Situació
Situat en el punt de contacte entre el Berguedà i el Ripollès, el municipi de Borredà es troba a la zona dels darrers contraforts dels Prepirineus. L’edifici de Santa Maria es troba a la plaça del poble. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 16,8 — y 65,5 (31 TDG 168655).
Per arribar a Borredà, cal agafar des de Berga la carretera que surt vers Vilada i es dirigeix a Ripoll. (JVV)
Història
Santa Maria de Borredà fou des dels seus orígens església parroquial, dins el territori de l’històric comtat de Berga; pertanyent al bisbat d’Urgell, fou possessió territorial del monestir de Santa Maria de Ripoll.
El lloc i l’església de Borredà són esmentats per primera vegada l’any 886 en un plet entre el comte Guifré el Pelós i el bisbe Esclua; la resolució del plet fou favorable al comte i en ell es declarà que l’església i el lloc de Borredà pertanyien a Guifré com hereu de Sarrazino, llibert d’Ailone, tia del comte, car els testimonis varen declarar que trenta anys enrere l’esmentat Serrazino havia comprat aquesta església i havia treballat els erms de Borredà.
L’any 901 Santa Maria de Borredà és esmentada com un dels límits de l’església de Sant Jaume de Frontanyà, en l’acta de consagració d’aquesta església (...et sic pervertit pro terminio de Sta. Maria qui dicunt in Borresitano,...). L’any 912 el comte Miró, el vescomte Remesan i altres homes presidiren un judici on Longobard, mandatari de l’abat de Ripoll, exigia a uns homes de Borredà pagar a l’església de Santa Maria els delmes i primícies que el bisbe Radulf havia donat al monestir de Ripoll i que els particulars esmentats havien deixat de satisfer.
Cal pensar que fou el monestir de Ripoll l’encarregat de repoblar i organitzar el lloc de Borredà i les seves sufragànies de Rotgers i de la Pera. Cal pensar també, que foren els monjos de Ripoll els qui van introduir a Borredà el culte a la Mare de Déu, patrona del seu monestir. EI comte Guifré devia cedir el lloc al monestir de Ripoll al final del segle IX (el seu fill, el bisbe Radulf, arrodoní aquests dominis el segle X), però va retenir-ne per a ell i els seus successors la justícia del lloc, car l’any 1431 Alfons el Magnànim cedí la jurisdicció del lloc de Borredà als senyors de la Portella.
La propietat de Ripoll sobre Borredà quedà confirmada en la documentació d’aquest monestir del segle X; el precepte del rei Lluís del 938 confirma a Ripoll el lloc de Borredà, amb la seva parròquia i els seus súbdits; Lotari confirmava també aquest domini l’any 982 (In pago Bergitano locum Brositano alodem sicut in illorum judicio resonat, et parrochia sanctae Mariae cum ecclesiis sibi subditis...). A precs del bisbe Oliba, el papa Sergi IV confirmava, en una butlla l’any 1011, els béns de Ripoll, entre els quals és esmentat novament Borredà.
Les notícies de l’església de Santa Maria de Borredà sovintegen al llarg del segle XI en la documentació del monestir de Sant Pere de la Portella, car aquest monestir tenia possessions i drets al terme del castell de Roset i Santa Maria de Borredà n’és un dels seus límits territorials.
L’església de Borredà fou sempre parroquial i en la visita al deganat de Berga pel visitador d’Urgell, l’any 1312, es confirma aquesta autonomia. Com les esglésies del Berguedà que eren dominis de Ripoll fou objecte, el segle XVI, d’un plet entre el recent creat bisbat de Solsona i el monestir de Ripoll. Fruit del concordat de l’any 1835 l’església de Santa Maria de Borredà com a parroquial, juntament amb les seves sufragànies passà definitivament al bisbat de Vic, i conserva avui totes les seves funcions. (RSR)
Església
El temple primitiu de Santa Maria desaparegué quan el segle XI fou aixecada una nova església romànica. Aquest segon temple és el que ens ha deixat algun vestigi que encara avui es pot veure. Ens referim al mur de ponent que deixa veure un tros d’aparell ben ordenat, a base de blocs de pedra petits, a manera de llambordes, disposats en filades uniformes i a trencajunt de mitja peça.
La portalada que hi ha oberta a aquest mateix mur fou refeta el segle XVIII i ha perdut la seva faiçó original.
Hom pot veure també damunt la rosassa moderna feta damunt el portal, el pinyó o el doble cimal del vessant de la teulada primitiva.
Possiblement, hi hagi encara altres vestigis, però actualment es troben tapats i ofegats per la construcció moderna.
L’església romànica fou ampliada primerament amb unes capelles laterals, de les quals encara en una hi ha escrita la data de 1720. Entre els anys 1770 i 1780 l’edifici fou refet de manera substancial, de manera que el temple prengué la forma de tres naus, amb un presbiteri rectangular, una capella fonda a l’esquerra i una sagristia a mà dreta. Encara hi ha notícies que l’any 1790 s’estava construint el campanar. (JVV)
Forja
Porta d’entrada a l’església, bellament decorada amb ferramenta.
R. Viladés
Al mur de ponent, una de les poques parts que encara resten d’època romànica i incorporada a la part d’entrada, que, com hem dit, és d’època moderna, hi ha encara la ferramenta romànica, la qual cal suposar que corresponia a la de la porta de l’església del segle XI.
Aquesta ferramenta segueix un disseny corrent a l’època, a base d’una sèrie de tiges disposades horitzontalment, quatre per cada batent de porta. Aquestes tiges són constituïdes per dos nervis juxtaposats, els extrems dels quals deriven en unes volutes. El centre de la tija també és travessat verticalment per una altra tija molt més curta, igual que l’anterior, i amb els extrems també derivats en volutes. De manera que cada joc consta de dues tiges, formades per dos nervis i vuit volutes.
Es tracta d’un tema molt usual en l’època, del qual només hi ha variants a la distribució de les volutes i a la forma com han estat dibuixats els relleus dels nervis.
Aquests forjats tenien la doble funció de reforçar les parts de fusta i de dotar-les d’un element decoratiu. (JVV)
Bibliografia
- Ramon d’Abadal: Els Diplomes carolingis, pag. 164 i 171. Els primers comtes catalans, pàg. 141
- Petrus de Marca: Marca Hispanica, pàg. 930
- Antoni Pladevall: La Mare de Déu de la Popa, a “La Popa”, n.° 2, Borredà abril de 1979
- Manuel Rovira: Un bisbe d’Urgell al segle X: Radulf, a “Urgellia”, vol. III, La seu D’Urgell, 1979, pàg. 178
- Joan Santamaría i Rovira: Memòries del Monestir de Sant Pere de las Portella, i del seu abaciat i baronia. Solsona, 1935, pàg. 25