Situació
L’església parroquial de Sant Joan s’aixeca al mig del poble d’Avinyó, a la Plaça Major. Avinyó, poble petit situat a la vall mitjana de la riera Gavarresa, a frec amb el Lluçanès, és a uns 20 km de Manresa vers tramuntana. Long. 1°58’14” — Lat. 41°51’40”.
Hom hi arriba per la carretera de Manresa a Artés, població des d’on, en direcció a tramuntana, per la carretera que enllaça el Bages amb el Lluçanès, hom passa per Avinyó. Cal demanar la clau a la rectoria. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell d’Avinyó. Des de molt aviat degué tenir categoria de parròquia, que conserva encara avui. Fou, segons que sembla, una fundació comtal, però diversos senyors del castell o simplement feudataris disposaven de la parròquia.
El lloc i l’església apareixen citats el 932 quan el comte Sunyer feu edificar una església dedicada a Sant Andreu. Aquesta dada es basa en un pergamí de l’arxiu parroquial que fou cremat el 1936. La notícia és del tot versemblant, ja que malgrat l’existència de feudataris en el castell d’Avinyó els reis catalans concediren diversos privilegis sobre l’organització municipal. Avinyó devia tenir una situació semblant a la de Moià: un castell feudal i una vila reial, ambdós ben separats. És possible que aquesta església antiga es trobés a sol ixent de la població, prop de la balcera de la riera de Relat, abans de trobar-se amb la Gavarresa, al lloc on hi havia la rectoria vella, avui cal Peres. Una altra notícia, un xic confusa, no comprobable, assegura que el 1232 la parròquia es traslladà a l’església de Sant Joan, que fou consagrada el 28 de febrer de 1233 i devia ésser dedicada a Sant Joan, Santa Coloma i Santa Maria.
Les nostres dades són que el castell d’Avinyó és documentat des del 974 i l’església apareix esmentada el 1014 amb categoria de parròquia i amb les advocacions de Sant Joan i Santa Maria; l’existència de l’altar de Santa Maria és confirmada el 1292. El 1150, el 1204 i el 1207 tornà a aparèixer la parròquia de Sant Joan d’Avinyó.
La conciliació de les dades de diversa procedència porten a considerar com a molt probable l’existència d’una primitiva església de Sant Andreu al lloc indicat, prop de la riera de Relat, on s’han trobat tombes. Però al mateix temps hi havia una església dedicada a Sant Joan amb funcions de parròquia al lloc de la parròquia actual, que el 1232 fou construïda de nou i consagrada l’any següent. També podria donar-se el fet que l’església de Sant Andreu i la de Sant Joan fossin la mateixa fins el trasllat del 1232.
Amb tot, és possible l’existència d’una església de Sant Andreu prop de la riera de Relat.
El domini sobre la parròquia algun cop estigué en mans de senyors que tenien drets al castell d’Avinyó, com Guillem de Calders, que el 1107 deixà al seu fill Bertran la parròquia d’Avinyó, sense que hi hagi cap més notícia de les seves vicissituds.
El temple del segle XIII, per les descripcions de l’edifici que hom feia en la consueta parroquial, és probable que es tractés d’una església d’una sola nau i amb un transsepte rematada per tres absis, el central dedicat a Sant Joan, l’esquerre a Santa Coloma i el dret a Santa Maria. A partir del segle XVII l’edifici sofrí transformacions importants: el 1605 hom construí el baptisteri, el 1625 el campanar, el 1635 la sagristia i el 1665 s’hi afegí la capella de Sant Antoni. Entre el 1850 i el 1875 s’unificaren externament totes les dependències afegides, i es refeu la façana i foren suprimits els tres absis. Encara el 1894 s’hi afegí la capella del Santíssim. Després de la guerra civil del 1936 s’han reconstruït els tres absis suprimits, però no poden servir de guia estilística, ja que són purament neoromànics.
Actualment, l’església té culte com a parròquia d’Avinyó i l’edifici es troba en bon estat de conservació. (ABC)
Església
De la primitiva construcció romànica erigida el primer terç del segle XIII i resolta mitjançant una nau amb transsepte i tres absis, ara només resten els murs que delimiten la nau central, els quals, per l’afegitó de les capelles laterals, no es conserven sencers i, com la resta de paraments que conformen el temple modern, han estat enguixats interiorment.
Els absis que remataven el transsepte, tal com ja s’ha apuntat, foren suprimits durant les darreres modificacions efectuades en el temple, amb la qual cosa l’església era desproveïda del darrer element extern, que encara pregonava la seva antigor. Això no obstant, per tal de retornar-li, en part, la seva fesomia primitiva i per tal de fer palès algun element romànic que fos ben ostensible, durant el present segle es referen de nou els tres absis, dissortadament malmesos el segle passat, els quals foren ornamentats a l’exterior i sota el ràfec de la teulada amb un fris d’arcuacions llombardes. Al mateix temps, al centre, tant de l’absis com de les absidioles que el flanquegen, s’hi obrí una finestra de doble esqueixada.
Aquesta església, malgrat el seu origen romànic, per les modificacions que s’hi han fet ha perdut totalment el seu caire medieval, el qual, malgrat l’anacronisme, només es fa palès en la capçalera neoromànica obrada modernament.
No oferim cap fotografia d’aquest edifici per tal com la part romànica (els murs) apareix tapada per l’arrebossat i la capçalera, visible, ja hem dit que és de construcció moderna. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Joan Tresserra: Notes històriques de Sant Joan d’Avinyó, Manresa 1932.