Situació
Portada de l'església de Sant Pere d’Or, oberta al cantó de migjorn.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’església de Sant Pere es dreça al bell mig de la població de Santpedor, de la qual és la parroquia que dista uns sis quilòmetres de Manresa vers tramuntana. Long. 1°50’24” - Lat. 41°47’10”.
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, al lloc anomenat Or. Molt aviat degué adquirir la condició de parròquia que conserva avui dia. L’església era de fundació comtal, que per diverses donacions passà, en part, al monestir de Sant Benet de Bages.
El lloc d’Or es documenta primerament com a nom d’un riu, rio de Auri, el 937, i més tard com a castell el 958, i l’església apareix citada el 996, i el seu nom habitual serà Sant Pere d’Or, que per contracció del nom Pere donà el nom de l’actual població de Santpedor. L’església era de fundació comtal dins un gran alou comtal, i per diverses donacions la meitat de l’església i la meitat de la vila passaren al domini del monestir de Sant Benet de Bages. El primer donant fou el comte Guillem Berenguer, germà de Ramon Berenguer I, que en el seu testament del 1064 deixà els drets que tenia a la vila de Santpedor i a l’església de Sant Pere allí fundada al monestir de Sant Benet de Bages. Al 1081 fou Berenguer Ramon II, el Fratricida, qui donà al monestir la meitat de l’església de Sant Pere situada al lloc que diuen Sant Pere d’Or i finalment el 1113 fou Ramon Berenguer III qui cedí la meitat de l’església de Sant Pere d’Or.
Així semblaria que el monestir de Sant Benet devia tenir tota l’església de Sant Pere d’Or i sembla confirmarho el fet que en la butlla que el 1196 el papa Celestí III atorgà al monestir de Sant Benet de Bages confirmant els béns del monestir, consta que posseïa l’església de Sant Pere d’Or i la meitat de la vila, però dades posteriors indiquen que només disposava de la meitat, car el 1315 el rei Jaume II permutà amb el bisbe de Vic la meitat de l’església de Sant Pere d’Or. El 1336 després en una disputa entre el monestir i la mitra vigatana, consta que Sant Benet cobrava la meitat del delme; per tant considerem que d’ambdues propietats, església i vila, només en posseïa la meitat malgrat la corrua de donacions, que es devien referir totes a una única meitat donada inicialment i confirmada després dues vegades.
L’edifici sofrí moltes reformes, una de les primeres és documentada l’any 1293 quan consta una donació per a l’obra de Sant Pere d’Or. Vers els anys 1596-1599 s’aixecà l’actual temple gòtic, al qual hom ha fet un seguit de reformes posteriors, que duraren fins al segle XIX i el 1897 fou la darrera, que, juntament amb l’afegit de la capella del Santíssim, conformen l’església actual, restant de l’edifici romànic el portal i el mur de ponent.
Actualment l’església segueix tenint culte com a parròquia de Sant Pere de Santpedor i l’edifici es troba en bon estat de conservació. (ABC)
Església
Vista del timpà, bonic exemplar, de molt bona qualitat de treball, similar d’esquema al de Santa Maria de Manresa i tots dos relacionables amb el claustre de Sant Cugat del Vallès. Aquí hi ha estat representat el Pantocràtor voltat dels símbols dels evangelistes.
A. Lajarín
L’església parroquial de Santpedor és un edifici gòtic tardà que fou construït al mateix solar, on el segle XII hom havia aixecat una església romànica, de la qual ara només resta el mur de ponent i la portalada, ambdós aprofitats i englobats a la nova construcció. En efecte, ara fa poc que hom escatà els paraments interiors del temple, amb la qual cosa aflorà la totalitat de l’aparell romànic de la façana de ponent, a la part superior de la qual hi ha un semicercle que marca la línia de cobertura de la nau, resolta gairebé amb tota seguretat amb volta de canó de mig punt.
A la part testera hi ha un finestral, força allargassat, obert amb doble esqueixada i coronat amb un arc de mig punt que, externament, és delimitat amb un ressalt a manera de motllura, que conforma una senzilla i simple arquivolta.
La porta és situada a la mateixa banda on s’obria originàriament, és a dir, al cantó de migdia, bé que ara ocupa una posició més avançada, puix que el temple també fou ampliat el segle XIX per aquesta banda amb la construcció de capelles.
Malgrat el poc que queda de l’església romànica, tanmateix hom intueix que es tractava d’un edifici de notables dimensions, fet amb carreus de pedra disposats ordenadament en filades horitzontals i distribuïts a trencajunt. Ignorem, però, com era la seva planta, la qual podia constar d’una nau amb absis o bé, potser, també podia tenir planta de creu llatina, amb una nau travessera no gaire gran, d’on devien sorgir les absidioles. Amb tot, de la planta de l’església només es poden fer pures hipòtesis, ja que els elements que romanen del temple romànic no permeten de reconstituir aquesta església amb suficients garanties, les quals només es poden obtenir amb una excavació arqueològica que explori el subsòl de l’església. (FJM-AMB)
Portada
Planta, alçat i secció, a escala 1:40, de la portada de l’església, decorada amb un bonic timpà en el qual hi ha representat el Pantocràtor envoltat dels símbols dels evangelistes.
A. Baraut
La portalada romànica de Sant Pere d’Or, que actualment hom encara utilitza per a entrar al temple, consta de dos arcs de mig punt adovellats i en degradació, al fons dels quals seguint la degradació s’obre la porta. L’arc exterior és emmarcat per una senzilla arquivolta a manera de motllura que, alhora, fa la funció de guardapols. Ambdós, però, arrenquen d’una imposta escodada que ressegueix tota la portalada fins a unir-se amb l’arquivolta que delimita l’arc extern. Sota la imposta hi ha dues columnes per banda coronades per sengles capitells. Aquestes columnes són ben llises i tenen el mateix diàmetre que les arquivoltes, també llises, que giravolten a l’intradós dels arcs, de tal manera que, de no existir els capitells i la imposta, es fusionarien columnes i arquivoltes bo i formant un tot unitari. Les bases de les columnes, de les quals sorgeixen caps de llop, descansen sobre quatre blocs de pedra ortogonals, enmig dels quals encara n’hi ha un altre a cada banda, d’on arrenca l’arc interior. La temàtica escultòrica dels capitells es resol per mitjà de temes historiats i motius vegetals, però tots complementen la seva ornamentació amb daus col·locats a la part superior. Al capitell extern de la banda esquerra del portal, segons el veu l’espectador, hi ha dues escenes que fan referència al pecat original, la segona de les quals és una continuació i una conseqüència de la primera.
La cara frontal presenta al centre un arbre de tronc cargolat i amb les branques treballades, amb un marcat intent de realisme, formant unes ramificacions tot cargolades i amb els extrems terminats per una fulla; aquests extrems han estat ubicats a la conca que forma l’espai de sota el dau central. L’arbre porta entortolligada la serp que tempta i indueix Adam i Eva a desobeir el Creador, els quals apareixen, nus, un a cada costat de l’arbre; aquell és distingible pel seu sexe i pel cap amb cabells, i barba; aquesta exhibeix la turgència dels seus pits, mig tapats per una fulla. A la cara del costat hi ha la conseqüència immediata del pecat: Adam i Eva mig amagats i representats en un racó del capitell reben el càstig del Creador, representat amb posat sever, que amb el seu braç dret aixecat i el dit assenyalant-los, els expulsa del Paradís. El Creador ha estat representat amb una túnica llarga fins als peus, que apareixen nus, i amb unes mànigues amples. Coronen els angles i el centre de cada cara uns daus molt bonics decorats amb torricons.
El capitell del costat també és rematat per uns daus centrals, i d’angle de cares llises. Sota seu hi ha unes tiges grosses que s’entortolliguen per la superfície del capitell fent derivar a llurs extrems unes fulles amples i grosses i unes fruites, semblants a unes mores. Al centre de cada cara, damunt el collarí i en actitud de caminar hi ha un personatge vestit amb una túnica curta. Aquests personatges, molts fets malbé, tenen l’aparença de dos guerrers en lluita, que es protegeixen amb sengles escuts.
Al costat dret de la portada i al capitell exterior hi ha un tema vegetal que constitueix l’element decoratiu principal. Dos pins superposats de fulles d’acant, treballades a base de molts solcs, cobreixen totalment la superfície de les cares. Al pis inferior una ampla fulla situada al centre de la cara, plena de solcs, cargola els seus extrems a manera de canaló cap per avall. Al segon pis les fulles ocupen els angles; les seves línies són més estilitzades i esveltes; els seus extrems es cargolen als angles sota unes volutes. El conjunt és rematat per uns petits daus, que ocupen, a la part superior els centres i els angles.
El capitell interior del costat dret torna a la temàtica historiada, amb un tema extret de l’Evangeli. Ocupa tota la cara que mira l’interior un personatge de mides molt grosses, perfectament encaixat en el marc i amb el cap dintre la conca de sota el dau central, on apareix també una ala. Els trets de la cara són molt ben dibuixats i acurats, les galtes molsudes i el cabells arrissats. Porta túnica llarga fins als peus resolta amb un conjunt de plecs. El seu braç dret és aixecat i sembla, amb el seu gest, acompanyar les paraules que adreça als tres personatges que ocupen el que resta de capitell, és a dir, l’angle i la cara veïna. Aquests tres personatges, femenins, es giren vers l’àngel. Les dones porten una túnica i un mantell a sobre. El seu dibuix insinua un afany de naturalisme i moviment, els vestits han estat treballats detingudament en el relleu, a base de plecs, els caps dels personatges, graciosos i amb uns cabells ben dibuixats, tenen els trets marcats amb un interès d’apropar-se a la realitat. Aquestes tres dones porten a les mans l’atuell dels perfums i ungüents per a embalsamar. Cal interpretar aquesta escena com la de les tres Maries que s’acosten al sepulcre i que reben de l’àngel la notícia que Jesús ha ressuscitat.
Malauradament el mal estat d’aquests capitells dificulta l’observació de molts detalls i fa perdre en una part important la possibilitat d’apreciar el treball de l’escultor.
El timpà constitueix un exemplar molt notable tant pel tema que presenta com per la qualitat del treball de la pedra que hi ha estat realitzat. Apareix al centre la figura de Jesucrist assegut en majestat amb els peus nus damunt un coixí, amb les cames obertes, la mà dreta en actitud de beneir i l’esquerra aguantant un llibre que es recolza damunt el genoll. El seu posat és solemne, imponent, hieràtic. Jesucrist va amb el cap descobert i sense corona; una cabellera ben pentinada amb clenxa i els cabells enrere de manera que deixen veure les orelles. Un front gros, els ulls concentrats i enfonsats, un nas llarg, la boca petita i els llavis ajuntats, amb una barba molt arranjada de pèls cargolats. La túnica i el mantell han estat ben dibuixats amb tot de plecs als quals, amb una gran voluntat de realisme, hom ha donat tota mena de formes i disposicions. La mà dreta, amb el palmell girat vers l’espectador, beneeix amb tres dits estesos i els dos restants cargolats.
Acompanya aquesta figura la representació dels quatre animals de l’Apocalipsi interpretats habitualment com els símbols dels evangelistes. L’àngel, al costat superior dret, símbol de l’evangelista Mateu, ha estat representat en actitud de volar damunt un vel amb molts plecs i a la seva part posterior amb uns núvols representats molt esquemàticament; l’àngel porta ales, va vestit amb una túnica i amb les mans sosté el seu evangeli; tenint en compte les mides del personatge i el pas dels anys, els trets apareixen un xic esborrats. El brau, al costat inferior dret, símbol de l’evangelista Lluc, ha estat representat en actitud de caminar, amb el cos esvelt, àgil, vist de costat; l’animal té el cap girat vers Jesucrist i porta un parell d’ales esteses i disposades de manera que puguin ocupar adequadament la superfície disponible. L’àguila, al costat superior esquerre, símbol de l’evangelista Joan, es recolza damunt l’evangeli, que sosté a la vegada amb les urpes; el seu dibuix és un xic estrafet i el seu posat ha calgut contorsionar-lo a fi de poder-lo encabir en el marc hàbil; l’animal que gira el cap damunt l’espatlla, porta el cos cobert de plomes, dibuixades a manera d’escates, amb una cua de plomes llargarudes i llises i unes ales esteses una a cada banda. Finalment el lleó, símbol de l’evangelista Marc, ocupa l’angle inferior esquerre i, igual com el brau, sosté amb les potes davanteres l’evangeli; ha estat representat també en actitud de caminar i amb el cap lleugerament enlaire, mira vers Jesucrist; tant les seves potes com la resta del cos han estat dibuixats de manera diferent als del brau a fi d’acostar-se més als trets de l’animal a representar; les ales han estat dibuixades de manera que fossin simètriques amb el brau.
A mitja altura de la columna, i fetes de la mateixa època, els fusts presenten unes llegendes, les quals formen un enunciat:
Calc de les inscripcions que hi ha a la portada de l’església; són presentades aquí d’acord amb la disposició que tenen al seu lloc.
A. Mazcuñan-F. Junyent
IHS (columna interior esquerra) FILIUS (columna interior dreta),
XPS (columna exterior esquerra) MARIE (columna exterior dreta),
la traducció del qual evoca la persona del Salvador: Jesucrist fill de Maria. Aquesta inscripció, que constitueix un cas singular dintre els exemplars que tenim a Catalunya, ha estat feta amb unes lletres molt ben dibuixades, a desgrat de la petitesa de mides; fan 2 cm d’alt.
A mà dreta i enmig de les dues columnes, en un dels muntants dels arcs adovellats, hi ha una creu força grossa del tipus de Calatrava. Fa 20 cm d’alt.
Cal fer notar que l’estructura d’aquest portal mostra un marcat paral·lelisme amb el de Santa Maria de Manresa, bé que a aquest darrer manquen potser dues de les quatre columnes de què constava amb els seus respectius capitells. Per una banda, hom pot constatar que tant la tècnica emprada per l’artista com el seu estil són semblants en ambdues portalades. Per altra banda, l’estructura i la disposició de les figures que integren el timpà també són molt semblants, ja que al de Santpedor hi ha el Pantocràtor voltat pels símbols dels quatre evangelistes, mentre que en el de Manresa és presidit per la Mare de Déu.
Aquest portal encara conserva restes de pintura que revelen que havia estat policromat, cosa que també es dona en la portalada de Sant Martí de Mura. A més, també són ben patents els números que hi pintaren per tal de refer-lo amb encert, quan fou desmuntat del lloc original per a traslladar-lo a l’indret actual.
El portal és molt ben conservat i presenta un aspecte magnífic. (JVV-FJM-AMB)
La portada romànica de Sant Pere d’Or presenta un programa iconogràfic que no ha d’envejar res a les façanes romàniques més importants. No solament hom hi troba els elements essencials de l’obra de Salvació sinó també un programa-resum, de tipus sintètic, molt dens.
L’Antic i el Nou Testament es troben oposats a banda i banda del portal. A l’inici de la història del pecat, representat pel pecat dels primers pares tal i com el narra l’Antic Testament, s’oposa l’acabament de l’obra de salvació de Jesucrist en aquest món, és a dir la seva resurrecció com anunci de la resurrecció dels morts i del judici final. Adam i Eva, responsable del pecat, es troben rescatats per la Passió de Jesucrist.
Al timpà, la representació de la visió apocalíptica de Joan: un home assegut amb els tres animals i un ésser humà. Aquests quatre “elements” porten un llibre cadascun i així representen els quatre evangelistes, és a dir els textos que indiquen el camí que hom ha de seguir per a obtenir el Paradís. Enmig, el Pare, jutge implacable tal i com els textos el presenten, apareix davant tots els fidels que entren a l’església.
Aquesta síntesi iconogràfica, magistralment exposada amb pocs elements, mostra l’Antic i el Nou Testament amb els evangelis com a síntesi de la doctrina per a mostrar el camí al cristià fins al moment en què Jesucrist tornarà per segona vegada. Visió teofànica, i esperit narratiu es troben barrejats amb complementarietat entre el timpà i els capitells per a constituir una síntesi doctrinal.
El portal de Sant Pere d’Or és, estilísticament, un monument important per a comprendre l’escultura romànica del Bages, entre les obres majors de Manresa o de Sant Cugat del Vallès. J. Puig i Cadafalch, amb poques ratlles, va situar clarament la filiació d’aquest portal. Ell hi va reconèixer la factura dels capitells de Sant Pere d’Or i llur dependència amb relació als del claustre de Sant Cugat: la disposició de les figures, les arquitectures que emmarquen les escenes i les estructures vegetals, són molt semblants.
Els escultors que varen executar els elements del portal de Sant Pere d’Or semblen dependre molt directament dels que tallaren el portal romànic de la Seu de Manresa. Com ha quedat dit en la introducció d’aquest volum, això permet de fixar tota la cronologia de la portalada de Sant Pere durant els últims anys del segle XII i en tot cas no pas abans dels anys 1180. (XBA)
Treballs de restauració posteriors
Planta de l’església al segle XI.
E. Sánchez
Durant els anys 1990 i 1992 es dugueren a terme un seguit de treballs de restauració en aquest temple parroquial, el qual conserva restes de l’edifici romànic anterior. Les obres foren finançades per la Generalitat de Catalunya. Es netejaren totes les parets internes, deixant ben visibles els seus murs antics i les finestres. També es feren unes excavacions arqueològiques dirigides per E. Sánchez i D. Olivares a l’interior de l’església; s’excavà el paviment, llevant-ne el que tenia postís; a sota aparegué la planta completa de l’edifici del segle XI. Dessota la rectoria es trobà una necròpoli datada entre els segles IX i XII, amb diverses tombes de cista i algunes sepultures antropomorfes. (FVM)
Bibliografia
- Jaume Prat: De quan l’abans era avui. Sobre les transformacions del temple parroquial, a “Santpedor”, núms. 82, 83, 84, Santpedor març-abril-maig 1980, pàgs. 10-12; 16-17.
- Xavier Sities i Molins: L’Art antic a la Comarca de Bages. Santpedor, a “Bages”, núms. 88-89, Manresa juny-juliol 1960, pàg. 12.
- Alexandre Soler i March: L’escultura romànica a les esglésies de Manresa i Sampedor, a “Ciutat”, núm. 1, Manresa febrer de 1926, pàgs. 7-14. (FJM-AMB)