Situació
Aspecte que ofereix l’interior d’una de les estances de la part inferior del castell, situada a ponent.
A. Mazcuñan-F. Junyent
El castell es troba situat al mateix indret de l’església de Santa Maria, que hi ha enfront.
Història
Aquest castell era termenat dins el comtat de Manresa i el seu àmbit territorial comprenia tot l’actual municipi d’Artés més el territori de la parròquia de Santa Maria d’Horta, avui unida al municipi d’Avinyó.
Gairebé segur que al puig on s’aixecà el castell hi havia hagut un castell romà o visigòtic, ja que el topònim es refereix al plural d’arx-arcis (fortalesa), que degué encara trobar-se dempeus quan es va repoblar el territori; a més la presència romana al puig és constatada per la troballa de tres làpides romanes dels segles II o III d.C., encastades a les parets d’un edifici del costat del castell i per la necròpoli i l’església, descobertes recentment, i qui sap si alguna part del castell no és anterior a la repoblació. El que és segur és que ja abans de la repoblació de Guifré ja fou poblada i possiblement tenia una organització pròpia.
Cronologia relativa dels elements del castell d'Artés, segons X. Sitjes i Molins (El castell bisbal d’Artés, a “Ausa”, núms. 89-90, Vic 1979, pàg. 335).
L’edifici ha sofert diverses reformes, l’única documentada és la que va portar a cap el bisbe Guillem de Tavertet, el qual en un conflicte que tingué amb el propi capítol vigatà davant la cúria romana, adduí com a mèrits del seu govern de la diòcesi que havia construït un palau i una torre al castell d’Artés. Aquestes construccions degueren fer-se construir immediatament després de començar a regir el bisbat, l’any 1195, i abans del 1199, ja que en aquest moment aquest bisbe feu un conveni amb Guillem de Guàrdia, que era castlà del castell d’Artés, en el qual el bisbe retenia la torre menor del castell i el palau que hi havia entre la torre major i menor; per tant el palau i la torre menor es degueren construir entre el 1195 i el 1199. Els bisbes, en els successius pactes feudals, sempre es reservaren aquestes dues dependències. En els segles XIV i XV, s’hi feren diverses reformes i alguna altra de més tardana. Alguns bisbes vigatans van romandre al palau d’Artés llargues temporades, ja fos per conflictes amb el capítol de canonges, ja pel clima osonenc.
Dins el terme del castell d’Artés hi havia una altra edificació defensiva important com és el conjunt format per les Torres (veure l’estudi monogràfic). No sabem si hi hagueren torres de defensa d’alou, o guàrdies, encara que aquesta funció la podia fer el conjunt defensiu de les Torres.
El domini del castell en aquest cas queda molt clar, car els bisbes de Vic tenien el domini eminent del castell d’Artés. Aquesta propietat els venia per donació del comte Guifré, segurament com a dotació del nou bisbat; després la donació fou confirmada pel rei Odó en un problemàtic precepte del 889, esmenat el 890, on el rei donà al bisbe de Vic Gotmar la vall d’Artés amb esglésies, viles i vilars. I, encara que en aquest precepte no es feia constar la donació prèvia del comte Guifré, aquest fet es constata en una delimitació d’Artés arran d’un judici celebrat el 938, on es fa constar que el rei Odó concedí la vall d’Artés per consell del comte Guifré. Així, el terme del castell d’Artés depengué del bisbe de Vic, fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals. Si bé en un principi el bisbe tingué problemes en el reconeixement dels seus drets i va haver de reclamar-los per la via judicial, i fou aleshores que el 938 es reuní un tribunal presidit pel comte Sunyer de Barcelona i el vescomte Guadall d’Osona i quatre jutges, a petició de Guisalfred, mandatari del bisbe de Vic; els habitants del terme, citats nominalment, hagueren de reconèixer que els serveis reials i comtals de les seves propietats havien estat cedits pel rei Odó per consell del comte Guifré, i després del reconeixement del domini passaren a delimitar el terme d’Artés.
Els bisbes hagueren d’infeudar el castell d’Artés a un noble per dirigir la defensa del castell. La primera família que figura com a feudatària del castell d’Artés és la mateixa que tenia la castlania de Manresa, i el primer membre que sabem que tingué infeudat el castell d’Artés fou Ramon Guifré de Manresa, que entre el 1090 i el 1099 havia rebut de mans del bisbe Berenguer Seniofred de Lluçà la castlania del castell d’Artés. El castell o castlania estigué en mans de la branca directa de la família Manresa fins que el 1199 passà a una lateral en la persona de Guillem de Guàrdia, i aquest, com que no tingué descendència, associà al govern del castell el seu nebot Berenguer de Guardiola, que el 1228 hagué de fer un pacte amb la vídua de Guillem de Guàrdia.
A partir de la meitat del segle XIII els bisbes vigatans canviaren de política, car el 1246 havien adquirit per permuta els castells de Sallent i Castellnou de Bages, anaven a formar una gran baronia i calia netejar-la de drets feudals al mateix temps que s’intentava d’ampliar el patrimoni alodial. Així, el 1251 el bisbe de Vic adquirí uns feus que anteriorment s’havien cedit en el castell d’Artés pagant-ne 700 sous. El 1253 fou comprada la castlania a Berenguer de Guardiola per 600 sous i el mateix any comprava els drets que tenia Ramon Portella com a hereu de la muller de Guillem de Guàrdia, que cobrà 500 sous. I el 1256 comprà dos masos al terme del castell d’Artés, pel preu de 1150 sous. El 1264 adquirí la batllia de sac del terme. Finalment, en dues compres realitzades el 1287 i el 1309 els bisbes vigatans adquiriren la gran propietat de les Torres d’Artés esmerçant-hi 11200 sous.
Els segles següents els bisbes continuaren exercint llur domini en el terme del castell d’Artés com a senyors eminents, exercint la justícia civil i criminal. Obtingudes diverses salvaguardes reials com la del 1226, concedida pel rei Jaume I, el 1321 el bisbe demanà al rei Jaume II la confirmació de la jurisdicció que exercia als castells d’Artés, Sallent i Castellnou de Bages, lliurant al rei un donatiu de 20000 sous. Aquesta situació durà fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals en el transcurs del segle XIX. (ABC)
Castell
Seccions del castell, segons X. Sitjes i Molins (El castell bisbal d’Artés, a “Ausa”, núms. 89-90, Vic 1979, pàg. 338-339).
Planta de l’edifici al nivell inferior, a escala 1:200. S’organitza de manera compacta, amb una sala original entorn a la qual hom anà afegint d’altres dependències a ponent i a tramuntana.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Actualment les diverses dependències que formaven l’antic edifici del castell són embegudes dins un mas que serveix de vivenda, la qual cosa fa que passin fàcilment desapercebudes per a qualsevol persona que visiti el poble vell d’Artés, ja que, comprensiblement, li ha de ser costós identificar una pagesia, com qualsevol altra, amb el castell que antigament, amb les seves torres, s’havia aixecat en aquest mateix lloc. La planta baixa resta pràcticament intacta amb algunes reformes d’època molt reculada. El seu estat de conservació és bo, només que té una funció agropecuària.
En estudiar aquesta fortalesa hom hi constata diferents etapes constructives, de les quals les alt-medievals ocupen els baixos de l’edifici, actualment habilitats per a usos agrícoles i ramaders. Les parts restants, bastides ja en època baíx-medieval, se situen al pati i al primer pis.
La planta baixa del castell alt-medieval s’organitza de manera compacta a partir d’una sala que sembla ésser el nucli original del conjunt, a la qual s’afegiren posteriorment quatre dependències més, situades sobre les seves façanes de tramuntana i de ponent, fins a formar un edifici únic i tancat, articulat a partir de comunicacions entre les diverses peces, sense espais comuns de distribució i relació.
La part més antiga del castell, segons que sembla, la constitueix una estança rectangular, situada a llevant, que fa 7,50 m de llargada per 3,40 d’amplada, i que s’aixeca amb unes parets de 125 cm de gruix. Aquesta nau és coberta amb una volta de canó, lleugerament apuntada, que troba suport en els murs de llevant i de ponent.
Porta del passadís que comunica una de les sales de ponent amb la sala de tramuntana.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’accés a l’interior de l’estança es fa a través de tres portals, dels quals el que s’obre a ponent, per les seves característiques, sembla el més antic i, conseqüentment amb això, devia ser l’únic que originàriament permetia l’accés a l’edifici. Aquest portal és rematat amb un arc de mig punt adovellat, que recau sobre muntants més acostats que no pas els extrems de l’arc, que resta així escanyat. Les dues portes restants se situen a llevant i corresponen a èpoques diferents. En efecte, la que es desclou vers tramuntana, que és rematada amb un arc de mig punt adovellat, s’adapta perfectament a les formes romàniques, i hom el devia obrir quan amplià el castell pel cantó de ponent, per tal de continuar tenint un portal a l’exterior, ja que el primitiu, en fer-se l’ampliació, passà a convertir-se en una porta interior. El tercer portal, obert a la mateixa cara vers migjorn, ja mostra una factura totalment moderna i fou obert, tal com es pot constatar en la seva llinda, el segle XVIII, a partir, pel que sembla, d’un finestral anterior proveït de reixes, cosa perfectament congruent si tenim en compte que aquesta habitació havia estat utilitzada com a presó.
L’aparell amb el qual ha estat obrada aquesta nau és de carreus de mides mitjanes, força ben tallats, que es disposen formant filades horitzontals. La unió entre els blocs de pedra es fa per mitjà d’un morter grisenc, fet amb sorra i calç. Hi ha senyals evidents que aquesta sala havia estat arrebossada totalment. Per altra banda, cal assenyalar que al mur de tramuntana, avui separat per un envà, hi ha uns blocs de mides considerables les quals no encaixen amb l’aparell general i que sembla que obeeixen a una remodelació efectuada posteriorment, possiblement en època baix-medieval. Un fet semblant també el podem constatar a la cantonada exterior, situada a l’angle sud-est de l’edifici. Tot i que ho ignorem, és molt possible que aquesta habitació tingués al damunt alguna altra cambra, adquirint així la forma d’una torre prismàtica, que devia tenir el seu origen al segle X, com sembla demostrar la tipologia de la porta, de característiques preromàniques.
Les altres dependències alt-medievals del castell les constitueixen quatre estances més, de les quals dues se situen a ponent de l’edifici abans descrit, la tercera a la banda nord-occidental i la quarta a tramuntana.
Les dues primeres són dues sales rectangulars de mides gairebé iguals (9 × 2,90 m la primera i 9,25 × 2,85 m la segona), les quals són cobertes amb voltes de canó peraltades amb eix est-oest, que descansen sobre els murs. Ambdues estances es comunicaven per una porta, amb arc de mig punt, que actualment és obturada. Altrament, a l’estança situada vers tramuntana té el mur del mateix cantó descarregat amb dues arcades de mig punt, en una de les quals hi ha una porta, obrada posteriorment, que, per mitjà d’una obertura inclinada, comunica amb la sala nord-occidental. Ambdues sales tenen una finestra refeta, oberta a ponent, que deu ocupar el mateix lloc que ocupaven les originals. El gruix dels murs és variable, ja que la paret que les tanca a ponent, que té la mateixa mida en tot el seu recorregut, fa 125 cm, 120 cm la mitgera, 140 cm la que clou la primera nau a migjorn i 195 cm la que tanca la segona a tramuntana, la qual també s’inclou com a paret de migjorn de la tercera i una part de la quarta estança.
Cal notar que al mur de migjorn de la primera estança sembla que hom hi observa un regruixament, fet que també sembla donar-se en la paret nord de la segona cambra, on hi ha les arcades.
Tot i que ambdues estances han estat enlluïdes, encara es pot veure en els paraments un aparell fet amb blocs de pedra de mides mitjanes i ben escantonats, disposats en filades horitzontals i travats amb un morter grisenc, fet amb sorra i calç.
La tercera nau, que és la més reduïda i que se situa a l’angle nord-occidental, també té forma rectangular (4,95 × 3,10 m) i, com les altres, és coberta amb volta de pedra, però amb eix nord-sud. La porta que comunica amb la quarta estança, però, en aquest cas, a diferència de les altres, té llindes de fusta a ambdós costats. El gruix del mur de tramuntana fa 140 cm, mentre que el de llevant mesura 160 cm. Els altres ja els hem donats anteriorment en referir-nos a les mides de les sales anteriors, part de les quals ja feien referència a aquesta tercera sala.
L’aparell continua tenint les mateixes característiques que el de les estances anteriors.
A l’exterior de l’angle nord-oest es fa ben patent una remodelació efectuada, probablement, com succeïa en la cantonada sud-est, el segle XIV.
La quarta nau, situada a tramuntana, a desgrat d’un guerxament que hi ha a l’angle nord-oriental, també adopta en línies generals forma rectangular, mesurant 6,85 × 4,80 m. Aquesta sala conté dos arcs intermedis, de forma apuntada i adovellats, que als extrems apareixen reomplerts amb pedra, mentre que al centre sostenen un sostre de bigues. El reompliment que hom observa als extrems sembla que fou fet en època gòtica.
Aquesta estança es comunica amb el passadís mitjançant un gruixut espai de mur (235 cm), delimitat superior-ment per arcs de mig punt adovellats, sota els quals i cap al centre es desclou el portal pròpiament dit, el qual és rematat per dos blocs monolítics allargassats que convergeixen a la part superior, bo i formant una obertura triangular, delimitada a la part inferior per muntants, també monolítics, disposats verticalment. Al mur de tramuntana hi ha els vestigis d’una espitllera original, ara cegada, que devia ser l’única finestra que hi devia haver.
El gruix del mur de tramuntana nord és variable (90-120 cm) i el de llevant arriba als 120 cm.
La forma i estructura de l’aparell, llevat de l’obra gòtica, continua tenint els mateixos trets que hem observat en les altres estances.
Tenint en compte l’aparell i l’estructura general de l’edifici, així com també les formes que adopten els arcs i les cobertes, sembla que aquesta part, que comprèn les quatre estances descrites, és una obra unitària bastida al final del segle XII, a desgrat d’algunes remodelacions posteriors, de les quals ja hem fet esment.
Per bé que ja no corresponen al període romànic, cal fer esment de les dues torres aixecades el segle XIV, les quals, bé que transformades i camuflades, encara es fan ben patents en el primer pis del mas, ocupant, potser, el mateix espai que ocuparen les torres romàniques.
També cal notar que el mur que tanca el pati de la finca a migjorn, amb una porta aparedada inclosa, també pertany al clos casteller del segle XIV. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Miquel Brasó, Pere Català i Antoni Pladevall: Castell d’Artés, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 483-489.
- Josep Galobardes i Planas i Josep Puigbó i Canellas: Notes històriques d’Artés, Manresa 1933.
- Xavier Sitjes i Molins, Antoni Pladevall i Font: El castell bisbal d’Artés, a “Ausa”, núms. 89-90, Vic 1979, pàgs. 334-347. (FJM-AMB)