Torre Xinverga (Sallent de Llobregat)

Situació

Vista del mur que divideix la construcció en dos compartiments, segons llurs funcions.

F. Junyent-A. Mazcuñan

.

Les ruïnes de l’edifici s’estenen dalt un pujol de poca alçada, situat a frec del fossar de la parròquia de Sant Jaume d’Olzinelles i a l’extrem meridional del terme, on aquest contacta amb els termenals de Sant Fruitós, d’Artés, de Calders i de Navarcles. Long. 1°54’05” - Lat. 41°46’32”.

Si hom vol visitar aquesta construcció cal emprendre la carretera que mena a Berga. En arribar a la cruïlla d’on surten els brancals que es dirigeixen a Santpedor i al Pont de Cabrianes, cal desviar-se, a mà dreta, per tal de seguir la carretera que desemboca a la darrera població. Després d’haver passat per Olzinelles i poc després del quilòmetre 1, hi ha, a mà esquerra, un trencall on s’inicia el camí que es dirigeix al cementiri, al costat del qual, vers tramuntana, es troben les restes de la construcció medieval. Cal tenir en compte que, en agafar aquest darrer trencall, el camí es bifurca en dos, dels quals cal seguir el de l’esquerra. (FJM-AMB)

Història

Aquesta torre pertanyia a una explotació agrària i el nom que porta indica el propietari, en aquest cas una dona. Es trobava, com avui, al límit meridional del terme de Sallent, tocant al terme antic de la ciutat de Manresa.

El lloc és documentat el 1020 quan es feu la restitució de la dotació de l’església de Santa Maria de Manresa i uns testimonis restituïren el terme, el qual començava per davant de la petita torre de Chinverga, “femella” (turriculam que nunc dicitur Chinverga, femina), i seguia riu Llobregat avall. Hi ha dues cites més, una des d’Olzinelles, que tenia al nord la torre de Chinverga, i una altra des de Sallent, que tenia a migdia la mateixa torre. A partir del final del segle XI es perden les referències d’aquesta torre amb aquest nom. No sabem quina denominació rebia els segles següents. Tot i que no n’hi ha notícies documentals, podem afirmar que aquest lloc tingué vida fins al segle XIV.

Les restes de la torre, posades a la llum després de diverses campanyes arqueològiques, es troben en un relatiu bon estat, si bé els envans que hom ha suposat que eren uns graners d’època baix-medieval s’han fet malbé. (ABC)

Jaciment arqueològic

Croquis de la torre, segons Albert Benet (La torre Chinverga (segles XI-XIV), a “L’Esparver”, núm. 48, Sallent 1983, pàg. 5).

Aquest jaciment arqueològic fou descobert per Ramon Camprubí i excavat posteriorment, sota la direcció d’Albert Benet, per un grup d’alumnes de l’Institut de Batxillerat “Lluís de Peguera” de Manresa, en el transcurs de diverses campanyes, amb el permís i subvenció del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

Les excavacions efectuades donaren com a resultat l’aflorament d’uns basaments, de poc més d’un metre d’alçada en el punt més alt, corresponents a una construcció que, a desgrat de mostrar un guerxament vers l’interior a l’angle nord-oriental, adopta, en línies generals, un pla trapezoidal. La gruixària dels murs és d’uns 70 cm, llevat de la paret de llevant, que en fa 90, i d’uns murs interiors que són força prims (uns 50 cm). Així mateix, el mur que separa les estances de migjorn mostra un regruiximent per adossar-se i sobreposar-se a uns fragments de paret reaprofitats, pel que sembla, d’una obra anterior.

Bé que aquests basaments es fan pràcticament fonedissos a tramuntana i a migjorn, els fragments restants permeten, sense por d’equivocar-nos massa, d’endevinarne el perímetre que delimitava l’habitacle, les mides externes del qual es devien aproximar als 7 m al mur de tramuntana, uns 16 al de llevant, 15,5 al de ponent i uns 11 al de migjorn. Ateses aquestes mesures, bé que amb una diferència per excés donat el pla trapezoïdal de la construcció i el guerxament del mur est, l’edifici devia tenir uns 94,5 m2 (13,5 × 7 m).

Tenint en compte l’ús que hom en devia fer, l’interior de l’edifici mostra dues parts ben diferenciades: l’una situada a tramuntana, la funció de la qual sembla la de magatzem, i l’altra estesa a migjorn, que devia ésser utilitzada com a habitatge. La primera la constitueix una gran sala (6,5 X 7 m) que devia estar dividida en compartiments, tal com palesa la presència d’un mur bastant prim (50 cm) aixecat en sentit est-oest, on es constata una obertura que devia servir per accedir al compartiment següent. Aquest fet encara sembla fer-se més palès davant la presència de dos fragments més, bé que molt curts, dels quals un es disposa paral·lel al primer vers tramuntana i separat del mur de ponent per un espai que determina una nova obertura (uns 50 cm), mentre que l’altre, que amb prou feines s’insinua, apareix adossat al mur de migjorn d’aquesta estança i que, de prosseguir, avançaria cap a tramuntana.

Una de les sitges que perforen el sòl on s’assenta l’edifici.

F. Junyent-A. Mazcuñan

En aquesta part de la construcció s’hi constaten tres sitges perforades en un sòl, compost superiorment de pudinga i interiorment de tapàs, més una altra que encara resta per excavar, sense descartar la possibilitat de trobarne d’altres, almenys dues més. Les tres sitges que hom ha excavat se situen a la meitat ponentina de l’habitació, separades pels murs travessers que hem esmentat. La primera, perforada entre el mur de ponent i el que el tanca a tramuntana prop de l’obertura, adquireix forma d’àmfora i té una obertura, a la boca, de 85 cm de diàmetre, i una fondària, tenint en compte que no és excavada totalment, de 130 cm. La segona, oberta al centre del segon compartiment i de formes semblants a l’anterior, té una obertura de 75 cm de diàmetre, però reduïts pel tapament parcial d’unes lloses que li fan de marc, determinant una nova boca de 30 × 40 cm. La seva fondària, després d’haver estat excavada totalment, és de 2,65 m. La tercera, que se situa a l’angle N-W i que encara no ha estat totalment rebuidada, fa uns 70 cm de diàmetre a la boca i, per ara, mostra una profunditat de 80 cm. Quan es va descobrir també presentava l’obertura recoberta amb lloses, tal com succeïa en la segona.

La segona part de la construcció, habilitada bàsicament per a habitatge, és constituïda per tres estances, de les quals dues apareixen clarament com a estatges, mentre que la tercera allotjava els graners. De les dues cambres, una ocupa tota la meitat est i l’altra bona part de la meitat oest, quedant la resta d’espai, situada a l’angle sud-oest de l’edifici, per a graner.

L’habitació més gran la constitueix la situada a llevant (7,30 × 3,20 m), la qual, tal com palesen les restes d’una llar de foc situada a la cantonada sud-occidental, devia ser utilitzada com a cuina i, potser també, com a menjador. L’altra habitació, ja més petita (4,20 × 3,10 m), apareix en gran part pavimentada amb lloses i, a tramuntana, s’hi obre una porta d’uns 110 cm d’amplada que comunica amb l’estança a la qual hem atribuït la funció de magatzem. Cal fer notar que el muntant esquerre d’aquest portal ha estat aparellat amb blocs de pedra picada.

La tercera estança d’aquest sector (4,5 × 3 m) era destinada a graner, fet que es dedueix fàcilment a partir de les restes d’uns compartiments rectangulars d’uns 80 × 110 cm que en nombre de vuit apareixen adossats a la paret, envoltant tota l’habitació, tret del mur septentrional. Aquests compartiments, utilitzats com a graners, han estat fets amb lloses disposades verticalment i recobertes i travades amb morter, el qual també allisa la superfície del terra.

Les tres habitacions que hem descrit han estat aixecades, en el punt on incideixen, sobre un mur d’aspecte més antic que es fa molt patent a la banda de ponent de l’habitació de llevant, on s’allargassa uns 4 m, i en part a l’habitació de ponent es reconeix la seva presència al graner pel sobrealçament dels compartiments situats en aquest cantó.

A les parets exteriors no es veu cap vestigi que pugui indicar on eren situades la porta o portes d’ingrés, així com també ignorem si aquest mas tenia un pis superior.

L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra, de mides força voluminoses, que han estat escantonats amb el martell, disposant-se en filades horitzontals, enllaçats amb terra de color vermellós.

Per la seva part, l’aparell corresponent al mur més antic i que sembla reaprofitat d’un edifici anterior ha estat obrat amb blocs de mides diferents, però ben tallats i escantonats, que es disposen ordenadament en filades horitzontals. Aquests blocs, tot i que apareixen més erosionats que no pas els altres, tanmateix mostren una factura més bona.

Instruments diversos localitzats durant la campanya d’excavacions, la finalitat dels quals hom ignora.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Pel que fa a la seva datació, aquest edifici presenta un conjunt d’interrogants que avui per avui encara no poden tenir una resposta segura. Apuntem, doncs, unes observacions a tenir presents:

— Els materials datables fan que la darrera etapa d’habitació i l’únic estrat conservat sigui de la primera meitat del segle XIV. Ens atrevim a afirmar que l’abandonament fou produït per la Pesta Negra del 1348. Així, junt a la ceràmica clarament baix-medieval del segles XIV-XV se’n troba d’altra de grisa i rogenca que podria remuntar-se als segles XI-XII, però apareix en el mateix nivell que la vernissada i la vidriada i el vidre, per la qual cosa creiem que es tracta d’una perduració de tècniques antigues de poca qualitat realitzades per forns locals, dels quals en tenim dos de documentats i un de localitzat però que falta datar-lo. Aquesta ceràmica de poca qualitat seria la que s’utilitzaria per a la cuina i sobretot per anar al foc, com realment es veu en moltes peces. Encara manca molt d’estudi de la ceràmica grisa medieval per poder-la classificar correctament.

— Pel que fa a la segona part de la construcció, habilitada com a sojorn, hi ha un mur antic entre l’habitació de llevant i la de ponent.

— Si tota l’estructura de la casa correspon a la darrera etapa d’utilització, a mitjan segle XIV, aleshores el mur antic podria correspondre als segles X-XI, juntament amb les sitges. Però si els murs que reposen sobre aquest mur antic són datables com del segle XI, no hi ha res que contradigui que se’ls pugui datar com d’època visigoda, o millor dit, del Baix Imperi Romà, hipòtesi gens rebutjable, ja que el jaciment ha aportat algun fragment de ceràmica clarament ibèrica i d’altres de campaniana. A més, els nuclis d’Artés i de Cabrianes són clarament romans amb vil·les i fortificacions romanes. Així, doncs, aquests murs antics o poden correspondre a l’època alt medieval o al Baix Imperi Romà el segle XI o el XIII-XIV.

Esperem que noves dades arqueològiques permetin d’aclarir la cronologia de l’ocupació del jaciment des de l’origen fins al segle XIV. (ABC)

Bibliografia

• Albert Benet i Clarà: L’excavació de la torre de Chinverga, a “IV Butlletí del F.A.E.S.”, Sallent 1980, pàg. 7.
• Albert Benet i Clarà: Torre de “Chinverga”, Sallent, a Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Excavacions Arqueològiques a Catalunya, núm. 1, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1982, pàg. 400.
• Albert Benet i Clarà: La torre Chinverga (segles XI-XIV), a “L’Esparver”, núm. 48, Sallent, agost-setembre 1983, pàgs. 5-6. (FJM-AMB)