Sant Martí de Mura

Situació

És l’església parroquial de Mura, població estesa a redós del Montcau i del massís de la Mata, a l’extrem sud-occidental de la comarca. Long. 1°58’34” - Lat. 41°42’00”.

Vista exterior de l’absis de l’església, ornamentat amb parells d’arcuacions dividits per columnes de mitja canya, en una evolució de la decoració típica llombarda. A mà dreta de la fotografia hi és visible la construcció del segle XI.

A. Lajarín

Vista exterior de l ’església des de l’angle nordoriental. Hom hi pot veure la construcció primitiva del començament del segle XI.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Hom arriba a Mura des de Manresa per la carretera de Navarcles a Terrassa. Les claus són a la rectoria a tocar de l’església. (FJM-AMB)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme de Nèspola primer i Mura després. Molt aviat degué assumir la funció parroquial que conserva avui dia. Depengué dels senyors del castell de Mura, que la compraren als comtes de Barcelona.

El terme de Nèspola apareix documentat el 926, car una altra cita anterior del 907 és d’un document fals; el terme de Mura es troba documentat a partir del 949. L’església apareix citada el 955, 973, 978 i el 993 quan aquest any el comte Ramon Borrell vengué a Riculf l’església de Sant Martí de Mura, la de Sant Abundi i la de Santa Maria de Rocafort. Sabem que l’església tenia un altar dedicat a Sant Pere que és citat el 1047.

La funció parroquial l’adquirí abans del 1066, quan ja apareix amb aquesta categoria, que no ha deixat mai. Com molts edificis romànics, no es pogué escapar de tot un seguit de reformes que l’han modificada, si bé diverses campanyes de restauració han fet llegible una bona part de l’aspecte original.(ABC)

Església

Planta de l’església, resultat d’una colla de campanyes de construcció. Avui, a més dels vestigis d’un edifici primitiu preromànic que hi ha al costat de tramuntana, l’església es configura amb tres naus i un absis central. La nau del costat de migjorn respon a una ampliació posterior.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Es tracta d’una construcció romànica, d’estructura complexa, on es constaten un seguit d’etapes constructives pertanyents a èpoques diferents i corresponents a successives ampliacions i remodelacions de l’edifici, que, a partir d’una esglesiola d’una sola nau, es transformà en un temple de tres naus paral·leles, de les quals la més antiga és la col·lateral esquerra, edificada, en part, al principi de l’onzena centúria. Arrambada a aquesta n’hi ha una altra de proporcions més grans, datable del segle XII que, atesa la seva situació, es converteix en la nau principal del temple. La tercera, adossada a la banda de migjorn, ja correspon a una ampliació moderna, en la qual hom volgué unificar i travar tot l’edifici.

Atès el que hem dit, aquesta església s’originà a partir d’un petit temple, bastit probablement al començament del segle XI i del qual encara es conserven alguns elements difícils de classificar, englobats dins les altres construccions, també romàniques, que formen la nau lateral nord. La capçalera, dirigida a llevant i perfectament visible des de fora estant, és formada per un cos d’edifici rectangular que acaba en un frontis triangular que acollia una teulada de doble vessant. Aquesta part ha estat restaurada l’any 1983 pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació. Encara són ben patents tres obertures, de les quals la central adopta una forma circular, mentre que les restants, que se situen als flancs i un xic més avall, s’obren amb arcs de mig punt, extradossats amb un rengle de lloses. Aquest darrer tret també el trobem a la finestra circular, que també és delimitada per una segona circumferència feta amb lloses de petites proporcions.

Un detall de l’exterior del mur de tramuntana, on és visible la decoració del temple del començament del segle XI.

F. Junyent-A. Mazcuñan

El mur de tramuntana d’aquesta construcció primitiva és ornamentat exteriorment amb tres sèries de dobles arcuacions cegues delimitades per bandes llombardes. La rusticitat d’aquesta obra, aparellada amb pedra tosca, contrasta amb l’aparell d’un sobrealçament fet amb pedra picada i delimitada per un fris, sobre el qual un nou aparellat dona alçada al mur fins a la teulada.

Aquest petit cos d’edifici, de característiques molt arcaiques, però dins del mateix segle XI, es completa vers ponent, amb una façana on hi ha una porta feta amb pedra tosca i rematada amb un arc escarser. Aquesta nova nau, enlairada per sobre del primitiu temple, és coberta en la seva primera meitat, que és delimitada per un arc toral, amb una volta de mig punt, on s’observen dos tipus d’aparell diferents. El primer és fet amb blocs de pedra de petites dimensions disposats en filades, però que, en conjunt, ofereixen un aspecte bast i groller. A continuació i fins a l’arc toral, la volta de mig punt prossegueix amb un aparell fet amb lloses disposades a plec de llibre. A partir de l’arc toral i vers ponent la cobertura ja adopta forma apuntada i mostra un aparell molt polit, fet amb blocs de pedra ben carejada.

Pel que fa a l’aparell dels murs de la nau, hom hi constata un seguit d’obres, la data de les quals és difícil de precisar per tal com la seva interpretació dins el conjunt és un autèntic trencaclosques, tot i que, deixant de banda les reestructuracions gòtiques i d’altres de posteriors, cal atribuir-Ies a l’onzena centúria.

Aquest edifici, tanmateix, molt aviat resultà insuficient per a donar cabuda a la feligresia, puix que, novament el segle XII, el temple fou engrandit amb una altra nau de més grans proporcions, que eixamplà la construcció a la banda de migjorn. Inicialment la unió entre les dues naus devia fer-se per mitjà d’arcs formers, bé que en la remodelació gòtica quedaren reduïts a una sola arcada, feta amb blocs de pedra polida, solució que motivà l’escapçament de la pilastra dreta de l’arc toral que divideix la nau col·lateral en dos trams.

Vista de l’interior de la nau central, del segle XII, amb la capçalera, decorada amb nínxols i altres elements que hi donen un cert aire de sumptuositat.

F. Junyent-A. Mazcuñan

La nova nau, per la seva part, és coberta, al seu inici, amb volta de mig punt d’aspecte força groller, però cap a la meitat del temple resta com recoberta per una altra de característiques idèntiques a la que cobria el darrer tram de la nau col·lateral nord, per la qual cosa cal atribuir-la a la mateixa època.

Aquesta nau és ampliada, vers llevant, per un absis semicircular ornat de manera força sumptuosa. A l’exterior és decorat amb una cornisa, sota la qual giravoltaven sis arcades sobreposades i amb un ressalt que recolzen sobre capitells cisellats amb fulles d’acant estilitzades i rematats amb àbacs esculpits amb motius geomètrics. Per al suport dels capitells, alternen columnes de mitja canya amb mènsules, bo i dividint l’hemicicle en tres compartiments, al centre de cadascun dels quals hi ha una finestra rematada amb un arc de mig punt doble i oberta amb encaixos asimètrics. El finestral de l’esquerra ha estat restaurat recentment. Aquest absis, tal com es pot veure, ha sofert algunes mutilacions, contrarestades per ulteriors restauracions. Per altra banda, fins fa poc, era camuflat en part per una construcció moderna, que ha estat aterrada recentment.

Els murs de l’absis, a l’interior, han estat rebaixats per tres fornícules perforades pels finestrals. Aquestes fornícules arriben fins a terra i són rematades amb volta de quart d’esfera. A la vegada són emmarcades per tres arcs de mig punt que es recolzen sobre mènsules i que donen el gruix suficient per a recolzar-s’hi una cornisa d’on arrenca el quart d’esfera que cobreix l’absis, reforçat amb dues nerviacions. Les mènsules centrals són modernes i les laterals són originals, bé que a causa d’ulteriors reformes no s’ajusten perfectament a l’obra. L’arc triomfal, que delimita l’absis, reposa sobre dos capitells, semblants als exteriors, sostinguts per mitges columnes, i és precedit per un altre arc que troba sosteniment en el mateix gruix del mur absidal, ja que en aquest indret el mur s’aprima per a formar un petit cos d’edifici, cobert amb volta de mig punt, que és precedit encara per un altre arc de mig punt, sostingut sobre impostes, que assenyala el començament de la nau que acaba al costat de ponent amb l’obertura del portal.

La tercera nau, obrada a migjorn, s’integra a l’edifici mitjançant una arcada similar a la gòtica, però de construcció més basta.

Les edificacions romàniques, conjuntament amb la tercera nau, foren unificades exteriorment amb un arrebossat que imita l’aparell d’un mur i ensems travades per un campanar de torre erigit sobre la nau central. A més a més, ultra alguns afegitons efectuats a la nau lateral nord, hom aixecà sobre l’absis un comunidor edificat, com el campanar, el segle XVII.

L’església, tot i que es troba força ben conservada, actualment és millorada amb nous agençaments. (FJM-AMB)

Portada

Aspecte que ofereix el conjunt de la portada. Consta d’una columna per banda, unides per un nervi que marca una semicircumferència que serveix de marc a un bonic timpà assentat damunt una llinda monolítica. El conjunt és emmarcat per una arquivolta.

A. Borbonet

Planta, alçat i secció de la portalada de l’església, rematada per una arquivolta i emmarcada per una columna per banda que aguanta una arcada, la qual contorna un timpà esculpit amb la Mare de Déu i els mags.

A. Baraut

Un dels elements més interessants del temple el constitueix la portalada, obrada al final del segle XII, o potser al principi del XIII. Situada a ponent fins poc abans de l’any 1915, es trobava amagada per un porxo situat a l’exterior, la qual cosa potser ha col·laborat que arribés fins avui la seva magnífica ornamentació.

Aquest portal, que és ben ornamentat, és rematat per una ampla arcada adovellada, protegida per una arquivolta que, en pla horitzontal, retorna en imposta bo i fent d’àbac dels capitells allotjats a les raconades. Sobre els capitells, sostinguts per columnes, gravita encara una gruixuda arquivolta llisa, a manera d’anell toral, que gira a l’intradós de l’arc per sobre de la motllura que emmarca el timpà per la part superior.

El capitell dret és decorat amb una torrella emmerletada que prossegueix a la part superior del capitell, talment com el carener d’una muralla, en forma de daus també emmerletats. Al costat i al dessota d’aquestes fortificacions, es desenrotllen dues escenes referents a la vida del sant titular del temple. En la primera apareix sant Martí, dalt de cavall, que dona la meitat de la seva capa, tot just tallada amb l’espasa, a un pobre que la sosté amb les mans. En la segona escena, situada a la raconada exterior, apareix el mateix sant, revestit de pontifical, bo i recolzantse en un bàcul i sostenint un llibre amb l’altra mà. Al seu darrere, un clergue el cobreix amb la mitra episcopal.

En el capitell de mà esquerra, delimitat superiorment per daus que contenen estels inscrits en cercles, hom pot contemplar la mort del sant, que amb el cos amortallat jeu sobre un llit. Un diable amb un garfi pretén d’arrabassar l’ànima del difunt, la qual, tanmateix, s’enlaira embolcallada dins una bossa feta de drap sostinguda per dos àngels. Darrere el diable encara hi ha dos frares, dels quals un porta un llibre, mentre que l’altre sosté una creu, que representen les exèquies del finat.

El timpà és presidit per la Mare de Déu, la qual, asseguda en un ample escambell, acull sobre la falda el diví Infant, que manté la mà dreta alçada en actitud de beneir. Dos àngels, situats un a cada banda i brandant encensers, honoren i reten culte a la Mare i al Fill. A mà esquerra i prop de la testa de la Mare de Déu hi ha un estel que guia els tres mags, situats a la part inferior, els quals, amb els respectius dons a les mans, s’atansen vers la figura central. A l’altre costat i sota l’àngel turiferari, apareix sant Josep abrigallat amb una capa i amb un bastó a la mà, acompanyat per la llevadora, que completa els personatges que intervenen en l’escena de la Nativitat.

Lleó esculpit, adossat a la mènsula del costat esquerre, que sosté la llinda de la porta.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Lleó esculpit, adossat a la mènsula del costat dret que sosté la llinda de la porta.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Aquestes figures han estat esculpides rústicament i són desproveïdes de les més elementals proporcions, bé que, en aquest cas, les diferents mides que presenten s’adiuen perfectament amb la jerarquia de cada personatge.

Els darrers elements esculpits que hi ha en aquest portal són dos lleons adossats a les mènsules que sostenen la llinda, situades a cada costat de la porta. (FJM-AMB)

Aquest portal, com el de Santpedor, havia estat totalment policromat, cosa que es fa palesa en les restes de pintura que hi ha encara encastades en diferents indrets.

L’interès que tenen per a la història de l’art els capitells de l’absis de la nau principal de Sant Martí de Mura ha quedat una mica eclipsat per l’aspecte atractiu que ofereix el timpà de la façana. Aquests capitells, almenys els que no han estat refets, són de tipus corinti amb fulles d’acant allargades, caulicles i volutes estilitzades. Els àbacs presenten unes decoracions geomètriques o vegetals. L’estil general dona gairebé la impressió d’un treball gravat. Algun capitell sembla haver estat muntat a l’edifici sense que hagués estat completament acabat d’esculpir. Cal notar el fet que ens trobem davant una escultura que ja en ple segle XII sembla imitar les produccions corínties del segle precedent.

El portal de l’església ha seduït sovint tant els historiadors de l’art com els visitants per la seva factura rústica. Darrere aquesta factura, però, s’amaga un programa iconogràfic ric i ple de sentit.

Capitell del costat esquerre de la porta d’entrada. En una cara hi ha el sant exercint de bisbe i a l’altra és representada la mort del sant.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Capitell del costat dret de la porta d’entrada. Hi ha representat el sant muntat a cavall i repartint-se la capa.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Els dos capitells, a banda i banda de la porta, estan consagrats al patró de l’església, sant Martí. Els elements principals de la vida del sant, que han de servir de models al cristià, hi són figurats. A la dreta, la caritat de Martí que no dubta en oferir el seu vestit a un pobre, model de caritat cristiana que serà recompensada al moment de la mort amb la pujada de l’ànima del difunt al cel, portada pels àngels (a l’esquerra), contra els quals el dimoni no podrà res malgrat els seus intents. També trobem figurada l’ordenació de Martí.

Timpà de la porta d’entrada a l’església. És presidit per la Mare de Déu amb l’Infant, a mà dreta els tres mags en actitud d’adorar, a mà esquerra sant Josep i la llevadora; damunt els personatges secundaris volen dos àngles turiferaris. Aquest timpà, ultra la seva rusticitat, presenta encara vestigis de la decoració pictòrica que el decorava originàriament.

A. Lajarín

La representació del timpà és un capítol molt interessant d’escultura romànica. A primera vista hom podria creure que es tracta d’una representació tradicional de la Majestat de Maria, però la comparació amb la iconografia absidial de Santa Maria de Taüll, per exemple, ofereix immediatament elements de reflexió. Es tracta en realitat de la representació de l’Epifania, amb els reis d’Orient situats a la mà esquerra i l’observador i sant Josep i un altre personatge a la dreta. L’escena queda clarament identificada per l’estrella que apareix a la part superior del timpà.

Així Maria no es troba pas present al timpà per ella mateixa, sinó com a Mare de Déu. Maria ocupa aquest lloc privilegiat com a resultat d’un pretext iconogràfic. Ella ha fet possible tota l’obra de redempció de Jesucrist en aquest món. Mitjancera en aquest moment històric, Maria continua jugant aquest paper per al cristià.

L’Infant, a qui realment l’escena és dedicada, porta un nimbe crucífer i aixeca el braç dret en actitud de beneir. Està assegut sobre els genolls de la Mare com si es trobés instal·lat en un tron i els braços de Maria, que dibuixen una el·lipsi, li serveixen de màndorla. Dos àngels turiferaris encensen no se sap gairebé qui, l’Infant, la Mare o ambdós personatges.

La iconografia del timpà de Mura es refereix a diversos aspectes del cristianisme a través de la representació de la Verge Mare de Déu. L’Infant, el començament de l’obra de la redempció, la submissió dels reis i grans d’aquest món, la versió teofànica, la Majestat de Maria i el lloc exacte que ella ocupa en relació amb l’Infant, són diversos elements que trobem al timpà, en una obra malgrat tot de tipus sintètic.

Queda encara un element interessant per identificar en aquest timpà: es tracta del personatge, més petit que els altres, situat a l’extremitat dreta, en relació amb l’espectador. Aquest personatge, que cap detall iconogràfic no defineix clarament, ha estat tradicionalment identificat com un dels pastors de la Nativitat, o com més amunt en aquest mateix text, com la llevadora de la Nativitat. Hom remarcarà que la situació de frontalitat d’aquest personatge és una mica diferent de la dels altres del timpà, i potser no es pot descartar que es pugui tractar d’una representació del donant, situat sovint en aquest lloc, en alguns timpans romànics de fora. La identificació era potser més clara amb la pintura que recobria el personatge.

Encara hi ha un altre punt, de caire estilístic, amb el qual costa d’estar d’acord. Es tracta del caire tosc o popular, com deia Puig i Cadafalch, d’aquest timpà. Les restes de policromia són encara prou abundants sobre la pedra per a demostrar que aquesta obra, com totes les façanes romàniques, era ricament decorada amb pintura. En aquest cas, encara se’n poden veure restes, almenys de verd, de vermell i d’ocre. El que a nosaltres ens sembla tosc i poc acabat era en realitat recobert d’una pintura que accentuava els detalls, dibuixava els plecs dels vestits i donava expressivitat a les cares. La pintura feia, a més, que els detalls es poguessin veure de lluny.

La filiació estilística del timpà de Mura és difícil d’establir. Obra aïllada pel que es pot veure del seu estil, però propera al grup de timpans bagencs i, sobretot, al de la seu de Manresa per la seva iconografia. Els capitells que li són contemporanis no es poden situar més enllà del final del segle XII i per aquesta raó creiem que no podem fer entrar el timpà de Mura dins el segle XIII, com algunes vegades s’ha dit. Les úniques comparacions vàlides a nivell estilístic semblen les que es poden fer amb alguns capitells del claustre de Sant Benet de Bages, que a més es poden també aplicar a la iconografia de la Sagrada Família.(XBA)

Altar

L’altar major, amb l’ara romànica, abans abandonada vora la riera i avui retornada a lloc original. Curiosament, aquesta ara només té dues cares esculpides i ha estat muntada modernament sobre bases i capitells d’un altar romànic provinent de Santa Maria de Talamanca. A baix, detall de la cara anterior de l’ara amb l’ornamentació a base d’una sanefa.

A. Lajarín

L’altar principal conté una ara que, després d’haver estat abandonada prop de la riera i més tard reaprofitada per a la capella de Sant Antoni, retornà, fa pocs anys, al seu lloc d’origen, quan hom transformà l’altar major de la parròquia.

Es tracta d’un bloc de pedra rectangular que fa 140 cm de llarg per 84 d’ample. La seva gruixària és determinada per dos plans de 9 i 10 cm, dels quals l’inferior ha estat tallat en biaix formant un pla aixamfranat. En aquest darrer hi ha uns motius ornamentals molt bonics que, sense que hom en sàpiga les causes, només s’estenen a dues de les cares, és a dir, a la frontal i a la dreta de l’ara, mirada des del lloc de la feligresia.

En el pla frontal apareix una sanefa formada per un conjunt d’ondulacions que es tanquen formant arquets concèntrics, les mides dels quals són més petites a mesura que s’apropen al centre. Omplint els espais que la curvatura dels arcs deixa sense cap relleu, encara hi ha els acabaments d’uns altres arquets que, de prosseguir la decoració, resseguirien els altres.

En el pla aixamfranat lateral el baix relleu varia, resseguint aquesta cara per mitjà de filets bisellats que es cargolen en espiral, de tal manera que a l’acabament d’un se n’inicia un altre, talment com si formessin onades.

L’ara d’altar, a primer terme de la qual hom pot veure algunes inscripcions gravades; a baix, en detall.

A. Lajarín

Sobre la superfície d’aquesta ara i a la banda dreta de l’altra, hom pot veure unes inscripcions incises sobre la pedra que segurament deuen fer referència a una acta de consagració. D’aquestes inscripcions la més important i sencera és la reducció que segueix, extreta d’un calc fet per Alavedra, la transcripció de la qual, segons el mateix autor, cal interpretar-la de la manera següent:

GUILELM SENDRE GERIBERT sub diocono cum omnibus parentibus MEIS VIVIS ET DEFUNCTIS GOUAN PUN…

i que traduïda al català diu així:

GUILLEM SENDRE GERIBERT sots-diaca amb tots els meus parents vius o difunts JOAN PUN…

Cal notar que, a diferència d’altres inscripcions realitzades en ares de la mateixa època, aquesta dona els noms de les persones en català i no en llatí, llengua emprada en la totalitat de la llegenda i que normalment figurava en els grafits lapidaris.

D’altres paraules aïllades, com SACER, EBRIAR- DUS i encara alguna altra completen les inscripcions gravades en aquesta pedra.

Aquesta ara és sostinguda per quatre fusts de bases i capitells idèntics, alguns dels quals són peces originals d’un altar romànic provinent de l’església de Santa Maria de Talamanca i que hom havia desmuntat fa molts anys. (FJM-AMB)

Capitell

Capitell procedent, probablement, de l’absis i trobat a la riera. Ara es conserva a la rectoria.

F. Junyent-A. Mazcuñan

A la rectoria es guarda un capitell, trobat a la riera, que mostra unes característiques gairebé idèntiques a les que presenten els capitells que hi ha a l’absis, d’on, gairebé amb tota seguretat, deu provenir. És una peça de pedra de forma troncopiramidal invertida que fa 38,5 cm d’alçada. El tema esculpit és el mateix que hom troba en els capitells absidals, és a dir, una fulla d’acant molt estilitzada farcida de nerviacions, flanquejada per dues fulles llises molt baixes, sobre les quals es cargolen un parell d’espirals, d’on sorgeixen encara dos filets, un a tocar l’altre, que en arribar a la part superior del capitell es decanten, vers el centre, també en forma d’espiral per sobre de la fulla central.(FJM-AMB)

Bibliografia

• Salvador Alavedra i Invers: L’ara d’altar romànica de Sant Martí de Mura (Barcelona), a “Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa”, núm. 21, Terrassa 1980, pàgs. 165-178.
• Xavier Sitjes i Molins: L’art antic a la Comarca del Bages. Sant Martí de Mura, a “Bages”, núms. 92, 93, 94, Manresa octubrenovembre-desembre, 1960, pàg. 14.
• Anton Vila: Etimologia i arqueologia de Mura, a “Butlletí del CP de Terrassa, Terrassa 1929, pàg. 137.