Situada dins el comtat de Berga i del bisbat d’Urgell, l’església de Santa Maria de Vallcebre fou, fins a l’edat moderna, església parroquial. El lloc de Vallcebre (Balceber) és esmentat l’any 948 com un dels límits de l’església consagrada de Sant Andreu del Paradís (de. I. parte in termino de Balceber...). L’església és esmentada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, del final del segle X o de començament de l’XI, amb la qual cosa cal pensar que era construïda i tenia el títol parroquial. L’any 1197 en el testament d’Estefania d’Isarna s’esmenten deixes a les esglésies de Vallcebre; a Santa Maria i als seus clergues els deixa dos sous per enterrar el seu cos i els dos sous per a l’obra de l’església (Imprimus reliquo corpus meum, in potestate Dei, Stae. Mariae et ad suos clericos, solidos suos et ad sua opera similiter...), la qual cosa fa pensar que l’església s’estava construint o probablement ampliant. Les deixes continuaren l’any 1312, que Santa Maria va veure confirmada la seva titularitat en la visita al deganat de Berga. El segle XIV, l’any 1311, l’església de Santa Maria és coneguda amb el nom de Vallcebre Sobirà per tal de diferenciar-la de l’església veïna de Sant Julià. El segle XVIII era sufragània, juntament amb Sant Julià de Fréixens, de l’església de Santa Maria de Falgars.