A desgrat de les nombroses referències documentals que tenim de l’existència d’aquest castell, avui no en queda cap rastre. Podem dir, però, que la seva ubicació devia ésser propera a la de l’actual parròquia de Santa Maria, únic punt del municipi que fa les funcions de centre i que per la seva posició enlairada domina les restants cases del poble, disseminades per la vall. El lloc de Gisclareny apareix documentat per primera vegada a mitjan segle XI. El trobem esmentat en un document de compravenda d’un alou, signat el 18 de juny de l’any 1051 entre Ebrin Radulf i el seu fill Arnau. Aquest alou afrontava amb la serra de Clarà, Calvera, “Esega” i la vila de Gisclareny. Després d’un buit en la documentació tornem a trobar notícies sobre Gisclareny a mitjan segle XIII. El 1255 un individu de “Gisclasen” es reconeixia home propi de Galceran de Pinós: “... P. filius P. Aover, de Gisclasen... promito vobis Gaucerando de Pinós esse vestrum hominem naturalem et in solidum et stare in dominatione vestra et sub vestro domino et non levem alium dominum...”. En un document testamentan fet el dia 11 de gener de l’any 1277 hi ha la primera referència directa al castell de Gisclareny. En aquest document, Galceran III de Pinós llega al seu fill i hereu Galceran IV de Pinós, tota una sèrie de possessions entre les quals trobem el castell de Gisclareny: “... dimito eidem Gaucerando castrum de Gisclasen cum suis terminis iuribus et pertinentiis universis...”. Sabem, doncs, que el lloc de Gisclareny amb el seu castell pertanyia a la baronia de Pinós, el senyor de la qual, l’any 1290, arrendava la batllia de Gisclareny a G. de la Nou per tres anys, i cinc anys després, el 1295 nomenava procurador general de totes les seves terres, entre les quals el castell de Gisclareny, a R. de Vallespirans. El 1313 Saura de Pinós ordenava els seus fidels que no prestessin homenatge a Ot de Moneada, tutor del seu fill Pericó, pels llocs de Bagà, Gavarrós i Gisclareny: “... deim-vos e manam-vos sots virtut de la feeltat e del omenatge que a nos avets feyts que no li donets laeer que denengú dels dits lochs, so es a saber de Bagà e de la val e de Gavaret e de Gisclareny...”. El 1336 un monjo del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, fra C. de Vila, i tres homes de la parròquia de Sant Miquel de Turbians presentaren una al·legació al baró de Pinós per una sentència dictada per Bernat Maurini, jutge de la baronia, per la qual estaven obligats a fer l’obra, la guaita i el tragí pel castell de Gisclareny; la raó que al·legava el jutge per a obligar-los a aquesta servitud era perquè: “homines dicti monasterii amansatos et aborzatos infra terminos dicti castri de Gisclareny teneri ad gaytas et operas dicti castri”. Marquesa de Pinós, el 1351, acreditava Gisclareny entre els seus castells i possessions. Al final d’aquest segle, el fogatjament de 1381 dona 6 focs al castell de “Gisclaren” i el situa entre les possessions del noble Pere Galceran de Pinós. Ja molt entrat el segle XV, trobem que, l’any 1465, en plena guerra civil que enfrontava al rei i la Generalitat, els homes del castell de Gisclareny comandats pel capità Nicolau Larigos, prestaren homenatge de fidelitat al representant de Francesc Galceran de Pinós, a qui el rei de França havia investit baró de Pinós. Sabem que el segle XVI, Gisclareny, com els altres llocs de la baronia, passà a mans dels ducs d’Alba. Efectivament, en morir Felip Galceran de Castre-Pinós, el 1509, la baronia passà a Aldonça Cardona, la qual deixà les baronies de Pinós i Mataplana al seu gendre Diego Álvarez de Toledo y Enríquez, pare del cinquè duc d’Alba.