Situació
Aspecte que ofereix l’església des de l’exterior.
F. Baltà
La capella és la parroquial de Viladordis, barriada rural de Manresa que s’estén a la banda llevantina del terme. Long. 1°51’48” - Lat. 41°43’15”.
Hom hi va des de Manresa per la carretera de Viladordis, que s’inicia a l’esquerra de la carretera que mena al Pont de Vilomara. Hom hi pot anar també agafant un camí carreter que sorgeix, a mà esquerra, prop del quilòmetre 3 de la carretera del Pont de Vilomara. Cal demanar-ne la clau a la rectoria. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, al lloc de Vilamajor o Viladordis. De molt aviat degué adquirir funcions de parròquia, que perdé durant un temps, per recuperar-les després i mantenir-les actualment. Depengué del paborde de la canònica manresana.
El lloc apareix documentat des del segle X, oscil·lant entre el de Vilamajor, que apareix el 982, i el de Viladordis, que ho fa el 970. Un fet semblant passà amb l’església de Santa Maria, el 1020; el primer cop que apareix esmentada ho és com a Santa Maria de Vilamajor, i continua alternant-se entre un nom i l’altre fins a triomfar el de Viladordis, que és l’actual. L’església podria haver estat edificada abans de la meitat del segle X, tot i que no apareix citada fins al 1020, quan es feu la restitució de la dotació de l’església de Santa Maria de Manresa, que havia estat consagrada i dotada pel bisbe Jordi de Vic, amb la presència i a petició, suposem, del comte Sunyer en una data incerta que oscil·la entre el 914 i el 947, quan ambdós personatges exercien les respectives funcions de govern. Per això hom pot suposar que entre aquests anys es devia dotar l’església de Santa Maria de Manresa, i se li uniren totes o la majoria de les esglésies del terme de la ciutat; així, els pabordes de Manresa exercien el patronatge de l’església.
A partir del 1094 l’església es documenta com a parròquia, funció que mantingué, però en el segle XIV començà una certa decadència amb l’absentisme dels rectors que la regien, que ja abans del 1315 vivien a Manresa, deixant el manteniment del temple a ermitans que vivien en una casa propera. En canvi anava augmentant la seva atracció com a santuari marià, que fou visitat diverses vegades per sant Ignasi. Això no impedí que perdés la categoria de parròquia i que el 1756 fos unida a la parròquia de Sant Iscle de Bages com a sufragània, i en les mateixes condicions el 1878 fou agregada a la parròquia del Pont de Vilomara, fins que el 1955 va recuperar l’antiga funció parroquial independent.
S’han fet diverses hipòtesis sobre les diverses etapes de les possibles edificacions. Històricament podem apuntar dues possibles destruccions de l’església: una el 999, quan les forces d’al-Mansur arrasaren l’església de Manresa fins als fonaments, i l’altra en la devastació que sofrí el Bages arran d’una incursió d’un exèrcit almoràvit. Documentalment hem trobat que a partir del 1282 es produeixen diversos llegats per a l’obra de Santa Maria de Viladordis, moment que coincideix amb el regiment de la parròquia pel rector Guillem de Condamina, fundador de la capella de Sant Blai i Sant Llàtzer de Manresa, on després sorgí el monestir de Santa Clara.
El segle XVI començaren les reformes, de les quals destaca la construcció del campanar el 1543, refet més tard en la part superior. El segle següent, a més de les capelles del Roser i Sant Isidre, es feu un portal nou i s’amplià la nau pel costat esquerre.
Després d’haver recuperat la funció parroquial, s’han anat fent obres de reforma i de restauració amb molt d’encert. La darrera, dels primers mesos del 1984, ha permès de comprovar els fonaments de l’església i corroborar l’existència d’un absis anterior a l’actual i d’haver-se construït sobre un paviment d’una possible vil·la romanovisigòtica. (ABC)
Església
Dues plantes de l’església; a mà esquerra la planta de l’edifici tal com és actualment; a mà dreta, l’església amb la indicació de les troballes de les excavacions dutes a terme l’any 1983 pels Amics de l’Art Romànic del Bages.
A. Mazcuñan-F. Junyent
L’edifici és una construcció romànica formada per una sola nau, que és ampliada, a llevant, per un absis semicircular que s’uneix a la nau, precedit per un ampli espai presbiteral. La nau és coberta amb una volta de mig punt, reforçada amb tres arcs torals, mentre que l’absis és aixoplugat amb una volta d’un quart d’esfera.
L’aparell que recobreix l’absis i una part de la volta fins al primer arc toral, com l’aparellat de les restants arcades, és fet amb carreus ben carejats, tret que no es dona a la resta de la coberta de la nau, on l’aparell és molt groller.
L’arrencada de les voltes de la nau i de l’absis s’origina a partir d’una cornisa que recorre tot el perímetre del temple, amb els arcs torals inclosos, bé que, a l’absis i a l’espai presbiteral, ocupa un lloc lleugerament més elevat. L’únic tram on falta és al mur de ponent.
Finestra oberta al mur de l’absis; vista des de l’exterior.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Actualment hom entra al temple per la façana occidental, on hi ha obert un portal modern, sobre el qual hi ha un finestral allargassat, força ostentós, de doble esqueixada i rematat amb un arc de mig punt adovellat. Amb tot, al capdavall de la nau i a la paret de migdia, bé que avançat respecte al mur, es conserva el portal romànic, que introdueix a la capella del Sant Crist. Aquest portal, malgrat la seva simplicitat, és força fastuós, per tal com es desclou per mitjà de quatre arcs de mig punt en degradació fets amb dovelles.
L’aspecte exterior de la capella no és gaire atraient, ja que és adossada a la rectoria per la banda de migjorn, mentre que a tramuntana és desparençada pels afegitons moderns.
L’absis, que és l’element més reeixit des de fora estant, és perforat per una finestra central de doble esqueixada, rematada amb un arc de mig punt monolític. A la part superior, sota el ràfec de la teulada, hi ha una cornisa que giravolta tot el perímetre de l’hemicicle, l’aparell del qual és molt endreçat, ja que ha estat fet amb blocs de pedra polida, disposats ordenadament en filades i distribuïts a trencajunt, amb les juntures ben perfilades, trets que no es fan tan patents a la resta de paraments, llevat del portal romànic, on l’aparell també mostra molt bona factura.
Aquest edifici, amb el transcurs del temps, experimentà tota una sèrie de vicissituds, que pressuposaren diverses destruccions i refeccions de l’església, les quals foren encara ampliades amb afegitons moderns i finalitzades amb unes restauracions realitzades recentment.
L’església actual, doncs, acusa tots aquests avatars, fins al punt que en la bibliografia existent no es dona cap uniformitat de criteris pel que fa a l’anàlisi de l’edifici i les seves etapes constructives. En alguns autors, fins i tot, hi trobem contradiccions ben ostensibles. Amb tot, darrerament, aprofitant que hom volia canviar el paviment, els Amics de l’Art Romànic del Bages realitzaren unes excavacions al subsòl de l’església, les quals han contribuït a aportar noves dades i a clarificar la cronologia de l’edifici.
Restes de l’absis preromànic, de l’absis de reducció del segle XI i del dels segles XII-XIII. La foto fou feta durant la campanya d’excavació duta a terme pels Amics de l’Art Romànic del Bages l’any 1983.
R. Vigué
Planta de l’església amb la senyalització de la sepultura, de tres sitges i de diversos fonaments, elaborada durant les excavacions dutes a terme pels Amics de l’Art Romànic del Bages l’any 1983.
Vidal Orive
Així, doncs, l’església actual s’aixeca al mateix solar on abans s’havia erigit una capella preromànica, la qual, però, fou destruïda fins als fonaments per les forces d’al-Mansur, la qual cosa propicià la construcció d’una nova església al segle XI, l’absis de la qual aflorà en les excavacions. Aquest nou temple, dissortadament, també fou devastat l’any 1114 en una incursió de l’exèrcit almoràvit, les conseqüències de la qual foren també nefastes, ja que l’edifici devia quedar molt desfet, fins al punt que al final del XII, hom el refeia pràcticament de nou, aprofitant només de l’anterior una part de la nau o, potser, ni fins i tot això. Amb tot, per bé que les parets de la nau han estat poc o molt reestructurades, no sembla que encaixin gaire bé amb els arcs torals que reforcen la volta, cosa que mena a pensar en un reaprofitament quan hom reedificà el temple el segle XII, acabant-lo segurament al principi del segle XIII, amb la construcció de l’absis i del portal, elements aquests que semblen els darrers que hom construí, i que poden ésser avalats per diversos llegats per a l’obra que apareixen documentats a prtir del 1282.
Imposta procedent probablement del temple preromànic i actualment exposada al solar de davant l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Posteriorment, en el transcurs dels segles XVI i XVII, l’edifici fou modificat amb l’erecció d’un campanar de torre i amb l’ampliació de capelles laterals i amb l’obertura d’un nou portal a la façana de ponent.
L’edifici és molt ben conservat i, a desgrat dels afegitons, el seu aspecte és molt digne, cosa que cal agrair als veïns del lloc, que han contribuït a la seva restauració d’una manera desinteressada. (FJM-AMB)
Escultura
Al solar estès davant la capella hi ha exposat un bloc de pedra que fa 48 cm d’ample per 40 cm d’alt i 36 cm de gruix i que, per les seves característiques, sembla correspondre a una imposta pertanyent a l’arc triomfal de la primitiva església preromànica.
Aquesta peça, que es troba força erosionada, ha estat esculpida profusament, però, pel seu mal estat de conservació, es fa difícil de descriure’n els elements escultòrics. Amb tot, hom sembla que hi endevina, a la part superior, la figura d’un animal quadrúpede, sota la qual encara hi ha d’altres figures cisellades la interpretació de les quals, pel seu deteriorament, és gairebé impossible. Un solc força profund, a manera de bordó, ressegueix la banda dreta de la pedra. Al mateix temps que hom trobava aquesta imposta, també localitzava un salmer. (FJM-AMB)
Sarcòfag
Una sepultura excavada i una sitja, a l’interior del temple durant els treballs d’excavació duts a terme pels Amics de l’Art Romànic del Bages.
R. Vigué
Sarcòfag que es conserva davant el pati de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Al solar que davanteja l’església es conservaun sarcòfag de pedra romànic, de factura molt simple i sense cap mena d’ornamentació. Es tractad’una peça formada per dos cossos, dels quals l’un acollia les restes del difunt, mentre que l’altre les protegia en forma de tapa. El primer consisteix en un ortòedre que fa 1,76 m de llarg per 0,50 m d’ample, amb una alçada de 0,35 m. El segon, en canvi, és un simple bloc que ha estat desvastat en forma de teulada de doble vessant, bo i mesurant 0,25 m al seu punt més alt. (FJM-AMB)
Pica
A l’angle nord-oest del temple i a l’indret que ara fa les funcions d’atri, hom pot observar una pica baptismal romànica, datable probablement del segle XII, la qual encara és utilitzada per a batejar.
Pica baptismal, molt simple, conservada a l’interior del temple.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Aquest objecte litúrgic consisteix en un bloc de pedra de forma ovalada que descansa sobre un suport circular, i el seu interior ha estat perforat per tal d’ésser omplert amb les aigües baptismals. La seva alçada és de 80 cm, mentre que la seva amplada és de 71 cm. Pel que fa a les mides internes, aquestes són determinades per una fondària de 48 cm i per una amplada de 57 cm en el diàmetre més exterior i de 40 cm en el diàmetre més intern. El gruix d’aquesta pica, donat per la diferència dels dos diàmetres superiors, és d’uns 7 cm. Tret d’uns forats excavats a la corona, fets segurament per a rebre una tapa metàl·lica, hom no hi observa cap més detall. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Amics de l’Art Romànic del Bages: Esploracions a Santa Maria de Viladordis, a “Dovella”, núm. 13, Manresa abril de 1984, pàgs. 27-29.
- Josep M. Gasol: Viladordis, a “Notícia de Jorba”, núm. 32, Manresa 1967, pàg. 5.
- Parròquia de Viladordis: Història de Santa Maria de Viladordis (Ntra. Sra. de la Salut). Ruta ignasiana, Manresa 1983.
- Antoni Pladevall: Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. La Mare de Déu de la Salut, de Viladordis, a “Full Diocesà”, núm. 3 463, Vic 28 d’agost de 1977.
- Joaquim Sarret i Arbós: Santuari de Ntra. Sra. de la Salut de Viladordis, Manresa 1915.
- Xavier Sities i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàg. 212.
- Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies manresanes del comte Guifré, a “Dovella”, núm. 11, Manresa desembre de 1983, pàgs. 25-31.
- Francesc Villegas i Martínez: Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Viladordis: Una història mil·lenària, Secció d’Estudis del C.E.C.B., Manresa 1983.
- Joaquim Sarret i Arbós: Història religiosa de Manresa. Esglésies i convents, a “Monumenta Historica Civitatis Minorisae”, vol IV, Manresa 1924, pàgs. 291-292. (FJM-AMB)