Presentació geogràfica
Mapa de la comarca del Berguedà amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
El Berguedà és una comarca que es troba dividida en dos sectors ben diferenciats: l’Alt Berguedà i el Baix Berguedà, presentant cadascun d’ells unes característiques pròpies.
En primer lloc, l’Alt Berguedà, és envoltat per tota una sèrie de relleus muntanyosos, amb un gran predomini de la roca calcària sobre els altres materials que els configuren, com són els rasos de Peguera (2.067 m), la Serra d’Ensija (2.359 m), la del Verd (2.274 m), el Pedraforca (2.493 m), les Serres del Cadí (Comabona, 2.530 m) i Moixeró (2.078 m), per exemple, que ha condicionat l’estructura del paisatge actual, donant-li un aspecte molt enèrgic.
El Baix Berguedà, per contra, és constituït per una plana de materials detrítics provinents del Pirineu, molt potents al principi però que van perdent importància conforme s’avança vers el sud, i també envoltat per un altre tipus de Serres, que configuren plataformes dèbilment deformades, tals com la Serra de Queralt (1.588 m) o la Serra de Picamill (1.471 m).
La superfície de la comarca és de 1.182,46 km2, ocupant el lloc novè entre les comarques catalanes per la seva extensió, que representa el 3,69% del total de Catalunya. Queda delimitada entre les comarques del Bages al sud, el Solsonès al sud-oest, l’Alt Urgell al nord-oest, la Cerdanya al nord, el Ripollès al nord-est i Osona al sud-est.
La zona nord de la comarca, es troba inscrita en el Prepirineu, tenint com a característica principal, com a conseqüència de l’estructura geològica, les alçades més importants, l’estretor de les valls i l’accentuat pendent dels vessants i torrents.
Aigües avall de Berga, el relleu és molt diferent, ja que, en abandonar les serres pre-pirinenques, ja ens situem a la Depressió Central, amb un tipus de roca menys resistent a l’erosió i amb una disposició horitzontal dels estrats, que ha permès l’eixamplament de les valls, així com l’encaixament de la xarxa fluvial.
L’organització dels terrenys pre-pirinencs en una sèrie de plecs de direcció est-oest, permet l’enllaç estructural de la zona del Pirineu axial i les terres deprimides de la Depressió Central. L’origen d’aquests terrenys s’ha de buscar en els sediments dipositats al llarg del Secundari que, durant l’orogènia alpina es plegaren, donant lloc a les alineacions muntanyoses que corren paral·leles al nucli axial pirinenc. Les roques que componen aquestes serres (Cadí, Moixeró, del Verd, d’Ensija, etc.), són bàsicament calcàries cretàcies, alternant, a vegades, amb gresos i margues triàsiques i eocenes, amb una diferent resistència a l’erosió. Les calcàries, més resistents, han permès la creació de cornises i cingles considerables, mentre que els gresos i les margues, han facilitat l’eixamplament d’algunes valls.
Si bé és cert que molts dels relleus esmentats són el resultat de les relacions existents entre l’estructura i litologia de la zona, també les crisis climàtiques quaternàries tingueren importància, ja que, l’alternança de climes, més freds i càlids que avui en dia, augmentaren o disminuïren els cabals dels rius, modificant els relleus preexistents. D’aquesta manera, els rius anaren enfonsant el seu llit, creant importants congosts, i les valls després d’eixamplar-se quedaren entapissades per grans quantitats d’al·luvions.
El Llobregat sota el pont de Pedret.
MC
El riu més important de la comarca és el Llobregat i la seva vall té una gran varietat estructural i litològica. La petita faixa de la zona axial pirinenca que queda inclosa dins l’Alt Berguedà, constitueix una barrera que tanca la capçalera de la conca.
La presència d’uns relleus molt enèrgics a la capçalera, on l’estructura del terreny presenta una sèrie de plecs, l’orientació general dels quals és est o oest, fa que les aigües hagin seguit en aquest sector la mateixa direcció, aprofitant els nivells tendres i margosos del Triàsic, que alternen amb bancs de calcàries més dures, la qual cosa ha comportat l’establiment d’unes valls paral·leles als eixos de plegament.
El Llobregat neix a l’extrem sud del Pirineu axial, en una gran afluència d’aigües prop de la població de Castellar de N’Hug, éssent el fenomen càrstic més espectacular, les Fonts del Llobregat, surgència de les aigües procedents de les infiltracions observades a la Tosa d’Alp. Aquesta gran afluència d’aigües que hem esmentat, són les de tots els torrents que estan disposats en forma de ventall a la capçalera, com per exemple, els delimitats pel Coll de la Creueta (1.930 m), passant per la Pleta Roja (2.031 m) fins a la Collada de Les Fontetes (1.930 m).
Per la riba dreta, aigües avall, rep els torrents que provenen del Tosal de Rus (2.113 m) els del Puigllançada (2.046 m), els dels Rasos de Comabella (2.373 m) i, per l’esquerra té les aportacions del riu Arija, que recull les aigües dels torrents del Massís de Mogrony i dels Rasos de Tubau, fent de límit entre la comarca i el Ripollès.
Després de seguir el recorregut est-oest que el caracteritza, el riu arriba a Guardiola de Berguedà amb un cabal de 4 m3/s; tomba bruscament de direcció, aprofitant el punt més dèbil de les serres calcàries que travessa, i forma amb el seu encaixament l’estret congost de Fígols, prenent ja el camí nord-sud.
El Pedraforca.
Anna Lewandowska - Fotolia.com
Els afluents del Llobregat més importants de la zona de capçalera, són el riu Bastareny i la riera de Saldes. El primer, neix a Font de l’Adou, també dita de Balsareny, que és un ressorgiment càrstic situat a 1.077 m d’altitud que recull les aigües provinents de la Serra del Moixeró i de la Tosa d’Alp. El seu recorregut fins a Guardiola de Berguedà, és d’oest a est, on s’uneix al Llobregat. La riera de Saldes és un riu de caràcter muntanyenc, que es forma per la unió dels torrents que baixen de la Serra del Cadí i del Pedraforca, per un costat, i del riu d’Aigua Salada que baixa de la Serra d’Ensija per l’altre, i s’uneix al Llobregat a dos quilòmetres de Guardiola de Berguedà.
A partir d’aquí, una vegada rebuts tots els afluents importants, i després de perdre 2,3 m3/s que recull el canal industrial de Berga, el riu Llobregat entra a l’embassament de la Baells amb un cabal de 7,5 m3/s.
Una vegada arribat a la zona de Berga, el curs entra al Baix Berguedà, on hi ha una gran diferència en el paisatge, ja que apareix la plana on el riu queda, en conjunt, enfonsat —malgrat el sector on se situen les conques del riu Merdançol, la riera de Quar i la riera de Merlès—, formant el gran corredor per on passa tot l’eix de les comunicacions Berga-Manresa.
La comarca del Berguedà, que amb aquesta vall fluvial tenia l’únic camí tradicional d’accés, ha cobrat importància per mitjà de la construcció d’una nova xarxa de carreteres i la perforació de la Serra del Moixeró per la construcció del Túnel del Cadí, que ha permès la projecció directa de la comarca cap a la Cerdanya, França i la resta d’Europa.
El clima de la comarca també s’hauria de diferenciar tal com hem fet amb el relleu, però en aquest cas, en jugar més factors, l’hauriem de dividir en tres.
En primer lloc podríem referir-nos a un clima subalpí, que correspon a la zona altitudinal humida de les muntanyes de la part septentrional —superior als 1.600 m—, en les quals, quan s’augmenta l’altitud, disminueix la temperatura i desapareix el període eixut. És, doncs, un clima molt més temperat a les muntanyes de l’Europa central que no pas el clima mediterrani de muntanya alta o mitjana en el qual es troba inclosa la resta de la comarca.
El clima mediterrani de muntanya alta, que podríem situar de Bagà a la Pobla de Lillet fins a Berga (1.600-900 m), presenta una pluja estival abundant, però molt irregular, on la mitjana anual d’un període de quinze anys, és de 105 mm el mes d’agost a Berga, 115,8 mm el setembre a Fígols i de 100,4 mm també el setembre a la Pobla de Lillet. Pel que fa a les temperatures, els ritmes mensuals al llarg de l’any presenten, per exemple a Fígols, un mínim el gener (3,2 °C) i un màxim el juliol (20,6 °C), amb tres mesos d’hivern si utilitzem el criteri de qualificar com a tal els mesos que no superin els 6 °C.
El clima mediterrani de muntanya mitjana, és a dir, un clima humit de tendència continental, el trobem al Baix Berguedà. La pluviositat és menor, de l’ordre dels 600 mm any, amb uns màxims de pluges els mesos de maig i setembre, seguits en importància pels de juny i agost. Quant a les temperatures, queda inclosa dins la zona que presenta unes temperatures mitjanes anuals properes als 14 °C, amb dos mesos —desembre i gener— que no superen els 6 °C, és a dir, de veritable hivern i un màxim el juliol (24 a 26 °C).
Les característiques climàtiques de la zona, juntament amb la diversitat de la litologia, són els factors més importants per a la diversitat en els tipus de vegetació.
En principi, cal recordar que la comarca del Berguedà, en el seu conjunt, és de litologia calcària, essent pocs els indrets on afloren els terrenys silícics, com és el cas de Castellar de N’Hug. Però, deixant de banda aquest fet, en els sectors de major altitud, l’anomenat estatge alpí (Pedraforca, Cadí, Moixeró, Tosa d’Alp), s’hi forma un prat herbaci que serveix de pastura al bestiar, constituït per gespa d’ussona (Festuca scoparia) que s’instal·la en garlandes seguint les corbes de nivell, sobre els vessants assolellats i pedregosos, associada a d’altres gramínies, com la festuca duríssima (Festuca indigesta var. durissima), l’avena de muntanya (Avena montana) o la seslèria (Sesleria coerulea ssp. calcarea). En menor proporció, també s’hi troben diverses papilionàcies, tals com el gavó alpí (Ononis cristata) o l’arvellola pirinenca (Vicia pyrenaica), el timonet (Sideratis hyssopifolia) i la genciana vernal (Gentiana verna) entre altres. No és rar trobar als rasos culminants del Cadí-Moixeró les gespes de festuca supina allà on la neu roman més temps.
Una de les espècies notables de flora d’alta muntanya que —encara que rarament— s’hi pot trobar, és la famosa edelweis o flor de neu (Leontopodium alpinum). És una planta característica de les estepes siberianes que durant els interglacials o després de l’última glaciació arribà a les muntanyes europees.
A l’estatge subalpí, que s’estén dels 2.400-2.200 als 1.500-1.600 metres d’altitud, hi trobem el predomini del pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata) amb un sotabosc esclarissat on apareix l’ussona i el ginebró (Juniperus communis ssp. alpina). L’absència del neret (Rhododendron ferrugineum) tan àmpliament difós en aquest estatge subalpí dels Pirineus, es deu a què els vessants muntanyencs de la comarca berguedana, són els de solell.
El bosc de pi roig al Berguedà.
MC
A l’estatge muntà, dels 1.600-1.300 m, en els llocs relativament secs dels vessants assolellats, es troba en gran abundància el bosc de pi roig (Pinus silvestris), que podríem denominar com l’arbre forestal més important del Berguedà. Al seu sotabosc abunda el boix (Buxus sempervirens) o prats pasturats. Cap a l’est, on l’aire esdevé més humit a causa de la influència marina, el bosc de pi roig és substituït per la fageda (Fagus sylvatica), trobant aquests boscos a les obagues des del Massís de Catllaràs fins a Queralt i Gresolet. Crida l’atenció en aquesta fageda la sòlida presència d’un estrat arbustiu de boix i l’absència total d’espècies medieuropees.
Podem situar a l’estatge submediterrani entre els 1.300 i 900 metres, tenint com a arbre dominant el roure martinenc (Quercus pubescens), amb un sotabosc de boix, arç blanc (Crataegus monogyna), aranyoner (Prunus spinosa) etc., que presenta un estat bastant degradat i és freqüent la seva substitució pel pi roig.
En el sector més baix de la comarca, entre els 900-500 metres, hi trobem la roureda de roure martinenc o el bosc de roure de fulla petita (Quercus faginea ssp. cerrioides) que ocupa extensions importants ja sigui a les obagues o a les fondalades. En el sotabosc abunden plantes tals com la fetgera (Anemone hepatica), la prímula vera (Primula veris), el fenàs boscà i de marge (Branchypodium sylvaticum, B. phoenicoides), la lleterasa de bosc (Euphorbia amigdaloides), la roja (Rubia peregrina) i tota una sèrie de molses.
L’ocupació humana
Des del Neolític, la comarca del Berguedà, va ésser ocupada per l’home, com així ho confirmen les troballes de sílex i destrals fetes a la Pobla de Lillet, Casserres i Capolat entre altres llocs berguedans. No obstant això, i a causa d’una sèrie de troballes de l’edat de bronze, es tingué confirmació de l’existència d’una població sedentària, homogènia amb la que habitava en altres indrets propers.
Segons els estudiosos, una tribu ibèrica, els bergistans o bergistani foren sotmesos per Anníbal l’any 218 aC. Quan els romans els varen sotmetre, aquesta mateixa tribu unida amb altres pobles ibèrics (195 aC. es rebel·là per dues vegades, essent sotmesos finalment a esclavatge i ocupats els seus castells i fortaleses, i quedant constància per primera vegada del nom d’un castell o fortalesa, el més important de tots, els castrum Bergium possiblement l’inici de la Berga actual. També hi ha constància escrita que els bergistans es resistiren als romans al castell de Vergium i Bergium situat sobre la via romana que enllaçava Empúries i Lleida, fent esment que aquest castell tenia una sortida al mar, anant Llobregat avall.
El període de decadència i empobriment del territori que produí l’arribada dels visigots, sembla que va tenir una lleugera recuperació amb l’ocupació dels àrabs, tal com passà a la comarca d’Osona, però el ressò de la seva presència per aquestes contrades es desconeix totalment, ja que, no hi ha documentació. El que sí és cert, és que la definitiva organització de la zona començà el segle IX a partir de la Reconquesta i l’obra repobladora duta a terme pel comte Guifré el Pilós. El Berguedà, inclòs dintre els territoris recuperats, quedava dins la frontera que anava de Solsona a Cardona i d’aquí a les serres de Castelltallat, Castellfollit i Montserrat.
Aquesta època de tranquil·litat permeté que la repoblació es realitzés depressa; cal destacar la fundació d’un gran nombre de monestirs i l’estructuració per parròquies, i la creació de nuclis de poblament que més tard han esdevingut poblacions existents en l’actualitat. Tal és el cas de Santa Maria de Merlès, Olvan, Casserres i Puig-reig.
El clima i el relleu són els elements que més han influït i influeixen actualment en el tipus de desenvolupament agrari i ramader de la comarca. L’existència de grans extensions de terreny que no pot ser aprofitat per l’agricultura tenint en compte el seu tipus de relleu, l’elevada pluviositat i la pobra vegetació de la muntanya de la part nord, ha comportat el desenvolupament d’una economia ramadera en el sector. La seva evolució ha presentat una sèrie de canvis importants. Si en un principi eren aprofitades les extensions de prats i pastures d’alta muntanya per la cria del bestiar, amb els nous sistemes d’explotació ramadera, on l’engreix és el factor més important, ha comportat una nova orientació de la ramaderia estretament vinculada a la demanda, substituint els ovins pels bovins.
Aquest nou enfocament ha provocat també un canvi en els tipus de conreu de secà, ja que, si bé encara la producció de cereals és majoritària, les superfícies farratgeres (civada, ordi, blat de moro) orientades a la ramaderia són cada vegada més importants. Un altre tipus de conreu també molt destacat a l’Alt Berguedà, és la patata, que s’alterna amb els del farratge. Pel que es pot observar, l’agricultura i la ramaderia tendeixen a ser activitats cada vegada més industrialitzades.
La indústria també té unes arrels molt antigues. A principis del segle XVIII la de la llana era la que hi tenia predomini, però, a mitjan segle començà a predominar la de cotó. L’any 1790, el berguedà Ramon Farguell inventà la màquina de filar popularment anomenada berguedana, que fou una modificació de la creada per l’anglès Hargreaves en 1764. Aquesta berguedana s’estengué i emprà a Catalunya fins al voltant de 1870. Una segona etapa de mecanització es produí a mitjan segle XIX, moment en què es va passar a la indústria tèxtil de producció centralitzada en grans fàbriques. La necessitat de disposar d’energia constant i barata determinà la instal·lació de les fàbriques a les voreres dels rius, éssent el riu Llobregat un dels més explotats ja des de la part de capçalera.
Una altra indústria important a la comarca és la mineria. L’explotació dels jaciments de lignit existents a l’Alt Berguedà està molt lligada al procés de mecanització de la indústria tèxtil.
Una de les tradicions més antigues ha estat l’explotació del bosc. D’aquest s’extreia, a part de la fusta, el carbó i l’escorça per a la blanqueria. Avui en dia, aquesta activitat té una gran importància econòmica a Berga i la Pobla de Lillet entre altres.
El conjunt de la comarca ha experimentat un increment de població important a partir del segle XIX i l’establiment de fortes diferències entre els diversos municipis s’ha fet patent. Són les masies o els municipis de muntanya els més afectats per la pèrdua de població; tal és el cas de Gisclareny, Gósol, Quar i Saldes, per citar-ne uns exemples.
Fou el progrés industrial el que determinà l’augment de la població a segons quins municipis. Berga, per exemple, es beneficià de la creació, el segle XIX, del canal industrial de Berga que fou inaugurat el 1899, i que proporcionà energia a tres fàbriques. De 4 977 habitants l’any 1877, el 1930 havia arribat als 6 929 habitants. En l’actualitat, la ciutat compta amb una població d’uns 15 000 habitants. Altres exemples en l’augment poblacional que podríem posar, són Gironella i Puig-reig.
El fort increment de la població en segons quines parts de la comarca, el produí, sens dubte, la immigració procedent d’altres nuclis de comarques veïnes o de la pròpia comarca, així com també la immigració extracatalana motivada per la gran expansió industrial de la dècada dels 60. Malgrat tot, el tancament d’algunes colònies tèxtils, ha tingut repercussió tant a Gironella com a Puig-reig i, el Berguedà, llevat de la capital, apareix amb una possible minva demogràfica si no es pensa en desenvolupar algun altre tipus d’activitats.
L’oportunitat de millorar s’ha presentat a la comarca amb l’obertura del túnel del Cadí.
Bibliografia
- O. de Bolòs: Clima i vegetació. El Berguedà, Gran Geografia comarcal de Catalunya, vol. II, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàgs. 215-222
- R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, Ketres, Barcelona, 1981, pàg. 513
- I. Font Tullot: Climatología de España y Portugal, Instituto Nacional de Meteorologia, Madrid, 1983, pàg. 295
- A. Gómez: El relleu i les formes, L’eix del Llobregat i el Túnel del Cadí, Publicacions i Edicions U. Barcelona, 1983, pàgs. 63-80
- M. Jardi: Les aigües, L’eix del Llobregat i el Túnel del Cadí, Publicacions i Edicions U. Barcelona, 1983, pàgs. 83-109