Situació
Vista exterior de l’edifici des del costat sud-oriental. Hom hi pot notar com el mur de ponent depassa el nivell de la teulada, les traces de la porta original al mur de migjorn i l’absis carrat vers llevant, més baix i estret que la nau.
A. Bastardes
L’església de Sant Miquel de Sorba, anomenada també Sant Miquel de Soldevila, corona un serral que es dreça vorer al mas Soldevila, vers llevant, sobre la parròquia de Sorba, entre les runes de l’antic poblat iberoromà estudiat per Joan Serra i Vilaró l’any 1922, a l’extrem sud-occidental del terme, a la dreta de l’Aiguadora. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 330-M781: x 89,5 — y 47,0 (31 TCG 895470).
Prenent com a punt de partida l’església de Santa Maria de Sorba, ens caldrà tornar enrere per passar, un altre cop, el pont que travessa la riera de l’Aiguadora, on, a l’altre cantó, s’inicia un camí que, avançant cap a ponent, s’enfila fins a la carena on trobarem el mas Soldevila, a la dreta del qual i a uns 300 m, sobre un turó, s’aixeca la capella. La clau ens la cediran els estadants del mas abans esmentat. (FJM-AMB)
Història
L’església de Sant Miquel és situada molt a prop de Santa Maria de Sorba, església a la qual sempre ha estat vinculada i subjecta en caràcter de sufragània. L’església fou construïda sobre els fonaments d’un antic oppidum ibèric que estava envoltat per una forta muralla; durant la dominació romana aquest oppidum esdevingué un poblat romà i sembla ésser que les primeres filades de l’actual església foren aprofitades d’una torre romana i d’una acròpoli. Joan Serra i Vilaró en el curs d’unes excavacions trobà restes de cases i tres sitges buidades a la pedra així com restes de ceràmica i “tegulae” de l’antic poblat romà.
Sembla ser que aquesta població romana de Sub urbe o Suburbano donà el nom a l’actual lloc de Sorba, indret en el qual es detecta també l’existència d’un poblament continuat des del Neolític. Sorba fou un dels llocs escollits pel comte Guifré el Pelós per a consolidar la repoblació de les terres del Berguedà i de la Vall de Lord; probablement bastí en aquest lloc una petita fortalesa, una torre que lligava amb els punts veïns de Gargallà i el castell de Cardona i que arribava fins al Llobregat per Casserres, Serrateix i Puig-reig. Després d’aquesta aprisió i construcció de la probable fortalesa, el comte Guifré i la seva muller cediren les terres que havien aprisiat a Sorba i a Gargallà al monestir de Santa Maria de Ripoll. Era l’any 888 i el document especificava que es tractava de terres de frontera, a la marca del comtat d’Urgell. Així des del segle IX el lloc de Sorba s’integrà al comtat d’Urgell i més concretament en la unitat històrica i geogràfica de la Vall de Lord.
Juntament amb les terres de Sorba, el comte Guifré cedia també el lloc de Suburbano amb l’església de Santa Maria i altres esglésies com a béns alodials; el document no especifica l’advocació d’aquestes esglésies dependents de Santa Maria de Sorba (ecclesiam Sancte Marie cum aliis ecclesiis), però hem de suposar que una d’elles era probablement la de Sant Miquel. Manuel Riu explica que només es pot entendre l’existència de Santa Maria de Sorba i de les esglésies a ella subjectes l’any 888, després de vint anys de l’aprisió del comte Guifré, si tenim en compte que Guifré organitzà el lloc que mai no fou despoblat i en el qual existien ja les esmentades esglésies o almenys un culte molt desenvolupat.
El monestir de Santa Maria de Ripoll, propietari alodial de Sorba per donació comtal, no va actuar sobre aquests llocs fins molts anys després de la cessió; en ésser zona de frontera (in ipsa etiam marcha), la inseguretat era notable i Ripoll no tenia interès a repoblar i organitzar aquestes terres tan allunyades de la vall de Ripoll. No és fins el 939 que el monestir de Santa Maria de Ripoll s’interessà pel lloc, any en què feia confirmar els seus béns i esglésies pel rei franc Lluís d’Ultramar. Uns anys després, el 982, el rei Lotari confirmava de nou les possessions del monestir ripollenc i novament, com en el precepte del 939, és confirmat “et in loco qui dicitur Suburbano alodem cum ecclesiis, et villa quae dicitur Gurgalas”. El text al·ludeix a més d’una església: segurament Santa Maria i probablement Sant Miquel.
La confirmació dels béns de Ripoll es repeteix l’any 1011; ara fou el papa Sergi qui confirmà els béns per petició de l’abat Oliba.
Molt a prop de l’església de Sant Miquel s’han trobat restes de manifestacions eremítiques, les quals juntament amb les esglésies de Santa Maria i de Sant Miquel i el martyrium constaten l’existència d’una activitat religiosa molt rica.
La documentació concreta sobre l’església de Sant Miquel de Sorba és, però, molt pobra; no és fins el segle XIV que es coneixen llegats testamentaris a l’església de Sant Miquel, concretament els anys 1373 i 1377. El segle XVIII Sant Miquel era coneguda també amb el nom de Sant Miquel de Soldevila i probablement quedà com a capella de la masia, car no consta com a sufragània de Santa Maria de Sorba en aquest segle XVIII. (RSR)
Església
Planta de l’església, a escala 1:200: una nau rectangular rematada a llevant per un absis carrat. Avui el mur de ponent és travat a banda i banda per dos robusts contraforts.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Es tracta d’una construcció simple i austera, constituïda per una petita nau rectangular que és ampliada, al costat de llevant, per un absis carrat, proveït d’una socolada, el qual és gairebé tan ample com la nau, però ostensiblement més baix.
Per bé que els paraments interiors han estat enguixats, hom encara pot entreveure que tant la nau com l’absis foren coberts amb voltes de canó de mig punt, separades per un ressalt, rematat també amb un arc de mig punt, que fa la degradació entre ambdós cossos d’edifici.
L’única finestra que donava llum al temple perforava la paret de llevant de l’absis (ara és obturada per un envà interior). Aquesta finestra, que és d’una sola esqueixada, és rematada amb un arc de mig punt adovellat, fent-li de muntants els mateixos carreuons que conformen l’aparell del mur on es desclou.
Un detall del mur interior de l’església a la zona d’unió de la nau amb l’absis. Hom pot observar com uns mateixos blocs de pedra, tallats convenientment, actuen de grapes i tenalles bo i travant tots dos cossos d’edifici.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Un detall del mur de migjorn amb l’indret on originàriament hi havia la porta d’entrada, actualment tapiada. Probablement, les grosses dovelles que s’hi veuen no corresponen a les originals.
F. Junyent-A. Mazcuñan
La porta original, ara tapiada, s’obria al mur de migjorn, on encara hi són ben patents unes àmplies dovelles, que probablement no són les originals, les quals es clouen en forma d’arc de mig punt. Actualment, hom accedeix a l’interior de l’església a través d’un portal modern obert al mur de ponent, a la llinda del qual es pot llegir la data de 1810.
L’aspecte exterior de l’edifici, que és mancat de tota mena d’ornamentació, és el d’una construcció senzilla, però que, atesa la gruixària dels seus murs i la bona factura del seu aparell, ofereix alhora un aspecte robust i compacte. L’únic element que trenca la simplicitat esquemàtica de les seves línies és el mur de ponent, que excedeix lleugerament el nivell de la teulada, i sobre el qual es dreça un petit campanar d’espadanya, potser posterior, fornit d’una sola obertura.
A ambdós costats d’aquest mateix mur s’hi adossa un contrafort que hom es devia veure obligat a construir per tal de reforçar aquesta paret, notablement afeblida per l’obriment del portal modern.
L’aparell és fet amb blocs de pedra tallada amb escarpra i martell, de mides mitjanes, gairebé quadrats disposats ordenadament en filades regulars i distribuïts a trencajunt, amb el lligam d’un morter compost de sorra i calç. Un detall interessant, pel que fa a l’aparell, rau en dos carreuons, situats a tramuntana, que, mitjançant un rebaix propiciat per la poca diferenciació entre la nau i l’absis, uneixen ambdós cossos d’edifici que així resten ben travats i subjectats.
Malgrat algunes reformes i arranjaments posteriors, cal considerar aquesta construcció com a una obra unitària, però de difícil datació. Jordi Vigué creu que pot tractar-se d’una obra del segle X, mentre que Xavier Barral ja la situa a l’època romànica, abans potser del romànic llombard. A desgrat d’aquestes opinions, l’edifici té totes les característiques d’una obra tardana, dins el segle XII, com l’església bagenca de Sant Miquel de les Planes, la qual conserva una estructura espacial d’arrel preromànica, però que palesa una tecnologia ja molt avançada.
Tot i que una esquerda solca el mur de migjorn, l’estat de conservació de l’edifici cal considerar-lo com a bo. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 259
- Albert Bastardes i Manuel Riu: El Martyrium de Sant Eudald a Sorba, “Publicacions de la Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació Social”, Solsona 1981
- Manuel Riu: Excavacions arqueològiques a Santa Maria de Sorba, “Quaderns d’Estudis Medievals”, núm. 6, Artestudi Edicions, Barcelona desembre de 1981, pàgs. 323-324
- Joan Serra i Vilaró: Excavaciones en el poblado ibérico de San Miguel de Sorba, “Memorias de la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades”, núm. 44, Madrid 1922
- J. Vigué i A. Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 43-44