Situació
Vista exterior de la capçalera de l’església, refeta durant les restauracions de l’any 1974-79.
A. Lajarín
L’església de Sant Feliu, coneguda popularment per Sant Feliuet, és situada al cimal d’un petit turó que aflora prop de la carretera que, sorgint de la d’Avinyó a Vic, mena a l’Estany, al sector nord-oriental del terme. Long. 2°05’59” - Lat. 41°53’30”.
Hom hi va per la carretera que enllaça l’Estany amb la que, amb origen a Avinyó, mena cap a Vic. Poc després del quilòmetre 12 d’aquesta carretera hom troba, a mà esquerra, el trencall que porta a la capella, ben visible, situada a uns 200 m. Cal demanar-ne la clau a la rectoria. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell d’Oló, al sector oriental del terme en un lloc que tingué diversos noms. Molt aviat fou parròquia d’un ampli sector del terme, que incloïa l’actual de l’Estany. Inicialment fou unida a la canònica de Santa Maria de l’Estany i continuà depenent de la canònica secular quan hom suprimí la regular, i després obtingué la independència.
El lloc on s’aixecava l’església de Sant Feliu apareix primerament com a in Centas el 927, fins que s’establí el definitiu, documentat abans del 1154, com a Terraciola.
L’església es documenta a partir del 927 com a Sant Feliu in Centas. Vers el 1080, a l’església de Santa Maria de l’Estany, que es trobava dins el terme parroquial de Terrassola, es fundà una canònica augustiniana, i tot seguit, el 1086, el sacerdot de l’església de Terrassola, Gondalgude, i els seus parents van donar al monestir de l’Estany l’església de Sant Feliu; des d’aleshores el sacerdot, amb el títol de monjo, es considerà sempre un comunitari de l’Estany.
Els canonges degueren aixecar o mig acabar el temple romànic, que fou consagrat el 6 de juliol del 1093 i restà unit a la canònica regular; després, quan s’extingí la regular no obtingué la independència sinó que seguí depenent de la canònica secular que continuà a l’Estany.
Acta de consagració de l’església de Sant Feliu de Terrassola (1093)
"Anno ab Incarnatione Domini millesino nonagessimo tertio, indictione quarta, trigessimo octavo anno Philippi regis, secunda? nonis iulii pa… venit Dominus Berengarius, gratia Dei, Terraconensis Archiepiscopo, rogatu clericurum atque militum bonorumque ominum Deum timentium in locum quem vocant Terraciola, et dedicavit ibi ecclesiam honorifice constructam in honore Sancti Felicis Sanctique Ioannis, et dedit ei cimiterium per circuitum triginta passuum, et confirmavit ei primitias et oblationes universas sicut actenus habuit; eo videlicet pactum ut ipsa ecclesia semper ecclesia sit in subjugatione et hobedientia Sedis Ausonie. Et constituit terminos eiusden parroquie; ab horientali parte in ipsa Guardia, a meridiana parte in Magadino, ab occidente in Villanova, a circea namque parte in Parietibus altis, et terminatur in collo Ulzinellas, et terminatur alio loco in Segales in domo Raimundi Araleg qui fuit condam. Deinde jussit prelibatus Archiepiscopus ut quidquid ecclesia Sancti Felicis in presenti habet vel in futurum habitura est, ita secure et potestaliter possideat, ut nullus christianorum ausus aliquid inde tollere, vel minuere aut aliquem iniurias ibi facere; quod si quis non timens (Deum) ausus perpetrare consortes contradictionis lude, illi autem qui de suis rebus iam dictam ecclesiam ditaverint, et ibi Deo servierint gratiam et benedictionem a Deo consequentur eternam. Igitur ego prelibatus antistes, cum assensu (canonicorum) meorum prelibata omnia et universa que habet, et in perpetuum habitura est iuris predicte ecclesie consigno atque confirmo habendas, et sinodalia tributa per unumquenque annum prelibata sedis persolvat hec ecclesia.
Actum est hoc II nonis iulii sub predicto anno Philippi regis.
Berengarius, gratia Dei Terraconensis Archiepiscopus.
Berengarius, levita, qui hoc scripsit die et anno quo supra +.
Petrus, sacerdos, qui hoc translatum translatavi, tertio nonis iulii, anno Domini M.CC.IIII, die et anno quo + supra."
Arxiu de Terrassola; vol. I “Escritura de erección de parroquia y tierras del curato”. Una carpeta de cartró amb diverses escriptures ordenades pel Rev. Joaquín Bartrolí, rector, 1879 a 1903. Lligall núm. 1 “Contiene el documento de erección de parroquia bajo la invocación de San Félix y San Juan, erigida en el año 1093”. Paper en octau amb lletra del principi del segle XVII; no diu ni l’any ni qui feu la còpia. Hi ha una altra còpia de Mn. Bartrolí i una traducció en castellà que acaba “fué traducida a 2 agosto de 1880”. Descoberta i transcrita per A. Pladevall.
Traducció
"L’any de l’encarnació del Senyor, 1093, a la quarta indicció, el trenta-vuitè del rei Felip, el segon de les nones de juliol… vingué el senyor Berenguer, per la gràcia de Déu, arquebisbe de Tarragona, a precs dels clergues i dels cavallers i de tots els prohoms temerosos de Déu, a un lloc que en diuen Terrassola i hi dedicà una església molt ben construida en honor de sant Feliu i de sant Joan, i li donà per cementiri una extensió al voltant de trenta passes i li confirmà les primícies i els dons igual com els tenia fins al dia d’avui; amb la condició que aquesta església estigués sempre subjecta i sota l’obediència de la seu de Vic. I determinà els termes d’aquesta parròquia: a sol ixent amb la Guàrdia; a migdia amb Magadí, a ponent amb Vilanova, a cerç amb les altes Parets, i acaba en el coll d’Olzinelles i per un altre cantó amb Segalés amb la casa de Ramon Araleg, ja difunt. Després l’esmentat arquebisbe manà que tot el que actualment té l’església de Sant Feliu i en el futur pugui tenir, ho posseeixi de manera tan segura que cap cristià s’atreveixi a prendre-li-ho ni a disminuir-li-ho i que ningú no li faci injúries; i que si algú, no temorós de Déu, gosés fer-li mal, sigui considerat com Judes, i aquells que amb els seus béns l’enriqueixin i hi serveixin Déu que aconsegueixin de Déu gràcia i benedicció eterna. Així jo, l’esmentat bisbe, amb l’aprovació dels meus canonges consigno i confirmo totes les coses ja anomenades que té i que en el futur tindrà i que aquesta església cada any lliuri a la seu els tributs sinodals.
Fet el dos de les nones de juliol de l’esmentat any del rei Felip.
Berenguer, per la gràcia de Déu, arquebisbe de Tarragona.
Berenguer, levita, que ho ha escrit el dia i l’any esmentats.
Pere, sacerdot, que he fet aquest trasllat, el dia tercer de les nones de juliol, de l’any del Senyor 1204, el dia i l’any esmentats."
(Traduït per Paquita Sellés i Verdaguer)
El 1775 s’ordenà la separació, si bé no es feu efectiva fins al 1809 quan morí el darrer canonge, però la Guerra del Francès endarrerí el traspàs fins al 1816 i fou confirmat pel rei l’any següent.
Al final del segle XVIII, entorn del 1787, es va fer un canvi total, capgirant l’església; se suprimí l’absis principal i s’hi feu l’entrada, i tot l’interior s’invertí i es reformà, i a més es construí la rectoria on havia d’haver-s’hi aixecat la tercera nau que sempre ha faltat.
L’edifici ha estat motiu de restauració entre el 1974 i el 1977 a càrrec del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, que aprofità les pedres de la capella de Sant Martí de Puig-ermengol per a refer l’absis secundari i altres paraments interiors; l’absis principal fou construït totalment sobre el basament excavat de l’antic. Actualment l’església es troba en culte com a parròquia de Terrassola. (ABC)
Església
Planta de l’església amb dues naus juxtaposades, rematades a llevant per sengles absis semicirculars, i un campanar de torre al costat de tramuntana.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Plantes i secció transversal de l’església segons X. Sitjes i Molins (Sant Feliu de Terrassola, església de doble nau “Ausa”, núm. 85, Vic 1977, pàgs. 146-148). A dalt i a mà esquerra hi ha estat marcada la planta de la capçalera pre-romànica.
Aquest temple, actualment, a causa de les reformes i de les restauracions que hom hi ha fet, ha perdut una bona part del gran interès que hauria pogut tenir, ja que les transformacions abans al·ludides foren contrarestades posteriorment amb una sèrie de restauracions que es barregen amb l’obra original i que no sempre s’ajusten a l’estructura de l’obra romànica, per la qual cosa ara costa un xic de destriar els elements autèntics dels refets, ensems que cal endevinar alguns trets arquitectònics originals que no foren respectats en els agençaments.
L’edifici, a desgrat de les mutilacions, afegitons i reconstruccions que hom hi ha fet, és una obra romànica erigida al final del segle XI i resolta amb un pla de dues naus paral·leles, de les quals la situada a migdia té més amplada i alçària que no pas l’altra i esdevé la nau principal del temple. Ambdues naus són ampliades a la banda de llevant per sengles absis semicirculars. (Cal notar que els absis refets, tal com s’ha pogut demostrar posteriorment, no segueixen el mateix perímetre dels originals.) El que encapçala la nau principal és decorat a l’exterior amb tres sèries de tres arcuacions cegues que descansen sobre petites mènsules. Sobre les arcuacions cegues encara hi ha un fris de dents de serra que recorre tot l’hemicicle.
Aquest absis és perforat per tres finestres, situades al centre de cada tram, que s’obren amb doble esqueixada i que són rematades amb una doble sèrie de dovelles que formen dos arcs de mig punt concèntrics, l’exterior dels quals és fet amb dovelles de proporcions més petites. L’absidiola que li fa costat, per la seva banda, és ornada amb tres sèries de quatre arcuacions cegues limitades per quatre bandes llombardes. Al tram central hi ha una finestra de doble esqueixada coronada amb un sol bloc retallat en forma d’un arc de mig punt. Els carreus semicirculars que formen els timpans de les arcuacions són ornats amb uns elements cisellats en la pedra, de factura molt simple, consistents en petits cercles i petits arquets que es cargolen a la part superior. L’absis és cobert amb una teulada de lloses, mentre que l’absidiola té coberta de teules.
A la part superior del mur de llevant de la nau principal i sobre l’absis, s’hi desclou una finestra cruciforme que trenca la monotonia dels murs que encapçalen el temple. Cal dir que aquesta capçalera que acabem de descriure no correspon a l’obra original, ja que quan l’edifici fou profundament transformat al segle XVIII, aquesta fou suprimida per a col·locar-hi el portal a l’indret de l’absis major, alhora que es canvià l’orientació del temple, situant el presbiteri a la banda oposada, és a dir, al cantó de ponent. En refer els absis hom aprofità els carreus de l’església en ruïnes de Sant Martí de Puig-ermengol, de la qual ara no queda res. Amb els blocs de pedra de l’absis, que era l’element que es conservava més sencer, es refeu pràcticament tota l’absidiola, mentre que l’absis era reconstruït, en part, utilitzant d’altres carreus d’aquesta església enrunada.
El mur de migdia, per l’adossament de la rectoria tardana, tret de l’inici, no és visible exteriorment. Des de l’interior de la casa rectoral, en canvi, hom el pot veure gairebé en la seva totalitat i pot constatar que és decorat amb quatre bandes llombardes que delimiten tres sèries de sis arcuacions cegues, sota les quals i a cada tram, s’obren sengles finestres, ara cegades, de doble esqueixada i rematades amb arcs de mig punt adovellats. Al darrer tram hi ha la porta, que fou reoberta durant les obres de restauració.
A l’inici del mur de tramuntana i prop de l’absidiola es dreça un esvelt campanar de torre, de formes massisses i semblant a una torrella de defensa. Prop del seu cimal hi ha quatre finestres rectangulars obertes als quatre vents i és cobert amb una teulada de doble vessant. Els seus paraments són llisos, sense cap mena d’ornamentació. Aquesta torre fou afegida a l’església posteriorment i, probablement, correspon a una obra realitzada a les darreries del segle XII o bé a inicis del XIII.
Els murs que tanquen les naus a ponent són llisos, bé que a la part superior de la nau principal es desclou una finestra geminada obrada en la restauració, que és feta amb dos arcs de mig punt adovellats que descansen sobre una columna coronada per un bloc de pedra a manera de capitell. En aquesta mateixa banda, però al mur de la nau lateral, encara hi ha una altra finestra de doble esqueixada acabada amb un arc de mig punt fet amb petites dovelles.
El temple, en aquest indret, és ampliat amb un cos d’edifici modern que és utilitzat com a sagristia, el qual comunica amb la nau central per mitjà d’una porta que, bé que és rematada amb un arc de mig punt adovellat, és moderna.
Les naus s’uneixen mitjançant tres arcades adovellades que es recolzen sobre quatre columnes de base quadrada d’on sorgeixen els arcs torals que reforcen la volta de canó que cobreix la nau secundària, la qual ha estat feta molt rudimentàriament amb blocs de pedra de mides petites i desiguals que es disposen a plec de llibre.
Vista de l’interior de l’església amb la capçalera.
A. Lajarín
La nau principal, a diferència de la lateral, és coberta amb encavallades de fusta, les jàsseres de les quals també reposaven sobre ressalts que sorgien de les columnes centrals, però que foren suprimides en els arranjaments. Aquestes encavallades, tanmateix, bé que volen imitar les de l’obra primitiva, també, com d’altres elements, foren emplaçades sobre la nau principal durant les restauracions. La nau principal, a la vegada, és coberta amb una teulada de doble vessant asimètrica, mentre que la nau lateral és aixoplugada amb una teulada que només té un sol vessant, ambdues, però, fetes amb teules àrabs. Els absis són coberts a l’interior amb una volta d’un quart d’esfera feta amb blocs de pedra que formen arcs concèntrics que es fan més petits a mesura que s’enfilen cap amunt, i s’obren a les naus precedits per uns senzills ressalts, coberts amb volta de mig punt. La nau secundària es comunica amb la torrella que fa de campanar mitjançant un portal que és coronat amb un arc de mig punt adovellat.
L’església, després de les restauracions, és molt ben aparellada i els carreus es disposen molt ordenadament en filades horitzontals i distribuïts a trencajunt.
L’estat de conservació del temple, tot i que les restauracions no es puguin qualificar com a molt encertades, és molt bo i el seu aspecte interior és magnífic. (FJM-AMB)
Porta d’entrada, força mutilada, oberta al mur de migjorn.
A. Lajarín
L’església de Sant Feliu de Terrassola és un altre exemple interessant de planta basilical amb dues naus i dos absis. Junt amb Sant Ramon de Sobirana, l’església de Terrassola constitueix, al Bages, un altre cas d’aquest tipus bastant excepcional. Malgrat la reconstrucció excessiva d’aquest monument, la planta sembla bastant il·lustrativa d’un edifici que hauria hagut de tenir tres naus. La separació entre la nau principal i la secundària, la diferència de cobertes (fusta per a la principal i voltes per a la més petita) i l’estructura i elevació dels absis fan pensar d’aquesta manera. Les dues naus semblen estrictament contemporànies i defineixen un tipus d’edifici que no s’ha de confondre amb el que presenta dues naus idèntiques amb dos absis de mides iguals. (XBA)
Portada
Al capdavall del mur de migjorn hi ha el portal de l’església. Consta de dos arcs de mig punt en degradació fets amb dovelles. A l’intradós de l’arc superior hi ha una arquivolta que descansa sobre dues impostes molt elementals, la dretana de les quals ha estat refeta. L’arquivolta és embellida amb una filigrana, a base de cintes força primes que s’entrellacen bo i formant rombes, al centre dels quals hi ha quadrats rebaixats en la pedra. L’estructura d’aquesta porta, senzilla, porta a creure que a cada costat del portal hi havia una columna amb el capitell corresponent, damunt el qual hi havia les impostes. (FJM-AMB)
Pica
Pica baptismal, recomposta l’estiu del 1984 i reinstal·lada a l’absidiola del cantó de tramuntana de l’església.
G. Llop
Recentment, abans de l’estiu del 1984, hom ha recompost una pica baptismal, datable del segle XIII, que es guardava en aquest temple i que posteriorment s’havia trossejat.
Es tracta d’una peça de pedra, de forma semiesfèrica i amb la base escapçada, que fa 73 cm d’alçada externa total, mentre que la interna només ateny 48 cm. Pel que fa als diàmetres, l’extern mesura 90 cm i l’intern 76 cm. Tret d’una estria acanalada a manera de corda, molt malmesa, que ressegueix la part superior, a uns 5 cm dels extrems, hom no hi constata cap més element decoratiu. Uns encaixos perforats en el gruix de la pedra devien servir per acollir la tapa, ara desapareguda.
Aquesta pica es recolza sobre una peanya troncocònica de 20 cm d’alçada que té un diàmetre de 50 cm a la base i un altre de 40 cm a la superfície superior. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Antoni Pladevall: Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Sant Feliu de Terrassola, a “Full Diocesà”, núm. 3611, Vic 29 de juny de 1980.
- Antoni Pladevall: Sant Feliu de Terrassola, dins A. Pladevall i J. Vigué: El Monestir Romànic De Santa Maria De L’Estany, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 92-93.
- Xavier Sities i Molins: Sant Feliu de Terrassola, església de doble nau, a “Ausa”, vol. VIII, Vic 1975-1979, pàgs. 146-148. (FJM-AMB)