Situació
Una vista exterior de la torre del castell de Sacirera, molt mutilada, però que encara deixa veure perfectament el seu endreçat aparell.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Les restes del castell, concretades en un tros de torre rodona, són adossades al mas Cirera, pagesia que destaca enmig d’una zona conreada estesa al sector sud-oriental del terme, prop de la població. Long. 2°01’19” - Lat. 41°55’31”.
Hom hi va seguint la carretera que uneix el Bages amb el Lluçanès, passant per Avinyó i Sant Feliu Sasserra. Poc després del quilòmetre 61 i a mà dreta, surt un camí carreter que condueix al mas Cirera, adossades al qual apareixen les restes de la torre. Cal tenir en compte que el camí carreter que hi mena, tot just començat, es bifurca en dos, dels quals cal seguir el de mà esquerra. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell formava part de l’antic terme del castell d’Oristà, i adquirí entitat pròpia quan al final del segle XI aquest desaparegué, però la seva jurisdicció no sobrepassava el terme de la parròquia de Sant Julià de sa Cirera.
Les primeres notícies del lloc es remunten a l’any 952 quan la dona Fruio vengué al seu fill Otger, levita, un alou situat al comtat d’Osona, a l’apèndix del castell d’Oristà, al lloc de Relat; una afrontació de l’esmentat alou corresponia pel costat oriental a la vila que deien Cirera. Les poques notícies que hi ha d’aquest castell fluctuen entre anomenar-lo castell i domus (castrum sive domus de Ciraria), com apareix alguna vegada. Possiblement el domini del castell passà a la canònica de Sant Pere de Vic per donació del bisbe Guillem de Balsareny (1406-1076) que tenia molts béns al terme del castell d’Oristà.
Després la canònica vigatana infeudà el castell o domus de sa Cirera a la família Olost, ja que el 1155 Ramon d’Olost en el seu testament disposa sobre aquest castell, si bé no sabem si aquesta família posseïa el castell infeudat directament pels bisbes vigatans o bé eren feudataris de la família Lluçà, puix que el 1198 Pere de Lluçà en el seu testament disposa del castell de sa Cirera salvant els drets de l’Església de Vic. Així el castell de sa Cirera quedà vinculat al patrimoni de la família Lluçà i al castell de Quer, que la mateixa família tenia en feu dels bisbes vigatans, mantenint-se el lligam almenys fins al segle XIV. (ABC)
Castell
Planta i secció de la torre, a escala 1:200, única resta que ha pervingut de l’antic castell del segle XI.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Els esfondralls del castell consisteixen en un tros de torre rodona que, actualment, és adossat per la banda de migjorn al mas Cirera. Aquestes parets, que s’aixequen fins a una alçada de 3,20 m des del terra, es tanquen per a formar una circumferència que, malgrat tot, queda interrompuda, a ponent, per haver desaparegut els murs d’aquesta banda. Tot i així, el que resta dels murs ultrapassa per ambdós costats el diàmetre, adquirint, pel que fa a la planta, la forma d’una ferradura. Les mides d’aquesta torre venen donades per un diàmetre extern de 6,10 m i per un diàmetre intern de 2,60 m la diferència dels quals ens determina un gruix en les parets de 175 cm.
Cal assenyalar que, a l’interior, es fan ben patents els fonaments de la torre en contacte amb el nivell del sòl. Aquests, però, mostren el mateix aparell que el dels paraments superiors, el qual, com veurem més endavant, és molt endreçat.
Exteriorment, la part baixa de l’edifici és engruixida per una socolada, poc sortida, d’uns 85 cm d’alçada.
No es veu cap vestigi que pugui indicar com era la coberta del primer tram, com tampoc no hi ha cap indici de cap obertura.
L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra, de mides reduïdes, que formen unes filades horitzontals perfectes les quals, en general, atenyen una alçada de 13 cm. Aquests carreus, malgrat que no han estat polits, es mostren ben carejats. El morter, que els uneix i trava, mostra uns tons grisencs i és fet amb sorra i calç, oferint un aspecte molt consistent i compacte. La part interna dels paraments, compresa entre les dues filades externes, és omplerta amb pedres només trencades, barrejades amb morter.
Partint, doncs, dels trets que ofereix aquest aparell i també tenint en compte les característiques generals dels vestigis subsistents, hom creu que pot datar aquesta construcció militar com a una obra erigida el segle XI, i realitzada, segons que sembla, per mans expertes.
Atesos els pocs elements que queden, la seva restitució només pot ésser ideal, remetent-nos, en atenció a això, a les formes generals de les torres rodones d’aquest segle. No podem tampoc aventurar-nos a donar la seva alçada, ni tan sols aproximada, la qual vindria donada per la suma de dos o tres compartiments, els murs dels quals es devien empetitir a mesura que l’edifici guanyava alçada.
De l’edifici només resta el que hem descrit, per la qual cosa cal considerar-lo com a una ruïna. Altrament, a la banda de migdia, hi ha un esvoranc que no acaba, però, de perforar el mur. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Antoni Pladevall i Font: Sant Feliu Sasserra, a Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 264-266.