Situació
Vista exterior de l’església des del costat sud-oriental, amb el cos d’edifici preromànic a llevant i la nau, romànica, amb la porta d’entrada vers ponent.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’església es dreça al costat del mas Grauet o el Grau, el qual és situat en un indret planer ocupat per conreus i boscams, i estès a la banda meridional del terme, prop del territori de Rajadell i no gens lluny de la carretera que enllaça aquesta darrera població amb la carretera de Manresa a Calaf. Long. 1°43’03” — Lat. 41°45’10”.
S’hi va per la carretera de Manresa a Calaf. Poc després del quilòmetre 8 i a l’indret on hi ha el Molí de la Boixeda, hi ha, a mà esquerra, el trencall de la carretera que mena a Rajadell on, després d’haver recorregut uns tres quilòmetres i a mà dreta, apareix l’església situada en una zona planera. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Fals. Inicialment tingué categoria de parròquia per passar a capella rural de la parròquia de Sant Vicenç de Fals.
El lloc i l’església apareixen citats el 1039 en el testament de la vescomtessa Engúncia de Cardona on se cita l’alou que tenia al Grau on era situat l’oratori de Santa Maria; entre els edificis de l’alou figurava un sagrer que hi havia junt a l’oratori; també fa una deixa a la casa de Santa Maria del Grau. Abans del 1154 apareix com a parròquia de Santa Maria del Grau. La despoblació del segle XIV degué ocasionar la pèrdua de funció de parròquia i fou unida a la de Sant Vicenç de Fals. El 1685 el bisbe de Vic prohibí el culte mentre no fou arranjat l’edifici. Les obres que degueren seguir comportaren el capgirament de la nau, passant a la direcció inversa, el presbiteri fou situat a ponent i hom degué construir una sagristia al sector de tramuntana. Al seu costat hi havia la casa dels ermitans, construïda entre els segles XVI i XVII. Recentment la casa dels ermitans ha estat enderrocada, i l’interior i l’exterior han estat arranjats en una encertada restauració; continua tenint culte en l’actualitat. (ABC)
Església
Planta de l’església amb un santuari preromànic, gairebé quadrat, i una nau posterior, romànica.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Es tracta d’una construcció formada per dos cossos d’edifici d’èpoques immediates, però força separades cronològicament. En efecte, la nau correspon a una obra romànica edificada avançat el segle XII, o potser, fins i tot, al principi del segle XIII, mentre que l’atri, abans capçalera, és una construcció preromànica aprofitada de l’església anterior.
El santuari preromànic, que actualment és utilitzat com a atri, presenta una planta gairebé quadrada i és cobert amb una volta de falsa ferradura, bastant alta, feta amb lloses disposades a plec de llibre, sota les quals encara són ben patents les empremtes de l’encanyissat teixit de la mulassa. El mur de llevant sobresurt un bon tros dels dos restants i marca el doble vessant de la teulada.
A les façanes nord i sud hi ha una finestra d’una sola esqueixada que s’eixampla vers l’interior. La de la banda de tramuntana, exteriorment, és formada per un sol carreu, perforat per una obertura allargada i d’angles arrodonits, molt semblant a la que hom pot veure a la capçalera preromànica de Sant Jaume d’Olzinelles. La del cantó de migdia, bé que també ha estat obrada amb un sol bloc monolític, a diferència de l’altra, té el carreu foradat per dues obertures allargades i poc definides, disposades verticalment una sobre l’altra. A l’interior, en canvi, totes dues són acabades amb arcs de mig punt fets amb llosetes disposades radialment.
Ultra aquests dos finestrals, és gairebé segur que n’hi havia hagut un altre al fons del santuari, però aquest devia ésser suprimit, quan hom obrí un portal en aquest indret, alhora que canviava l’orientació del temple, col·locant l’altar al fons del mur de ponent, de tal manera que el santuari perdé la seva primitiva funció i es convertí en un simple atri, funció que segueix mantenint actualment, a desgrat d’haver estat descobert l’antic portal que hi ha al mur de migjorn.
Porta original romànica, oberta al mur de migjorn.
F. Junyent-A. Mazcuñan
La nau romànica s’uneix a l’antic presbiteri per mitjà d’un arc apuntat força descentrat fet amb dovelles, que arrenca de dues impostes i sobre el qual hi ha una finestra rectangular d’un sol escaix. A l’exterior, la diferenciació entre la nau i la capçalera s’accentua pel campanar de paret, amb dues obertures que s’aixeca sobre el que devia ésser l’arc triomfal. La nau és coberta amb una volta força apuntada, feta amb carreus de pedra molt ben treballats. Al mur de migdia hi ha el primitiu portal, que havia estat obturat per la casa dels ermitans, avui desapareguda. Aquest portal, de factura molt simple, és rematat a l’interior amb un arc de mig punt adovellat, mentre que a l’exterior és coronat amb dos arcs de mig punt en degradació fets amb dovelles. Prop de la porta s’obre una petita finestra de doble esqueixada, rematada amb una llinda monolítica i rebaixada inferiorment en forma d’arc de mig punt.
L’aparell de l’edifici romànic ha estat fet amb grossos blocs de pedra polida de mides diferents, però disposats ordenadament en filades horitzontals, tret que no es dona en l’aparell de l’edificació preromànica, on els blocs només han estat escantonats amb el martell i la seva disposició apareix de manera menys ordenada. A part d’això, cal dir que l’aparell que conforma el mur que tanca la nau a ponent, per la seva estructura i disposició juntament amb les disjuntures que mostra, pot correspondre a una reestructuració.
L’estat de l’edifici, després de les obres de consolidació dutes a terme l’any 1983 pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, dirigides per l’arquitecte Antoni Baraut, és bo. (FJM-AMB)
Poca cosa es pot dir dels vestigis de l’absis preromànic de Santa Maria del Grau. Potser remarcar el fet, una mica excepcional en els absis rectangulars del segle X, que aquest posseeix dues finestres obertes cadascuna en un dels murs laterals. Generalment les finestres dels absis d’aquest tipus, en els petits monuments, són sovint úniques i es troben situades al mur del fons de l’absis o a la cara de migjorn. A Santa Maria del Grau, la presència de dues finestres laterals fa pensar en l’existència d’una tercera finestra al mur del fons de l’absis, com per exemple es pot veure encara a les esglésies de Terrassa.
Curiosa finestra al mur de migjorn de la capçalera preromànica.
F. Junyent-A. Mazcuñan
També els blocs de pedra que tanquen les finestres són interessants, encara que no siguin únics dins el preromànic català. Una és tallada en espitllera lleugerament abotzinada mentre l’altra presenta dos forats gairebé rectangulars superposats. A més de l’exemple comparable de Sant Jaume d’Olzinelles hom també pot citar al Solsonès la finestra de Santa Àgata de Clariana.
L’església del Grau no és pas l’únic exemple a Catalunya d’edifici preromànic del qual només es conserva l’absis. Aquesta part de l’edifici és, en general, la més resistent, no solament perquè és coberta amb una volta, sinó també perquè els murs són generalment solidaris d’aquesta. De segur que raons simbòliques també han contribuït a la conservació més freqüent d’aquests absis preromànics, sovint reutilitzats en construccions posteriors. (XBA)
Escultura
A la sagristia de l’església es conserva un bloc de pedra quadrat i amb elements esculpits, que fou trobat, ja fa bastants anys, prop de la capella, cosa que dona peu a pensar que provingui d’aquest mateix temple, bé que tampoc no es pot descartar que procedeixi d’un altre lloc.
Bloc de pedra —una imposta?, un fragment de sarcòfag?— de caire molt rudimentari, guardat actualment a la sagristia.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Aquesta peça, que fa 44 cm de llargada per 37 d’amplada i 18 d’alçada, mostra en una de les seves cares uns motius cisellats consistents en dos estels de sis puntes inscrits en cercles, que són separats per una ratlla que acaba en una altra disposada horitzontalment i que ressegueix el contorn de la cara, donant cabuda encara a un bordó que delimita la pedra per la part superior. Aquesta pedra no es conserva sencera, puix que els cercles són escapçats inferiorment.
Hom no pot pas precisar la funció d’aquesta peça, potser una imposta, potser un frament de sarcòfag, d’aspecte molt arcaic. (FJM-AMB)
Talla
Imatge de la Mare de Déu, conservada al Museu Històric de la Seu de Manresa.
Rambol
Al Museu d’Història de la Seu i catalogada amb el número d’inventari 66 es guarda una talla de la Mare de Déu, procedent d’aquesta església.
El mal estat de conservació d’aquesta talla dificulta la visió exacta del tipus d’indumentària amb què s’habillava.
Es tracta d’una Mare de Déu amb el Nen en posició sedent. Aquest apareix assegut al braç dret en actitud d’oferir-li una petita bola que la Mare aguanta amb la seva mà dreta. La Mare porta túnica i mantell obert fins al nivell de la cintura; des d’aquí es creua fins al costat esquerre tot formant al seu front una mena de bordó.
El setial, de tipus senzill i força corrent durant tot el període romànic, consisteix en una mena de banc de secció rectangular. Correspon més a la idea d’escambell o banc que no pas a la d’un tron, amb muntants perfectament diferenciats.
Els peus de Maria reposen damunt una grossa tarima que, formant bloc amb el setial, fa de petita peanya.
La imatge fa 66 cms d’alt i la talla conserva encara restes de la policromia original, bé que molt poca.
Ja hem dit que l’estat de conservació d’aquesta peça és força deficient. Fins al moment no ha sofert cap restauració.
Aquesta imatge pot ésser adscrita al grup de marededéus en majestat. Sota aquesta designació hom ha reunit la gran majoria de les imatges romàniques de la Mare de Déu amb el Nen. Aquestes imatges responen a la idea de Maria com a tron del Fill que ella presenta a l’adoració dels homes; d’aquí la seva expressió solemne i a vegades d’un marcat hieratisme. Aquest és un concepte antic creat a partir del concili d’Efes (segle V), on oficialment fou proclamada la divina maternitat de Maria. La seva plasmació formal deriva d’un model oriental-bizantí, relacionable amb tota mena de representacions, independentment del suport que aquestes ofereixin. Així, atès el tipus iconogràfic, fóra relacionable amb la representació de la Mare de Déu del Beatus de Girona (foli 15), o amb la que apareix en un capitell de l’església de Sant Esteve d’En Bas, o amb la mateixa imatge sedent de la Mare de Déu del frontal procedent del priorat del Coll, que es conserva al Museu Episcopal de Vic.
Es tracta d’un grup conceptualment romànic. El tipus iconogràfic, formalment més rígid i d’acord amb la idea de la Mare com a Tron del Fill en altres peces, apareix aquí variat; la plasmació d’una relació (per l’allargament del braç del Nen vers la seva Mare), bé que més concebible com a Mare del Fill de Déu que com a aproximació humana entre mare i fill, és una novetat si ens referim a representacions del segle XII.
D’altra banda, per llurs proporcions físiques, pel seu gest i postura concorda amb altres talles incloses dins la manera de fer romànica i, amb tot, també ha variat alguna cosa: la cara de Maria, de proporció oval molt arrodonida, s’acosta més a la idea de dona que a la de sacerdotessa o reina. El Nen és proporcionalment adaptat a la figura de la Mare i la seva cara no és la d’un personatge adult. La rigidesa simètrica (o asimètrica) no existeix, tot i que es manté la frontalitat i “formalitat” romàniques de mirar de cara tant en la Mare com en el Fill.
La imatge de Santa Maria del Grau, sense ésser una peça atípica, no coincideix en una gran majoria de caràcters amb els grups més o menys definits. Tant per la indumentària com per l’atribut de la bola s’assembla a peces del segle XIII, tant de la primera com de la segona meitat: Mare de Déu d’Urtx i Mare de Déu procedent de Badés. Amb tot no són definibles com a paral·lel estilístic per tal com les seves coincidències són massa escarides; la seva proporció és diferent i la seva qualitat artística, igual que es tradueix de la comparació amb d’altres peces, és més petita. Al costat d’elles, la imatge de Santa Maria del Grau pertany a un estadi d’un caire més popular i per això, si cap, es troba més d’acord amb la marededéu del castell de Beuda (avui al Museu Arqueològic de Banyoles) o amb la marededéu de Quadres (avui desapareguda), totes dues catalogades dins el segle XIII.
Valgui, doncs, per a la seva datació tot el que acabem d’exposar en l’apartat anterior, a la qual cosa cal afegir que la posició del Nen, assegut damunt l’avantbraç de la Mare i pràcticament dret, és una característica que no es dona en imatges anteriors al segle XIII i sí, per contra, en d’altres pertanyents als segles XIII i XIV.
El tipus de setial, que ja apareix al segle XIII, és pràcticament l’únic, amb les seves múltiples variants, que apareix representat els segles XIII i XIV.
Sempre per comparació, la coincidència en el tipus d’indumentària, setial i gest, obliguen a classificar-la com una obra no pas anterior al segle XIII. Creiem que una data bastant acceptable fóra la segona meitat del segle XIII. (CLU)
Bibliografia sobre l’església
Bibliografia
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 228.
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes — Abadia de Montserrat 1983, pàg. 120.
- Antoni Pladevall: Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Santa Maria del Grau, a Fals, a “Full Diocesà”, núm. 3290, Vic 5 de maig de 1974.
- Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 104-106. (FJM-AMB)
Bibliografia sobre la talla
- Àlbum Meravella, vol. I, Edit. Ibèrica, Barcelona, s.d, pàg. 11.
- Walter Cook, José Gudiol Ricart: Pintura e imaginería romànicas, a Ars Hispaniae, vol. VI, Edit. Plus Ultra, Madrid 1950, pàgs. 279 a 389.
- Mathias Delcor: Les Vierges romanes de Cerdagne et Conflent dans l’histoire et dans l’art, Edit. Raphael Dalmau, Barcelona 1970.
- Antoni Noguera i Massa: Les marededéus romàniques de les terres gironines, Artestudi Edicions, Barcelona 1977.
- Antoni Pladevall: Capelles i Santuaris del Bisbat de Vic, a “Full Diocesà”, núms. 520 i segs., Vic 1970.
- Manuel Trens: Maria. Iconografia de la Virgen en el arte espanol, Edit. Plus Ultra, Madrid 1946.
- Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques del Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 104-106. (CLU)