Castell de Gósol

Situació

Una vista aèria del conjunt fortificat, centrat avui per les importants ruïnes de l’església.

J. Pagans-Tavisa

Les ruïnes del castell són al lloc anomenat “El Tossal”, en un monticle que domina l’actual poble de Gósol. El seu estat és ruïnós, però encara queden dempeus restes que fan veure la importància que va tenir el castell en el passat, dominant una de les rutes de pas de la Catalunya central vers la Cerdanya i Occitània. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 254-M781: x 89,6 — y 76,8 (31 TCG 896768).

Per anar-hi cal agafar la carretera que puja a Saldes des de la de Berga a Guardiola de Berguedà. Abans de començar la baixada de Saldes, passat Maçaners, a mà esquerra, hom trobarà una pista amb un indicador que diu A Gósol. Un cop arribats a Gósol, un carrer costerut, que surt de la plaça del poble modern, porta fins al castell. (MDSS)

Història

El lloc de Gosal és ja esmentat en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell.

El castell de Gósol sabem que ja existia el segle XI, car un document de la segona meitat d’aquest segle diu que es trobava sota la jurisdicció dels comtes de Cerdanya. En el document, datable entre els anys 1068 i 1095, un personatge anomenat Galceran presta homenatge de fidelitat al comte de Cerdanya pels castells de Pinós, l’Espà, Gósol, Saldes, Querforadat i Valmanya.

Més endavant, entre els anys 1109 i 1117, el mateix Galceran expressa el sagrament al comte cerdà Bernat pels mateixos castells i el repeteix quan el comtat de Cerdanya s’integra al de Barcelona, al comte Ramon Berenguer III.

En el període 1162-1196, Galceran de Pinós, un descendent del Galceran abans esmentat, manifesta posseir el mateix grup de castells (als quals afegeix el de Llo) pel rei Alfons el Cast.

Per tant, podem dir que no hi ha interrupció en la possessió del castell de Gósol: primer en seran senyors els comtes de Cerdanya, després, i per herència, els comtes de Barcelona i, finalment, i per evolució històrica, el castell passarà als sobirans del casal de Catalunya-Aragó.

Els senyors del castell el tenien infeudat a individus que progressivament van perfilant-se dins la línia familiar de Galceran de Pinós. Es normal, doncs, que el segle XIII Gósol fos un lloc de la baronia de Pinós.

L’any 1273 Galceran de Pinós, la seva muller Esclaramunda, el seu fill Galceran i la muller d’aquest, Berenguera, amb el desig d’augmentar la població del castell de Gósol, concediren una carta de franqueses. Entre els favors i dispenses que hi figuren cal esmentar que els habitants del castell estaran lliures de quèsties, toltes i forces i també de treballar en les obres del castell. Aquest document és avalat pels nobles Ramon de Gósol i Guillem de Fraumir (Vilacireres).

Carta de franqueses de Gósol (28 de desembre del 1273)

Carta de franqueses atorgada per Galceran de Pinós als pobladors de Gósol per la qual els eximeix de tota exacció arbitrària, els concedeix la llibertat de moviment i els redueix els serveis personals; fixa les prestacions agràries amb retenció del forn i un cert cens sobre la cacera.

"Notum sit omnibus quod nos dominus aucerandus de Pinos et domina Esclarmona, uxor eius et Gaucerandonus, filius illorum et domina Berengaria, uxor eius, nos omnes pariter voluntarie et consulte, habita deliberatione inter nos plenarie et tractatu, volentes et cupientes podium castro de Gosol bone libertatis et franchitatis, volumus populare [ut] populatoribus aucmentetur et melioraretur; unde, per nos et per omnes successores nostros, presentes et futuros, infranquimus et liberos et franchos facimus et quitios in perpetuum omnes homines et mulieres universos et singulos nunc et in posterum habitantes et habitaturos et eorum proles et successores presentes et futuros in ipso castro nostro de Gosol ab omni questia, tolta et forcia et prestatione et solutione omnium predictarum. Ita quod illi quicumque in dicto castro habitaverint, non teneantur dare de cetero nobis vel nostris successoribus questiam, toltam vel forciam nec etiam nos vel nostri successores questiam, toltam vel forciam vel aliquam prestationem questivam (?) non exhigamus vel exhigere possimus ullo tempore, imo penitus sit perpetuo diffinita et absoluta, silentium eisdem fundius inponentes. Item, infranchimus per nos et per omnes nostros presentes et futuros et franchos et liberos facimus omnes homines et feminas in dicto castro habitantes et habitaturi, quod sit eis licitum recedere et exire de dicto castro quandocumque voluerint cum omnibus bonis illorum mobilibus et inmobilibus et transferre ad aliam dominationem et locum quemlibet se transferre voluerint, sine nostro nostrorumque contradicto et quod possint licite honores suos et possessiones et res suas et possessiones et res suas (sic) immobiles vendere, dare et alienare, scilicet domos, honores et possessiones illorum, salvo tamen, nobis et nostris, iure nostro et dominio retento in dictis mansibus, honoribus et possessionibus. Ita quod illi qui de dicto castro recederent seu exierint et transferrerint ad alium dominium, relinquant et relinquere teneantur mansum suum sufficienter stabilitum cum uno par bovum et alis utensilibus laborationi abtis et promptis; quod nisi facerent, retinemus nobis et nostris successoribus in perpetuum quod possimus dictum mansum et honores illorum qui de dicto castro recederent sicut manso non stabilito, ut dictum est, recipere et ocupare tanquam nostrum et nobis incursurum, et alias personas ibi stabilire ut nobis placuerit. Item per nos et per omnes nostros infranchimus et liberos facimus in perpetuum omnes homines et mulieres in dicto castro habitantes, presentes et futuros, qui in dicto castro aliquo tempore habitaverint non teneantur nobis vel nostris successoribus facere traginum, nisi bis traginum in annum, unam scilicet per duos dies in anno ad bladum defferendum. Ita quod animal quod portaverit dictum bladum non teneatur plus differre nisi duos sesteros bladi qualibet vice ad mensuram tamen Berge. Item quod omnes homines et mulieres, habitantes vel habitaturos in dicto castro, de opera castri infranchimus ita quod non faciant nec facere teneantur aliquod opus vel operam necessaria in dicto castro, nisi tantum de fusta. Item infranchimus dictos homines et feminas ibi habitantes in dicto castro, non teneantur nobis vel nostris successoribus dare cuxam vel aliquem frustrum de aliquo bove vel vaca que ab aliquibus in dicto castro occidantur in domo sua per socialem. Retineo, tamen, quod de omnibus aliis bovis sive vachis que derruirent se vel fuerint dirrute in dicto castro vel in terminis eiusdem castri vel aliter per se morte fuerint, prout actenus est assuetum donent nobis cuxam. Item retinemus nobis et nostris successoribus quod omnes habitantes presentes et futuri admodo (?) habitaturi in dicto castro, donent et solvent et dare er solvere teneantur fideliter tascham nobis et nostris successoribus de omnibus bladis et leguminibus cuiuslibet generis sint que Deus produxerit sive dederit in omnibus illis laborationibus qui dicuntur taschales ubicumque sint infra términos dicti castri. Et retinemus utique (?) nobis et nostris successoribus quod omnes illi homines et mulieres presentes et futuri qui mansos in dicto castro tenent et tenuerint donent nobis et nostris successoribus et dare teneantur annis singulis in festo sancti Michaelis septembris IIIIor. solidos malgurenses. Et illi exedari ibi tenentes unum par bovum dent et daré teneantur nobis IIIIor. solidos malgurenses pro censu annuatim in eodem festo sancti Michaelis septembris. Illi vero exedari qui ibi sint vel fuerint donent nobis II solidos malgurenses in eodem festo. Preterea, si forsan aliqui veniant ad populandum in dicto castro, donent et teneantur nobis dare annuatim XII denarios malgurenses pro censu in eodem festo et tascham fideliter ubicumque laboraverint in nostris taschalibus, dicendo tamen quod non teneantur facere operam in dicto castro, ymo sint franchi de operi castri ut superius dictum est et de tragino, salva tamen opera vicinalia dicte ville. Item retinemus nobis et successoribus nostris furnum in ipsa villa, quod furnum possimus ibi quando voluerimus facere et construere sine contradictione habitantium dicti castri et ville; in quo furno omnes habitatores dicti loci districte teneantur cocequere panem et quod iustam fuerit dare punyeram. Quod dictum furnum paratum et dispositum tenere faciemus in omnibus ut debeat. Et etiam, hec omnia predicta et singula promitimus tenere et observare et non in aliquo contravenire per nos vel per aliquam interpositam personam. Renuntiamus esponte (?) omni actioni et auxilio et omni iuri canonico vel civili, scripto et non scripto, introducto vel introducturo et omni lege nove vel vetere et omni constitutioni facti vel faciendi et omni cuiuslibet iuri quo ad hec infrigenda iuvari possemus. Et insuper, ut hec omnia maiorem obtineant firmitatem, nos dominus Gaucerandus de Pinós, iunior et domina Berengaria, uxor eius et nos Raimundus de Gosol et Guillelmus de Fraumir, milites, precibus et mandato domini Gaucerandoni et domine Berengarie super periculum animarum illorum, nos omnes predicti in solidum iuramus super hec sancta IIIIor. Dei Evangelia corporaliter a nobis manu tacta et iurando promitimus hec omnia predicta et singula servaturos et nunquam in aliquo contraventuros aliqua ratione modo vel casu per nos vel per aliquam interpositam personam. Et ego, dicta domina Berengaria sponte, sub virtute prestiti sacramenti, renuntio iuri illi et consulti veleyani et ypotecharum et omni alii iuri quibus mulieres se possent in aliquo relevare. Et est manifestum.

Quod est actum anno Dominice Incarnationis millesimo CCLXXIII, die VI idus decembris.

Sig+num domini Gaucerandi de Pinós. Sig+num domine Exclaremonde. Sig+num domini Gaucerandoni de Pinós, eorum filius. Sig+num domine Berengarie, eius uxoris.

Sig+num Raimundi de Gosol et Guillermi de Fraumir, militum. Qui hoc firmamus et laudamus."

Original perdut.

Trasllat notarial efectuat per Pere Carpi el 4 de juny del 1353, a l’Arxiu Municipal de Gósol, pergamí núm. 1.

Joan Serra i Vilaró: Les baronies... I, pàg. 406, nota 1.

Josep M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, I, CSIC, Madrid-Barcelona 1969, pàgs. 479-481.


Traducció

"Sigui de tots conegut que nos, el senyor Galceran de Pinós, i la senyora Esclaramonda, la seva esposa, i Galcerandó, llur fill, i la senyora Berenguera, la seva esposa, tots junts voluntàriament, després d’haver deliberat entre nosaltres plenament i d’haver-ho tractat, volent i desitjant bona llibertat i franquesa per al Puig del Castell de Gósol, volem poblar-lo per tal què amb els pobladors s’augmenti i es millori; per això, per nosaltres i per a tots els nostres successors, presents i futurs, fem francs i lliures per sempre a tots els homes i dones a tots i a cada un d’ells que ara i després hi habitin i hi habitaran i a llurs fills i successors, presents i futurs en el castell de Gósol, lliures de tota quèstia, tolta, força, prestació i pagament de tot l’anterior. I així que tots els que habitin en dit castell, no estiguin obligats a donar-nos a nosaltres ni als nostres successors questa, tolta ni força i tampoc nosaltres ni els nostres successors no exigim cap questa, tolta ni força ni cap més prestació ni puguem exigir en cap temps, al contrari, sigui per sempre acabada i absoluta, els imposem silenci pregon. També, donem franqueses per a nosaltres i per a tots els nostres, presents i futurs, i fem francs i lliures a tots els homes i dones que habitin ara i en el futur en el citat castell, per a què els sigui lícit entrar-ne i sortir-ne quan vulguin amb tots llurs béns mobles i immobles i passar a un altre domini i lloc, a qualsevol que volguessin passar, sense cap contradicció nostra ni dels nostres, i que puguin lícitament vendre els seus béns, possessions i coses seves immobles, donar-les i alienar-les, és a dir, cases, terres i possessions, excepte, però, el nostre dret i domini retinguts per a nosaltres i per als nostres, en dits masos, terres i possessions. I així, que els que marxessin i sortissin i passessin a un altre domini, deixin i estiguin obligats a deixar el seu mas suficientment proveït, amb un parell de bous i altres utensilis de treball aptes i apropiats; i si no ho fan, retindrem per a nosaltres i per als nostres successors que podem rebre i ocupar perpètuament el mas i els béns dels qui marxessin del citat castell amb el mas no proveït, tal com s’ha dit, i hi podrem establir-nos nosaltres o els nostres o altres persones que ens plagui d’establir-hi. Igualment per nosaltres i pels nostres donem franqueses i fem francs i lliures per sempre tots els homes i dones que habiten l’esmentat castell, presents i futurs, els que varen habitar-lo durant algun temps, per a què no estiguin obligats a fer-nos a nosaltres ni als nostres successors tragines, excepte dues tragines a l’any, és a dir, una de dos dies l’any per a portar el blat. També, que l’animal que porti aquest blat no estigui obligat a portar més de dos sexters de blat cada vegada, segons la mesura de Berga. També, que als homes i a les dones, que habiten o habitaran en l’esmentat castell els donem franquesa d’obres en el castell de manera que no n’hi facin ni estiguin obligats a fer-hi cap obra ni obres necessàries, excepte les de fusta. També donem franquesa a aquests homes i dones que hi habiten, que no estiguin obligats a donar-nos ni a nosaltres ni als nostres successors un pernil ni cap tros de bou ni de vaca que en aquest castell hi matin per alguna festa que facin a casa seva. No obstant això, retinc que de tots els altres bous o vaques que es matin o siguin mortes dins l’esmentat castell o en els seus termes o que morin de mort natural, que ens en donin una cuixa, tal com s’acostuma. També ens retenim per a nosaltres i per als nostres successors que tots els habitants presents i futurs que habitaran aquest castell, donin i paguin i estiguin obligats a donar i a pagar fidelment la tasca a nosaltres i als nostres successors de tots els blats i llegums de qualsevulla mena que siguin i que Déu produeixi o doni en tots els seus treballs que en diuen tascals, siguin on siguin, dins el terme d’aquest castell. I retenim per a nosaltres i per als nostres successors que tots aquells homes i dones, presents i futurs que tenen masos en aquest castell o en tinguessin, que ens donin a nosaltres i als nostres successors i estiguin obligats a donar cada any per la festa de sant Miquel de setembre, quatre sous melgoresos. I tots els que allí llaurin que tinguin un parell de bous, donin i estiguin obligats a donar-nos quatre sous melgoresos de cens cada any per la festa de sant Miquel de setembre. I els que només llaurin que hi visquin o hi viuran ens donin dos sous melgoresos en la mateixa festa. A més a més, si alguns vinguessin a poblar aquest castell que donin i estiguin obligats a donar-nos cada any dotze diners melgoresos de cens en la mateixa festa i fidelment la tasca sempre que treballin en els nostres tascals, dient que no estan obligats a fer obres en el castell i siguin francs de les obres, tal com s’ha dit abans, i de les tragines, excepte les obres veïnals de l’esmentada vila. També retenim per a nosaltres i per als nostres successors, el forn de la vila, que puguem fer i construir un forn sempre que vulguem, sense contradicció dels habitants dels esmentats castell i vila; en aquest forn tots els habitants d’aquest lloc estan obligats a coure-hi el pa i donar-nos-en una punyera. Farem tenir el forn disposat i preparat per a tots, tal com cal. I prometem fer i observar totes i cada una de les coses abans esmentades i no contravenir-les en res ni per nosaltres ni per una altra persona de part nostra. Renunciem espontàniament (?) a tota acció i auxili i a tot dret canònic i civil, escrit i no escrit, introduït i per introduir, i a tota llei nova i vella i a tota constitució feta o per fer i a qualsevol dret que puguem ajudar a que tot això sigui trencat. I, a més a més, per a que això tingui major fermesa, nos, el senyor Galceran de Pinós, el jove, i la senyora Berenguera, la seva esposa, i nos, Ramon de Gósol i Guillem de Fraumir, cavallers a precs i pel manament del senyor Galcerandó i de la senyora Berenguera, pel perill de llurs ànimes, tots nosaltres els” esmentats jurem sòlidament sobre aquests Quatre Evangelis de Déu, tocats corporalment amb les nostres mans i amb jurament prometem que observarem totes i cada una de les coses abans esmentades i mai no les contravindrem en res ni per cap raó, manera ni causa, ni per nosaltres ni per cap persona de part nostra. I jo, l’esmentada senyora Berenguera, espontàniament, per virtut d’aquest jurament, renuncio al dret i llei i hipoteca i a tot altre dret que les dones poden tenir per si en alguna cosa. Això és manifest.

Aquest document és fet l’any de l’Encarnació del Senyor 1273, dia sis dels idus de desembre.

Signatura del senyor Galceran de Pinós. Signatura de la senyora Esclaramunda. Signatura del senyor Galcerandó de Pinós, llur fill. Signatura de la senyora Berenguera, la seva esposa.

Signatura de Ramon de Gósol i de Guillem Fraumir, cavallers que ho firmen i confirmen."

(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)

Al principi de l’any 1279 Galceran de Pinós i Berenguera vengueren a Joan Cascalls de Berga i a F. de Fonollet i per un període de 5 anys, els rèdits dels llocs de Gósol, Saldes, Bagà i Gavarrós.

En el trànsit del segle XIII al XIV, el castell de Gósol, juntament amb d’altres possessions, per tal d’assegurar el dot, l’herència i les legítimes, paterna i materna, avaluat tot en 2 000 morabatins d’or, passa a Sibil·la, filla de Galceran i Berenguera, que contreia matrimoni amb el noble Bernat Guillem de Portella.

El 26 de juny de l’any 1306, el batlle de Bagà manà, en nom de Pere Galceran de Pinós, als batlles de Gósol, Gavarrós i Saldes, que procuressin tenir ben custodiats els llocs i els castells. Això s’ha d’emmarcar en l’episodi de les lluites entre el rei i els Pinós, a conseqüència de les quals el rei es procurà el domini sobre el Berguedà fent una venda-permuta de possessions amb Sibil·la de Pallars, l’any 1309.

Entre els anys 1312 i 1313 el castell de Gósol visqué una etapa problemàtica. El dia 30 de desembre de l’any 1312 alguns homes del castell de Gósol varen assassinar R. Gros de Mirapol, home del rei. Això motivà que el dia 29 de gener de l’any següent, el 1313, Bernat de Vilademany, veguer de Berga i Berguedà, al front d’un gros exèrcit penetrà en les terres dels Pinós i se situà davant el castell de Gósol amb la finalitat d’entrar-hi i practicar un escorcoll. El cavaller Tomàs de Vilacorba, procurador de la baronia de Pinós, des del portal del castell protestà per la presència de gent armada i garantí que ni el pretès homicida, Ramon Sesheres, ni els qui l’acompanyaven, no es trobaven dins el castell. Finalment i per evitar problemes amb el rei, Vilacorba autoritzà l’escorcoll.

Segurament és per aquest incident que el mateix 1313, Saura de Pinós, senyora de la baronia, en nom del seu fill, menor d’edat, Pericó, afirmava que el rei no tenia cap potestat en els castells de Gósol, Saldes, l’Espà, Querforadat i Valmanya, car els Pinós els posseïen en franc alou i no en feu del rei.

El 19 d’octubre de l’any 1328, a causa de les lluites entre el baró de Pinós i l’abat de Sant Llorenç prop Bagà, el bisbe d’Urgell excomunicà tots els preveres de la baronia, entre ells el de Gósol.

El lloc de Gósol sofrí la crisi demogràfica de la segona meitat del segle XIV, com es veu en els fogatjaments: en el de 1365-1370 el lloc comptava amb 51 focs i en el de 1381 només en tenia 42.

L’any 1414 el castell serví de penyora entre membres de la família Pinós. En aquesta data Bernat Galceran de Pinós, fill bastard del baró del mateix nom, acompanyat de Guillem Ramon de Santa Eulàlia, procurador general del baró de Pinós, anà a Gósol, on rebé la potestat del castell i de la vall, que havia de retenir fins que el seu pare no li pagués un deute de 30 000 sous, pels quals li havia de pagar 100 lliures anuals de cens.

Sabem que durant la guerra civil catalana era capità del castell un tal Pere Companyó i que en aquest període els Pinós no reberen cap rèdit del castell, doncs aquests es necessitaven per a pagar obres i guaites. (MDSS)

Castell

El castell pròpiament dit es devia trobar a la part més alta, vers el cantó de llevant de l’església, ocupant el lloc on actualment hi ha una esplanada que té 18 m d’ample per 21 de llarg. El poble, doncs, es devia estendre a llevant i a migjorn de la fortalesa senyorial.

Del recinte murallat de la vila només es conserven algunes restes, entre les quals destaca un llenç de muralla que tancava el recinte pel cantó de tramuntana, construït amb carreuons, simplement trencats, de pedra calcària, que no sembla pas anterior al final del segle XII, o fins i tot més tardà. (JBM-JAA)

Bibliografia

  • Pere Català i Roca: El castell de Gósol, Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976
  • Joan Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós i Mataplana, vols. I, II i III, Barcelona, 1930, 1947 i 1950