Situació
El castell, conjuntament amb l’església de Sant Cristòfol, presideix el petit nucli habitat que constitueix el poble vell de Súria, el qual s’estén en un indret elevat, sota el qual s’arrauleix la resta de la població. Long. 1°45’11” - Lat. 41°50’10”.
Vista del nucli antic de la població, coronat pel castell i al seu costat l’església de Nostra Senyora del Roser.
J. Pagans-TAVISA
El casalici casteller vist des del costat oriental. Al fons, el campanar de Sant Cristòfol, o de Nostra Senyora del Roser.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Hom hi arriba per un carrer costerut que s’inicia a la banda dreta de la carretera. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell tenia al seu càrrec la defensa d’un terme que no havia de diferenciar-se gaire de l’actual municipi. En el seu territori hi degueren haver algunes guàrdies, una de les quals ha arribat fins als nostres dies, i una altra possible guàrdia caldria situar-la en la muntanya del Quer, on s’aixeca l’església nova de Sant Salvador de Quer, però de l’edifici no se’n té cap coneixement.
L’actual conjunt del castell és producte de diverses èpoques; una, la més antiga, és la que correspon a la torre interior, que cal datar entre els segles XII i XIII, mentre que el mur exterior pot correspondre als segles XIV-XV, amb un reforçament extern d’un talús dels segles XVI-XVII. L’interior pot correspondre als segles XIV-XV, sobretot el sector de l’angle nord-occidental, però tot l’interior ha estat molt refet per contínues refeccions a causa de les diverses utilitzacions que ha tingut l’edifici. Amb tot no sembla que conservi res anterior al segle XII.
El castell és documentat des del 993. El domini eminent depenia dels comtes de Barcelona. Aquest castell formà part del lot de castells adjudicats en dot a la comtessa Ermessenda. Així entre el 1018 i el 1023 la comtessa Ermessenda de Barcelona rebé el jurament de fidelitat del comte Guifre de Cerdanya per diversos castells, entre els quals hi havia el castell que estava en la guàrdia de Súria, i la mateixa dama el 1023 empenyorà al seu fill Berenguer Ramon I diversos castells, i el de Súria era un d’ells. Per tant la dependència comtal era clara.
El feudatari comtal era la família Cardona, que tenia el domini feudal del castell pels comtes de Barcelona sense cap mena d’alteració, únicament que el subinfeudaren a diverses famílies del seu propi grup de feudataris. Així tingueren subinfeudat el castell de Súria en una època o altra als Calders, als Rocafort, als Òdena, mentre que la castlania la detentava una família que el segle XI es cognomenava Súria.
De la llista dels feudataris del castell de Súria podem anotar, entre molts d’altres, els següents: Guillem de Calders, fill de Ramon i casat amb Guisla de Cardona (?—~1107), Bertran de Calders, fill dels anteriors (~1107-?), Ramon d’Òdena, dit també de Pontons, casat amb Berenguera (?-1196), i Ramon d’Òdena, fill dels anteriors (1196-12…).
L’any 1314 el castell de Súria fou incorporat al vescomtat cardoní, i al poc temps, el 1319, els Cardona iniciaren les gestions per adquirir tota la jurisdicció del castell, a la qual cosa la ciutat de Manresa s’oposà, i ho tornà a fer quan el 1360 el rei Pere III vengué al vescomte de Cardona la jurisdicció de Súria i de Castelladral. La solució fou la compra el mateix any de les esmentades jurisdiccions i d’altres més per part dels manresans, que les retingueren fins que les finances municipals obligaren a vendre-les, i el 1376 la jurisdicció de Súria fou venuda al ja comte de Cardona. Així el castell de Súria restà vinculat al comtat, i després ducat, de Cardona, en el qual els senyors exercien tota la jurisdicció, civil i criminal, fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals. (ABC-AFE)
Castell
Planta i secció del castell, després de les obres de restauració dutes a terme per la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Planta i secció del castell, a escala 1:200, tal com es trobava abans que fossin duts a terme els treballs de restauració.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Bé que el castell té la forma d’un gran casalici, de l’obra romànica només resta la torre, reclosa dins els paraments moderns, per la qual cosa només és visible des de l’interior de la fortalesa. Aquesta torre, recentment restaurada, és una construcció prismàtica, fornida de dues estances més un terrat, de planta gairebé quadrada, que ateny 11,3 m d’alçada, sense comptar els fonaments, que també es fan patents en tres de les seves cares.
El quadrat a partir del qual s’alça la torre té pràcticament els costats iguals, puix que tres fan 430 cm i només el de llevant s’estira un xic més arribant als 460 cm la qual cosa determina que els murs de tramuntana i de migjorn es guerxin lleugerament per anar a cercar el de ponent, adquirint aleshores la planta la forma d’un trapezi, figura, però, que no és perceptible a simple vista. El gruix de les parets del nivell inferior és més gros que en el segon nivell, on hom pot comptar 1 m.
La separació entre les dues estances de què consta l’edifici es fa per mitjà d’una volta de pedra, feta amb lloses disposades a plec de llibre, recolzada sobre els murs de llevant i de ponent. El segon tram devia ser aixoplugat, com ja és normal en aquesta mena de construccions, amb un empostissat. Un forat, obert al centre de la volta, comunicava ambdues estances.
La porta, bé que totalment refeta en les restauracions, és oberta a la banda de llevant, a l’alçada del pis superior, per mitjà d’un forat rectangular. A la part baixa hi ha uns esglaons, que potser ja existien en l’obra original, encara que es tractessin, evidentment d’unes altres pedres. Llevat d’aquesta obertura, hom ja no n’hi constata cap més, cosa que determinaria l’existència obligada d’una terrassa al cimal de l’edifici.
Tant a la part baixa del mur de llevant com també al de migjorn hi ha senyals evidents que palesen que alguns fragments d’aquests murs foren reestructurats en un moment donat, potser per haver-s’hi obert algun esvoranc. Per altra banda al mur de tramuntana es fa ben patent una alta socolada que es perd a la meitat del mur de ponent i que, possiblement, devia recórrer les quatre cares, però que va desaparèixer quan hom remodelà les parts baixes dels murs de migjorn i de llevant.
Detall de l’aparell de la base del mur de migjorn, la qual deixa veure una part dels fonaments.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’aparell és fet amb blocs de pedra escantonats amb el martell i disposats en filades horitzontals. Les mides dels carreus, que es poden considerar de mida mitjana, varien un xic pel que fa a la seva llargada, però dominen les formes allargassades, especialment a les cantonades. És difícil determinar com era el morter originalment, puix que les parets han estat reblides de bell nou durant les restauracions. L’espai comprès entre les dues filades que delimiten el gruix de les parets ha estat omplert amb pedres i terra, sense que hom hi constati calç.
Aquest edifici sembla respondre a una refecció efectuada el segle XIII.
Aquesta torre, com la resta del castell, ha estat arranjada recentment dins la segona campanya de restauracions portades a terme al poble vell i realitzades per la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. Cal dir que aquests agençaments han estat efectuats amb molt d’encert. Això s’evidencia en la torre, que tot i que ha estat consolidada totalment, hom n’ha refet les parets enderrocades amb un aparell diferent, amb la qual cosa s’eviten possibles confusions, ensems que s’evidencia un respecte vers l’obra antiga.
Fragment corresponent a l’angle sud-oriental de la torre romànica del castell just quan s’acabaven les obres de restauració, l’agost de 1983.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Entre aquests agençaments cal destacar la restitució d’una bona part dels murs de la part alta, la consolidació de la volta i la construcció, totalment nova, del terrat, amb formigó. L’únic inconvenient que hi trobem, bé que necessari, rau en el rebliment de l’aparell de tota la torre, cosa que li dona una aparença més moderna, alhora que priva de constatar tal com foren reblits els carreus originàriament i el color verd amb què ha estat pintat el rastell del casal casteller. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Pere Català i Roca: Castell de Súria, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 793-799.
- Xavier Sitjes i Molins: Castells, guàrdies i torres del Bages, dels segles IX-XI, Ponència presentada a la 1.a Trobada d’estudiosos de l’Art Romànic, Amics de l’Art Romànic (Delegació del Bages), Manresa 1982-83, pàgs. 7-8. (FJM-AMB)