Situació
La torre del castell, juntament amb d’altres restes, s’aixeca dalt un carener estès a la banda de llevant del terme, en un indret dominant de la vall del Llobregat. Long. 1°49’50” — Lat. 41°51’03”.
Una vista de la torre des del costat de llevant.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Vista de la torre del castell encimbellada dalt el turó i emergint d’entre els pins.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Per arribar a aquest castell, cal dirigir-se a Santpedor, d’on surt la carretera que mena a Castellnou. En arribar a l’hostal de la Figuera, cal desviar-se a l’esquerra per a seguir un camí, al principi asfaltat, flanquejat pels habitatges d’una recent urbanització, el qual arriba fins a una esplanada on hi ha un dipòsit, des d’on es veu la torre per sobre del boscam. Bé que des d’aquesta contrada la visió que ofereix la torre és magnífica, si hom la vol contemplar de prop haurà de seguir un camí que hi ha a mà esquerra, abans d’arribar al dipòsit esmentat, el qual, amb un breu recorregut, pràcticament deixa als peus del turó on s’alça el castell. (FJM-AMB)
Història
Un dibuix esquemàtic del vall que hi ha vora la torre del castell, encara avui perfectament visible.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Aquest castell tenia sota la seva jurisdicció l’antic terme de Buc, que no en tenia, i més que protegir els habitants del terme oferint-los refugi, actuava com a guaita que els havia de prevenir d’un atac enemic. El seu àmbit territorial era el de l’actual terme, excloent la zona d’Argençola, que pertanyia al castell de Balsareny.
Aquest castell no sorgí fins al principi del segle XI, d’aquí el seu nom de Castell Nou. El terme, com hem avançat, era conegut amb el nom de Buco, Bugo o Bugu. El terme de Buc apareix documentat el 952 i no tenia castell propi, ja que al límit amb Santpedor s’aixecava el castell d’Or, que era de propietat comtal i es trobava al centre d’un gran alou comtal situat en part a Santpedor i en part al terme de Buc, però la ben segura destrucció del castell d’Or durant la incursió d’al-Mansur el 999, destrucció que va ser definitiva car els comtes no van reedificar-lo, va motivar que el terme de Buc restés sense cap mena de protecció; així el 1001 ja apareix documentat el Castell Nou, que anà substituint l’antic nom de Buc per fer-lo desaparèixer del tot.
El domini eminent correspongué als comtes de Barcelona i com a tal la comtessa Ermessenda infeudà al comte Guifré de Cerdanya el castell de Castellnou “que deien el Buc”, entre altres, i el dit comte entre el 1018 i el 1023 jurà fidelitat a la comtessa per aquest castell i els altres.
El domini feudal era en mans de la família Balsareny, així el 1020 Guifré de Balsareny vengué a la seva muller Ingilberga el castell de Castellnou. Aquesta dama el deixà en el seu testament del 1038 al seu fill Bernat Guifré de Balsareny, el qual el 1045 dictà el seu testament i el deixà a la neboda Guilla, de la família Lluçà. Aquesta dama havia estat la segona muller del comte Berenguer Ramon I i després es casà de nou amb el vescomte de Barcelona, Udalard II; així el castell de Castellnou de Bages quedà incorporat al patrimoni vescomtal barceloní.
El castell quedà sota el domini vescomtal fins que Berenguer de Guàrdia, com a hereu del patrimoni, en el seu testament deixà el 1187 a Arbert de Castellvell el castell de Castellnou de Bages, en alou franc i lliure. No sabem com, però degué passar a mans reials, ja que el 1246 el rei Jaume I el permutà al bisbe de Vic per diversos béns situats al regne de València. Els bisbes vigatans uniren aquest castell al de Sallent, que reberen al mateix moment, i al d’Artés que ja tenien, i formaren una sola baronia, si bé mantenint la separació dels diversos termes. El 1321 els bisbes requeriren del rei Jaume II la confirmació de la jurisdicció que tenien en els tres castells. El domini dels bisbes vigatans perdurà fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals. (ABC)
Senyoriu del castell de Castellnou de Bages
Pertangué al llinatge dels Balsareny. Tal com diu el testament de Bernat Guifré de Balsareny, a la mort de Guillem de Balsareny, bisbe de Vic (1076) el castell passaria als vescomtes de Barcelona a través de la seva neboda Guisla de Lluçà, muller en segones núpcies del vescomte Udalard 11 de Barcelona. Ambdós foren pares de:
| Guislabert II, vescomte de Barcelona | v. 1076-v. 1126 |
| Reverter I, vescomte de Barcelona, fill de l’anterior | v. 1126-1142 |
| Berenguer I de Saguàrdia, vescomte de Barcelona o de la Guàrdia, fill de l’anterior | 1142-v. 1180 |
| Berenguer de Saguàrdia, fill de l’anterior | v. 1180-1208 |
| Aquest darrer havia deixat el castell, en el seu testament del 1187 al seu parent Arbert de Castellvell. El 1246 el rei Jaume I permuta el castell al bisbe de Vic, que el posseí fins al segle XIX. | |
| (AFE) | |
Castell
Planta de la torre on són apreciables tres gruixos diferents de mur i un espai interior molt reduït.
A. Mazcuñan-F. Junyent
L’edifici del castell sembla molt unitari, si bé només la torre pot ésser analitzada en profunditat; el poc àmbit que aplega les edificacions del castell permet creure que correspon a la construcció primitiva.
Actualment l’edifici es troba en un total abandó. La torre de defensa està mig esberlada i la resta de dependències només s’insinuen entre la vegetació; tan sols el vall, en el sector de migdia, manté l’aspecte de fortificació als volts de la torre.
La torre del castell és una construcció massissa que, malgrat la seva robustesa, ara es troba migpartida des del segon nivell en amunt. De forma cilíndrica, s’enlaira fins a uns 12 m aproximadament, partint d’un pla circular, determinat exteriorment pel gir d’un diàmetre de 703 cm, mentre que a l’interior es tanca amb un diàmetre de 213 cm. Aquestes mides pressuposen un gruix de 245 cm a les parets del nivell inferior, les quals, tal com podem constatar, assoleixen una gruixària superior al diàmetre intern. Aquest gruix tan accentuat dels murs i la poca capacitat de l’interior de la torre s’expliquen per la mateixa funció que havia de tenir aquest edifici: no pas aixoplugar gent, sinó servir de punt de guaita i fortalesa per als qui, en un moment d’atac, eren els encarregats de la defensa.
Part superior de la torre, molt castigada per l’abandó i el pas dels anys, on es fa patent encara l’aparell.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Aquesta magnífica torre consta de tres nivells, els quals vénen donats pels desgruixaments dels murs, de tal manera que l’espai deixat en disminuir el mur següent devia ésser aprofitat per a col·locar-hi un empostissat. Creiem que la separació entre els tres nivells de què consta es devia fer d’aquesta manera, perquè no hem trobat cap vestigi ni rastre de cap coberta de pedra.
Cal assenyalar que a mesura que els pisos ascendeixen de nivell, també redueixen llur alçada, de tal manera que el pis inferior és el més alt, mentre que el superior és el més baix.
Actualment no queda cap vestigi de les possibles obertures que pogués tenir, bé que, en aquest cas, sembla que només devia tenir una porta encarada a llevant, a l’alçada del segon tram, la forma de la qual no podem saber, per tal com els murs d’aquesta banda, a partir d’aquest tram, han caigut totalment.
Pel que fa al sostre de l’edifici, aquest, fos com fos, atesa la manca total de finestres, que pressuposem, devia tenir un terrat o galeria des d’on atalaiar els contorns i fer els senyals pertinents.
Les parets que tanquen el cilindre no tenen la mateixa alçada, ja que la torre és situada en un indret abrupte, on el terreny fa un desnivell, per la qual cosa la banda de ponent i els fragments de les curvatures nord-occidental i sud-occidental són els que assoleixen una major alçada. En aquest mateix indret el mur és reforçat, a la base, per uns blocs de pedra natural, enfortits encara amb uns altres, que han estat afegits i units amb morter.
L’aparell és fet amb blocs de pedra escantonats a cops de martell, els quals es disposen en rengleres horitzontals, sòlidament fixats amb un morter de color gris, molt compacte, compost de calç i sorra de gra gruixut. L’espai comprès per les dues filades que delimiten el gruix de la paret és emplenat amb pedres disposades caòticament, algunes de les quals tenen grans proporcions; totes, però, formen un sol bloc mitjançant els pegats de morter i grava que les uneix i fixa fortament.
Als paraments de la cara externa, hom encara pot veure grans clapes de morter que denoten que la torre, a l’exterior, havia estat arrebossada totalment.
Ateses les seves característiques, aquesta torre s’integra plenament a les construccions militars del segle XI.
L’edifici, per bé que es manté dempeus, és força malmès, i als seus peus resten grossos fragments de mur despresos de les seves parets.
Vestigis d’una construcció que es conserva encara als peus de la torre, la funció de la qual hom ignora.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Als peus de la torre, vers migjorn, hi ha els vestigis d’una construcció rectangular, els murs de la qual fan 110 cm de gruix i s’enfonsen a partir del nivell del sòl fins a uns 70 cm, bo i formant un rebuidat en el terreny, la fondària real del qual, per trobar-se emplenat de terra, no es pot precisar. Per la seva part el rectangle fa 290 cm d’amplada en la cara que és sencera i que mira a ponent, mida que es deuria repetir aproximadament a la cara oposada, desapareguda totalment. Les mesures de les dues cares restants, que, de trobar-se senceres, donarien la llargada, en perdre’s recobertes de terra, fan que aquesta no es pugui determinar. Malgrat això, la part visible del mur de migjorn s’estira fins als 435 cm i el mur de tramuntana s’allargassa fins als 245 cm.
A la banda de llevant del solar on es dreça la torre, i situat al pendent del turó, també hi ha un mur que s’allargassa fins a uns 6,60 m i amb una alçada d’un metre aproximadament que, tenint en compte la seva situació, sembla talment un mur de contenció. L’aparell d’aquesta paret mostra un aspecte més desordenat que el de la torre, però, tot i així, s’hi marquen unes filades horitzontals força regulars, en les quals dominen els blocs ajaguts, bé que també n’hi ha alguns de disposats verticalment. Tots els carreus, però, que formen aquesta paret, són units amb fang. El seu gruix és difícil de precisar, perquè aquest mur o fragment de mur, superiorment, és cobert per la terra i la vegetació.
Cal assenyalar que el turó on s’alça la torre, sobretot a la banda de migjorn, és tallat ostensiblement per un vall en forma de “V”, que, en aquest indret, es fa encara molt patent. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Albert Benet i Clarà: Castellnou de Bages, a Els castells catalans (Comentari marginal), vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàg. 816.
- Pere Català i Roca: Castellnou de Bages, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 632-635.
- J.R.: Geografia comarcana: Castellnou de Bages, a “Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages”, núm. 150, Manresa 1932, pàgs. 242-243. (FJM-AMB)