Situació
Una vista exterior de la capçalera, amb tres absis, bellament decorats amb arcuacions cegues i bandes llombardes.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’església, situada vora la masia del Pujol de Planès, és enfilada a l’extrem meridional de la Serra de Querol, sobre el ribatge dret de la riera de Navel, en una contrada estesa al sector est del terme, propera al municipi de Serrateix, a l’interfluvi de les rieres de l’Hospital i de Navel, que s’uneixen abans de desembocar al Cardener, ja al terme de Cardona. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 330-M781: x 96,3 — y 47,0 (31 TCG 963470).
S’hi pot anar per la carretera de Cardona a Berga, la qual s’inicia a la dreta de la que porta a Solsona. Poc després del quilòmetre 13 cal desviar-se, també a mà dreta, per a començar-ne una altra que mena a Montmajor. Un cop arribats a aquesta darrera població i situats a l’indret on hi ha l’església parroquial, vers migjorn, s’inicia una pista que bo i seguint la carena condueix a Sant Esteve. Cal demanar la clau prèviament al rector de Montmajor. (FJM-AMB)
Història
Sant Esteve del Pujol de Planès, situada al comtat de Berga, estava lligada, des de la seva construcció, al domini del monestir de Santa Maria de Serrateix. El domini monacal hi organitzà la vida parroquial, almenys durant una gran part de l’època medieval, dins el territori de l’antic bisbat d’Urgell.
L’any 983 el comte Oliba Cabreta de Cerdanya, en el curs d’una visita al monestir de Serrateix, monestir al qual va protegir repetidament, confirmà les donacions que havien fet Ató i Riquilda a aquest monestir, consistent en l’honor del Pujol sobre el castell de Montmajor (ipsa honore de ipso Puiol qui est subtus castro de Monte Majores).
Al lloc del Pujol de Planès el monestir va rebre altres donacions; l’any 996 Arnau i la seva muller Emma donaren a Santa Maria de Serrateix un alou que tenien al terme del Pujol.
La primera notícia documentada de l’església de Sant Esteve és, però, del segle XII; l’any 1183 Solextendis feu llegats testamentaris a favor de l’església monacal de Serrateix i també a Sant Esteve del Pujol de Planès i a Santa Maria d’Aguilar del Sunyer (Et dimito ad Sancti Stephani dez Podiolo .II. solidos).
El caràcter parroquial de l’església de Sant Esteve del Pujol quedà confirmat en la visita al deganat del Berguedà de l’any 1312; l’església pagava anualment a la Seu d’Urgell, segons consta en la dècima de l’any 1371, onze sous.
A l’edat moderna l’església i el lloc quedaren sota la influència de la casa ducal de Cardona, formant part de la seva batllia. El segle XVIII mantenia el seu caràcter parroquial, tenia com a sufragània l’església de Santa Maria d’Aguilar i formava part de l’oficialat de Cardona.
Avui l’església depèn de la parroquial de Sant Sadurní de Montmajor. (RSR)
Església
A desgrat que l’edifici fou modificat bàsicament el segle XVII amb la incorporació d’elements estranys, encara deixa entreveure una estructura que originàriament s’adaptava a un pla format per una nau, rematada, vers llevant, per un creuer d’on sorgeixen tres absis semicirculars, desplegats sobre un bancal rocós. En el punt d’intersecció de la nau amb el transsepte devia aixecar-se una cúpula, exterioritzada amb un cimbori, estructura que encara es manté actualment, bé que ostensiblement modificada.
Un detall del mur de l’absis amb la decoració d’arcuacions cegues.
E. Costa
La capçalera, que és la part més vistosa del temple, és ressaltada per un absis central, de planta semicircular, flanquejat per dues absidioles, també semicirculars, de mides més reduïdes. Tots tres, però, són decorats amb un fris d’arcuacions cegues, repartides en grups de tres entre lesenes. Les dues absidioles han estat sobrealçades a partir del fris llombard fins a assolir la mateixa alçada de l’absis central. Aquest sobreaixecament ha estat fet amb un aparell de factura rústega, que contrasta amb l’ordenada disposició de l’aparell romànic.
Al compartiment central de l’absis principal, bé que desplaçada cap a l’esquerra, s’hi desclou una finestra de doble esqueixada, coberta amb un arc de mig punt adovellat, sobre el qual encara n’hi ha un altre d’extradossat, fet amb dovelles més petites, a manera d’arquivolta, el qual remata definitivament el finestral. Tanmateix, cada absidiola és perforada per una finestra de doble esqueixada, rematada amb un arc de mig punt adovellat.
El temple devia rebre més llum a través d’uns finestrals, ara obturats, oberts als frontals dels braços del creuer. Al braç de migjorn encara es veu perfectament una finestra formada per dos muntants que sostenen un bloc monolític, rebaixat inferiorment en forma d’arc de mig punt.
La porta original devia obrir-se al mateix indret on es desclou l’actual, a la llinda de la qual es pot llegir la data de 1621.
Interiorment, l’edifici ha estat molt desfigurat i emmascarat, per tal com els seus paraments són recoberts amb guix decorat amb pintures; amb tot, hom encara pot intuir que tant la nau principal com el transsepte anaven coberts amb voltes de pedra de mig punt, amb una cúpula semiesfèrica en la intersecció. Malgrat tot, caldria escatar el guix i portar-hi a terme una bona neteja, per tal d’esbrinar-ne la configuració d’una manera ben precisa.
Per bé que l’aparell mostra un seguit de retocs posteriors, on apareix l’aparell romànic inalterat, aquest deixa veure una estructura feta amb petits carreus de mides desiguals, més aviat petites, però disposats en filades horitzontals.
A desgrat que l’edifici acusa un seguit de processos remodeladors moderns, l’obra primitiva romànica encara es fa ben patent en bona part de la construcció, bo i adaptant-se a les formes del primer romànic o llombard, realitzades el segle XI.
Hom ha dit que en aquest edifici es conserva algun fragment d’un temple anterior preromànic, la qual cosa és difícil de determinar sense una neteja prèvia, acompanyada d’una bona exploració i excavació.
L’edifici és ben conservat, bé que una bona restauració contribuiria a millorar el seu aspecte, ensems que la seva estructura original es faria més patent. (FJM-AMB)
Sarcòfag
A l’interior del temple es conserva una tapa de sarcòfag de doble vessant i els caps triangulars, la qual fa 100 cm de llargada per 65 cm d’amplada, amb una alçada de 26 cm.
En un dels seus pendents, segurament el corresponent a la cara visible, mostra tres cercles, dels quals el central és mancat d’ornamentació interna, mentre que els laterals inscriuen un estel de sis braços, molt esquemàtic, donat que és constituït per la simple intersecció de tres reguerons excavats a la pedra. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Albert Benet i Clarà: Una revolta Berguedana contra el comte Oliba Cabreta, “L’Erol”, n.° 6, setembre 1983, pàgs. 29-34
- Frederic Udina Martorell: El Llibre Blanc de Santes Creus, Barcelona 19 pàg. 259
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàg. 51