Situació
Aspecte que ofereixen les ruïnes del castell des del costat sud-est.
F. Junyent-A. Mazcuñan
.
Les nombroses restes del castell són situades en un pendent, ja prop del cim, d’un turó de 622 m d’altitud, que es dreça vora l’actual nucli habitat, a la banda nord-oriental del terme municipal d’Aguilar de Segarra, no gens lluny del territori de Fonollosa. Long. 1°37’42” — Lat. 41°45’03”.
Hom hi va per la carretera que, amb origen a Manresa, mena a Calaf. Poc després del quilòmetre 20 i a mà esquerra, hi ha un camí carreter que deixa al peu del turó on hi ha les restes del castell, al cim del qual hom pot ascendir tot cercant el camí més practicable. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell defensava una part de l’actual terme del municipi d’Aguilar de Segarra, concretament el sector septentrional drenat per la riera de Rajadell, mentre que la resta de l’actual terme depenia del castell de Castellar, excepte la zona de Santa Maria de Maçana, que estava vinculada al castell de Maçana.
Les restes que avui romanen dempeus no permeten de fer una anàlisi del procés evolutiu del castell, que arribà a tenir una estructura molt desenrotllada, restant molt poca cosa de l’estructura primitiva.
El castell apareix citat per primera vegada el 972. El domini del castell mai no estigué en mans dels comtes de Barcelona, per tant degué ser aprisiat per alguna família important que el tingué en alou fins que el donaren a Sant Pere de Vic. També podria ser que el comte Ramon Borrell i la seva muller, la comtessa Ermessenda, quan donaren als bisbes vigatans el castell de Calaf, també donessin els d’Aguilar i la Llavinera, però com que no ha quedat constància documental d’aquesta cessió no ho podrem aclarir.
Els primers feudataris coneguts són els de la família Rocafort. Així en el testament de Randulf, ardiaca de la seu de Vic, a més del castell de Rocafort, que deixa al seu fill hereu, disposa sobre els castells d’Aguilar i de la Llavinera, que deixa al seu fill Sunyer Randulf. Aquest detenta el domini d’ambdós castells fins al 1050, quan en el seu testament sagramental deixà el castell d’Aguilar amb les seves esglésies i el castell de la Llavinera amb l’església i els segrers al seu fill Bernat, clergue. Amb aquest membre de la família Rocafort fineixen els feudataris coneguts de la família. Aleshores els bisbes osonencs infeudaren els castells d’Aguilar i de la Llavinera a una altra família, que fou la dels Cervera, en la branca d’Hug Dalmau de Cervera, al qual i a la seva muller Adalenda el 1066 els bisbes de Vic, Guillem de Balsareny i Berenguer Seniofred de Lluçà, nebot i successor del bisbe, encomanaren els castells d’Aguilar i de la Llavinera en feu, tal com els tenia Sunyer Randulf.
El 1086 Berenguer Seniofred de Lluçà, ja bisbe de Vic, feu una conveniència amb Ponç Hug de Cervera, fill d’Hug Dalmau i d’Adalenda (ambdós encara vius), sobre els honors d’Aguilar i de la Llavinera. Així el domini sobre aquests castells es perpetuà en la família Cervera, com es comprova en el testament d’Hug Dalmau, redactat el 1096, en el qual traspassa els seus drets sobre els esmentats castells al seu fill Ponç Hug. El segle XII encara roman en mans de la família ja que en el testament d’Hug de Cervera del 1142 disposa, entre altres coses, del castell d’Aguilar i el de la Llavinera. I en el testament del 1072-1082 de Ramon de Cervera, aquest deixa al seu fill Guillem el castell d’Aguilar, que tenia empenyorat, i el castell de la Llavinera. No sabem si el domini d’aquesta branca dels Cervera perdurà gaire més, ja que, abans del 1359, el paborde de la canònica de Santa Maria de Manresa figurava com a senyor del castell d’Aguilar; l’esmentat paborde, per tal de completar el domini, el 1381 comprà al rei Pere III la jurisdicció del castell d’Aguilar.
El segle XVII la jurisdicció d’Aguilar era exercida pel president de l’antiga canònica manresana, ja convertida en col·legiata, situació que encara durava al moment de la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.
Quan el castell d’Aguilar fou infeudat a Hug Dalmau de Cervera (aleshores aquest cercà una persona per a la funció de castlà), aquest prengué el nom del castell. Un dels membres d’aquesta família, segurament el primer, Miró d’Aguilar, el 1096 fou escollit pel seu senyor Hug Dalmau per actuar com a marmessor del seu testament. Aquesta família de castlans segueix documentada els segles XII i XIII. Un Guillem d’Aguilar casat amb Guilleuma és documentat entre el 1158 i el 1168; un Guillem fill de l’anterior, entre el 1158 i 1186, i el 1207 ja era difunt; un Miró d’Aguilar casat amb Raimunda, entre el 1204 i 1227, amb el qual fineixen els membres coneguts d’aquesta família de castlans del castell d’Aguilar. (ABC)
Castell
Avui el castell és una pura ruïna. Un conjunt de murs serveixen només per a testificar l’existència de l’antic edifici en el qual és impossible desxifrar els elements romànics que amb tota seguretat hi hagué al cim del turó.
Dibuix esquemàtic amb la forma i distribució dels forats excavats a la roca que hi ha vora el castell.
F. Junyent-A. Mazcuñan
A uns 100 metres del castell vers migjorn una roca deixa veure una colla de forats rectangulars i arrodonits excavats. Són vestigis d’un hàbitat medieval?.
F. Junyent-A. Mazcuñan
A uns 100 metres escassos del castell, vers migjorn, hi han estat excavats cinc forats, tres de rectangulars i dos amb formes arrodonides, en un gran bloc de pedra parcialment tapat amb terra. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Pere Català i Roca i Miquel Brasó i Vaqués: Castells d’Aguilar i de Castellar, a Els castells catalans, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 474-482.
- Josep Guitart: Geografia comarcana: Aguilar de Segarra, “Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages”, núm. 130, Manresa 1929.
- Antoni Pladevall: Aguilar de Segarra, a Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. V, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1982, pàgs. 471-475. (FJM-AMB)