Situació
Vista exterior, des del costat de llevant, de la capçalera de l’edifici.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Les ruïnes de l’església de Sant Miquel són situades dalt un petit serral que emergeix de la serra de Can Torre, a frec del camí que mena a Santa Cecília de Grevalosa, a la banda nordoccidental del terme. Long. 1°39’29” — Lat. 41°4T’35”.
Per a anar-hi cal agafar el camí que porta al mas Palomes. Poc abans d’arribar a aquest mas, però, cal desviar-se a mà esquerra per seguir un altre camí que mena a Santa Cecília de Grevalosa (Sant Marc) i que és senyalitzat amb un gran bloc monolític.
Després d’un breu recorregut i abans d’arribar a la dita església, hom veu, a mà dreta i enfilades dalt un petit serral, les ruïnes de l’església, ara ben visibles a causa del paorós incendi de l’octubre de 1980. També s’hi pot anar seguint un corriol que avança paral·lelament al camí seguit abans. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església era dins l’antic terme del castell de Grevalosa. No degué passar de capella rural, si és que no fou parròquia i després es traslladés a Santa Cecília, relativament propera.
Depengué del monestir de la Portella a través del priorat de Sant Pere del Mont, situat al mateix terme del castell de Grevalosa.
L’església apareix esmentada el 955 quan és citada una terra de Sant Miquel com a afrontació d’uns béns situats a Grevalosa; el 1112 apareix esmentada l’església de Sant Miquel situada a Grevalosa, i el 1201 un pla de Sant Miquel en el mateix lloc.
En una època indeterminada, possiblement abans del 1140, aquesta església fou donada al monestir de la Portella, que creà al terme de Grevalosa el priorat de Sant Pere del Mont, al qual quedà subjectada. Aquesta dependència finí abans del 1685, quan el priorat de Sant Pere havia passat a dependre de la parròquia de Santa Cecília de Grevalosa, com la mateixa església de Sant Miquel.
Durant els anys 1972-74 es realitzaren treballs de neteja a l’interior de l’església, que es trobava ensorrada gairebé de forma total. Durant aquests treballs aparegué el tenant i la base de l’altar i un bloc de pedra amb una creu incisa, i altres dibuixos geomètrics. Totes dues peces es conserven al Museu Comarcal de Manresa. En unes pedres aprofitades en la construcció de l’edifici hi ha dues inscripcions sense un sentit lògic. (ABC)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Després d’haver realitzat una sèrie de campanyes de neteja en les ruïnes d’aquest temple, X. Sitjes (Les esglésies preromàniques del Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 98-102) hi constatà tres etapes constructives. En la primera, que es pot datar del segle IX, hom edificà una església d’una sola nau, gairebé quadrada, coberta amb bigues i capçada per un absis carrat molt allargassat. La segona etapa ja correspon a una refecció feta probablement al final del segle X o bé a l’inici del següent, propiciada per l’enruna-ment del primer temple per causes desconegudes. En aquesta segona etapa l’edifici va ésser reconstruït quasi totalment, alhora que era modificada la capçalera, a la qual hom afegí dues capelles laterals, lleugerament reculades en relació amb la central. En esfondrar-se el sostre, al segle XIII hom hi realitzà encara una tercera etapa d’obres, en la qual, suprimides les parets divisòries de les capelles, la nau fou coberta amb tres voltes de pedra molt estretes, recolzades sobre dos grans arcs disposats longitudinalment.
De la primera edificació, datable del segle IX, ara només en resta la capçalera, bé que refeta, i alguns fragments de mur corresponents a la nau i que hom aprofità possiblement, en part, en la segona etapa constructiva. L’absis, cobert amb volta de ferradura, presenta una planta carrada i és escapçat per les bases dels arcs formers que suportaven la darrera cobertura.
Cara interior de la finestra oberta a l’absis central. És d’una esqueixada simple i rematada amb un arc de ferradura, força rudimentari.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Al fons de l'absis hi ha una finestra espitllerada que, a l’exterior, és formada per quatre blocs de pedra, el superior dels quals ha estat rebaixat al dessota amb un arquet. A l’interior, en canvi, és rematada amb un arc de ferradura, força rudimentari. Aquest finestral, però, probablement fou retocat en la segona etapa constructiva, ja que externament és molt semblant als finestrals de les capelles laterals. L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra de mides desiguals, escantonats a cops de maceta i disposats sense formar filades uniformes.
Així, doncs, a partir d’aquestes poques restes, hom pot deduir que inicialment aquest edifici era format per una àmplia nau, gairebé quadrada, ampliada a llevant amb un absis rectangular excessivament allargassat. El santuari era cobert amb volta de secció de ferradura, mentre que la nau era aixoplugada amb una coberta de bigues. La porta, possiblement, es devia obrir al mateix indret on era en la segona construcció, és a dir, al mur de migjorn.
Sobre la forma original que devia tenir aquest temple, a desgrat de no compartir la seva opinió, creiem molt interessant la transcripció d’una nota que sobre el tema ens ha fet a mans X. Barral:
“Sense voler repetir les raons contextuals per les quals ens sembla difícil admetre l’existència d’una nau única tan ampla a l’església de Sant Miquel, voldria només insistir en un detall d’arqueologia arquitectònica interessant en aquesta església. Es tracta de les finestres, totes d’esqueixada senzilla i constituïdes per quatre blocs de pedra, un com a base, dos com a muntants laterals, i amb l’arc retallat directament a la pedra superior. A l’interior però, dues de les finestres tenen un arc semicircular, mentre que la que correspon a l’absis de la nau meridional té una arcada lleugerament més ampla i els muntants de la finestra avançats com a les arcades de Sant Miquel de Cuixà per exemple. La finestra de l’absis central presenta, en canvi, una forma molt ultrapassada amb un lleuger retret dels muntants. Com en d’altres esglésies preromàniques catalanes, aquestes dues darreres formes d’arc coexisteixen i són contemporànies. El cas de Sant Julià de Boada al Baix Empordà és característic d’aquesta coexistència i demostra el perill que hi ha en datar monuments únicament segons les formes dels arcs. Durant el segle X a Catalunya les diferents formes semblen ésser utilitzades de manera coetània. Siguin quines vulguin les etapes preliminars de construcció d’aquest edifici, el monument, tal com el veiem avui, podria correspondre al final del segle X o a inicis del XI i em sembla, com Eduard Junyent, una construcció homogènia, perfectament lligada. Aquest autor rebutja, però, la presència de tres naus i hi veu un santuari tripartit molt avançat dins la nau, mentre a mi em semblava que les tres naus existien des del començament com a Pedret.”
Aspecte que ofereix l’interior de la capçalera.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Aquesta petita capella devia oferir, atesa la seva estructura, un aspecte força desproporcionat i unes formes força inusitades, cosa que ha menat X. Barral i E. Junyent a no creure en l’existència d’aquesta primera etapa, ja que troba extralimitada l’amplada de la nau, i, per tant, li sembla més probable que el temple, des d’un bon principi, hagués seguit l’esquema, com succeeix a Pedret, de tres naus individualitzades rematades pels seus respectius absis. Això no obstant, i bo i admetent que la nau presenta una amplada inusitada, tanmateix ens inclinem a admetre les etapes constructives donades per X. Sitjes, les quals, després d’haver examinat les romanalles del temple, ens semblen més coherents i versemblants. En efecte, els fragments de mur atribuïts per X. Sitjes a la primera etapa insinuen una única nau, amb planta tendent al quadrat. De no ser així, hom no s’explicaria l’existència d’aquestes parets baixes adossades als altres murs, i menys encara la desviació que emprenen cap a migdia a la banda de tramuntana, on, segons que sembla, s’iniciava la nau. Per altra banda, la unió de les capelles laterals amb la central, tot i que aquesta sembla retocada, és força discordant i llurs punts de juntura semblen correspondre a una obra posterior afegida a la primitiva. A més, en uns blocs de pedra que hi ha tant en una finestra de la capella nord com en una altra de la capella sud, hom pot observar-hi unes inscripcions, de les quals parlarem més endavant, que, atès el lloc que ocupen, difícilment el picapedrer les hauria pogudes esculpir en aquell indret, per la qual cosa pensem que foren aprofitades d’una edificació anterior, fet que referma la hipòtesi de la inicial erecció d’una església amb nau i absis.
Aquesta primera obra, tal com hem dit, devia enrunar-se, cosa que en motivà la refecció probablement al final del segle X o bé a l’inici del XI, bo i aprofitant alguns materials del primer edifici. D’aquesta segona construcció resten una bona part dels basaments de la nau i els murs de llevant i una part dels laterals de les dues capelles afegides a la primitiva capçalera, la qual també fou arranjada poc o molt durant aquesta època. Les dues capelles incorporades a la testa de la nau són perforades per dues finestres cadascuna, de les quals una és situada al fons de l’absis, mentre que l’altra ocupa un dels laterals. Exteriorment totes aquestes finestres tenen unes característiques semblants, puix que totes elles són delimitades per quatre blocs de pedra, el superior dels quals, és a dir, el que fa de llinda, mostra sota seu un rebaix en forma d’arc de mig punt. A l’interior, en canvi, difereixen les unes de les altres. Les de la capella nord acaben en arcs de mig punt, mentre que la del fons de la capella sud és rematada amb un arc escanyat. La lateral corresponent a la mateixa capella ja ha estat trossejada i l’única que hi ha a l’absis central, tal com hem dit, és coronada amb un arc de ferradura.
Cal fer esment d’unes inscripcions gravades a la pedra, situades una a l’esqueix de la finestra lateral de la capella nord i l’altra a l’esqueix de la finestra central de la capella sud.
Grafit esculpit a la finestra central de la capella del costat de migjorn.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Atès el lloc que ocupen els blocs on han estat esculpides, és molt probable que aquests carreus fossin reaprofitats de l’obra anterior, ja que hauria estat molt difícil poder-los gravar tal com ara són situats. Aquests grafits són els que segueixen, bé que, en aquest cas, n’ignorem el significat. El primer d’ells correspon al que hi ha a la capella nord, mentre que el segon és el situat a la capella sud.
L’aparell continua essent semblant al de la primera etapa, és a dir, fet amb blocs de pedra només fragmentada, disposats sense gaire ordre.
De la darrera etapa de construcció, portada a terme al segle XIII, només han romàs les bases dels grans arcs formers que aguantaven les tres estretes voltes de pedra, les quals, però, hom no pot excloure que pertanguessin a la segona etapa, en què el temple devia adoptar un pla de tres naus cobertes amb volta. L’aparell d’aquestes arcades és fet amb blocs de pedra, molt ben treballats i polits, on es prodiguen les marques del picapedrer en forma d’una creu de braços iguals.
La darrera visió d’aquesta església no devia diferir gairebé gens de l’aspecte que oferia el temple aixecat durant la segona etapa, i així perdurà fins al seu posterior i definitiu enderrocament.
L’edifici ara és una ruïna. (FJM-AMB)
Altar
Provinents d’aquest temple es conserven al Museu Històric de la Seu de Manresa el tenant i la base de l’altar, ambdós trobats durant els treballs d’excavació i neteja del temple. Es tracta de dues peces senzilles i austeres, treballades sense pretensions.
Tenant i base de l’altar, trobats durant els treballs de neteja i ara conservats al Museu Històric de la Seu de Manresa.
Ronart
La base de l’altar, que encara ocupava el seu lloc original, és un bloc de pedra de forma rectangular que acull el tenant per mitjà d’un rebuidat fet a la cara superior que fa de galze.
El tenant, per la seva part, és també un bloc de pedra, però de forma allargassada, que amida 98 cm d’alçada. Aquesta peça és força semblant a una columna de fust rectangular, però amb els angles arrodonits. Tant a la part superior com a la inferior, és limitat per dos eixamplaments a manera de plints, dels quals el que corona el fust adquireix una forma cúbica i mostra un reconditori a la cara superior, mentre que el que fa de base presenta una regatera que el divideix en dues parts. (FJM-AMB)
El tenant de l’altar principal de l’església de Sant Miquel és d’un tipus molt senzill amb la mateixa estructura que el descobert a Sant Cugat del Racó. És a dir, una petita columna que suportava la taula d’altar. Contràriament als altars d’obra, aquest peu estret era situat una mica separat del mur de fons de l’absis. En els monuments més luxosos, aquests elements són de marbre, d’altres vegades l’altar pot reposar sobre quatre columnetes. Les motllures senzilles del peu d’altar de Sant Miquel poden correspondre molt bé a una data del final del segle X, si les comparem, per exemple, amb els capitells motllurats com a base de Sant Vicenç d’Obiols al Berguedà. (XBA)
Escultura
En el mateix museu i procedent també de la mateixa església es guarda una imposta que fa 46 cm de llarg per 44 d’ample, amb una alçada de 16 cm.
Imposta trobada durant els treballs de neteja i ara conservada al Museu Històric de la Seu de Manresa. Cara frontal; a la dreta, detall d'un dels laterals, que mostra una estrella gravada a la pedra.
Ronart
A la cara frontal hi ha un conjunt d’elements esculpits, tots ells rebaixats a la pedra, consistents en una sèrie de rectangles que envolten una creu bizantina, sota els braços de la qual hom encara buidà dos petits cercles de mides desiguals i al seu costat marcà una circumferència de major diàmetre que els cercles. Als laterals, llevat d’un estel format per la intersecció de dos triangles inacabats, no hi ha cap més element decoratiu. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Xavier Barral i Altet: L’art preromànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 229.
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes — Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàgs. 121-122, 228 i 229.
- Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies preromàniques del Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 98-102,210 i 229. (FJM-AMB)