Situació
Aspecte que ofereix la capçalera de l’edifici des de l’interior, amb l’absis esfondrat.
F. Junyent-A. Mazcuñan
.
Les ruïnes d’aquesta esglesiola s’alcen dalt un tossal que es dreça proper al mas Martorell, situat a la banda sud-occidental del terme i no gens lluny del llogaret de Sant Ponç. Long. 1°52’42” - Lat. 41°47’45”.
Per anar-hi cal emprendre la carretera que, amb origen a Manresa, mena cap a Berga. En arribar al quilòmetre 7, cal desviar-se, a mà esquerra, per tal de seguir un camí carreter que, passant pel mas de Terradelles i pel mas de les Coves, deixa prop de la capella, a la qual hom arriba ascendint per la via més practicable. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Sallent, al lloc de Bell-lloc. No passà d’església sufragània de la parroquial de Sallent, fins esdevenir capella rural.
El lloc i l’església apareixen documentats el 1210 com a Santa Magdalena de Bell-lloc. Entorn de l’església sorgí una sagrera, de la qual hi ha notícies des de l’any 1315, les restes de la qual encara són evidents; el segle XIV arribà a tenir una dotzena de masos entre els de la sagrera i els escampats pels camps.
L’església fou erigida al pas del segle XI al XII, a l’època de forta creixença demogràfica rural, estroncada el segle XIV. L’església, el segle XVII deuria o bé amenaçar ruïna o devia ésser massa petita puix que hom decidí fer-ne una altra al pla, i el 1576 els hereus dels masos Martorell i de les Coves contractaren amb dos mestres de cases rossellonesos, segons que sembla, Pere Tomàs i Antoni Cassany, residents a Sallent, aixecar una nova església de Santa Magdalena, segons uns pactes molt minuciosos. El resultat fou una capella pseudo-romànica o de romànic d’inèrcia. La capella nova continuà la funció de sufragània que exercia l’església vella, que restà abandonada, situació que es constata el 1685 quan, tot i ésser sufragània, ja no tenia fonts baptismals ni cementiri, bé que sí que s’hi celebrava missa cada diumenge, i l’any 1741, que el bisbe de Vic, Marimon, la feu emblanquinar i agençar.
El segle passat fou deixada com a capella rural. (ABC)
Església
Es tracta d’una església romànica, actualment en ruïnes. De l’edifici ara, tanmateix, només resten dempeus la meitat de l’absis, una bona part del mur de tramuntana i la base dels murs restants, que en alguns indrets assoleixen un metre d’alçada, mentre que en d’altres només hi ha pràcticament els fonaments. Al centre de l’absis i prop d’on ha estat esberlat i migpartit, encara hi ha els vestigis ben patents d’una finestra oberta amb doble esqueixada i rematada amb un arc de mig punt adovellat.
A l’interior de la capella, que roman amb el sostre esfondrat i amb el sòl encatifat de vegetació, hom encara pot veure l’inici de la cobertura de l’absis i el començament, a la banda de tramuntana, de la volta del ressalt.
Atès el que resta del temple, no queda massa clar el lloc on s’obria la portalada, per tal com, tant al mur de ponent com al mur de migjorn, hi ha dos queixals oberts a les parets, que fan possible la ubicació del portal en ambdós indrets.
Malgrat que l’edifici és una ruïna, no és difícil fer-ne una restitució força aproximada del seu estat inicial. Així, doncs, aquesta capella, originàriament, constava d’una sola nau de mides reduïdes que, a llevant, era rematada amb un absis semicircular, desproveït, com la resta de paraments, de tota mena d’ornamentació, llevat de la finestra oberta en els seus murs. Aquest absis era cobert amb volta d’un quart d’esfera i s’obria mitjançant un ressalt que feia la degradació amb la nau, la qual, per la seva part, era abrigallada amb una volta de canó seguit. La porta, tal com hem indicat, tant podia obrir-se a la banda de ponent com a la de migjorn, bé que sembla més possible que hagués estat oberta en aquesta darrera cara. L’aparell amb què fou obrat el temple és fet amb carreuons ben tallats, ordenats en filades. L’edifici és una ruïna. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Antoni Pladevall: Capelles i santuaris del bisbat de Vic. Santa Magdalena de Bell-lloc, a Sallent, a “Full Diocesà”, núm. 3342, Vic 4 de maig de 1975.