Santa Maria de Manresa o de la Seu

Situació

L’església de Santa Maria es troba dins el nucliantic de la ciutat de Manresa, al cim del Puig Cardener, que es dreça damunt el riu del mateixnom, davant l’estació de la RENFE, a la partmeridional de la ciutat, poc abans que les aigües del riu es barregin amb les del Llobregat. El temple és ben visible venint de Barcelona per la carretera d’Abrera, com davallant a la ciutat per la carretera de Can Maçana. Long. 1°49’35” - Lat. 41°43’20”. (FJM-AMB)

Història

La canònica de Santa Maria de Manresa ha estat dissortada respecte a la seva història per les repetides pèrdues del seu arxiu, la qual cosa faque dels primers temps només es conservi algun document del segle XI sense que tingui massa importància, per tal com hi ha altres còpies; fins i tot l’acta de restitució de la dotació s’ha perdut i només la podem conèixer per còpies d’altres arxius; a més, el seu majestuós edifici gòtic atreu més l’interès dels historiadors que no pas la vida comunitària que tingué lloc en l’església i que la feu possible. Això dona per resultat que els estudis sobre la canònica de Santa Maria de Manresa siguin un complement d’una altra història, la de l’edifici de la Seu, tal com és anomenat el temple gòtic manresà, que té diverses i completes monografies.

Els orígens

L’existència de l’església de Santa Maria de Manresa es constata en un dels primers documents de Manresa; així, l’any 890 ja s’esmenta l’església de la ciutat de Manresa. Per notícies posteriors sabem que en una data compresa entre els anys 914 i 947 el bisbe Jordi de Vic, en presència del comte Sunyer, consagrà i dotà l’església de Santa Maria de Manresa. Durant el segle X, el 978 i el 989, es feren donacions a l’església de Santa Maria. El 978 el papa Benet VII atorgà una butlla al bisbe Froia de Vic en la qual confirmava a aquest les possessions de l’església d’Osona, entre les quals figurava l’església de Santa Maria de Manresa amb totes les esglésies construïdes al seu terme, terme que tot seguit era descrit minuciosament, la qual cosa es tornà a fer el 1020; Santa Maria de Manresa és una de les poques parròquies que té un terme delimitat detalladament dues vegades.

El 999 l’església manresana sofrí les conseqüències de la incursió de les tropes d’al-Mansur, que devastaren el Bages i la ciutat de Manresa, tot destruint la seva església fins als fonaments sense deixar ni llibres ni documents. Aquesta devastació degué ser molt profunda, ja que no fou fins a l’any 1020 que no acudiren a Manresa el comte Berenguer Ramon I i la seva mare, la comtessa Ermessenda, la qual, juntament amb el bisbe de Vic, Oliba, procedí a la restitució de l’antiga dotació de l’església de Santa Maria de Manresa, que havia estat feta pel bisbe Jordi, en presència del comte Sunyer en el moment de la seva consagració. Després de relatar la destrucció de l’església, uns testimonis restituïren els termes de la parròquia de Manresa. Finalment se subjectaren a l’església de Santa Maria de Manresa les esglésies de Santa Maria de Vilamajor (avui Viladordis), Sant Fruitós de Bages, Sant Iscle de Bages i Sant Joan de Vilatorrada i les altres esglésies de dintre els termes parroquials de Santa Maria de Manresa, si bé aquesta subjecció no es produí en totes les esglésies del terme, ja que algunes eren de fundació particular.

Els orígens de Santa Maria de Manresa són clars respecte a l’església, però no ho són tant quan cerquem els primers passos de la canònica. Cap de les breus referències que tenim anteriors al 1020 no esmenten o insinuen mai una vida canonical; només en aquest any que es procedí a la restitució de la dotació antiga de Santa Maria de Manresa, en un paràgraf on es feia balanç de la trajectòria de la dot de l’església, es deia: “Així, doncs, els predits testimonis explicaren com els clergues i els canonges fidels de la predita església (de Santa Maria), en ella inscriviren la dot, i després Jordi, bisbe, i Sunyer, comte, comprovaren que, en el temps de la consagració, la predita dot es mantenia igual, i la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer, comte, l’aprovaren”. Amb aquesta narració hom podria afirmar que la canònica manresana existia entre la restauració de l’església de Manresa al final del segle IX i la consagració de l’església, que tingué lloc entre el 914 i el 947, quan el bisbe Jordi comprovà la dotació que havia estat feta anteriorment pels clergues i canonges de Manresa. Tanmateix, aquesta afirmació topa amb la greu contradicció que si seguim al peu de la lletra el que diu, aleshores la canònica manresana seria anterior a la vigatana, restaurada el 957 fet difícil d’acceptar, sobretot si tenim present que la canònica manresana estava subjectada a la vigatana. Per tant hem de creure que, malgrat el relat del bisbe Oliba i dels comtes, la vida canonical, si és que n’hi hagué abans del 1020, s’instaurà després de fer-ho a Vic, i segurament degué tenir una vida molt migrada, ja que mai no s’esmenta la canònica en els documents sobre Santa Maria de Manresa, ni tan sols en la restitució de la dotació de Santa Maria cap dels clergues signants no fa esment de la condició de canonge. No serà fins quinze anys més tard, el 1035, que trobarem una donació a la canònica de Santa Maria de Manresa; altres donacions a la canònica estan documentades els anys 1038, 1045 i 1048, però no ens informen de res més que de l’existència. Haurem d’esperar al final del segle XI per conèixer algun aspecte de la vida canonical, ja que en els documents que es feren en els diversos intents d’introduir la reforma augustiniana es donaran alguns detalls de l’estat anterior i hom dona peu a suposar-ne d’altres que es poden deduir.

En el primer document del llarg procés d’introducció de la reforma augustiniana hi trobem algunes dades que presenten com era la canònica que havia de transformar-se. Així, quan el 1093 Ramon Amat, amb el seu fill Ponç, clergue, donà l’església de Santa Maria de Manresa al prior Bernat de Santa Maria de l’Estany, deia que ho feia: “Això vaig decretar fer-ho perquè aquest lloc, que fins ara havia estat posseït per clergues seculars, desitjo que passi a clergues sota la regla de sant Agustí posats aquí de manera que els antics siguin revocats pels nous clergues regulars”. Com era presumible, els canonges antics que eren seculars hi deurien seguir les normes donades en el concili d’Aquisgrà el 816, segons el qual els canonges no havien de fer vida comunitària obligatòria i els era permès de tenir béns particulars.

Les relacions que hi havia entre la canònica manresana i els bisbes de Vic i la canònica vigatana les aclareix el segon document de la sèrie, del 1095, en el qual es feu un conveni entre el bisbe de Vic, que també era arquebisbe de Tarragona, Berenguer Seniofred de Lluçà, i Ponç Ramon, clergue; en un dels pactes Ponç era elegit pel bisbe per presidir la comunitat de Santa Maria de Manresa, convenint que Ponç fos clergue sòlid i canonge de sant Pere i del dit bisbe, que Ponç havia d’obeir aquest bisbe i els bisbes successors, fer tot un seguit de prestacions feudals i tenir un bon clergue que estigués present al presbiteri de la seu de Sant Pere de Vic, tal com havien tingut llurs predecessors; l’església manresana amb la seva canònica havia d’estar sota la subjecció i manament de Sant Pere de Vic i dels seus bisbes i canonges, i restava ben clar que Sant Pere de Vic tenia el dret que els clergues manresans li fessin corts, obsequis sinodals i tot un seguit de coses que tenien obligació de fer. Tot el relat denota una clara subjecció de la canònica manresana a la vigatana, la qual anava molt més enllà que un simple lligam episcopal, cosa que fa pensar en la possibilitat que la canònica manresana no fos una creació dels bisbes i canonges vigatans, tal com ho era la canònica de Santa Maria de l’Estany.

La introducció de la reforma augustiniana

Segurament a la canònica manresana es donava un cas de simonia, ja que en el primer document d’aquest llarg procés datat el 1093 se’ns presenta una persona, Ramon Amat, la filiació del qual desconeixem, com a propietari, que juntament amb el seu fill Ponç, clergue, donà l’església de Santa Maria al prior de l’Estany. Per tant era necessària la reforma augustiniana, que pretenia corregir aquest i d’altres defectes que es donaven a les canòniques aquisgraneses. Això és el que el bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona durant set anys assajà de portar a terme a Manresa, després d’haver-ho fet a la seva pròpia canònica. El bisbe Berenguer utilitzà tota mena de sistemes fins que morí sense veure la restauració definitiva.

La reforma de la canònica manresana s’ha d’entendre com la culminació de la que el mateix bisbe portà a terme a la canònica vigatana, de la qual depenia la manresana. Així, el bisbe Berenguer, després de lluitar contra els canonges vigatans rebecs a la reforma i d’expulsar-los, introduí la regla augustiniana a la canònica catedralicia i tot seguit fundà el priorat de Santa Maria de l’Estany amb una altra comunitat canonical. Un cop posat l’ordre a casa seva, centrà la seva atenció sobre la comunitat manresana; segurament els comunitaris manresans frenaren les ànsies reformadores del bisbe, obstaculitzades pel fet de trobar-se la canònica en un cas de simonia, car, com hem dit, es trobava en mans d’un particular, Ramon Amat, que apareix en el primer document i, tot i que no ostentava cap càrrec eclesiàstic, tenia la dominicatura de l’església.

La resistència dels simoníacs no cedí fins que el bisbe Berenguer aconseguí, sens dubte ajudat per les autoritats civils manresanes, el vicari comtal Ponç Guerau, el castlà manresà Ramon Guifré, i juntament amb dos personatges més, vinculats al vicari manresà, “aconsellar” Ramon Amat que cedís l’església manresana per endegar-hi la reforma augustiniana, conservant, tot i això, les rendes que hi tenia durant la seva vida. Un cop assolit aquest acord, el 23 d’agost del 1093 es redactà el document de cessió, pel qual Ramon Amat i el seu fill Ponç, clergue, amb el consentiment i consell del bisbe Berenguer i dels seus clergues i amb el consell de Ponç Guerau, Ramon Guifré, Ramon Geribert i Bernat Berenguer, donava l’església de Santa Maria de Manresa a Bernat, prior de Santa Maria de l’Estany, a fi que els clergues seculars fossin substituïts per clergues regulars que visquessin sota la regla de sant Agustí. Els donadors es reservaven la dominicatura que acostumaven a tenir-hi. Semblava que tot estava disposat per a la reforma i es feia pel sistema d’unir la canònica manresana a la de l’Estany ja reformada, tenint ambdues comunitats el mateix prior. Però l’aire de concòrdia i consentiment que desprèn la redacció del document no existia, ja que el “consentiment” del bisbe Berenguer no era tal, sinó que en realitat calgué tirar mà d’un “manament”, tal com figura en un document posterior. Per tant Ramon Amat fou obligat a cedir els seus drets sobre l’església de Manresa pressionat pel bisbe Berenguer i per les autoritats manresanes. Aquesta falta de voluntat devia obstaculitzar la reforma, que quedà encallada amb l’oposició dels canonges seculars encapçalats pel fill del donador, Ponç Ramon, que devien defensar llurs posicions tot resistint-se a la reforma augustiniana, i possiblement es negaven a dependre de la canònica de l’Estany, cosa que consideraven una humiliació.

Davant la resistència dels comunitaris manresans el bisbe Berenguer canvià radicalment el plantejament inicial, sempre mantenint la introducció de la regla augustiniana. El nou conveni fou redactat el 13 de gener del 1095; en ell el bisbe Berenguer convingué amb Ponç Ramon, clergue, que aquest tingués l’abadia de Santa Maria de Manresa, amb els clergues que visquessin segons la regla de sant Agustí, que tingués un clergue al presbiteri de Sant Pere de Vic, tal com l’havien tingut els seus antecessors, que l’església de Manresa estigués subjecta a la de Sant Pere de Vic, com manifestament era de dret, i que els clergues manresans fessin les prestacions degudes. El canvi d’orientació era patent: Ponç Ramon era reconegut com a abat i amb aquest títol signava, i la canònica manresana quedava totalment vinculada a la vigatana, tot arraconant el prior i la canònica de l’Estany, mentre que el lligam eclesiàstic era refermat per un altre de feudal. Encara que semblaria que aquesta fórmula havia de donar per finides les dificultats dels comunitaris manresans, no en sabem el perquè, aquest conveni no donà resultat.

Aleshores el bisbe retornà al sistema primitiu, i el 1097 Ramon Ponç, amb el “consentiment” (manament hauríem de llegir) i consell del bisbe Berenguer i dels mateixos personatges de quatre anys enrere, tornà a donar l’església de Santa Maria al prior Bernat i a Arnau Bonfill, sacerdot, a fi que Bernat en fos prior durant la seva vida i reformés el lloc segons la regla de sant Agustí; un cop mort el prior Bernat, la comunitat manresana podria elegir el seu propi prior d’entre els de la pròpia congregació, i si no en trobava cap, podria escollir-lo d’una altra, tot amb el consell dels bisbes de Vic. Únicament Ramon Ponç continuava conservant la dominicatura que tenia damunt l’església, bé que no sabem si conservava el títol d’abat amb el qual encara signava el document. Ni amb aquesta aparent postura de força del bisbe Berenguer no donà resultat, sense que, com sempre, en sapiguem els motius.

L’aparença de concòrdia que hom volia donar en els diversos sistemes assajats pel bisbe de Vic fou definitivament arraconada i, al final, aplicà tota la seva autoritat i prescindí completament dels drets dels quals pretenia gaudir Ponç Ramon, fins al punt de ni esmentar-los; com si no hi hagués hagut cap altre intent, el bisbe Berenguer, el 31 d’octubre del 1099, tenint en compte la petició que feia una colla de nobles barons, clergues o laics, els quals, davant el fet que l’església de Santa Maria de Manresa de feia temps era privada de culte de clergues religiosos, li demanaven que la donés en potestat dels canonges que hi visquessin regularment, consentí i hi introduí canonges que es regissin per la regla de sant Agustí, tot encomanant-los a la potestat de Bernat, prior de l’Estany. Un cop mort aquest en podrien elegir un altre amb el consentiment del bisbe de Vic i dels seus canonges, i en el cas que en la comunitat de Manresa no hi hagués una persona digna, en podien elegir una d’una altra congregació. Amb això sembla que l’autoritat del bisbe Berenguer s’hauria d’haver implantat, però aquesta vegada tampoc no fou així, i el bisbe morí sense poder veure finida la seva obra.

Efectivament, la posició de força no degué reeixir, ja que el 1106 el bisbe Arnau de Malla, successor de Berenguer, després d’un curt espai d’un bisbe no canònic, retornà a la segona posició i feu un conveni igual al que havia fet el seu predecessor: reconegué Ponç Ramon com a abat de Santa Maria de Manresa, mentre introduïa la regla de sant Agustí a l’església manresana, i feia seus tots els altres compromisos contrets en aquell conveni. Aquesta solució degué ser emprada com a fórmula provisional, si bé fou efectiva ja que el 1111 Ponç Ramon protagonitzà un acte com a abat de Manresa, però a la seva mort el prior de l’Estany assumí la presidència de la comunitat manresana, segons es desprèn del fet que a partir del 1113 s’intitulà abat fins a la seva mort el 1122-23, i els seus successors es tornaren a anomenar priors. Per això creiem que s’admeté la permanència de Ponç Ramon com a abat de Manresa i després de la seva mort el prior de l’Estany en fou el seu abat fins que morí, entrant aleshores la vida canonical manresana en un procés de normalització amb l’elecció d’abats de la comunitat manresana segons la fórmula establerta en els documents del 1097 i 1099 que era la pròpia comunitat qui elegia els seus presidents. Acabava així el llarg procés de la introducció de la reforma augustiniana a la canònica de Santa Maria de Manresa. Només el 1197 el papa Celestí III rectificà un aspecte de la reforma, que era la forma d’elecció, tot eliminant la possibilitat de poder elegir un abat que no fos de la comunitat manresana. Ja no hi hagué cap més canvi important fins a l’extinció de les canòniques regulars.

De l’estabilització a l’extinció (segles XIII-XVI)

La canònica de Santa Maria de Manresa entrà en el segle XIII amb unes normes d’elecció perfilades que li donaven l’autonomia que requeria la comunitat i s’encaminava cap a la consecució de la seva gran obra que és l’edifici de la Seu, el qual, si existeix, és per l’esforç econòmic, físic i moral que hi posà la comunitat de canonges de Santa Maria, que arribà a aixecar una veritable catedral gòtica.

La vida comunitària manresana no sembla que tingués grans problemes en el seu desenvolupament i els seus abats, anomenats generalment prepòsits i coneguts popularment com a pabordes, se succeïren sense entrebancs, o almenys no els coneixem; l’únic conflicte que tingué rellevança en aquest temps fou enverinat des de fora.

Aquest conflicte es produí arran del saqueig de la canònica de Santa Maria de l’Estany pels homes del castell d’Oló, que motivà la dispersió dels canonges, els quals, després d’un capítol celebrat a Sabadell, acordaren d’iniciar tractes per unir les comunitats de l’Estany i de Manresa; per tractar de la possible unió, l’abat i el cambrer de l’Estany el 1397 es traslladaren a Manresa, on tingueren contactes amb el paborde manresà. No sabem si s’arribà a cap acord, ja que el 1410 s’elegí un nou abat, Guillem Ramon de Vilardell, però sembla que només tenia atribucions sobre la comunitat de l’Estany, mentre que la comunitat manresana mantenia el seu paborde. El mateix any 1410 l’abat Guillem Ramon i alguns comunitaris de l’Estany que residien a Manresa es traslladaren a l’Estany per un acord pres en un capítol celebrat a Sabadell, la qual cosa era demanada pel bisbe de Vic, que posava totes les dificultats possibles a la unió d’ambdues canòniques. L’any següent l’abat i els canonges estaven plenament restablerts a l’Estany i la normalitat semblava renéixer en les dues comunitats, cadascuna a casa seva totalment independents. Però l’any 1420 morí el paborde de Manresa i la comunitat manresana es dividí; a l’hora d’elegir successor, uns elegiren Pere Mercer, prior de la comunitat de Narbona, que fou confirmat pel papa Martí V, uns altres elegiren Guillem Ramon, abat de l’Estany, el qual amb un grup de canonges es traslladà a Manresa a prendre possessió de la canònica manresana i s’hi instal·là. A més, aprofitant el cisma papal, obtingueren l’aprovació del càrrec per part del papa Benet XIII, instal·lat a Peníscola, el qual encarregà al bisbe de Lleida el compliment de les seves ordres. Amb totes aquestes qüestions els canonges manresans es veieren immersos en grans discussions internes, les quals arribaren a una gran virulència que donà com a resultat la mort del canonge Mulet a mans del pare d’un altre canonge manresà el 1428. El conflicte finí amb la intervenció del bisbe de Vic, que devia témer l’aparició d’una gran canònica a Manresa que li podria ésser difícil de dominar; a la seva oposició s’afegiren les autoritats civils, que col·laboraren amb el bisbe diocesà a fer retornar cadascú a casa seva. L’abat Guillem Ramon s’hagué de retirar el 1433, bé que fins al 1435, any de la seva mort, s’intitulà abat de Manresa i de l’Estany.

Després d’aquest veritable cisma de la canònica manresana retornà la pau, però ja sense una vida comunitària esplendorosa; el nomenament d’abats o prepòsits comendataris per part del papa feu que hom entrés en un període d’una forta regressió, la qual finí el 1592 quan el papa Climent VIII suprimí les canòniques regulars i convertí la manresana en església col·legiata dependent del bisbe de Vic.

La col·legiata secular (segles XVI-XIX)

El funcionament d’una col·legiata que continués la canònica regular fou establert el mateix 1592, i fou clarificat i determinat per altres butlles papals, una del papa Climent VIII del 1600 i una altra del papa Innocenci X del 1646, tot mantenint el nom de paborde per al president de la comunitat. La col·legiata subsistí fins que en el concordat subscrit el 1851 entre l’estat espanyol i la Santa Seu foren suprimides les col·legiates; la desaparició de la manresana es feu efectiva el 1854. Però el 1884 el papa retornà el títol de col·legiata a l’església de Santa Maria de Manresa amb una comunitat de canonges i un arxiprest-president, que és la situació que manté actualment.

Les edificacions romàniques

L’església de Santa Maria de Manresa resultà molt afectada per la incursió d’al-Mansur del 999, la qual degué destruir l’església consagrada pel bisbe Jordi entre el 914 i el 947. No sabem res del que es feu després de la destrucció: si hom reconstruí l’església que havia estat arrasada fins als fonaments o se’n feu una de nova. En l’acta de restabliment de la dotació de l’església del 1020 no es parla per res d’un edifici nou ni si era en funcionament; durant aquest segle no es documenta cap donació per a l’obra, ni hi ha notícies que fos consagrada de nou encara que hagi estat afirmat per part d’alguns historiadors. No és fins el 1169 que és documentada una donació per a l’obra de Santa Maria de Manresa, la qual cosa fa pensar que en la incursió almoràvit del 1114 l’església de Santa Maria resultà de nou destruïda, igual com el monestir de Sant Benet de Bages. Aleshores l’edifici fou refet totalment; algunes de les seves restes es troben immerses en l’actual església gòtica i, en fer unes prospeccions arqueològiques, s’han descobert diversos murs. Aquesta església, la forma de la qual pot ésser reconstruïda, és una construcció del segle XII, la qual cosa concorda amb la donació esmentada. Pel que fa al claustre, les restes del qual avui es troben en una ubicació que no sembla pas la primitiva (ni tan sols es pot afirmar que es tracti del claustre), es troba existent el 1133 i continua documentat el 1296 i el 1297.

El creixement que tingué la vila de Manresa el segle XIII motivà unes obres per a les quals es feren donacions els anys 1285, 1292 i 1298, que podrien correspondre a les que s’acordaren fer vers el 1296 i que consistien en “la reparació de l’església, del claustre i de totes les altres dependències del monestir que ho reclamen per llur antiguitat”. El paborde i els canonges sol·licitaren ajut econòmic dels manresans, del rei, del bisbe de Vic i del de Mallorca, que es trobava a Barcelona i el 1296 concedí indulgències als seus fidels que fessin almoines per reparar l’església. I els manresans, reunits en consell general el 1301, acordaren unes obres en l’església: que fos feita obra en l·esgleya de Santa Maria, i ordenaren fer les talles necessàries per a tal fi. No sembla pas que tot aquest enrenou anés destinat a aixecar una església nova; només es parla de reparacions i d’obres, mai de construccions noves.

La construcció de l’església gòtica comença a gestar-se el 1322; segurament que en aquesta vintena d’anys s’havia canviat d’opinió i en lloc de reparar el temple antic hom va creure convenient construir-ne un de nou. Com sigui que les vicissituds de la construcció tenen ja un excel·lent estudi monogràfic de Josep M. Gasol, només donem les principals dates que permeten de veure la progressió del temple gòtic i la paulatina desaparició del romànic. El 1322 fou contractada la direcció de les obres amb l’arquitecte Berenguer de Montagut, el mateix de Santa Maria del Mar, de Barcelona, i d’altres construccions gòtiques de Manresa. El 1328 hom posà la primera pedra. El 1371 fou consagrat l’altar major de manera provisional i l’església romànica degué deixar de funcionar. Al final del segle XV tota l’església ja era pràcticament acabada, sense que se sàpiga ni quan ni tampoc si fou consagrada. Després es van continuar fent edificacions complementàries: claustre, sagristia, baptisteri, campanar, capella del Santíssim, etc., i al principi del segle XX es realitzà l’obra de la façana principal. (ABC)

Titulars de la comunitat de Santa Maria de Manresa

CANÒNICA AQUISGRANESA	a. …-1105
CANÒNICA AUGUSTINIANA	1105-1592
Ponç Ramon, abat	1105-1111
Bernat, prior de l’Estany i abat de Manresa	1105-1122
? Gilabert, abat
Pere, abat	1170-1210
? Bertran, propòsit
Arnau	1219-1237
? Pere Roig
Bernat	1244-1255
Bernat de Bernat	1260-1262
Bernat d’Olzinelles	1275
Dalmau Solà	1284-1302
Valentí	1311
Guillem de Palou	1313-1318
Guillem de Poal	1321-1345
Romeu Umbert	1346-1362
Bernat Puig	1364-1383
Guillem d’Altarriba	1396-1397
Valentí Satorra	1400-1420
Guillem, abat de Manresa i de l’Estany	1428
Mateu Mercer	1428-1445
Pere Calvó, comendatari	1445-1450
Joan Pera	1455
Pere-Miquel Guitardes	1471-1489
Lluc Girona, comendatari	1490-1497
Bernat Almugàver, comendatari	1499-1531
Dídac Sarmiento, comendatari	1531-1532
Miquel Pou, comendatari	1532-1534
Vicenç Gener, comendatari: 1a. vegada	1535-1538
Juan Rodrigo de León, comendatari
Joan de Cordelles, comendatari	1538-1552
Vicenç Gener, comendatari: 2a. vegada	1552-1556
Joan Oriol, comendatari	1556-1560
Valentí de Paratge	1560
Vicenç Gener: 3a. vegada	1564
Rafael Casanoves	1591-1596
COL·LEGIATA	1592-1854
Joan d’Aimerich	1495-1604
Valentí Paratge	1605-1608
Jaume Llagostera	1614-1628
Joan Viladés	1629-1643
Joan Tristany	1643-1645
Joan Garriga	1645-1658
Francesc Nogués i Ferrer	1658-1665
Nicolau Barrera	1665-1686
Sebastià Estalella	1693-1711
Marià Lladó i Dalmases	1711-1720
Bonifaci Oller	1721-1724
Jacint Romanyà i Castells	1724-1781
Isidre Oliver	1784-1800
Joan-Agustí García de la Casa	1801-1815
Andreu O’Ryan	1815-1836
Benet Ràfols	1836-1848
Joan Soldevila	1849-1854
SUPRESSIÓ DE LA COL·LEGIATA
Degans-arxiprests	1854-1884
Pere Cruells i Giralt, rector	1854-1864
Josep Sevarroja i Garriga, rector	1864-1872
Francesc Jolis i Cavalleria, ecònom	1872-1874
Josep Picas I Viñas, ecònom	1874-1875
Antoni Montaner i Lluciè, ecònom	1875-1879
Melcior Peypoch i Angla, rector	1879-1884
COL·LEGIATA RESTAURADA
Arxiprests-presidents	1884-…
Melcior Peypoch i Angla, rector	1884-1887
Ignasi Canudas i Roig, ecònom	1887
Antoni Montaner i Llucià, rector	1887-1890
Ignasi Canudas i Roig, ecònom	1890-1893
Martí Juncadella i Espinalt, rector	1893-1897
Josep Alabern i Serrat, ecònom	1897-1899
Josep Alabern i Serrat, rector	1899-1930
Antoni Mestres i Graells, ecònom	1930-1935
Antoni Orriols i Bayona, rector	1935-1936
Valentí Gibert i Mensa, ecònom	1939-1948
Valentí Gibert i Mensa, rector	1948-1961
Lluís Camps i Sallent, ecònom	1962-1964
Ramon Salarich i Camprubí, ecònom	1964-1965
Jaume Franquesa i Burdó, ecònom	1965-…

(ABC)

Església

Igual com succeeix en una part important dels edificis medievals dels grans nuclis de població, també l’església de Santa Maria de Manresa ha passat per un conjunt d’etapes, les quals exposem en els apartats següents:

Els antecedents: les esglésies preromàniques

Planta del temple romànic amb indicació cronològica de l’actual construcció gòtica segons explica J.M. Gasol al seu llibre La Seu de Manresa.

L’església romànica del segle XII no fou pas l’únic edifici que precedí la fàbrica gòtica de la Seu, ja que abans, i al mateix indret, hom ja havia bastit dos petits temples, anteriors a l’època romànica. El primer, del qual només tenim notícies històriques, fou aixecat el segle IX, quan regia la seu vigatana del bisbe Gotmar. Aquesta esglesiola devia ésser una construcció senzilla i de petites proporcions, adaptada a les necessitats del moment. Cal recordar que ens trobem en un període de repoblament i que, per tant, el nombre de feligresos devia ésser força reduït. Conseqüentment amb això, el temple que hom edificà per primera vegada al Puig Cardener devia ésser una construcció rústega i austera, amb els murs de pedra i la coberta amb fusta, segons els models arquitectònics i construccions de l’època, materials que foren extrets, possiblement, del mateix turó on fou ubicada.

A la primera meitat del segle X, posseint la mitra de Vic el bisbe Jordi i havent-se consolidat el territori, els habitants d’aquesta contrada, que devien ser més nombrosos, enderrocaren la primera església, o potser ja s’havia enrunat, i en construïren una altra de més gran i de bona factura, que devia tenir unes formes semblants a les d’altres temples erigits durant aquesta centúria. D’aquest edifici tampoc no se n’ha conservat res. L’únic vestigi probable que n’existeix és un capitell, guardat al Museu Històric de la Seu, el qual segurament devia pertànyer a l’arc triomfal que obria el santuari, cosa força versemblant si tenim en compte les seves mesures i el fet de tenir només esculturades algunes de les seves cares.

Les construccions del segle XI

Una perspectiva dels tres parells de columnes de la porxada.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Aspecte que ofereix la galeria del segle XI.

F. Junyent-A. Mazcuñan

No sabem si l’església del segle X fou substituïda per una nova edificació, el segle XI, que precedís l’església del segle XII, cosa que no és gens probable, ja que, d’haver existit, sembla que ens n’hauria pervingut algun vestigi, per insignificant que fos. Això no obstant, on s’havien desplegat les dependències del monestir canonical, adjunt a l’església, encara resten a la banda de ponent unes galeries, sobre les quals hi ha una bonica porxada disposada a manera de pòrtic claustral.

Les restes existents actualment, sense la realització de prospeccions arqueològiques, no permeten d’establir massa hipòtesis sobre la forma original i funcionalitat d’aquests edificis, que palesen múltiples refeccions i afegitons.

Les galeries inferiors són formades per un conjunt d’arcades rematades amb arcs de mig punt adovellats, ben aparellades i d’aspecte massís i compacte. Sobre aquestes arcades encara hi ha una altra galeria, anomenada tradicionalment el claustre de la Seu, la qual és formada per quatre arcs de mig punt, fets amb petites dovelles, que reposen sobre dobles columnes amb àbac comú. De les quatre parelles, però, només tres són originals, per tal com la darrera parella, és a dir, la situada a l’extrem de migjorn, fou refeta recentment. Les columnes són curtes i cilíndriques i presenten una base formada per dos tors sobreposats sense escocia i dels quals l’inferior és més voluminós. Els plints, a diferència dels àbacs, són individuals i formats per dos blocs de pedra quadrangulars. Els sis capitells que coronen les columnes mostren un aspecte força rústec i han estat cisellats amb temes geomètrics i vegetals, de factura molt simple i esquemàtica.

Una perspectiva de la galeria del segle XI, la qual deixa veure perfectament els diversos elements que integren aquest interessant cos de construcció.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Alçat i secció de la galeria del segle XI.

A. Baraut

Hom no coneix exactament la utilització dins el conjunt arquitectònic de Santa Maria de Manresa de la galeria amb arcades que avui dia encara es conserva. Es tracta d’una sèrie d’arcades cadascuna de les quals reposa sobre dues columnetes amb capitells; obertura que podia donar a qualsevol pati interior dels edificis comunitaris. M. Durliat ha proposat de veure-hi les restes d’un porxo com el de Sant Feliu de Guíxols. Els capitells amb decoracions geomètriques o florals molt esquematitzades així com les motlluracions de les bases, i l’estructura arquitectònica de les arcades s’han d’atribuir al segle XI, però també poden ésser posteriors.

L’església del segle XII

De l’església erigida el segle XII en tenim notícies històriques centrades en una deixa feta el 1169 per a l’obra de l’església de Santa Maria de Manresa, feta pel vicari comtal de la ciutat; en canvi no sabem res del seu procés constructiu.

De l’edifici només es conserven algunes restes inserides en la fàbrica gòtica, les quals, tanmateix, són molt significatives, per tal com, a partir d’elles, hom pot deduir, de manera força aproximada, la planta, l’estructura i les mides del temple romànic.

Finestral gòtic i finestra romànica oberts al mur de tramuntana, prop del portal de Santa Maria. La sobreposició del finestral gòtic indica la successió cronològica de dues èpoques i de dos estils arquitectònics, alhora que palesa la subordinació del temple gòtic a la fàbrica romànica.

Ronart

El fragment que s’ha conservat més sencer i que, evidentment, esdevé la resta més patent, deixant a part la portalada, és la paret nord de l’edificació romànica, englobada al mur de tramuntana de la construcció gòtica. Aquest mur, que s’ha mantingut gairebé en la seva totalitat, s’estén des de la porta nord o de Santa Maria fins a la meitat de l’espai ocupat pel darrer altar lateral, vora la capella del Santíssim. Aquest mur, segons que sembla, ocupava, a la banda de tramuntana, tota la nau i el presbiteri on, vers llevant, es desplegava l’absis principal, del qual resta un fragment de l’arc triomfal, en forma d’arc apuntat, comprès en el contrafort interior situat a la dreta de la porta nord i en un racó de l’actual capella del Pilar. El fragment de mur comprès entre aquest darrer contrafort i l’immediat vers ponent i corresponent al presbiteri encara conté, a la part alta i sota una cornisa que delimita l’obra romànica de la gòtica, una bonica finestra, perfectament visible des de fora estant, que ha estat obrada amb doble esqueixada i rematada amb un arc de mig punt fet amb dovelles, sobre la qual hi ha obert un finestral gòtic, la sobreposició del qual indica la successió cronològica de dues èpoques i de dos estils arquitectònics. Aquesta graciosa finestra romànica també s’observa perfectament des de l’interior a l’indret on actualment hi ha la capella de la Mare de Déu del Pilar.

També a l’altar de Sant Isidre hom pot veure una arcada que devia enllaçar la nau amb el braç nord del transsepte, del qual encara es conserva una part dels fonaments.

A més d’això també queda una part del cimbori, que més tard fou perllongat mitjançant la torre del campanar actual, on s’observa encara un finestral romànic tapiat. Sota el paviment es pot endevinar una part dels fonaments corresponents a diferents indrets (nau i transsepte), que permeten de conèixer el traçat del temple romànic sense perill d’equivocar-nos gaire.

El darrer vestigi important i descobert recentment pels Amics de l’Art Romànic de la Delegació del Bages consisteix en la troballa dels fonaments d’una bona part de l’absidiola nord, la situació de la qual ja havia estat intuïda i assenyalada per Josep M. Gasol. Després d’haver estat descoberta i estudiada, hom l’ha coberta novament, però marcant amb maons la seva situació exacta, la qual cosa és suficient per a qualsevol estudiós de l’edifici. Al mateix temps que hom realitzava aquesta descoberta també trobava una part dels fonaments del mur de migjorn, conjuntament amb uns altres que, potser, podrien correspondre al campanar.

L’església de Santa Maria havia d’ésser a l’època romànica un bell exemplar, interessant per la seva estructura i també per la profusió d’elements diversos que tenia. Malauradament el pas dels anys ha fet desaparèixer aquesta imatge ! només ha permès de deixar-nos alguna que altra descripció, algun element, força escadusser i algun testimoni gràfic com bé indiquen aquestes dues fotografies, extretes de la revista "Materiales y documentos de arte español", any III, Làm. 15.

Partint dels elements que subsisteixen i dels quals ja hem fet esment anteriorment, podem constatar que l’església edificada el segle XII devia ser molt semblant a la que encara podem veure actualment a l’Estany, ambdues pertanyents a comunitats canonicals augustinianes. En el cas de Santa Maria de Manresa aquest fet, després d’haver descobert entre d’altres els fonaments de l’absidiola nord i tenint en compte els altres elements arquitectònics que queden, ja sembla indubtable. Així, doncs, l’edifici devia constar d’una nau, orientada en el mateix sentit que l’actual temple gòtic i creuada per un transsepte, als braços del qual es desplegaven les dues absidioles laterals que flanquejaven l’absis central, que ampliava l’espaiós presbiteri. Al punt d’intersecció de les naus devia aixecar-se el cimbori, coronat, com en el cas de Santa Maria de l’Estany, per un campanar de torre de dos pisos. D’aquest darrer element no queda cap vestigi, per la qual cosa el creuer també podria haver estat rematat només pel cimbori i, conseqüentment amb això, la ubicació del campanar també es podria admetre en un altre indret. Les naus devien ésser cobertes amb voltes de mig punt, reforçades, ateses les mides del temple (uns 33 m de llargària × 9 m d’amplada), amb arcs torals intermedis. Els absis devien ésser coberts amb voltes de quart d’esfera, i al centre del creuer es devia aixecar una cúpula que, a l’exterior, devia sorgir en forma de cimbori quadrat. (FJM-AMB)

Portada

Planta, alçat i secció de la portalada. Consta de dos arcs de mig punt adovellats, l’interior rematat per una arquivolta, els quals reposen damunt un parell de columnes.

A. Baraut

El portal, anomenat antigament porta de l’Abadia i ara més conegut per portal dels Claustres, és, malgrat les mutilacions, la resta més interessant que ens ha pervingut de l’edifici romànic. No podem determinar amb exactitud el lloc que ocupava originàriament, però probablement devia obrir-se al frontal del braç nord del transsepte, lloc que sembla molt adient, si tenim en compte la situació de la residència canonical, per tal com els fidels utilitzaven un altre portal, situat segurament a la banda de migdia o bé al mur de ponent.

Dissortadament aquest bell portal potser no s’ha conservat íntegrament, ja que quan fou traslladat a l’emplaçament actual, és a dir, al costat i a l’angle del portal nord de l’església gòtica, sense que hom sàpiga com, s’extraviaren dues columnes amb els respectius capitells i l’arquivolta que rematava l’arc exterior i que delimitava el portal.

Per altra banda, cal notar que el timpà actual no correspon a l’obra original, sinó que, pel seu pèssim estat, fou substituït per un altre que és una reproducció molt encertada del primitiu, guardat actualment a l’interior del claustre modern de la Seu. La reproducció que hom feu del timpà fou patrocinada pels Amics de la Seu, entitat cultural que, a part de realitzar treballs de recerca, també vetlla pel bon estat de conservació del temple, i hi efectua els arranjaments que calen, sempre que siguin factibles.

Atès el que hem dit, actualment aquest portal consta de dos arcs de mig punt adovellats, l’interior dels quals, com sigui que és força més estret que l’altre, és davantajat per una gruixuda arquivolta helicoidal que reposa sobre dues estretes i llargues columnes, coronades per sengles capitells i dreçades sobre bases formades per plints quadrangulars que acullen els tors, sobre els quals hi ha els astràgals d’on arrenquen les columnes.

Portalada romànica de l’església, anomenada antigament “de l’Abadia”. Cal assenyalar que el timpà no és l’original, sinó que correspon a una reproducció.

Ronart

Timpà de la portalada: a dalt, el timpà actualment instal·lat al portal romànic, reproducció de l’original encarregada pels Amics de la Seu; a baix, timpà romànic original, guardat avui al Museu.

J. Bonell (a dalt), A. Lajarín (a baix)

El timpà és delimitat superiorment per una arquivolta a manera de baquetó sobre la qual encara en gira una altra d’on sorgeixen onze anells que tenallen l’arquivolta inferior. El timpà és presidit per la Mare de Déu, asseguda sobre un ample escambell, la qual acull a la seva falda l’Infant Jesús; aquest manté la mà dreta alçada en actitud de beneir, mentre que amb l’esquerra sosté un pergamí enrotllat. Al voltant de la Mare i l’Infant i enmig de quatre núvols, hi ha quatre àngels —dos a cada costat— amb les ales desplegades, que brandant encensers reten culte a Maria i al Fill, els quals assumeixen una actitud majestuosa però afable alhora.

Els dos capitells que resten dels quatre que hi havia s’han conservat en força bon estat, puix que, a diferència del timpà, treballat en pedra sorrenca, aquests han estat cisellats en pedra calcària, molt consistent i poc trencadissa. La seva temàtica escultòrica és molt semblant a la que podem veure en dos capitells del portal de Sant Pere d’Or. El capitell de l’esquerra de l’observador mostra dos temes bíblics, extrets del llibre del Gènesi, que són idèntics, tant per la temàtica com per la distribució de les figures, a un capitell de la porta de Sant Pere de Santpedor. En efecte, a la cara frontal del capitell podem veure-hi la temptació de què foren objecte Adam i Eva per part del diable, convertit en serpent. Al centre es dreça l’arbre del Bé i del Mal, al tronc del qual s’enrosca la serp que tempta Adam i Eva, situats un a cada costat de l’arbre i als extrems d’aquesta cara del capitell. Al cantó lateral, l’escultor reproduí l’expulsió del Paradís com a conseqüència de la desobediència d’Adam i Eva a Déu. La figura del Totpoderós s’alça majestuosa i amb actitud severa, mantenint el braç dret aixecat i assenyalant amb l’índex la sortida del jardí. Una corona en forma de petxina circumda la seva testa. Els pecadors, contràriament, apareixen arrupits i amb actitud d’avergonyiment, i conscients de la seva nuesa es tapen el sexe amb la mà. Als angles superiors del capitell hi ha tres torres, molt semblants a les que hom pot veure en alguns capitells dels claustres de Girona i Sant Cugat.

Capitell del costat dret mirant la porta d’entrada. Sobre un fons de motius vegetals, dos homes lluiten cos a cos en una escena de difícil identificació.

F. Junyent-A. Mazcuñan

El capitell que ocupa la nostra dreta és omplert a la base i sobre el collarí per dos homes, mig nus, que lluiten, cos a cos, agafant-se per la cintura. Al fons hi ha un conjunt de tiges entrellaçades que, a la part superior, esclaten en fulles i fruits. A la part superior una sèrie de daus sostenen l’àbac. No es pot precisar exactament si aquesta escena pot correspondre a la lluita entre Caim i Abel, o bé si és simplement la representació d’un joc esportiu propi de l’època, cosa que creiem més adient, puix que Abel, segons que sembla, no oposà resistència al fratricida, que l’escometé segurament per sorpresa. Al portal de Santpedor també hi ha dos guerrers en lluita, que no tenen res a veure amb cap passatge bíblic i sí, en canvi, amb els esdeveniments guerrers d’aquella època. En tot cas, aquests temes podrien simbolitzar la lluita entre el Bé i el Mal, o bé la pugna que ha de sostenir l’home en aquest món contra les forces malignes, palesades pels dos adversaris. Amb tot, tampoc no es pot descartar la representació d’uns fets reals, sense que l’autor hi cerqués cap altra cosa que evidenciar uns esdeveniments autèntics, sorgits de la realitat històrica del moment, sense cap mena de simbologia.

Detall d’un fragment del fris que limita la part inferior del timpà de la portalada i que consisteix en una sanefa amb medallons i quadrats.

F. Junyent-A. Mazcuñan

El darrer element escultòric inclòs en el portal el constitueix el fris que delimita inferiorment el timpà, sobre la llinda, i que uneix els dos capitells, convertint-se en llurs àbacs. Aquest bell fris, que té uns 10 cm d’amplada i que Soler i March creu que es tracta d’una còpia d’un vori bizantí, és decorat amb una cinta perlada que contorneja una sanefa formada per medallons i quadrats, que s’uneixen per mitjà d’una sola tira. Els primers contenen motius vegetals, mentre que els segons delimiten uns petits caparrons humans, llevat de dos que són esculpits en forma de cap de porc i de cap de be o de brau. Aquest darrer és situat a l’angle de l’àbac del capitell dretà. La suma total d’aquests caparrons és de deu, però si tenim en compte que inicialment aquest portal tenia dues columnes més, aleshores caldria comptabilitzar-ne dotze, la qual cosa fa que hom hagi volgut veure en aquestes dotze testes la representació dels mesos de l’any, cosa poc probable i molt difícil de demostrar. (FJM-AMB)

No sabem exactament a quin lloc de l’edifici romànic de Santa Maria de Manresa corresponia el portal que s’ha conservat. Hom ha proposat que fos el portal d’entrada del braç meridional del transsepte. No sabem tampoc si aquest era l’únic o el principal portal de l’església.

En els seus elements conservats no hi ha cap raó determinant per imaginar que aquest portal hagi posseït més columnes amb capitells i més arquivoltes de les que té ara; i els altres portals esculpits del Bages així ho demostren.

Capitell del portal romànic d’entrada a l’església, amb la representació d’una escena del pecat original: Adam i Eva al costat de l’arbre en el qual apareix entortolligada la serp.

J. Bonell

Una altra cara del mateix capitell del portal d’entrada, que presenta l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís, després d’haver comès el pecat.

F. Junyent-A. Mazcuñan

La iconografia és com sempre en aquests portals coherent. Els capitells representen un primer pas cap a la iconografia del timpà. A Manresa hom ha oposat l’Antic Testament del capitell de l’esquerra a una escena de lluita entre dos homes al capitell de la dreta que és molt semblant a les escenes picaresques que es troben sovint als claustres.

El tema del capitell de l’esquerra representa com en altres portals del Bages el començament de l’aventura humana amb el pecat d’Adam i Eva i l’expulsió del Paradís. Aquest pecat es trobarà redimit amb la vinguda de Jesucrist i la seva mort per a ressucitar al final del seu pas per aquest món. Així trobem al timpà Maria, que presenta el Nen sobre els seus genolls.

L’aparició teofànica de Maria al timpà de Manresa i la situació al cel de la visió queda accentuada per la presència de quatre àngels turiferaris. Ja expliquem al timpà de Mura, la importància que té la representació de Maria amb el Fill al timpà. Ella ha permès que l’obra de redempció pugui fer-se i d’aquesta manera Maria accedeix a la situació de mitjancera privilegiada.

André Grabar havia estudiat aquest tema, no pas a propòsit de la Mare de Déu de Manresa, sinó que havia utilitzat el timpà de Cornellà de Conflent, enmig d’altres exemples d’aquest tipus. El problema principal per a A. Grabar era saber per quina raó Maria es troba a Cornellà voltada d’una màndorla quan en realitat aquest element sempre és reservat a Déu. Ell recordà que, en realitat, és la divinitat de l’Infant des del moment del seu naixement el que es vol revaloritzar amb la màndorla. Per expressar aquesta idea, la Mare és englobada dins la divina màndorla amb el Fill.

El lligam entre el primer pecat del capitell i la redempció recordada amb la Teofania del timpà encara queda més clarament accentuada per l’oposició que també es representa molt freqüentment a la iconografia romànica, entre Eva i Maria. Ja a l’època paleocristiana i a través de tot l’art romànic, Maria és utilitzada sovint com a antítesi d’Eva. La Verge és la nova Eva que ha permès d’obrir el camí del perdó del primer pecat.

Com veiem, la iconografia del portal de Manresa no sols és coherent sinó que té un sentit profund de síntesi de la doctrina cristiana, començant pels primers episodis del Gènesi i anant fins a la visió teofànica de la Majestat divina.

L’estil de les escultures del portal de Santa Maria de Manresa ja ha estat definit diverses vegades i comparat no sols amb el portal de Sant Pere d’Or sinó també amb els capitells del claustre de Sant Cugat del Vallès. Avui dia l’erosió de la pedra fa difícil d’apreciar els detalls, que certament eren d’una gran qualitat. L’observació del sòcol del timpà, per exemple, que com una mena de cornisa sobresurt lleugerament del portal, demostra que la qualitat d’aquestes escultures era excepcional. Aquest fris decoratiu representa, dins una doble sanefa ornada de perles, uns elegants motius vegetals en forma de palmeta, que alternen amb uns caps humans de faiçó primitiva, emmarcats dins espais lleugerament rectangulars. Aquests caps són molt semblants als dels personatges dels capitells.

Hom ha comparat precisament aquests capitells amb justa raó amb els capitells més elegants del claustre de Sant Cugat del Vallès. No hi ha cap dubte, en efecte, que l’autor del capitell de l’Antic Testament de Manresa, coneixia el capitell d’Adam i Eva del claustre de Sant Cugat. L’emmarcament del Pare en la representació de l’expulsió del Paradís és idèntica en tots dos capitells. Els elements arquitectònics, així com el fons vegetal del capitell dels lluitadors, es trobem també de manera idèntica a Sant Cugat.

Aquestes comparacions, malgrat el fet de no poder estudiar gaire els detalls del timpà, són suficients per a situar l’escultura de l’única portada romànica conservada de Santa Maria de Manresa dins la dependència directa d’un dels tallers que han treballat al claustre de Sant Cugat del Vallès. Es tracta d’una escultura tardana en plena expansió als últims anys del segle XII. (XBA)

Capitell preromànic

Capitell preromànic conservat encara.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Al Museu Històric de la Seu es guarda un capitell que hom atribueix al temple preromànic del segle X. Es tracta d’una peça cilíndrica de 40 cm de diàmetre i de 27 cm d’alçada, bé que aquesta darrera mesura no correspon a la que tenia primitivament, per tal com aquest capitell fou escapçat pels dos extrems. El fet de presentar una cara sense esculturar fa que hom cregui que devia pertànyer a l’arc triomfal que introduïa el santuari.

El treball escultòric que exhibeix aquest exemplar és força rudimentari i traspua primitivisme. Les seves cares han estat ornamentades amb unes fulles determinades per un gran solc central que en constitueix l’eix vertical; a banda i banda d’aquest solc n’hi ha uns altres que configuren el relleu d’aquest element vegetal. Aquestes fulles posades dretes es juxtaposen separades només per una corda. (FJM-AMB)

Crist

Vista de conjunt de la talla policromada del Sant Crist.

Rambol

Detall amb el cap de la talla policromada del Sant Crist.

Rambol

Al Museu Històric de la Seu de Manresa es conserva una talla policromada del Sant Crist, que fa 100 cm d’alt per 95 d’envergadura, i que és clavada amb quatre claus sobre una creu de fusta moderna. Aquesta imatge fou trobada l’any 1899 darrere el retaule de la capella de Sant Josep, procedent de l’altar de la Santíssima Trinitat. Tot i que a l’antiga Catalogació de Monuments de l’Institut d’Estudis Catalans consta com una obra del segle XIII, sembla, per les seves característiques, que correspon a una talla feta al final del XII, com consta al catàleg actual, que li dona també el núm. 4 d’inventari.

Direm d’entrada que és l’única talla romànica del Sant Crist que ens ha pervingut de la comarca del Bages. Aquesta peça meresqué un comentari de Cook-Gudiol a la pàg. 305 del volum VI d’Ars Hispaniae, on apareix també reproduïda a la pàg. 300, a la figura 295.

Relativament ben conservada, tenia tanmateix els dits de les mans escapçats i els cabells, rosegats pels corcs, quedaven molt inconcrets. Sembla bastant segur que ha sofert una restauració, però limitada a dissimular els desperfectes i potser a netejar la policromia, sobretot la tovallola, restauració feta amb discreció i mesura, tal com desitjaríem que fossin fetes totes les restauracions.

Creiem que cal considerar aquesta imatge com un Crist sofrent, tenint en compte primordialment la posició del cap, que es mostra molt caigut i sense indicis visibles que sigui deguda a una readaptació no original; el conjunt dels braços i l’espatlla reforcen també la posició penjant del cos, malgrat que els braços, poc inclinats, tendeixin a una certa horitzontalitat.

El cos no és totalment recte, sinó que presenta una suau ondulació, més accentuada al tòrax, però que en realitat s’estén del cap fins als peus i inclina tota la figura vers la dreta, abaixant el braç dret i enlairant l’esquerre.

Deixant a part la tovallola, potser és aquesta estructura ondulada l’únic detall on l’escultor ofereix un valor plàstic intencionalment establert, ja que la imatge és de factura aspra i barroera i mostra una realització que sembla molt voluntariosa, però deficient. La forma arrodonida que dibuixa i enllaça els pectorals podria semblar-nos com un intent d’estilització, poc reeixit, si no fos que la interpretació de tota l’anatomia és tan mediocre que cal atribuir-la a escassa habilitat, unida al desconeixement del cos humà, deficiències que no foren obstacle per a realitzar una obra profundament emotiva i de gran contingut espiritual.

El cap és estructurat dins un bloc compacte i arrodonit, però allargat en forma d’oliva, i a penes en sobresurten uns pocs relleus per mostrar una sòbria fisonomia, interessant i expressiva; el front forma una corba contínua amb el nas, que és molt caigut, sota el qual sorgeixen uns llavis amb molt relleu i molsuts que li donen un aire com sorrut, accentuat per la mandíbula prominent que enllaça amb la corba del perfil.

Els ulls no mostren cap relleu i són només pintats, i el bigoti no sembla tampoc aparent. La barba, en canvi, és bastant més treballada, i forma quatre flocs per banda, ratllats i acabats en cargols. L’orella, amagada pels cabells, mostra només el lòbul inferior.

Els cabells, en l’estat actual, formen unes ondes i semblen lleugerament ratllats en algun indret del costat dret. Cobreixen tot el clatell, al final del qual desapareixen i es transformen en dues trenes per banda, molt convencionals, només pintades i sense cap relleu, que cauen damunt l’espatlla i el pit i acaben amb uns rínxols espectaculars.

El tòrax es presenta del tot incomprensible, amb un final d’estèrnum suaument marcat, però no en punta, sinó arrodonit, i no en relleu, sinó buidat (mostrant una superfície còncava), i més gros encara que a les imatges del Taller d’Erill, però sense objecte ni funció, perquè les costelles, reduïdes a la mínima expressió i situades tan al costat, no mostren cap intenció d’acostar-s’hi ni de complir cap de les finalitats que tenen assignades; aspecte ben extraordinari, perquè normalment el costellam es mostra molt remarcat, i la seva interpretació, malgrat ésser tan variada, sempre es presenta com un detall aprofitat amb avidesa per a decorar el fragment central del cos, ja que l’abdomen té unes possibilitats decoratives molt més difícils i no gens apreciades pels tallistes del nostre art romànic, com ja hem fet observar.

Les cames, tirant a curtes, són de factura matussera, així com els genolls i els peus, amb formes que semblen més inflades que no pas arrodonides. Mans i peus són actualment traspassats amb uns claus de ferro, de cabota piramidal molt allargada i punxeguda, que considerem moderns.

Però creiem que són els braços els fragments més deficients, per no dir fallats, i sobretot l’avantbraç, que és gairebé inexistent, ja que a partir del colze s’inicia el canell i la grossa mà, sense interrupció. Hem observat també l’exagerada i deficient interpretació del dorsal dret, ben al contrari de l’esquerre, que és inexistent.

Contrastant amb aquestes deficiències, la tovallola és un bon fragment que contradiu tota la rudesa de la imperfecció anatòmica. Pertany al model més representat en el romànic català, i el considerem original del Taller d’Urgell, però dins aquest grup és, segurament, la tovallola més reeixida: és molt baixa per la part de dalt, i arriba pel davant fins al genoll, però s’allarga pels costats i pel dors, fins a mitja cama. El cenyidor, només visible als costats damunt el maluc, és treballat amb relleu i mostra, dins una doble tira, una doble filera de quadradets. Per damunt del cenyidor, tapant-lo, cau una ondulada gira de la tovallola, que es repeteix al dors i que és gairebé llisa, contrastant amb la resta, que forma un veritable prisat amb un bonic arabesc d’ondes a la vora final i mostrant-ne frontalment tres: al centre entre les cames, i damunt cadascun dels genolls; ondes ben treballades però no esquemàticament rectilínies, sinó formant unes corbes més realistes.

Conserva bé la policromia i mostra a la gira un ample ratllat horitzontal, amb dues franges vermelles separades per una de clara, potser blanca en l’origen. La resta forma també unes amples faixes horitzontals, blanques i blaves, aquestes darreres decorades amb una renglera de trèvols vermells amb un botó central groc.

La localització d’aquesta imatge a Manresa acaba de fer-la encara més desconcertant, allunyada com és aquesta població de qualsevol dels grans centres productors de talles romàniques. La imatge mateix no mostra indicis d’influències clares ni gaire remarcables, llevat el detall de la barba en flocs i cargols, que no esdevé prou definidor, perquè és un model generalitzat en excés, i només pot aproximar-nos al Taller d’Urgell en el cas d’una influència directa, però no si és derivada d’alguna de tantes imatges que en són influïdes.

El contrast entre el perizonium, ben resolt i estructurat amb traça evident, i l’anatomia, tan deficient i en alguns aspectes totalment errada, indueix a creure-la realitzada en algun obrador local, no gaire dotat, acostumat a realitzar imatges vestides, com, per exemple, majestats, i dominant la tècnica dels drapejats (amb tendència realista), però ignorant àdhuc els aspectes més populars de l’anatomia humana. No podem creure-la, doncs, gaire primitiva, i si acceptem, com hem vist indicat, una atribució al segle XII, és pensant sobretot en el seu final. (RBP)

Còdex

La pàgina 159 de l’anomenat Text d’argent, sens dubte la més interessant de tot aquest evangeliari del final del segle XI o del començament del XII, procedent probablement de la collegiata.

Rambol

A la basílica del Sant Esperit de Terrassa i deixat en dipòsit a la Biblioteca Soler i Palet es conserva, procedent de Santa Maria de Manresa, un important fragment d’un evangeliari, que ha estat anomenat El text d’argent a causa de les tapes d’argent que tingué aquest còdex anys enrere.

Bé que el lloc de procedència d’aquesta peça ha estat disputat algunes vegades entre el monestir de Santa Maria de l’Estany (Josep Gudiol i Cunill, que fou el primer en publicar aquest text, sense haver-lo vist personalment ni haver-se pogut fer càrrec exacte del seu contingut, atribuí aquest còdex al monestir de l’Estany perquè en dos dels documents històrics incorporats a l’evangeliari hi havia una al·lusió al prior de l’Estany, Bernat, encarregat pel bisbe de Vic, Berenguer, d’establir la regla de sant Agustí a la canònica manresana; aquest mateix fonament, de tota manera, hauria pogut servir per a atribuir-lo també a Manresa(*)) i Santa Maria de Manresa (opinió adoptada per Anscari Mundó(*)), avui sembla demostrar-se que aquesta opinió darrera té una major consistència.

Així, de l’any 1452 data un curiós Inventari fet dels vestiments, argent e joyes de la sagristia de la Seu de Manresa en el qual apareix, entre altres llibres litúrgics, un “evangelister cubert d’argent”. Aquest evangelister o còdex dels evangelis amb tapes d’argent és conegut per nombroses referències històriques posteriors, les quals en ponderen la riquesa, citen el seu contingut literari i fan esment de l’ús litúrgic que se’n feia, els segles XVII, XVIII i principi del XIX.

Segons aquests testimonis, a més dels quatre evangelis el manuscrit contenia còpia de diversos documents relatius a la història de l’església i de la canònica manresanes de Santa Maria: des del precepte d’Odó, de l’any 889, a l’establiment de la regla augustiniana, els anys 1098 i 1099. I, tal volta, algun altre document anterior al segle XII. Servia per al cant de l’evangeli en les misses solemnes de les principals festivitats litúrgiques i de la “calenda” de la vigília de Nadal i era dut amb reverència en les processons públiques de determinades solemnitats. En totes aqueixes referències l’important volum manuscrit rep el nom de text d’argent (o textus argenti, en llatí) o, molt sovint, el més simple de Text (“lo Test”, en català arcaic).

El Text d’argent romànic desaparegué de la Seu, el 19 de febrer de l’any 1823, en virtut de la incautació del tresor de les esglésies ordenada pel govern liberal de l’Estat. Així consta en el document-rebut signat per Bartolomé Cubero, secretari del Govern polític de la província de Barcelona: “Un libro de vitela con cubiertas de plata, que son los Evangelios manuscritos, de peso cuatro libras, tres onzas, dos quartos, comprehendido el libro”.

Amb aquest motiu, el llibre evangeliari, amb les seves cobertes de plata, emigrà de la ciutat. La remesa de l’Ajuntament de Manresa, consistent en vuit caixes plenes d’objectes preciosos, de les esglésies locals i de pobles de la comarca, fou lliurada a la Diputació de Barcelona. Però el Crédito público incautador no s’interessava per manuscrits del segle XI, sinó pel metall preciós que els cobria. Així, les tapes de l’evangeliari degueren ser foses i els fulls de pergamí, desenquadernats, van seguir un altre camí. Un camí, ara com ara ignorat, però amb una meta ben coneguda: Terrassa.

En el seu estat actual, fragmentari, consisteix en un plec relligat de 95 fulls de pergamí —de mida 24 × 16 cm—; manuscrites totes dues cares amb lletra carolíngia. Per aquest detall paleogràfic ha estat atribuït al final del segle XI. (Certament, ha d’ésser molt del final d’aquesta centúria, car els documents que hi són transcrits, referents a la canònica manresana, daten dels anys 1098 i següent. Aquest detall cronològic permetria de fer-lo del principi del segle XII.)

D’aquest evangeliari resten actualment els capítols XIV, 4 al XVI, 20 de sant Marc i els evangelis íntegres de sant Lluc i sant Joan, amb les seves corresponents introduccions.

A part les inicials acolorides, poc importants, aquest volum ofereix com a única il·lustració una miniatura —de 14 × 10,5 cms— que representa la imatge de Jesús crucificat amb quatre claus i els peus reposant damunt un subpedani. És dibuixada a la pàg. 159 segons el relligat actual, corresponent al capítol 19 de l’evangeli de Sant Joan.

La creu llatina plana presenta unes motllures a l’extrem dels braços, i el titulus és situat transversalment amb la inscripció IHS. Curiosament, la llegenda IESUS NAZARENUS REX IUDEORUM coincideix en el text de l’evangeliari amb la ratlla immediatament superior dels braços de la creu i té una mateixa extensió que aquests, tot repartint-se simètricament i a banda i banda del cap de Crist. El subpedani, on reposen els peus en rotació externa, és ample. El Crist té el cos totalment rígid i tan sols els braços fan una flexió en el colze; el dit polze continua ben diferenciat dels altres. El cap s’inclina lleugerament sobre l’espatlla dreta. Tapa el seu ventre un perizonium que comença a la cintura i arriba fins a sobre els genolls, on fa un plec al mig en forma de V. L’estil i el colorit del Crist en creu són els mateixos dels evangeliaris de Vic.

Iconogràficament respon al tipus de Crist “neoàtic o siríac”, barbat, amb llargues melenes, i que duu un nimbe crucífer. L’expressió de la cara i la disposició anatòmica recorda la Crucifixió del Beatus de Girona(*). Els ulls, ben oberts, donen a la cara una expressió triomfant, sense que s’observin trets de dolor. Això demostra que es manté encara vigent la influència del Crist bizantí viu i triomfant que respon a una estètica que representa la figura humana i principalment el Crist en actitud frontal, dirigint la mirada a l’espectador i aïllant-se de la resta de personatges que puguin figurar en la composició.

La datació d’aquest còdex, paleogràficament, per la seva lletra carolíngia, es pot atribuir al final del segle XI o al principi del XII. També l’anàlisi iconogràfica de la miniatura respon a aquesta atribució, car veiem com encara no s’ajusta perfectament al tipus iconogràfic del segle XII(*), encara que en certs aspectes comença a acostar-s’hi.

En primer lloc el rostre aquí encara és viu, i no mort, els genolls es mantenen rectes i els polzes continuen separats dels altres dits; però, en canvi, els braços s’arquegen, ha desaparegut el colobium com a vestit i el cap s’inclina lleugerament sobre l’espatlla dreta, la qual cosa pot començar a donar la sensació de feixugor que donen els Crists morts del segle XII. Finalment, es manté encara un ample subpedani, que al XII tendeix a desaparèixer, i els peus en rotació externa, que igualment el segle següent són dibuixats paral·lels. (JMG-ACR)

Necròpoli

Aspecte d’una de les sepultures (aquesta és del tipus cista) al moment de llur descoberta l’any 1981.

A. Daura

Al costat i a l’interior de l’edifici gòtic de la Seu de Manresa hi ha tres manifestacions funeràries d’època romànica.

Hi ha una referència periodística de l’any 1915 que informa de la descoberta d’una tomba “olerdolana” (antropomorfa, però ignorem de quin estil particular) tot fent les obres de construcció de la nova façana de ponent.

Ja dins el recinte religiós s’han excavat un parell de sepultures de lloses en el context dels treballs que han tingut per objectiu la recerca de les restes de l’antiga església romànica. Aquests treballs han estat portats a bon terme pels Amics de la Seu i els Amics de l’Art Romànic. Vora la suposada absidiola romànica de tramuntana i sota el nivell de l’actual claustre es troben localitzats aquests enterraments, els quals no aportaren cap novetat en especial. Solament val la pena destacar que els costats de tots dos eren formats per més d’una llosa. L’informe arqueològic encara roman inèdit.

Finalment cal destacar un fet tipològic interessant. Aquest deriva de l’exhumació de la famosa necròpoli romana, de cronologia baix imperial, que hom desenterrà en fer els fonaments de la façana abans esmentada. Allí, al costat dels sepulcres de teules pròpiament romans, hi havia algunes cistes. Aquesta circumstància creiem que demostra, com a mínim en el cas particular que ens ocupa, la utilització d’aquest tipus ja des de l’antiguitat, que anirà perdurant després en plena edat mitjana. (ADJ-JGB)

Treballs de restauració posteriors

Des de l’any 1989 fins al 1993, com a continuació de les diferents fases de restauració portades a terme en aquest edifici per l’associació Amics de la Seu sota el guiatge de la Generalitat de Catalunya, es feu una important actuació al subsol i l’entorn de la capella dels Favets, situada al bell mig del claustre. S’hi descobrí un conjunt de 24 tombes, de les quals unes 17 poden datar dels segles XI-XII i les altres són més modernes, situades a diferents nivells. També es localitzaren les restes d’un forn de bronze d’època medieval, utilitzat possiblement per a fondre les campanes de la mateixa església. Es millorà, així mateix, tot l’aspecte de la porxada romànica del segle XI, procedint a l’obertura dels arcs cecs; sota la porxada, semisoterrats, s’han creat nous espais per a ús social, en els quals s’exhibeixen, permanentment, diverses peces medievals recuperades durant els treballs de restauració. (FVM)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Jaume Espinal: Les excavacions de la Seu (II), a “Dovella”, núm. 2, Manresa octubre-novembre, 1981, pàgs. 25-29.
• Joan Galobart i Marc Vilarmau: Les actuals excavacions romàniques de la Seu, a “Dovella”, núm. 1, Manresa març-abril 1981, pàgs. 25.27.
• Josep M. Gasol i Almendros: La Seu de Manresa. Monografia històrica i guia descriptiva, Manresa 1978, pàgs. 21-56.
• Josep M. Gasol i Almendros: L’església romànica de Santa Maria de Manresa. Ponència llegida a la Trobada anual d’estudiosos de l’art romànic (Manresa, 11 de juliol de 1982) i publicada per “Amics de l’Art Romànic de la Delegació del Bages”, Manresa maig de 1983, pàgs. 9-11.
• Eduard Junyent: El tipus romànic d’esglésies d’una nau amb transsepte, a “Ausa”, vol. IV, Vic 1961-1963, pàgs. 335-339.
• Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Barcelona 1911, pàg. 336.
• Joaquim Sarret i Arbós: Història religiosa de Manresa. Esglésies i convents, a “Monumenta Historica Civitatis Minorisae”, vol. IV, Manresa 1924, pàgs. 29-31 i 43.
• [Xavier Sitjes i Molins]: El Arte antiguo en la Comarca de Bages. Santa Maria de Manresa, a “Bages”, núms. 74-75, Manresa abril-maig 1959, pàg. 9.
• [Xavier Sitjes i Molins]: El Arte antiguo en la Comarca de Bages. El templo románico de Santa María de Manresa, a “Bages”, núm. 84, Manresa febrer de 1960, pàg. 13.
• Xavier Sitjes i Molins: El temple romànic de Santa Maria de Manresa, a “Bages”, núms. 125-126, Manresa juliol-agost 1963, pàgs. 10-11.
• Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies preromàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 196-197.
• Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies manresanes del comte Guifré, a “Dovella”, núm. 11, Manresa desembre de 1983, pàgs. 25-31.
• Alexandre Soler i March: L’escultura romànica a les esglésies de Manresa i Sampedor, a “Ciutat”, núm. 1, Manresa febrer de 1926, pàgs. 7-14. (FJM-AMB)

Bibliografia sobre el crist

• Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya. Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 343-349.
• Rafael Bastardes i Parera: Les majestats nues a Catalunya, a “Quaderns d’estudis medievals” (en curs de publicació), Barcelona 1983. La imatge de Manresa és citada i comentada com el Crist sofrent més antic localitzat al sector oriental de Catalunya [Xavier Sitjes i Molins]: El Arte antiguo en la Comarca de Bages. El Cristo de Manresa, a “Bages”, núm. 80, Manresa octubre de 1959, pàg. 8.
• Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, a Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1950, (2.a ed. rev. Madrid 1980) pàg. 305, fig. 295.
• Museu Històric de la Seu: Guia Sumària, Manresa, núm. 4. (RBP)

Bibliografia sobre el còdex

• Josep Gudiol i Cunill: La pintura medieval catalana. Els primitius. III. Els llibres il·luminats, Barcelona 1955, pàg. 127.
• S. Cardus: Belleses i records del temple del Sant Esperit de Terrassa, Terrassa 1955, pàg. 70.
• P. Bohigas: La ilustración y decoración del libro manuscrito en Cataluña. Contribución al estudio de la miniatura catalana, vol. 1, Barcelona 1960, pàg. 94.
• Anscari Mundó: Manuscrits i miniatures romànics a Barcelona, a “Serra d’Or”, III, Barcelona, 10 octubre 1961, pàg. 18.
• A. Olivar: Les supervivències litúrgiques autòctones a Catalunya en els manuscrits dels segles XI-XII, a “II Congrès litúrgic de Montserrat”, III Secció Històrica, Montserrat 1967, pàg. 58.
• Josep M. Gasol: La seu de Manresa. Monografia històrica i guia descriptiva, Manresa 1978, pàgs. 54-56.
• Josep M. Gasol: L’evangeliari de Terrassa “Text d’Argent” de la seu de Manresa, Comunicació presentada a la XV Assemblea intercomarcal d’estudiosos, Fundació Soler i Palet, Terrassa 1972, pàgs. 5-14. (ACR-JMG)

Bibliografia sobre la necròpoli

• Anònim: Notícia de la troballa d’una tomba antropomorfa, a “Bages-ciutat. Diari de Manresa”, núm. 2030, Manresa 17 de maig de 1915.
• Anònim: Troballes arqueològiques a la Seu, a “Dovella”, núm. 4, Manresa 1982, pàg. 42.
• Antoni Daura i Joan Galobart: Les tombes medievals excavades a la roca. El cas del Bages, a “Dovella”, núm. 5, Manresa 1982, pàg. 16.
• Antoni Daura i Jorba i Joan Galobart i Badal: L’arqueologia al Bages (II). Necròpolis medievals, a “Les Fonts. Quaderns de recerca i divulgació”, núm. 6, Manresa 1983, pàg. 82.
• Jordi Bolòs i Montserrat Pagès: Les sepultures excavades a la roca, a Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya, a Acta Mediaevalia, annex 1, Barcelona 1982, pàg. 96. (ADJ-JGB)