Situació
L’església es dreça solitària dalt un penyal calcari sorgit de la serra de Queralt, sota la qual, vers llevant, s’arrauleix la ciutat de Berga. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 03,7 — y 63,0 (31 TDG 037630).
Vista de l’interior de l’església, coberta amb una volta apuntada; al fons hi ha la capçalera la qual llueix una volta que depassa el quart d’esfera.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Una vista de l’exterior de l’església des de llevant, amb la capçalera a primer terme. Hom hi pot veure el notable desnivell que ha hagut de salvar l’edifici al costat de migjorn.
R. Viladés
Per a visitar aquesta capella cal emprendre la carretera que partint de Berga puja al santuari de Queralt. En arribar al punt quilomètric 2,3, just a l’indret on la carretera descriu un revolt molt pronunciat, trobarem, a mà esquerra, un camí, que, enfilant-se costa amunt, mena a l’església. Aquest camí, que és de curt recorregut, cal fer-lo necessàriament a peu. Cal demanar la clau prèviament a la rectoria de Berga. (FJM-AMB)
Història
L’església de Sant Pere de Madrona es troba dins l’antic terme del castell de Madrona, al bell mig del comtat de Berga (castell termenat del qual avui no es conserva res, i que s’ha de diferenciar totalment del castell o casa de Berga). Des de la seva fundació, fou una església parroquial dependent de la diòcesi urgellenca.
El lloc és esmentat com a castell per primera vegada l’any 980 (in castri Madronae...), en una donació que el comte Oliba Cabreta i la seva muller feren al monestir de Sant Llorenç prop Bagà.
L’església pròpiament dita, apareix documentada l’any 1060, en el testament de Ramon “Deurasen” on deixa a Sant Pere una quantitat de diners per a il·luminar l’església (...alumine sancti Petri Madrona aureo .1...). Signen el document testamentari el vescomte del Berguedà Dalmau, la vescomtessa Arsèn i el seu fill Bernat Dalmau.
Al llarg del segle XI es repeteixen les deixes testamentàries a Sant Pere de Madrona, moltes d’elles signades pels diferents capellans de Madrona: Pere Ramon, Berenguer, etc. L’any 1183 Ramon de Madrona fa testament i estableix que vol ésser enterrat a Sant Pere i deixa a l’església el mas Vilaformiu, per a remei de la seva ànima; signa el testament, com a testimoni, el trobador Guillem de Berguedà, senyor del testador.
L’any 1229 el bisbe d’Urgell, Germà Guillem, decretà que les rendes de la parròquia de Madrona, que eren força importants, havien d’unir-se als beneficis del sagristà de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell, Ramon de Basonat. Aquest sagristà delegà en un altre sacerdot la cura d’ànimes de la parròquia berguedana, nomenant-lo vicari perpetu, amb la condició de percebre una quantitat de diners anualment de la parròquia de Sant Pere de Madrona. Els diferents vicaris de Madrona devien desatendre aquesta condició car, l’any 1306, el bisbe Arnau d’Urgell reclamava al vicari de Sant Pere de Madrona quinze lliures anuals, pagadores al sagristà de Santa Maria de la Seu.
Sant Pere de Madrona mantingué, però, el seu caràcter parroquial i a la visita pastoral efectuada al deganat de Berga de l’any 1312, es confirma aquesta categoria.
Tot i les disposicions que trobem al llarg de la història d’aquesta església, sembla que els capellans encarregats de Sant Pere de Madrona devien atendre amb ben poc zel a llurs obligacions amb el sagristà d’Urgell. Així l’any 1582 el rector de Madrona, Jeroni Satorras, permuta la seva parròquia, com si fos lliure i sense el consentiment del sagristà d’Urgell, amb el sacerdot Joan Lloves, el qual la regentà fins a l’any 1598, que morí. En restar vacant la parròquia, el bisbe d’Urgell, ignorant també els drets del sagristà, concedí la rectoria a Salvador Brocà, el qual la regentà fins vers l’any 1630, que aquest rector i la comunitat de preveres de Berga es posaren d’acord i establiren que Sant Pere de Madrona passés a la comunitat de Berga.
El rector Brocà morí el 26 de gener de 1631 i el 21 de novembre de 1633 un decret del papa Urbà VIII establia que la parròquia havia d’ésser regentada per la comunitat de preveres de la parròquia de Berga. Aleshores, però, sorgiren els conflictes puix que el sagristà de la catedral d’Urgell, Bartomeu Miser, tot reivindicant els drets anteriors inherents al seu càrrec, l’any 1636 presentà el prevere Joan Niox al bisbe de Solsona a fi que aquest el ratifiqués com a rector de la parròquia de Sant Pere de Madrona. Aquest fet originà un plet molt llarg que es tramità a la cúria de Solsona i del qual no se sap el resultat. El cert és que la comunitat de preveres de la parròquia de Berga pagà al sagristà de la catedral d’Urgell un cànon de quaranta lliures anuals fins a l’any 1853, que, en virtut del concordat, fou abolida en aquella catedral la dignitat de sagristà.
El segle XIX l’església perdé el títol de parròquia i passà a dependre de Sant Bartomeu de la Valldan, que havia estat sufragània seva.
Fou profanada l’any 1873 i malmesa durant la guerra civil de 1936-1939.
L’any 1943 fou empresa la tasca de restauració de l’edifici; aquest fou netejat i hom hi construí un nou altar; dos anys més tard hi fou entronitzada una imatge de sant Pere, tallada per Jaume Pujals.
L’any 1965 hi feu també alguns treballs de restauració el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, a fi d’evitar que les inclemències del temps danyessin l’edifici, avui sense culte. (RSR-JVV)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, que consta d’una nau, rematada vers llevant per un absis semicircular un xic ultrapassat.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Es tracta d’un edifici, d’estructura simple, compost d’una única nau rematada amb un absis semicircular ultrapassat que es desplega a llevant.
La nau és coberta amb una volta de pedra apuntada, i l’absis ho és amb una volta que excedeix el quart d’esfera, feta també amb pedra. Un curt cos d’edifici, cobert amb volta de mig punt, s’interposa entre la nau i l’absis bo i fent la degradació entre ambdós elements arquitectònics. Al començament de la nau hom ha descarregat els murs laterals amb el rebaix de dues arcades rematades amb arcs de mig punt adovellats.
La porta, que s’obre a migjorn, és de factura simple, i hom l’ha acabada amb un arc de mig punt, fet amb dovelles, que és emmarcat per una senzilla arquivolta, a manera de guardapols, que retorna en imposta.
Les obertures restants consisteixen en tres finestres obertes l’una al centre de l’absis (ara, però, obturada), una altra al mur de migjorn i la tercera a la façana de ponent. Les dues primeres tenen doble esqueixada i són coronades amb uns arcs de mig punt adovellats, mentre que la tercera presenta una forma de creu. A part d’aquestes finestres, a l’arcada de migjorn, encara es desclou un finestró espitllerat modern.
Atès l’emplaçament de l’edifici, que és situat en un indret on el terreny mostra un desnivell força pronunciat, el mur de migdia adquireix més alçada que no pas els altres. Així mateix l’absis és anivellat i apuntalat, en aquest mateix cantó, per un ampli basament, fet amb carreus, a manera de peanya.
Els paraments exteriors són mancats d’ornamentació; només un sòcol que s’adosa a la base de l’absis, que és poc visible i que passa fàcilment desapercebut, trenca la nuesa total de les façanes. L’únic tret que alleugereix la pesadesa de l’edifici que, per altra banda, ara és desproveït de campanar, rau en la major alçada dels murs de llevant i de ponent, els quals excedeixen el nivell de la teulada. Bé que el campanar és anorreat, al lloc on s’havia dreçat (al mur de ponent) encara resten uns petits fragments que semblen indicar l’existència d’una espadanya. Tant la teulada, que és de doble vessant, com l’absis, són coberts amb lloses, disposades de manera molt matussera en aquest darrer compartiment.
L’aparell de la construcció ha estat fet amb carreuons de mida mitjana, escantonats amb el martell i disposats en filades horitzontals, bé que en alguns indrets es fa més irregular, sobretot al mur de tramuntana, on hi ha senyals evidents d’una remodelació posterior. En aquest mateix mur apareix un fragment d’arc aparedat que no sembla que tingui res a veure amb un possible portal. També l’absis, per aquesta mateixa banda, ha estat retocat, fins al punt d’adquirir la mateixa amplada que la nau, tret que no es dona a l’altre cantó, on existeix una marcada separació.
L’església, a desgrat d’haver sofert algunes reformes que alteraren parcialment la seva primitiva estructura, encara es mostra com una obra unitària erigida avançat el segle XII. Les destrosses que hom hi feu han estat contrarestades per dues campanyes de restauració: la primera realitzada l’any 1943 i la segona el 1965. L’edifici és ara ben conservat. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Martí de Riquer: Guillem de Berguedà. I. Estudio histórico, literario y lingüístico, a “Scriptorium Populeti”, 5, Abadia de Poblet 1971, pàg. 277
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya romànica, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 145-146
- Arxiu Catedral de Solsona. Secció Pergamins
- Arxiu de la Corona d’Aragó. Secció Cancelleria