Situació
Una vista de l’exterior de l’església des del sud-oest, amb el mur de migjorn, ben aparellat, en el qual s’obre la porta d’entrada a l’edifici.
R. Viladés
Mig perduda entre brossa i matolls, gairebé dalt el cim d’un serrat, en ple pendent i voltada de solitud, enfront de la serralada de Gisclareny i prop de les estribacions del Cadí, es troba l’església que, al seu millor temps, devia ésser una petita joia del nostre romànic. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 254-M781: X 97,0 — Y 82,3 (31 TCG 970823).
Per arribar-hi cal situar-se a la plaça de l’Ajuntament de Bagà, des d’on cal agafar la carretera que porta a Gisclareny. Després d’uns dos quilòmetres, cal deixar la pista de Gisclareny i continuar per la vora del riu, que cal travessar per un pont, a l’extrem del qual hi ha un molí abandonat. Seguir la mateixa pista a mà dreta del riu, fins que per un altre pont, prop del qual sorgeixen les fonts del Bastareny, hom torna a travessar el riu. D’aquest indret surt una pista en més bon estat, que mena a la masia de Molnell (des de Bagà fins aquí hi ha uns sis quilòmetres). Poc abans d’arribar a una granja i a unes poques cases abandonades, a mà esquerra i vers ponent, hi ha un viarany que puja suaument fins que es travessa la riera de Molnell. Ací comença una forta pujada. El camí, aleshores, es perd. Cal anar pujant per entre feixes abandonades fins que s’arriba a l’església que ja s’albira d’un tros lluny. Cal però, estar molt atent i no desviar-se ni cap a l’est ni cap a ponent. Aquest camí es pot fer bé en tres quarts o una hora. (RVL)
Història
L’església de Sant Romà d’Oreis, situada dins l’antic comtat de Cerdanya, a la vall de Brocà, fou una sufragània de l’església veïna de Sant Iscle de Molnell; situada dins els dominis de la baronia de Pinós i Mataplana, les notícies documentals sobre l’església són molt escadusseres.
El lloc d’Oreis (Aureys i Oreylls) apareix esmentat sempre com a pertanyent a la parròquia de Molnell. L’any 1288 Pere Lasala d’Aureys es titulà parroquià de Molnell.
Es coneixen deixes testamentàries a les esglésies de Sant Romà, des del final del segle XIII fins al segle XV. Així Ramon de Sala d’Aureys en el seu testament atorgat en poder del capellà de Molnell, disposa d’ésser enterrat al cementiri de Sant Iscle de Molnell i l’any 1290 deixa tres sous a l’església de Sant Romà; el 1355 el donzell Pere de Santa Eulàlia feia llegats també a l’esmentada església. El 1447 els llegats continuaven per a l’església de Sancto Romano de Oreylls, com en un testament en el qual hom fa un llegat per a l’oli de la llàntia.
L’església devia quedar aviat abandonada, almenys durant l’edat moderna, car no és esmentada com a sufragània ni capella el segle XVIII. (RSR)
Església
Una vista de l’interior de la nau des de la capçalera. Hom pot observar-hi la curvatura dels murs, que apunten l’arrencada de la volta, i les dues fornícules obertes, una al mur de migjorn i l’altra al mur de ponent, molt desplaçada de l’eix.
R. Viladés
De l’església de Sant Romà d’Oreis, tot i la seva ruïna, n’és encara perfectament visible la planta i ens n’ha pervingut una part important dels murs, la qual cosa ens permet de poder-ne conèixer les seves característiques originals, bo i més quan a aquest edifici no han estat fets ni afegitons ni modificacions.
Es tracta d’un edifici no pas gaire gros (fa uns 6 m de llarg per 2,60 d’ample i 3,75 d’alt, mides interiors), probablement datable del primer terç del segle XI, a deduir per l’aparell dels seus murs.
La planta és la d’un edifici senzill: una nau petita i rectangular, rematada a llevant per un absis semicircular, perfectament orientat.
La nau és un xic trapezial: més estreta del cantó de l’absis, es va eixamplant a mesura que s’acosta al mur frontal. Des de l’interior i al capdamunt dels murs que s’han conservat, hom pot observar la curvatura de les dues parets laterals, que marca l’arrencada de la volta amb què es cobria, que devia ésser de canó.
L’absis és molt esfondrat; amb tot, encara en resta una bona part a la banda de migjorn. Des de l’interior encara són visibles els muntants que n’introduïen l’arc triomfal amb què s’obria. Possiblement al centre hi havia una finestra de doble esqueixada i lògicament era cobert amb un quart d’esfera. Aquest absis era precedit per un petit cos d’edifici, a manera de presbiteri, el qual feia la degradació entre l’amplada de la nau i la de la capçalera.
Detall del mur de migjorn, amb la porta d’entrada, molt senzilla, però ben aparellada, coberta amb un arc de mig punt fet amb dovelles.
R. Viladés
Al mur de migjorn i vers al capdavall de la nau, a tocar el mur frontal, hi ha la porta d’entrada. És una bonica construcció molt austera, feta amb uns blocs no gaire grossos, però massissos, escairats i sense polir, que formen el muntant, i rematada per un arc de mig punt, fet amb unes boniques dovelles molt ben disposades, les quals travessen tot el gruix del mur. En aquest mateix mur, situada més o menys enmig de la nau, hi ha una obertura en el gruix del mur, a manera de fornícula, coberta amb un arc de mig punt fet amb dovelles. Una altra fornícula, coberta amb un arc adovellat apuntat, és oberta també al mur de ponent, desplaçada vers el mur de tramuntana. Aquestes obertures, construïdes en època antiga i força rudimentàriament, tenien una finalitat o altra, que nosaltres no hem sabut descobrir.
L’edifici és una construcció molt sòlida, amb uns murs robusts que fan d’1,30 a 1,50 m de gruix. Fou construït amb un aparell auster, llis i sense ornamentació, molt bonic i endreçat, amb uns blocs de pedra quadrats, escantonats a cops de maceta, de mides desiguals, però d’una mateixa alçària, perfectament disposats en filades col·locades a trencajunt. Es tracta d’un aparell rústic, com tot el que hom pot veure en els edificis rurals, en un edifici que no presenta altra ornamentació que la bonica nuesa dels seus murs. (JVV)
Bibliografia
- Joan Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós i Mataplana, vol. I, Barcelona 1930, pàgs. 371 i 435
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 263-264