Santa Magdalena del Pla (el Pont de Vilomara i Rocafort)

Situació

Vista exterior de l’església.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Aquesta església es troba dintre el cementiri del Pont de Vilomara. Long. 1°52’24” - Lat. 41°42’15”.

Cal demanar la clau al rector o bé a l’encarregat del cementiri. (FJM-AMB)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Rocafort, al lloc anomenat Vilomara. Començà essent una capella rural, per intentar ser sufragània i arribant a assolir la categoria de parròquia que actualment conserva. Durant uns segles fou una propietat del monestir de Sant Benet de Bages.

El lloc de Vilomara és documentat des del 982 com a Villa Amara; l’església ja estava dreta el 1077 quan Llop Sanç entrà com a monjo al monestir de Sant Benet de Bages, i donà al monestir les primícies dels seus honors i possessions que tenia a Vilomara, juntament amb quatre molins junt a l’església de Santa Maria. Encara que aquí no es fa esment de la donació de l’església, aquest fet apareix esmentat en la confirmació de la donació que el 1118 feren Ermessenda, vídua de Berenguer d’Ulció, i Elisenda, filla seva, al monestir de Sant Benet; aleshores subjecten al monestir l’església de Santa Maria situada allí mateix, totalment bastida i dotada amb un alou propi pels antecessors dels donadors. En la butlla del 1196 el papa Celestí III confirmà al monestir de Sant Benet de Bages l’església de Santa Maria de Vilomara. Així, l’església quedà vinculada a Sant Benet de Bages.

L’església apareix citada repetidament al final del segle XIII amb el nom de Santa Maria del Pla el 1246, després l’advocació oscil·la entre les santes Maria i Magdalena, per implantar-se finalment el darrer. També en aquest final del segle XIII es documenten donats que tenen cura de l’església i demanen almoines per al culte, i també se cita el cementiri, i el 1282 apareixen tres altars de l’església: Sant Benet, Sant Andreu i Santa Maria. El 1685, quan la visità el bisbe Pasqual, se li demanà que li concedís la categoria de sufragània.

Fou l’aparició de les indústries tèxtils a la vora del Llobregat que ocasionà un augment de la població, i vers el 1870 es construí una església nova a la població amb la mateixa advocació i amb funcions de parròquia. (ABC)

Església

Es tracta d’una construcció romànica obrada en època tardana. El seu aspecte és simple i auster, i en els seus paraments no hi ha cap mena d’ornamentació. L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra escantonats a cops de maceta i, bé que en alguns indrets es marquen algunes filades, es disposen força desordenadament, la qual cosa contribueix, per la seva part, a donar-li una aparença rústega i grollera, ensems que l’allunya de les formes d’aparell típiques d’aquesta època, cosa que mena a pensar que aquesta capella potser fou remodelada posteriorment, seguint, però, la mateixa estructura romànica.

L’edifici consta d’una única nau ampliada a sol ixent amb un absis semicircular, que pràcticament és tan alt i ample com la nau. L’absis és cobert amb volta d’un quart d’esfera i s’obre a la nau mitjançant un arc lleugerament apuntat, tret que segurament també deu tenir la volta de pedra de la nau, la qual, tanmateix, quan posteriorment revestiren els paraments interns amb argamassa, adquirí forma de mig punt. Aquesta volta, per altra banda, és reforçada amb un arc toral que divideix la nau en dues tramades.

Actualment l’accés al temple es fa a través d’un portal tardà obert al mur de ponent, la construcció del qual devia propiciar la formació de diverses esquerdes situades al mur frontal i al capdavall dels murs laterals, les quals, si no s’arranja ben aviat el temple, poden constituir una sèria amenaça per a la integritat de l’edifici. El portal primitiu, ara tapiat, és situat al mur de migjorn i coronat amb un arc de mig punt fet amb grosses dovelles que arrenquen de dos sàlmers monolítics horitzontals que alhora reposen sobre dos blocs de pedra allargassats, també monolítics. Sobre l’angle format pel mur de migjorn i el mur tester es dreça un esvelt campanar de torre recobert amb una piràmide truncada, al cimal de la qual hi ha una esfera, d’on sorgeix una estilitzada creu de ferro. Aquests dos darrers elements foren afegits a l’església modernament, com també foren retocades les obertures que hom observa en aquest campanar, que inicialment devia tenir dos finestrals rema-tats amb arcs de mig punt.

La il·luminació d’aquesta capella és força deficient, ja que, tret de la porta i d’una finestra moderna oberta al mur de migjorn, la llum només penetra a l’interior a través de la finestra absidal i d’una altra desclosa al mur frontal. La primera és de doble esqueixada i és acabada amb un arc de mig punt adovellat, mentre que la segona ha estat feta en forma de creu. Tant els paraments interns com els externs foren recoberts amb argamassa, cosa que, en part, dificulta l’estudi de la seva estructura.

L’edifici, a causa de les esquerdes que el solquen, amenaça ruïna i cal que hom el restauri promptament. (FJM-AMB)

Intervencions arqueològiques posteriors

La recerca arqueològica d’aquesta església es va dur a terme el 1986, sota la direcció d’Àngels Aguilar i Guillén, i de manera subsidiària a les obres de restauració de l’edifici dutes a terme entre el 1985 i el 1987 pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Abans de començar les darreres obres de restauració (vegeu el vol. XI, pàgs. 355-356), l’accés era a la testera, però al mur meridional s’observava clarament la porta original, aparedada, que ara s’ha recuperat; és molt típica, acabada en arc de mig punt i timpà llis.

Els treballs arqueològics es van realitzar en extensió, tant a l’interior de l’edifici com a l’entorn immediat; també es va excavar la coberta. Els resultats d’aquesta tasca van ser prou aclaridors i contrasten amb la documentació escrita, certament escassa. Cal destacar, però, que una de les poques referències dels textos indica que el topònim original del lloc era Villa Amara o Vil·la Antiga. La segona accepció és molt discutible encara que suggeridora; en canvi, la primera fa pensar en una probable explotació agrícola romana, el propietari de la qual hauria estat un tal Amarus. Potser aquesta interpretació és massa senzilla, però el fet és que, durant l’excavació, es van trobar alguns fragments de tègula romana, la qual cosa palesa que, molt a prop d’on avui hi ha la capella, va haver-hi una construcció d’aquella època.

Tanmateix, la presència humana a l’indret de Santa Magdalena és encara molt més remota. Cal esmentar en aquest sentit la troballa, durant l’excavació, de dues urnes. Una d’elles, com veurem, fou reutilitzada a l’època medieval, però en realitat dataven de l’edat del bronze i segurament procedien de sengles tombes d’incineració que van ser malmeses en el moment de la construcció de l’edifici. Aquest moment cal situar-lo, potser, a mitjan segle XII. El terminus ante quem el proporciona un document del 1183 o 1193, en el qual Ermessenda, vídua d’Ermengol d’Ulció, cedia l’església al monestir de Sant Benet de Bages. Cal tenir en compte, però, que el document també diu que Ermessenda posseïa aquesta església per herència, la qual cosa fa pensar que, com a mínim, ja era bastida una generació abans.

L’estudi de l’edifici ha indicat que l’absis i les parets perimètriques de la nau corresponen a aquell primer moment, segons que palesen les trinxeres de fundació descobertes. D’altra banda, la volta de la capçalera també sembla l’original, mentre que cal pensar que la primera coberta de l’aula era d’encavallades de fusta. Sembla que tot l’interior del recinte era arrebossat, d’acord amb allò que es va comprovar en l’anàlisi arqueològica dels paraments.

El sòl era de terra batuda, sistema que hem pogut constatar en nombrosos temples romànics. El presbiteri, una mica enlairat respecte a la nau, estava delimitat per un graó de pedra a l’extrem de ponent. En el decurs de l’excavació del paviment de l’aula, es van descobrir dues fosses gairebé alineades en l’eix de l’església. Eren de dimensions molt petites i fondària escassa, i no van donar material ceràmic. Tot i això, tenint en compte la troballa d’una de les urnes de l’edat del bronze esmicolada dins el paviment, és possible que aquestes cavitats, massa petites per a ser sitges, o com a mínim per a haver estat construïdes originàriament amb aquesta funció, fossin tombes d’incineració, les quals van ser destruïdes o modificades durant les obres de construcció del temple. Segurament és per això que l’olla es va trobar fora de context, dins el paviment, però molt a prop de les tombes.

Cap al començament del segle XIV, l’edifici va patir el primer remodelatge important, la construcció de la volta de canó lleugerament apuntada que encara es conserva. La recerca de l’intradós ha permès localitzar l’empremta de l’entramat de canyes del cindri i també part de l’emblanquinat. Pel que fa a la cronologia, a la trinxera de fundació de l’estrep septentrional de l’arc faixó que sosté la coberta, es va trobar un fragment de bol de ceràmica catalana decorada en verd i manganès. D’altra banda, al presbiteri, ben bé a sota del suport de l’altar, es va descobrir una tercera fossa, més gran i profunda que les dues de la nau, que contenia la segona urna de l’edat del bronze, reutilitzada com a reconditori, ja que dins hi havia una moneda de Jaume II, algunes restes òssies i una lipsanoteca de fusta en forma de capseta(*). Aquesta fossa, a parer nostre, fóra una altra sepultura prehistòrica, en aquest cas no escapçada, a causa de la cota més alta del presbiteri que no va implicar un aplanament profund del terreny, com a la nau. Així, els constructors medievals només l’haurien destapat, utilitzant-la com a lloc per a col·locar-hi un testimoni cronològic, la moneda, i algunes relíquies.

L’excavació ha palesat que, cap a mitjan segle XVII, es van renovar els paviments de la nau i de l’absis, que van passar a ser de sorra i calç, es va bastir un cor de fusta a ponent i s’obriren una sèrie de capelles en forma de fornícula a les parets laterals. A la coberta es van substituir les lloses per una teulada i es va aixecar un petit campanar de planta quadrada, a sobre del mur meridional de la fàbrica. Cal destacar la troballa, al sud-oest de la nau, del forat on es va fondre la campana que s’hi va posar.

La darrera etapa arqueològica de l’església se situa a mitjan segle XIX, en què es va col·locar un paviment de cairons que va perdurar fins a l’inici de les obres de restauració. Segurament, a les acaballes del mateix segle, es va aparedar la porta original, situada a migdia, i se’n va obrir una altra de més gran a la testera. (ALM)

Bibliografia

• Aguilar, 1987, pàgs. 259-266 i 1991, 3, pàgs. 155-162; López, 1992, 8, pàgs. 13-34.