digué: “Quan el meu avi, el comte i marquès Guifré, de bona memòria, construí i edificà per primera vegada aquest castell de Cardona amb els seus termes…”, per aquesta afirmació hauríem de dir que Cardona no es repoblà. A desgrat d’això, la nostra opinió és que la falta d’informació és el que motiva que el comte Borrell s’equivoqui en aquest punt.
Tenim, però, algun altre indici que ens permeti confirmar aquesta primera ocupació? De directe no en tenim cap, ni tan sols de caràcter arqueològic, car és molt difícil precisar una cronologia que ha de diferenciar menys de vuitanta anys. D’indirectes tenim la notícia en les repoblacions monàstiques d’una cel·la a Ardèvol, abans del 805. I encara en tenim una altra, hipotètica, però que pot donar llum a la nostra qüestió. Es tracta de la butlla del papa Benet VII al bisbe Froia de Vic, del 978. Aquest document confirma els límits i les possessions del bisbat i assenyala els límits del terme de l’església de Santa Maria de Manresa. Aquest comença pel Pont de Cabrianes i segueix cap a Santpedor, Callús, Guardiola, i en arribar als Comdals diu: “després (continua) al riu Cardener, tal com el comte Borrell atermenà, després puja pel Llobregat”. En un primer moment pensàrem que el comte Borrell entre el 947 i el 978 rectificà el terme, però de cap manera no podem pensar que l’atermenés del tot. A més el comte Borrell esmentat no tan sols podia referir-se a qui en aquell moment governava en aquest territori, sinó a qui havia estat comte d’Urgell i de Cerdanya i que en l’assemblea de Tolosa rebé l’encàrrec de repoblar Cardona i Casserres a més de la ciutat d’Osona. Ara, repassant el text, ens decantem més aviat a considerar que el comte Borrell no rectificà el terme sinó que l’atermenà en la seva totalitat. Aleshores hi ha dos comtes Borrell com a possibles creadors del terme de Manresa. Si fos el net del comte Guifré hauríem de considerar que s’hauria produït un fet important que empenyés el comte a una afitació nova del terme, ja que de cap manera no podem pensar que ell pogués fer el primer terme, ja que en temps del comte Guifré, el 889-890, apareix la ciutat i l’església de Manresa, que havien de tenir ja uns termes establerts; ni tampoc no podem pensar que ho fes al moment de la consagració de l’església de Santa Maria de Manresa, ja que això es feu en temps del comte Sunyer i del bisbe Jordi de Vic, entre el 914 i el 947, tal com es detallà en una nova dotació de l’església de Santa Maria de Manresa feta el 1020 pel bisbe Oliba, la comtessa Ermessenda i el seu fill, el comte Berenguer Ramon I, on es feu una nova descripció del terme tot dient: “I com que no trobem l’acta de dotació de l’església que feren el senyor Jordi, bisbe, i Sunyer, marquès en temps de la consagració, (el bisbe Oliba) requerí antics inspectors dels termes, tal com autoritzen les lleis, els quals tinguessin coneixement del dot vell i perdut en la dita persecució, i reconeguessin plenament els termes parroquials de Santa Maria (de Manresa) tal com constava en el dit dot”.
Així, doncs, el comte Borrell que atermenà Manresa no pot ésser de cap manera el net del comte Guifré, per tant l’expressió “tal com el comte Borrell atermenà” ha de referir-se al comte d’Urgell-Cerdanya que fortificà i poblà Osona i el Bages. Aquesta afirmació permet de veure amb una altra òptica la repoblació del comte Borrell d’Urgell-Cerdanya, i també la posterior despoblació de la zona i la repoblació definitiva del comte Guifré.
Ara podem passar a respondre a d’altres qüestions com la de si la repoblació es realitzà sobre terres despoblades. Creiem que no. Aquesta zona no era un lloc de pas de les incursions sarraïnes, que en aquest moment, el 798, encara dominaven la ciutat de Barcelona, i el pas habitual de les expedicions devia ésser el de Saragossa, Lleida, Barcelona, i d’aquí cap a Girona i la Septimània, per tant no hi havia cap necessitat que el territori fos devastat, encara que molta gent hagués pogut deixar aquesta zona desprotegida i anar a ocupar les terres ermes de la Septimània i de la zona de Girona. Creiem que el territori devia trobar-se en una situació d’abandó, en el sentit de manca d’organització política i militar. El pas de Girona i dels comtats d’Urgell i Cerdanya al domini franc degué crear una situació d’indefensió que obligà els habitants de la zona a escollir entre un domini o un altre o restar al lloc esperant els esdeveniments. Per tant, hi devia haver una despoblació mentre que persistiren diversos nuclis de poblament aïllats aferrats a la terra. No s’entén la pervivència d’uns termes d’una parròquia si aquesta no ha tingut una continuïtat. Abandó, doncs, però no total. Hi ha molta toponímia pre-romana que s’ha conservat com els noms de Manresa, Cardona, Solsona i altres.
Una altra qüestió que ens hem plantejat tracta del conflictiu tema de la procedència dels pobladors. Com podem arribar a alguna conclusió si no sabem cap nom, només el del comte repoblador i quatre topònims: Osona, Cardona, Casserres i Roda? Aleshores hem d’acudir a les pures hipòtesis amb algun recolzament, encara que sigui indirecte. Tenim tres possibilitats quant a línies de procedència: l’oriental, que comporta la vinguda de pobladors de la zona de Girona i de la Septimània. Aquesta possibilitat cal rebutjar-la de pla, car aquestes zones estaven en plena repoblació i no podien, per tant. dedicar-se a enviar gent a poblar altres indrets, ni es. pot pensar en gent del Llenguadoc ni d’Aquitània. Així només resta la procedència del nord, dels comtats muntanyencs d’Urgell i Cerdanya i de la de ponent, sobretot de les terres compreses entre la zona repobladora i la ciutat de Lleida, ja que cal suposar que el comte Borrell devastà les terres que separaven la zona que pretenia repoblar de les del domini sarraí, així les zones de les valls de l’Anoia i del Llobregós degueren restar abandonades, i els seus habitants tal vegada traslladats a la zona en repoblació, car era una pràctica corrent dels marquesos de reduir a la solitud les terres frontereres. Per tant, les possibles procedències dels repobladors són, per una banda, pirinencs dels comtats d’Urgell i Cerdanya, i per l’altra, gent dels altiplans de Cardona, Solsona i Calaf, i de la plana lleidatana.
L’organització eclesiàstica
Del tipus d’organització eclesiàstica que es portà a terme al Bages en aquest curt període que va des del 798 al 826, quan el Bages tornà a despoblar-se a causa de la revolta d’Aissó, no en sabem res o gairebé res. Deduïm, però, que pel fet d’incorporar-se al comtat d’Urgell- Cerdanya, també es degué organitzar la vida religiosa com si formés part del bisbat d’Urgell, si bé no ha quedat ni el més mínim rastre d’aquest domini hipotètic dels bisbes urgellencs sobre les parròquies del Bages, cap diploma carolingi no en fa referència, encara que podria ésser que es considerés com a part del pagus Bergitanensem.
El que sí sembla cert és que el bisbat d’Ausa en aquest moment no fou restaurat, ja que el 906 el bisbe Idalguer de Vic declarava al concili celebrat a Barcelona que “El comte Guifré i els seus germans restauraren l’església ausonenca, amb el seu territori, en l’estat primitiu”. La qual cosa fa pensar que vol fer referència a un període molt llunyà, més de la cinquantena d’anys que el territori osonenc i bagenc havia romàs desert. Només podia fer al·lusió a l’època anterior a la invasió sarraïna.
Un altre problema és la possibilitat de l’existència d’un bisbat a Manresa. Aquest tema ha motivat molta literatura en pro i en contra, amb falsificació de diversos documents, com un de visigòtic, relatant el trasllat del cos de sant Valentí, enterrat al cim del Montpeità a Sant Fruitós de Bages, i una butlla papal del 888 per la qual el bisbat de Manresa s’unia al de Vic; ambdós documents són falsificacions.
No sembla pas que existís en època hipano-visigòtica cap bisbat de Manresa. Totes les proves són contràries a la seva existència.
Els monestirs de tradició visigòtica
El Bages té una particularitat que hom no ha valorat massa, potser per la dificultat que implica fer una interpretació correcta. Ens referim a l’existència de diversos topònims anomenats monasteriolo, quatre en concret, el de Monistrol de Montserrat, Monistrolet de Rajadell, Monistrol de Calders i Monistrol de Gaià. Els tres primers són ben coneguts per haver donat nom a uns nuclis de població més o menys importants, en canvi el quart correspon a una petita vall del terme municipal de Gaià, on només una casa és habitada de manera permanent i el nom s’ha conservat en una església, en part enrunada, coneguda com Sant Pere de Monistrol, o de la Roca, per tenir un mas d’aquest nom a prop.
El monestir de Santa Cecília de Montserrat, restaurat per Cesari l’any 945, fou possiblement un monasteriolo, similar als que hi havia a l’indret: Sant Pere de Monistrol, Santa Maria de Montserrat, Sant Iscle de Montserrat i Sant Martí de Montserrat. A la foto podem veure un aspecte de la capçalera de l’església de Santa Cecília a l’ombra de la muntanya de Montserrat, gran centre eremític en època altmedieval.
A. Lajarín
L’existència de Monistrol de Montserrat la trobem el 942 quan s’esmenta que els termes de l’alou de Santa Cecília de Montserrat passaven per les roques que hi havia sobre el lloc que deien Monasteriol, que es refereix a l’actual població de Monistrol de Montserrat. Aquest mateix Monistrol és esmentat en la venda d’uns molins feta el 1003. A més el conjunt de les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí de Montserrat, que foren donades a Santa Maria de Ripoll el 933 pel comte Sunyer, el 951 foren confirmades pel papa Agapit II, amb el nom genèric de monasteriola. Així que no sols l’església de Sant Pere, on s’ha conservat el topònim Monistrol, tenia aquesta consideració, sinó també la de Santa Maria, la de Sant Iscle i la desapareguda de Sant Martí poden ésser classificades com monasteriola-; fins i tot creiem que la de Santa Cecília de Montserrat ha d’incloure’s en aquesta denominació ja que existia abans de la seva restauració endegada per l’abat Cesari el 945, trobant-se deixes al monestir o casa de Santa Cecília els anys 900, 928 i el mateix any 945, si bé en cap no es documenta com a monasteriolo.
Un altre monistrol és el conegut actualment com a Monistrolet de Rajadell que apareix documentat en la butlla del papa Benet VII del 978 al bisbe Froia de Vic; allí la delimitació del terme de la ciutat de Manresa, després de seguir la serra de Collbaix, arribava sobre el Monistrol (super ipso Monesteriolo). En anys següents segueix apareixent aquest topònim, el 1018 una estrada publica que pervadit a Monistrolo, referint-se a aquest Monistrol, el 1023 s’esmenta el delme de Santa Maria de Monistrol i el 1030 hom situa uns béns al comtat de Manresa, dintre el terme del castell de Rajadell, in Munisteriol. En aquest lloc, a més de l’església de Santa Maria, que és la parroquial, hi ha notícies del segle XIII de la possible existència d’una església dedicada a sant Pere, bé que potser es tracta d’un altar de la parroquial.
Un monistrol ben documentat és el de Calders, les primeres dades del qual es remunten al 974, quan el comte Borrell vengué uns béns situats a Calders, a Monistrol, i al 1017, quan la comtessa Ermessenda feu dues compres de béns situats al comtat de Manresa, en les adjacències del castell de Calders, a Monistrol (in Munistirolo i in Munistrolo); els anys 1075 i 1077 surt esmentada l’església de Sant Feliu de Monistrol, primer com a lloc i després com a parròquia. Aquí també apareix el problema d’una església propera a la parroquial, dedicada a sant Joan, que té una existència antiga.
El monistrol de Gaià, que pràcticament és desconegut, i que es troba al terme de Gaià, apareix esmentat com a tal el 982, quan hom situa uns béns al castell de Gaià, a la vall de Monistrol (in valle Monistrollo). Encara que el segle XVII apareix l’església sota l’advocació de sant Pere, el 959 hi ha una església dedicada a sant Joan, quan uns béns situats en el comtat de Manresa, al terme del castell de Gaià, comprenien a més de les cases, terres, vinyes i altres béns. No obstant això, cap de les afrontacions no ens permet assegurar que fós l’esmentada església fundada en honor de sant Joan, apòstol, sinó que més aviat van traslladar-la cap a la zona de Sant Amanç de Pedrós, on hi ha un topònim conegut com a Sant Joan i hom no coneix cap església d’aquesta advocació.
Així, doncs, podem afirmar que el Bages tingué vuit monistrols: els cinc de Montserrat i els de Rajadell, Calders i Gaià; per contra, ja no podem fer una valoració tan concreta sobre el significat del topònim monistrol. S’ha dit que pot correspondre a monestirs de tradició visigòtica, els monjos dels quals devien continuar aferrats al lloc malgrat les vicissituds històriques adverses: invasió sarraïna, devastacions, revoltes, desorganització, portant una vida més aviat eremítica i de pura subsistència, la qual cosa ens ajudaria a comprendre la situació del Bages entre la invasió sarraïna i la repoblació del comte Guifré, amb poca població però mai com un territori buit de pobladors. Juntament amb aquests eremites hi devien haver d’altres habitants que estaven aferrats a la terra on havien viscut sempre i que no volien deixar malgrat les vicissituds polítiques.
La despoblació del Bages. La revolta d’Aissó
Aquesta primera repoblació es veié alterada per una devastació produïda per la revolta que els anys 826-827 protagonitzaren el got Aissó i el seu company Guillemó, fill del comte Berà, que ho havia estat de Barcelona, tot rebel·lant-se contra les autoritats franques. Aquesta revolta tingué per centre Osona, on els sublevats destruïren la ciutat de Roda; després les tropes musulmanes, que acudiren a ajudar la revolta, abans de retirar-se assolaren la Cerdanya i el Vallès. Així que com que en aquell moment la Cerdanya tocava el Vallès, en un sentit polític el Bages resultà greument afectat per les devastacions musulmanes, i restà una cinquantena d’anys desorganitzat, sense cap mena de domini polític ni religiós, però amb una certa quantitat de pobladors que devien portar una vida independent dels musulmans i dels francs, fins i tot sense una organització eclesiàstica, si bé es mantindria una certa vida eremítica i alguns llocs de culte cristià, com hem vist anteriorment.
La repoblació comtal
En la primera repoblació, la del comte Borrell d’Urgell, del final del segle VIII i principis del IX, la comarca de Bages com la d’Osona sembla que quedava vinculada als comtats de Cerdanya-Urgell, però en la segona, endegada pel comte Guifré a partir del 878, hom creà uns comtats nous, el d’Osona primer i després el de Manresa, com una marca del comtat osonenc, i com a tal s’anà expansionant per la frontera ponentina cap a Lleida.
La repoblació del comte Guifré (878-897)
Les notícies directes de l’actuació del comte Guifré al comtat de Manresa són nul·les, ja que la donació de les esglésies de Montserrat que consten en l’acta de dotació de Santa Maria de Ripoll del 888, ha de considerar-se com una mena d’interpolació. Creiem que la donació al monestir de Ripoll la realitzà el seu fill Sunyer el 933, el qual diu que els béns cedits els tenia una part per compra i una altra per aprisió del seu pare Guifré. Per tant, en temps del comte Guifré hom devia ocupar fins a la zona de Montserrat, encara que la donació del comte Guifré sigui apòcrifa.
Però l’agudesa política del comte Guifré li feu veure que calia assegurar el control d’Anoia, i aleshores creà una avançada militar des de la Conca d’Odena fins arribar a Queralt. La creació d’aquesta frontera tan allunyada i poc poblada la trobem ben confirmada en documents posteriors com el del 976, que correspon a la venda que feren el comte Borrell i la seva muller, Ledgarda, al vescomte Guitard de Barcelona del castell de Queralt, situat als confins extrems de la seva Marca edificada contra Espanya, i que li havia vingut per les aprisions que havien fet el seu avi Guifré, difunt, i el seu pare Sunyer.
A més hi ha altres dades que confirmen aquesta ocupació, com la donació que el 960 feu el mateix comte Borrell a l’església de Vic del castell de Tous, que li havia vingut dels seus avantpassats. En una altra donació del 987, feta pel mateix comte a la mateixa església, de la meitat del castell de Miralles, també diu que li havia vingut dels seus avantpassats.
Així resta clar que el comte Guifré no sols defensà la línia del Llobregat-Cardener, sinó que ocupà, almenys militarment, tota la vall de l’Anoia i prengué posicions sobre la Conca de Barberà, una part de la qual fou repoblada des del castell de Queralt i restà vinculada al comtat de Manresa, però no sabem quina fou la densitat de població d’aquests castells que fins al principi del segle XI no havien d’emprendre les repoblacions definitives.
La repoblació del Moianès i del Pla de Bages (878-950)
L’altiplà del Moianès, vinculat al comtat de Manresa, fou repoblat de manera estable des dels primers moments, amb una intervenció personal del comte Guifré relativament important com és la de Moià, on erigí l’església de Santa Maria en una data indeterminada. El 898, un any després de la mort del comte Guifré, es vengueren les terres obtingudes per aprisió feta sobre terra regia, al terme del castell del difunt Terçol (Terciolo), que correspon a l’actual Castellterçol.
Al terme de Moià hi ha dues vendes fetes, al principi del segle X, de terres aprisiades. La primera, del 913, al terme del castell de Moià, és de terres que hom tenia per aprisió dels seus pares. Entre les afrontacions apareixen quatre propietaris més, juntament amb una, que correspon al comprador; per tant, és una zona ja ben ocupada, i amb una segona generació que ha pres el relleu, la qual cosa fa retrocedir a un temps indeterminat del govern del comte Guifré la primera ocupació d’aquestes terres.
Més tard, el 921, al mateix terme de Moià, el comte Sunyer comprà cases, terres i altres béns, amb uns drets procedents de compra, aprisió pròpia o dels seus avantpas- sats. Aquí ja hi ha el pas de tres generacions, car considerem que els avantpassats han de correspondre als avis, si bé l’alou pogué ser ampliat amb noves aprisions fetes pels venedors, o bé amb compres a propietaris veïns.
Després, entre els anys 929 i 932 hi ha tres vendes de béns situats al castell de Rodors, actualment dins el terme de Moià; a les dites vendes, entre els drets que s’esmenten ja no hi ha l’aprisió; són la compra o els pares, els drets ostentats.
Per tant cal dir que la repoblació del Moianès aviat quedà completa, l’ocupació es cobrí pràcticament durant el govern del comte Guifré, i només quedaren, possiblement, unes petites bosses que foren ocupades en la generació següent, al principi del segle X.
La part de la comarca del Bages compresa dintre el Moianès, que començant al castell de Calders va fins a les terres properes al marge dret dels rius Llobregat i Cardener, tingué una ocupació més lenta. A més de les aprisions del comte Guifré a Montserrat ja esmentades, el comte també aprisià terres al castell d’Artés. La primera notícia la trobem el 24 de juny del 889 en un precepte del rei Odó, en què aquest concedia a l’església de Santa Maria i Sant Pere de Vic, entre altres coses, la vall d’Artés, amb esglésies, viles i vilars. Posteriorment, el novembre del 890, aquest precepte fou rectificat per l’arquebisbe Teodard de Narbona, però els canvis no afecten la vall d’Artés. Per aquestes dades semblaria que és el rei franc el donador, quan en realitat, i encara que no s’esmenti, el veritable donador havia estat el comte Guifré, i el rei Odó confirmà la donació, com es dedueix en el judici celebrat el 938, presidit pel comte Sunyer i el vescomte Guadall d’Osona, en el qual 111 persones reconeixien els termes de l’alou que el rei Odó, per consell del comte Guifré difunt, concedí a la casa de Sant Pere i al bisbe Gotmar, que encara que no s’esmenti enlloc, correspon al terme d’Artés.
Un altre centre de població del Pla de Bages que apareix en el precepte esmentat fa referència a Manresa: en la primera versió, la del 889, hom concedia el pagus de Manresa; en la segona, la del 890, la referència ja és molt més llarga i explícita: “al pagus d’Osona (concedeix) totes les dignitats reials de la ciutat de Manresa, tal com el comte concedí a l’església de la dita ciutat”. Així tenim que l’església de Santa Maria de Manresa havia estat dotada pel comte Guifré amb drets fiscals i el rei Odó, amb el consell de l’esmentat comte, els traspassava al bisbat de Vic. Tot plegat fa pensar que la ciutat de Manresa i la seva església s’organitzaren molt aviat, uns quants anys abans del 889.
Malgrat, però, aquesta ocupació de la ciutat de Manresa en els primers moments de l’organització de la repoblació dels comtats d’Osona i de Manresa, durant temps es feren alienacions de terres que es tenien per aprisió. El 926 el venedor posseïa per aprisió una vil·la situada a la ciutat de Manresa. El 942 també era tingut per aprisió un molí situat al riu Llobregat. Així mateix el 940 unes terres de Rajadell, el 943 una vinya d’Oló, el 960 una peça de terra a Navarcles, i el 973 unes terres a Castellbell, eren tingudes per aprisió. Ara bé, aquestes aparicions de drets per aprisió hom les troba enmig d’altres que, a partir del 924, hom diu tenir pels pares o per compra.
No obstant això, reconeixem que tenim una gran manca d’informació, ja que del primer quart del segle X no hi ha gairebé cap document referent a aquest sector, i del segon, n’hi ha molt pocs. Fou a partir del 960, amb la fundació del monestir de Sant Benet de Bages, quan la documentació es feu molt més abundosa i comprovàrem que, a partir d’aquesta data, era totalment ocupada. Per tant hem de reconèixer que el Pla de Bages trigà molt més que Osona o el Moianès a ésser ocupat totalment. Les darreres aprisions degueren endegar-se abans del 925.
L’activitat aprisiadora no sols resta en les notícies de vendes de béns, sinó que a voltes el dret d’aprisió, sense confirmació escrita, com es fa en aquest moment, havia de crear conflictes com els que sorgiren a Artés, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Al Pla de Bages —a més del d’Artés, que tracta més de dilucidar la propietat de la vall que un conflicte d’ocupació d’unes terres—, tenim un altre judici molt interessant, ja que es tracta d’una reclamació que feu el comte Borrell, que presidia el tribunal”, a través del seu procurador Ènnec Bonfill, als habitants de Vallformosa, avui dins el municipi de Rajadell, però que en aquells moments era una vall situada, en gran part, al terme de Manresa. El judici, celebrat el 977, finalitzà amb el reconeixement del procurador del comte que el seu senyor no tenia cap dret sobre les propietats dels habitants de Vallformosa, que reclamava per dret del seu pare Sunyer, sinó que els habitants de la vall ho posseïen de feia més de trenta anys pels seus avantpassats, asseveració contra la qual el procurador comtal no pogué aportar cap prova documental o testifical, per tant hagué de reconèixer els drets dels habitants de la vall. I si el 977 s’afirmà que la vall havia estat repoblada pels qui precediren els seus pares ja difunts (precedentes eorum auctores qui migrati sunt a seculo), hem de remuntar l’ocupació de la vall a aquest primer quart de segle, ja que són dues les generacions, com a mínim, les que han passat de l’any del judici. Tot concorda en donar per acabada la repoblació del Pla de Bages en aquests primers anys del segle X, però més retardada que a Osona i al Moianès.
La repoblació del sector occidental del Bages (878-975)
La zona que tractarem tot seguit comprèn els altiplans ponentins de la comarca de Bages, situats a la serra de Castelltallat i a la de Rubió.
L’aprisió en aquestes zones tingué una particularitat que no ha estat estudiada fins ara, com és l’aprisió de castells atermenats, i no només de terres, si bé aquesta particularitat és present en dos documents publicats i molt coneguts.
El primer document és del 960; en ell el comte Borrell donà al seu fidel Isarn el castell de la Roqueta, que el pare d’Isarn, Sal·la, havia aprisiat anteriorment; el pare signa personalment el document confirmant la donació, i també signen els germans d’Isarn Aigo, Unifred i un Guifré, potser fill o germà seu, o un simple testimoni.
L’altre document és també de la mateixa família i correspon al que podríem considerar la dotació del monestir de Sant Benet de Bages, que fou fundat pel dit Sal·la, que anomenem, per això, Sal·la de Sant Benet; aquest acte es realitzà el 967, i entre altres béns, el fundador donà al monestir el castell de Maians, que tenia per aprisió. Més tard aquests drets foren novament esmentats el 972 en l’acta de consagració del monestir, on es diu textualment que quan els bisbes celebrants de l’acte preguntaren als descendents del fundador sobre els béns que posseïa el monestir, aquest “tenia el castell de Maians, que li fou concedit pel fundador d’aquell cenobi Sal·la, per concessió del príncep Borrell, duc de la Gòtia”. Per tant l’inici de la repoblació del castell de Maians s’hauria de centrar a partir del 947, data que sembla massa tardana pel lloc on es troba. Creiem més aviat que s’ha de considerar la intervenció del comte Borrell com una confirmació semblant a la del castell de la Roqueta, donant un castell ja aprisiat. Aquesta afirmació rep el suport del fet que el 924 un alou situat a Marganell afrontava a ponent amb el terme de la Guardiola de Salane.
Aquesta Guardiola no pot correspondre a la de Sant Salvador de Guardiola, ja que apareix citada com a afrontació de tramuntana. Així, doncs, al principi del segle X hom degué repoblar aquest castell que el 924 encara no tenia un nom concret; devia ser arran de la concessió o confirmació del comte Borrell que havia de rebre un nom, el de Maians, desapareixent el de Guardiola de Sal·la; també en el cas del castell de la Roqueta hom pot veure que antigament era anomenat Fontanet, però aquest nom no torna a aparèixer en cap més document.
Així, Sal·la, com a membre de la família vescomtal del Conflent i emparentat amb la d’Osona, car era fill del vescomte Unifred del Conflent, i potser germà del vescom- te Ermemir d’Osona, endegà un seguit de repoblacions tant de terres com de castells, aquests a la frontera, i tant al comtat de Barcelona, com als de Manresa o d’Urgell. Al comtat de Barcelona aprisià els castells de Santa Perpètua i de Barberà; en el de Manresa coneixem la seva actuació repobladora a l’esmentat castell de Maians, possiblement “al de Guardiola; i al d’Òdena, i més clarament a l’Espelt, a Clariana i a la Roqueta. I creiem que cal incloure-hi els que aprisiaren els seus fills i nets, com els de la família Balsareny, que actuaren preferentment a l’Alta Segarra, on tenien en alou els castells de la Manresana, Montfalcó, Copons i Veciana”.
Durant la repoblació del sector occidental del Bages, mentre uns castells s’incorporaren al patrimoni dels vescomtes de Cardona, d’altres, entre ells el de Fals, restaren vinculats a fills segons que formaren branques laterals. A la pàgina següent, aspecte d’una de les torres de Fals, vestigi del que en altre temps fou un imponent castell.
G. Llop
La família vescomtal osonenca actuà directament en diversos castells de l’Alta Segarra i de la zona ponentina del Bages; uns passaren a formar part del patrimoni dels vescomtes de Cardona i altres quedaren vinculats a fills segons, que formaren branques laterals incorporant com a alous particulars els castells de Calonge, Fals i també Calaf, si bé aquest en feu dels bisbes de Vic, i encara és possible que en tinguessin més, però no coneixem cap testament del tronc principal de la família on es relacionin els castells posseïts. En canvi coneixem molt bé els que tingué la família Calders, que era una branca lateral dels vescomtes d’Osona, abans de transformar-se en vescomtes de Cardona. Aquesta família posseí a la zona que estudiem els castells de Segur, Castellfollit del Boix, Granada, Rubió, Ardesa i, a la Baixa Segarra, els de Montpalau i la Tallada; no sabem on cal ubicar els castells de Granada i de Saniou.
A manca d’un coneixement més profund dels altres castells de la zona, hem de dir que el comte de Barcelona només rebia jurament de fidelitat pel castell de Castelltallat. També sabem que el comte Ramon Berenguer III, entre el 1096 i el 1131 rebé jurament de fidelitat pels castells de Copons, Veciana i Montfalcó. Però el primer castell, el castell de Copons, fou comprat al germà de Bernat Guifré de Balsareny, que era Guillem, bisbe de Vic, el 1065, el qual n’era propietari com a particular. Els altres dos, Veciana i Montfalcó, foren “comprats” al bisbe de Vic, el dit Guillem, i als canonges de Sant Pere de Vic, mitjançant un empenyorament fet el 1067, pel qual el comte cedia la meitat del delme de la parròquia de Manresa, per la commutació que li havien fet dels castells de Veciana i Montfalcó. Per tant resta tot igual com al primer moment, que els comtes de Barcelona només rebien juraments de fidelitat pel castell de Castelltallat, la qual cosa fa pensar que tota la resta fou aprisiada per membres de famílies vescomtals, o que els castells foren venuts o donats pels comtes molt aviat, com és la venda del castell de Queralt, ocorreguda el 976, la donació del castell de Tous i de la meitat del de Miralles, els anys 960 i 987 respectivament, que hi ha documentats. Tot i que no podem saber de manera certa quina proporció correspon a cadascú, creiem que els castells aprisiats per les famílies vescomtals foren molts, la majoria, ens atrevim a afirmar. Bé que aquesta conclusió ha d’ésser avalada per un estudi més profund.
Concretant, a la repoblació de les terres del sector occidental de la comarca de Bages, aquesta part, molt més elevada i aspra, fou ocupada molt més tard. Així aquestes terres, que havien de connectar Montserrat amb Cardona, tingueren un procés de repoblació molt lent i tardà. Entre els anys 982 i 1006 hem vist una dotzena de vendes referents a la zona de Castelltallat, en les quals els venedors afirmen posseir els béns per aprisió; però per altra banda n’hi ha mitja dotzena, compreses entre el 987 i el 996, en les quals els drets corresponen a compres o als seus avantpassats. Aquestes dues dades indiquen que un cop ocupat el pla, la repoblació començà a remuntar-se cap als llocs més elevats de la comarca, que malgrat haver-se començat la repoblació en temps anteriors, tenien una densitat de població molt minsa, que permeté rebre noves fornades de repobladors. Per tant, creiem que a mitjan segle X hi havia un cert poblament, però que no quedà completat fins al darrer quart del segle X.
Els repobladors del Bages
El terme urbà de Manresa
Els repobladors del Bages no tingueren gaires opcions en arribar a un territori sense tradició urbana, tret del nucli del Puig Cardener. Tampoc no era factible crear un nucli de població als indrets on s’aixecava el castell, que obligava els pagesos a llargs trajectes per acudir als seus camps de conreu; per això durant el segle X el Bages fou un territori que tingué uns nuclis de poblament totalment dispersos. Només la ciutat tenia un petit nucli urbà al Puig Cardener presidit per l’església de Santa Maria i el castell comtal i no gaires cases.
Vegeu: Ciutat medieval de Manresa
El poblament dispers
Ja hem esmentat la manera com era distribuïda la població al Bages. Tret del nucli central del terme de la ciutat de Manresa, la resta de la comarca era de poblament dispers; fins i tot Cardona no creiem que el segle X tingués cap burg, encara que al costat del Mercadal o de l’església de Sant Miquel s’aixequés alguna casa; ni Moià ni Santpedor havien desenvolupat les respectives viles comtals. Aquest poblament s’estenia arreu del Bages, des de les “illes” del Llobregat als cims de les “serres”, tot era ocupat. Els termes dels castells unien els pobladors d’un territori en la defensa, participant en la construcció i manteniment de la fortalesa, i fent guàrdia per prevenir qualsevol atac enemic, també els unia a l’hora de pagar impostos, sobretot en distribuir les talles, o a l’hora d’impartir justícia, que s’havia de fer davant el poble. Hi havia termes que, per la seva configuració, incloïen més d’una parròquia, i aleshores el vincle religiós lligava més fort els habitants, que a mesura que el castell deixava d’ésser una protecció essencial se sentien més vinculats a la parròquia que no a aquell, i així la gent s’identificarà com a oriünda d’una parròquia, no d’un castell, o bé les dues coses a la vegada. Quan es produirà la concentració urbana, en molts llocs el pas previ serà la sagrera, i si en alguns casos la vila fortificada sorgirà entorn d’un mercat, en altres serà l’església parroquial el centre del nou nucli urbà.
Les explotacions agràries eren molt diverses, des de les grans que podien comprendre un gran alou aprisiat per un vicari comtal o un membre d’una família vescomtal, que podia arribar a comprendre l’església, fins i tot parroquial, un grup de cases, casals, amb una torre de defensa, i, sovint, amb colomer, i tota mena de peces de terra, des de la de cereals, a la vinya, l’horta, els prats, els farragenals, les Coromines, les trilles, i, segons on estaven situats, es complementaven amb boscos, i si eren prop d’un curs d’aigua, podien tenir un molí o diversos. A més cal tenir present que les vinyes grans tenien uns casals on es feia tot el procés de transformació del most en vi, amb cups, bótes, barrils i trulls per premsar el raïm aixafat amb els peus en els cups; tots aquests aparells eren alienats amb les respectives vinyes. Tampoc no faltaven els animals a les respectives corts, sobretot porcs, cabres, ovelles, oques, gallines i, a més, coloms als colomers i abelles als bucs.
Aquest mateix poblament dispers obligà la creació d’un mercat en un indret ben comunicat, al marge dels que tenia la ciutat de Manresa o el castell de Cardona, i així es creà o sorgí un mercat que anomenem del Bages, a la cruïlla de carreteres (stratas) que venien l’una de Barcelona i anava a Berga, i l’altra d’Osona i es dirigia a Cardona; actualment el seu emplaçament es troba a un centenar de metres de la carretera de Manresa a Berga, al camí que va al mas de les Oliveres a Sant Fruitós de Bages. Aquest mercat sofrí la competència del que el rei Alfons I creà a Santpedor, i a partir del segle XIII inicià la seva decadència per quedar ben oblidat per la manca de nucli urbà al seu voltant.
La primera alteració d’aquest poblament dispers es produí a partir del 1030 amb la introducció als comtats catalans, i concretament al bisbat de Vic, de la Pau i Treva de Déu, feta pel bisbe Oliba, que establí una protecció eclesiàstica entorn de les esglésies, convertint en terreny sagrat el radi de trenta o quaranta passes al voltant dels temples consagrats; aquesta protecció al terreny s’estenia a tot el que hi havia dintre, i aleshores començà la creació de sagrers, que no eren més que magatzems dels productes de la collita: cereals i vi, primordialment, per passar a convertir-se en vivenda complementària i després en definitiva, però aquest procés l’estudiarem més endavant.
La procedència dels pobladors
La procedència dels pobladors és un dels punts foscos del repoblament del Bages, car es fa difícil trobar dades que permetin aclarir la direcció que portava l’onada immigratòria. Ramon d’Abadal, tot reconeixent la inconcreció del bisbe Idalguer, quan en el concili de Barcelona del 909 digué per ocupar els nous territoris: “el nobilíssim príncep Guifred i els seus germans reunint homes de diferents llocs i nacions, restauraren…”, i els dubtes que presentava la locució “de diferents llocs i nacions” que en aquell moment no tenia una resposta científica, formulà una hipòtesi: el Ripollès, el Lluçanès, la Plana de Vic i les Guilleries creu que devien ésser ocupats per gent procedent de la Cerdanya, mentre que a Cardona, el Baix Berguedà i el Pla de Bages, creu possible que procedissin de les veïnes regions de l’altra banda de la frontera, planes d’Urgell i Lleidatà. Per altra banda rebutja que procedissin dels comtats de Girona i de Barcelona.
Les nostres dades, basades en la toponímia, en la repetició de noms de nuclis de població als comtats d’Osona-Manresa i als de Girona-Besalú, en els patrimonis familiars vescomtals o vicarials, i en topònims d’origen franc, ens ha fet decantar cap a una procedència majoritàriament oriental, sense descartar tampoc les possibles immigracions de mossàrabs, car algunes dades permeten assegurar la seva participació en l’ocupació del territori, si bé no portaren el pes de la repoblació com Ramon d’Abadal exposa en la seva hipòtesi.
El Bages, terra fronterera. Les incursions sarraïnes
Les principals dificultats per a la consolidació del repoblament del Bages es devien derivar de la seva condició de terra fronterera i de les continuades incursions sarraïnes i fins i tot una d’hongaresos.
Així tenim una possible destrucció de la ciutat de Manresa el 897 durant la incursió del valí de Lleida, Llop ibn Muhammad al-Kasi, que aquest any destruí el castell d’Or de Santpedor, i en un encontre ferí de mort el comte Guifré, que morí al cap d’uns dies. En aquest cas no podem afirmar d’una manera categòrica que la ciutat resultés destruïda, però si no ho fou el petit nucli emmurallat, sí que el terme degué sofrir una profunda devastació causada per les tropes sarraïnes. Una segona destrucció, també hipotètica, però molt probable, és la que es pogué donar el 942, durant la incursió d’hongaresos que, entrant pel Coll d’Ares, continuà per la carretera que els portà a Girona i cap a Barcelona, des d’on emprengueren la direcció de Lleida, on tenim constància, per fonts musulmanes, que arribaren. Per tant creiem que la consagració de l’església de Santa Maria de Manresa, feta pel bisbe Jordi de Vic i amb presència del comte Sunyer, que devia tenir lloc entre els anys 914 i 947, període en què regí el bisbat el bisbe Jordi, fou motivada per una destrucció d’hongaresos, que seguint la tàctica d’atac que practicaven, un cop situats als Prats de Rei, feren una ràpida incursió, sorprenent els manresans, els quals veieren com l’església de Santa Maria era destruïda per aquests pagans. Una tercera destrucció, molt ben coneguda, si bé fins ara mal datada, és la que el 999 protagonitzà al-Mansur, que arrasà l’església de Santa Maria de soca-rel. Aquesta destrucció i consegüent devastació degué ser important, com ho eren totes les que protagonitzava aquest cabdill sarraí, però hem pogut constatar que el servei de guaita funcionà perfectament, ja que els manresans tingueren temps de salvar-se en la fugida, car sabent què havia passat a Barcelona, no s’arriscaren a una defensa de les febles muralles de l’oppidum manresà. Cert és que no es documenta cap defunció i només tenim propietaris que han salvat la vida, però no les escriptures de les seves propietats, que després han de restituir mitjançant el jurament de testimonis que les havien vistes. Finalment hi ha la quarta i darrera destrucció a l’època medieval (també amb una certa inseguretat de si es produí una destrucció de la ciutat, si bé és segura la devastació del terme), i aquest cop Sant Benet de Bages resultà molt afectat. La font d’informació d’aquesta incursió sarraïna pel Bages la proporciona el bisbe Berenguer de Girona, quan, en consagrar l’església de Sant Pere de les Preses el 1125, cedí al monestir de Sant Benet de Bages, que era el propietari de l’església i l’alou on aquesta s’aixecava, la tercera part del delme de l’esmentada església “per l’opressió dels pagans, a resultes de la qual el monestir de Sant Benet esdevingué greument devastat”. Aquesta afirmació ha de fer referència a la incursió que el 1114 el valí almoràvit de Saragossa realitzà contra el comtat de Manresa per la zona de Cervera, i prosseguí fins al Pla de Barcelona. Per tant creiem que anant cap a Barcelona es produí aquesta incursió contra Manresa, que, si bé no sabem si va afectar greument la ciutat, en canvi, coneixem la incidència que tingué al monestir de Sant Benet, el qual, arran d’aquesta destrucció, hagué d’aixecar una església nova. Aquesta incursió degué ser d’envergadura, ja que la documentació dels anys següents és molt escassa; fins i tot, durant uns anys, inexistent.
Aquesta fou la darrera incursió sarraïna, ja que l’ocupació de les ciutats de Tortosa i de Lleida traslladà la frontera amb els sarraïns a posicions molt allunyades, i ja només pogueren dur a terme incursions piràtiques per la costa mediterrània i no pas per l’interior.
La redistribució de l’hàbitat (segles XI-XIII)
Si durant tot el segle X i el primer terç de l’XI l’hàbitat pràcticament es mantingué inalterable, només la incursió d’al-Mansur del 999 ocasionà la desaparició d’un barri de la ciutat de Manresa, i la creació d’un de nou, a uns centenars de metres, amb gent forastera, concretament mossàrabs saragossans, i a partir del 1030 començà una lenta concentració entorn de les esglésies consagrades que motivaren l’aparició de sagreres, les quals en un inici només eren casals per a guardar la collita, fins que es convertiren en nuclis de població permanent.
El segle XII i després de la darrera devastació sarraïna del Bages ocorreguda el 1114 i quan el perill sarraí ja s’havia allunyat pel trasllat de la frontera al riu Ebre, amb la conquesta de Tortosa i Lleida, començà a aparèixer clarament un intens procés de concentració urbana amb la creació de viles fortificades, o entorn d’un mercat com a Manresa i Cardona i potser Moià, o al voltant d’una església com a Sant Fruitós de Bages, Sant Iscle de Bages i Santpedor, o el peculiar cas d’Artés, vila que nasqué al cim del castell, on també hi havia l’església, i potser per això no prengué en aquests segles el nom de la vila, o bé fou una creació molt més tardana.
Les sagreres
Primerament la Pau de Déu s’estengué pel sud de França i després la Pau i Treva de Déu sorgí al nord de Catalunya, abans del 1027 quan fou confirmada pel bisbe Oliba de Vic, que actuava de suplent del d’Elna. El 1033 hom creu que el bisbe Oliba introduïa aquesta pràctica en el seu bisbat de Vic i per tant al Bages. A partir d’aquest moment les terres a trenta o quaranta passes al voltant d’una església consagrada quedaven incloses en les coses sagrades que l’església considerava inviolables, i qualsevol infracció o apropiació era castigada amb la pena d’excomunió. Abans d’aquest moment fins i tot trobem sagreres i sagrers al costat d’algunes esglésies del Bages: sagrers a la de Sant Joan de Vilatorrada (1032 i 1090), un sagrer a la de Sant Iscle de Bages (1035), sagrers a la de Sant Fruitós de Bages (1065 i 1086), sagrers a la vila de Santpedor (1081), sagrera de Santa Maria de Manresa (el Grauet, 1083), sagrer de Sant Pere de Marfà (1066), sagrera de Sant Jaume d’Olzinelles (1121), sagrera de Santa Creu de Rodoreda a Santa Maria d’Oló (1116).
Per tant, ja abans de les primeres notícies de la introducció de la Pau i Treva de Déu al bisbat de Vic, trobem sagrers a Sant Joan de Vilatorrada. Possiblement cal fer retrocedir la introducció d’aquesta institució al bisbat osonenc al mateix any 1027 quan el bisbe Oliba tornà d’Elna o de Toluges, on es feu en concret la reunió. La pràctica de construir sagrers, pel que es pot veure, s’estengué ràpidament el segle XI; el segle següent apareixen ja sagreres amb cases, com la de Sallent, esmentada el 1159 quan es vengué una casa junt a la sagrera de la parròquia de Santa Maria de Sallent. Però no serà la sagrera la que revolucionarà la forma d’hàbitat alt-medieval, sinó la vila fortificada que es desenrotllà a partir del segle XII; només algun cop la documentació retreu el nom de sagrera per a alguna vila fortificada, nascuda al voltant d’una església.
Les viles fortificades
El nom vila en aquest període canvia de significat, i a més fem una diferenciació gràfica entre la vil·la romanovisigòtica i la vil·la alt-medieval, i a les viles protegides per muralles, encara que siguin fetes amb els propis murs de les cases, les anomenem viles fortificades. En un principi el nom de vila alt-medieval només s’aplica a una explotació agrària, però poc abans d’entrar el segle XI es comença a aplicar a nuclis de població: la vila de Manresa (1000); o a parròquies: vila de Sant Benet (de Bages) (1031), la vila que diuen a l’Angle (de Sant Benet de Bages) (1046), la vila de Sant Fruitós (de Bages) (1038), la vila de Sant Iscle de Bages (1066), vila de Sant Pere d’Or (Santpedor) (1081 i 1113). Si bé sovint aquesta nomenclatura és vacil·lant, ja que per exemple: a Sant Fruitós de Bages el 1065 hi havia un sagrer, i el 1075 la meitat de la parròquia és cedida amb els sagrers que hi havia al circuit de l’església, després d’haver estat esmentada com a vila; i a Santpedor, quan la vila és esmentada el 1081, també es fa esment dels sagrers. Per tant, hem de concloure que en aquest moment es dona el nom de vila a un agrupament de cases o edificis entorn d’una església, a més d’una explotació agrària. Els únics casos que vila no seria sinònim de sagrera són els de la vila de Manresa, que en l’extracte del document és sinònim de ciutat, i el de la vila de Sant Benet de Bages, que devia ésser l’inici del que el segle XII serà la vilella de Sant Benet, que també estarà fortificada els segles XII i XIII.
Després d’uns anys de prostració pel pas d’una devastadora incursió d’almoràvits ocorreguda el 1114, la comarca es recuperà i inicià una cursa esbojarrada de construcció de viles fortificades, com si les anteriors devastacions no haguessin estat prou colpidores per fer entrar en raó els pobladors i els seus protectors que calia protegir-se i no confiar-ho tot a una ràpida fugida. També pot ser que s’haguessin adonat que tenien molts béns mobles i immobles que no es podien amagar. Sigui quina vulgui la raó, el segle XII serà el segle de les viles fortificades al Bages i segurament a Catalunya. Al Bages hi ha notícies de les de Manresa (1166), Cardona (1102-1127), Santpedor (1192), Sant Fruitós de Bages (1170), vilella de Sant Benet de Bages (1194), Sant Iscle de Bages (1252), Moià (1152), Claret (1168), i la vila Sant Genis de la Vall dels Horts (1207).
Altres llocs fortificats
Hi ha diversos llocs dels quals, per un costat o altre, tenim informació de la possible existència d’un nucli de població fortificat. Un cas és el de Súria, car el 1284 apareix citada la vila de Súria, però no l’hem trobat repetit, i com que tota la documentació posterior contradiu l’existència d’una vila en aquest temps, de moment no prenem en consideració aquesta dada.
A Salelles es conserva un nucli fortificat constituït per la unió de les parets de les cases que envolten l’església. Pel fet de tenir una estructura semblant a la de Sant Fruitós de Bages, creiem possible que fos també una vila fortificada.
Hi ha algun cas en què se cita una vilella però no podem deduir si es tracta d’un nucli urbà fortificat o d’una reminiscència dels primers anys de la repoblació, com és el cas de la vilella que el 1201 apareix a Castellfollit del Boix.
També es presenta el cas de l’existència d’un castell on mai no n’hi havia hagut, com és el de Viladordis, on el 1410 apareixen uns béns del castell, la qual cosa fa pensar en un cas semblant al de Sant Iscle, però podria ser, no obstant, d’època més tardana, quan al segle XIV, primer els Castellet i després els Talamanca, ostentaren el patronatge de l’església.
Un cas molt clar i representatiu de la febre defensiva, el trobem al lloc de Cirera del terme de Rajadell, avui el mas Cirera, prop de l’església de Sant Miquel. Aquí al final del segle XIII, i concretament el 1295, hi havia un recinte fortificat amb quatre famílies pageses. I no lluny d’aquí, a Novelles, segurament on avui s’aixeca el mas Coll, el 1205, hi havia l’honor de Novelles amb una fortalesa. Falta saber si es tracta del mateix conjunt fortificat o són dos de diferents a uns centenars de metres l’un de l’altre. El que sí sabem és que el primer era d’un ciutadà de Manresa, que el posseïa al final del segle XIII, i l’altre era de la família dels vicaris comtals de Manresa, que el posseïen aquest any 1205; no podem assegurar que no hi hagués hagut una venda o traspàs. Però, no obstant, tenim un signe de l’amplitud que prengué l’ànsia fortificadora, tot i que aquí cal observar que el Coll de Novelles era un pas molt concorregut i per això era més perillós, i, per tant, era més necessari un sistema defensiu.
Els hospitals
Gairebé mai hom no pensa que en època romànica hagin existit els hospitals. El que succeeix és que sorgiren, com a molt, al final del període; quan sofreixen la primera ampliació fan desaparèixer qualsevol resta anterior. Aquest tipus d’edificis els trobem ja dins la vila, com el cas de Cardona, ja als afores, com el cas de Manresa i Súria, i en purs descampats, com a Còdol-rodon i Claret. Pel que fa a llur origen també hi ha una diversitat. En uns casos neix primerament l’hospital i després la capella, i en d’altres el procés es realitza a la inversa, primer és l’església i després l’hospital.
A Manresa hi hagué dos hospitals el segle XIII, el de Sant Andreu, encara avui en funcionament, i el de Santa Llúcia, on avui hi ha la capella del Rapte de Sant Ignasi, ambdós fora murs de la vila, però com que als seus inicis no tenien capella eren nomenats: l’hospital superior, el primer, i l’inferior, el segon. Tots dos apareixen en les deixes testamentàries que fan els manresans al principi del 1282, que és quan comencen els protocols notarials, primerament esmentant-los genèricament “a cadascun dels hospitals”, més endavant s’esmenta l’hospital superior i després l’inferior. El 1293 es documenta un Pere Capdevila, hospitaler de l’hospital superior, i el 1300 comencen les donacions per a l’obra de la capella de Sant Andreu a la casa dels malalts, la construcció de la qual era promoguda per un manresà anomenat Pere Salvatge, que aquest mateix any sol·licità i obtingué permís del paborde de Santa Maria. L’hospital inferior hagué d’esperar el 1321, que hom demanà al bisbe de Vic llicència per construir una capella dedicada a sant Tomàs i a santa Llúcia, al costat de l’hospital inferior. També hi ha notícies d’un tercer hospital on després hi hagué el monestir de Sant Pau. Primerament el 1308 es construí una capella dedicada a sant Marc i santa Bàrbara, mentre que l’hospital dels leprosos ho era el 1322.
A Cardona l’hospital apareix molt aviat i abans de la creació de la vila; després quedà dins el clos murallat, car el 1083 el vescomte de Cardona, Ramon Folc, fa una donació a l’hospital que hi ha situat a Cardona junt a l’església de Sant Miquel. Al testament sagramental del mateix comte es repeteix la donació i s’ordena que un canonge de Sant Vicenç actuï com a procurador de l’hospital. El 1154 aquest hospital era anomenat dels pelegrins. Al seu costat s’aixecà una capella de Santa Eulàlia, de la qual no es tenen notícies fins al segle XIV. L’hospital seguí sota la dependència de la canònica de Sant Vicenç, tot i que, erròniament, s’hagi apuntat la introducció de l’Orde de l’Hospital de Jerusalem, però els fets posteriors demostren que tot seguí igual.
Als afores de Cardona s’aixecava un hospital junt a l’església de Santa Cecília, documentada el 1089; l’hospital, però, no fou tal fins el 1137, quan els vescomtes Bernat Amat i Almodís feren una deixa a l’hospital dels pobres, que “és edificat sobre el salí”. Sabem més tard, el 1282, que en aquesta església s’acollien donats, però ja no consta la funció hospitalària de l’església. Pel sector on s’aixecava passava l’antic camí que venia de Manresa.
A la vila de Santpedor també es creà un hospital, al qual, entre el 1240 i el 1270 ja es feien deixes testamentàries. Aquest hospital era regit per donats i donades i era administrat, el segle XIV, pels consellers de la vila. La seva ubicació era al carrer Ample, bé que hom també hi accedia per un carreró anomenat de l’Hospital.
Un altre hospital fou erigit a la vila de Moià on apareix documentat el segle XIII.
A més d’aquests hospitals vinculats estretament a importants nuclis urbans, n’hi havia d’altres de situats als camins importants. Un d’ells era el que s’aixecava prop de Súria, a la ruta que venia de Manresa, i era conegut com l’hospital de Santa Maria de Sivila (ipsa Vila). L’església de Santa Maria de Vila surt documentada el 1205 i més tard apareix com a hospital, regit per una comunitat femenina que seguia la regla de sant Agustí. En el camí de Manresa als Prats de Rei —l’antiga strata romana de Bacasis a Segarra—, un cop passat Castellar hi havia un hospital a Santa Maria de Còdol-rodon. Aquest hospital apareix documentat el 1285, mentre que la seva capella ho és el 1292; segurament perdé aviat la funció hospitalària.
Un altre hospital era situat a la cruïlla del camí que d’Osona anava a Santpedor i Cardona i la de Manresa a Claret i Sallent, i era junt a la capella de Sant Salvador de Claret. Aquesta església surt documentada el 1063, però la dada és dubtosa; la següent la trobem el 1199 i al final del segle XIII, als testaments continguts en els protocols notarials de Manresa, són moltes les deixes a Sant Salvador de Claret on, al principi del segle XIV, hi havia donats, si bé cap no fa referència a l’existència d’un hospital que no apareix documentat fins entrat el segle XIV.
De tots aquests hospitals no n’ha quedat ni la més mínima resta arquitectònica, i del seu funcionament no sabem gaire més que eren dirigits per donats o donades, i que tenien cura de l’administració dels qui estaven dins o prop de les viles, les autoritats locals o alguna institució religiosa. Únicament cal destacar l’existència de tres hospitals a l’ombra de la vila de Manresa, i aquesta dispersió pels camins importants.
Senyorius laics i eclesiàstics
Vegeu: Senyorius laics i eclesiàstics al Bages anteriors al 1300
L’organització político-militar del Bages, basada eminentment en els termes de castells, donà lloc a una feudalització o senyoralització molt profunda, englobant la major part del territori. Els vicaris que inicialment eren delegats comtals, en els termes dels castells, es convertiren en senyors del terme que governaven, en fer-se hereditari el càrrec que tenien per delegació, i a més hi anaren incorporant les compres que feren a propietaris del terme o al mateix comte. Aquests vicaris comtals també actuaren com a agents aprisiadors en termes de castells que no regien, sobretot en el gran terme de la ciutat de Manresa, on crearen diverses parròquies, donant origen a senyorius dins d’altres de més grans o en dominis comtals, que motivaren l’aparició de quadres jurisdiccionals. Quan aquesta desintegració es veu més efectiva és al final del segle XIII, car aleshores els habitants d’un terme eren considerats més vinculats a una parròquia que no pas a un terme de castell.
L’estudi d’aquests senyorius es fa difícil, sobretot per la complexitat dels vincles feudals que en els segles XI-XIII són en alguns casos extraordinàriament embolicats. Per això a la relació adjunta analitzem principalment els termes dels castells, tot esmentant-ne llur configuració antiga, que sovint no segueix els termes municipals actuals. Les quadres jurisdiccionals acostumaven a tenir com a centre una església. Remetem a les monografies dels castells que han conservat vestigis de l’època romànica. També remetem, per ampliar les vicissituds dels dominis dels castells, al volum cinquè de l’obra Els castells catalans, on hi ha els de la comarca de Bages.
Malgrat la brevetat de cada cas estudiat sobrepassem el segle XIII per apuntar els canvis de llinatges, motivats per enllaços matrimonials, compres o herències, així com el moment en què els senyors adquireixen la jurisdicció civil i criminal de mans del rei. Amb aquesta informació complementària podem veure l’ascens de la petita noblesa, de la noblesa ciutadana i dels ciutadans honrats, i com culmina el procés de feudalització. (ABC)