Situació
L’església es troba enmig d’una frondosa vall, en un indret força enlairat respecte al riu de Valls, que discorre a la seva esquerra. És edificada al costat mateix de la casa del mateix nom, avui deshabitada. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 254-M781: x 93,1 — y 70,4 (31 TCG 931704).
Una vista de l’exterior de l’església des del costat de migjorn. Cal observar-hi el desmesurat sobreaixecament dels murs de l’edifici.
R. Viladés
Una vista de l’exterior de l’església des de tramuntana, consumada la ruïna que feia anys que l’amenaçava.
R. Viladés
S’hi pot anar per dos llocs, però tots dos de difícil accés. Des de Berga hom pot agafar la carretera de Sant Llorenç de Morunys. Després del quilòmetre 19, al pont de Llinars de l’Aiguadora, a mà dreta, cal seguir una pista que va al poble de Llinars, des d’on cal continuar per una pista llarga, en molt males condicions, que condueix a l’església. Actualment aquesta pista és trencada com a conseqüència dels aiguats de 1982. S’ha de fer a peu.
L’altre camí que es pot agafar és des de Guardiola, d’on cal prendre la carretera de Gósol; abans d’arribar a l’Espà, cal anar cap al molí d’en Güell; des d’aquí, a peu, cal seguir un corriol en direcció a ponent que porta a l’església després d’una bona pujada. (RVL)
Història
Santa Eulàlia de Bonner, situada dins la històrica vall de Gósol, formava part del terme casteller de Fraumir; depenia eclesiàsticament del bisbat d’Urgell com a sufragània de l’església de Santa Maria del Castell de Gósol.
Les notícies de l’església són del segle XI; sovint l’església de Santa Eulàlia surt esmentada com un dels límits de l’església o del terme de Tuixén. L’any 1029 el comte Ermengol II d’Urgell confirmava a Santa Maria de la Seu d’Urgell la possessió de la vila de Tuixén; un dels límits és l’església de Santa Eulàlia (...de occiduo ad domun sánete Eulalie).
L’església és documentada el segle XIII com a parroquial (Bochner), concretament l’any 1293, però aquesta categoria es devia perdre, car en la visita al deganat de Berga del 1312 no s’esmenta com a tal.
Possiblement el segle XIV l’església de Santa Eulàlia fou l’església del castell de Bonner, una de les moltes fortaleses que Sibil·la de Berga permutà amb el rei Jaume II l’any 1309.
El segle XVIII Santa Eulàlia de Bonner (Bolner), al terme del castell de Fraumir, juntament amb l’església de Sant Vicenç de Moripol i la de Sant Andreu de l’Espà, eren sufragànies de la parroquial de Gósol. (RSR)
Església
Es tracta d’una església, d’una sola nau coberta amb volta de mig punt i coronada per un absis semicircular, a llevant. Tant la nau com l’absis foren desproporcionadament sobrealçats, cosa que ha provocat el seu enderrocament.
L’església presenta tres obertures, la de l’absis, de doble esqueixada, i la del mur de migjorn amb arc de mig punt monolític. Una altra espitllera és al capdamunt de l’absis a la banda de migjorn. La porta d’entrada és al mateix mur, al capdavall de la nau. Es tracta d’una porta coberta amb un arc de mig punt feta amb dovelles petites, tot i que els muntants són més grossos. En aquesta mateixa banda, al centre del mur i ran de teulada es veu una obertura tapiada. Al mur de ponent s’assenta l’espadanya de dues obertures. Aquesta construcció és de quan van sobrealçar la nau. La paret nord és la que mostra més clarament fins on arribava el mur primitiu. La diferència de parament és tan acusat que es veu ben bé que l’església fou sobrealçada gairebé des de la meitat. Tot i que el parament posterior és ben disposat, no hi ha cap dubte d’on acaba i comença l’un i l’altre. Fa ja molts anys que en la banda nord de l’absis hi havia una grossa esquerda, que ha acabat amb l’esfondrament de l’absis i d’una part del mur d’aquesta banda.
L’interior de l’església és enguixat i pintat seguint les formes neoclàssiques.
El seu aparell, tot i que rudimentari, i fet amb pedres desiguals és net i endreçat, col·locat en filades força regulars. Al peu de l’absis hi ha una filada amb pedres dretes. En el seu origen es podria tractar d’una església del final del segle XI. (RVL)
Bibliografia
- Joan Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós i Mataplana, vol. III, Barcelona 1950, pàg. 201
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàg. 140