Situació
L’església del monestir des del costat de ponent.
A. Borbonet
Erigits al lloc anomenat el Favar, dins els dominis de la baronia de la Portella, l’església i el monestir de Santa Maria de Valldaura formen el conjunt més destacat de tot el terme municipal. La millor manera d’arribar a Santa Maria de Valldaura és a peu, des de Sant Maurici de la Quar. El camí dura una mitja hora. Hom hi pot anar també en cotxe: venint de Sant Maurici i en direcció a la carretera de Gironella a Prats de Lluçanès, al primer gran revolt, a mà dreta, comença una pista, en molt males condicions, la qual porta fins a la casa i el monestir. Hi ha encara una altra pista que surt del cantó de tramuntana d’Olvan i que porta també directament a la masia, però també es troba en molt males condicions. (JVV)
Història
Situada dins el terme parroquial de Santa Maria d’Olvan, al lloc anomenat el Favar, l’església de Santa Maria de Valldaura és l’únic element arquitectònic que es conserva de l’antic monestir de monges benetes fundat el segle XIII pels senyors de la Portella.
L’any 1231 Bernat de la Portella i la seva germana Geralda de la Portella fundaven el monestir de Valldaura per tal de fomentar l’expansió de la religiositat en el lloc. Per aconseguir-ho dotaren convenientment l’església de Santa Maria de Valldaura amb nou masos, una casa i mil sous malgoresos entre altres béns; aquesta donació es feia davant l’abat de Santa Maria de Ripoll.
Al cap de dos anys, el 1233, el bisbe Ponç de la Seu d’Urgell donava suport a la iniciativa atorgant permís als germans Portella per a construir un oratori per a complir amb els deures religiosos, oratori que mai devia perjudicar els drets sobre la construcció del monestir que aleshores encara no era edificat.
Cap a l’any 1240 una comunitat de monges del Cister era ja al Favar i regentava l’església de Santa Maria de Valldaura. Les monges procedien de la casa cistercenca de Santa Maria de la Bovera, a la Segarra, i varen arribar a Valldaura atenent les ordres del papa Gregori IX, el qual havia manat a la comunitat de la Bovera que es dividís i es traslladés, la meitat al monestir veí de Vallganta, i l’altra meitat a Valldaura per tal de construir i organitzar el nou monestir.
Un any després de l’arribada de les monges de la Bovera, el bisbe i la comunitat canonical d’Urgell confirmaven la comunitat i concedien a Geralda de la Portella i a les monges de la comunitat la facultat d’escollir abadessa conservant, però, el bisbat, els drets que sobre el lloc tenia el rector d’Olvan.
Des del seu naixement el monestir fou protegit pels nobles del Berguedà; d’una manera molt especial fou la família fundadora dels senyors de la Portella la que al llarg del segle XIII augmentà el patrimoni de la comunitat. L’any 1241, construït ja el monestir, el fundador Bernat de la Portella augmentava considerablement el patrimoni inicial de la casa i uns anys després, el 1244, ho feia també el seu fill i successor Ramon de la Portella. L’any 1243 Ramon Folc, vescomte de Cardona, donava a la seva germana Geralda, abadessa de Valldaura, els rèdits i homes del castell de Montmajor.
Pere de Berga, senyor de la vila, concedia a la comunitat de Valldaura un mas a la parròquia de Santa Cecília de Fígols a canvi que se li confirmessin les franqueses del convent de framenors de Berga. L’any 1246 Estefania, muller de Pere de Lluçà, aleshores novicia del monestir de Valldaura, cedí a la casa la quantitat de cinc-cents doblencs d’or i uns masos: aquest mateix any Arnal Roger, comte de Pallars, ampliava també el patrimoni de la comunitat beneta de Valldaura. La fama del monestir de Valldaura féu que la casa fos escollida com a lloc d’enterrament de dones il·lustres de la comarca: Sibil·la de la Portella, Sibil·la d’Anglesola, etc.
El monestir de Valldaura gaudí també de la protecció reial. L’any 1276 el rei Jaume I cedia els rèdits de la Cerdanya i del Conflent al monestir, rèdits que arribaven a la quantitat de trenta mil set-cents sous. El 1285 el rei Alfons tornava a la comunitat de Valldaura les rendes de la batllia de Palmerola que havia cedit al monestir el seu pare Pere II.
El segle XIII es caracteritzà per l’augment constant del patrimoni de Valldaura amb l’adquisició de terres a l’entorn del monestir però també a llocs allunyats, concretament al Ripollès i a la Segarra. L’expansió del monestir de Santa Maria de Valldaura va xocar amb els interessos del monestir veí de Sant Pere de la Portella, la qual cosa féu que el segle XIV s’enfrontessin en un llarg plet sobre terres que ambdós pretenien.
Fou en aquest segle XIV quan el monestir de Valldaura quedà dividit en fundar-se una casa a la vila de Berga. L’any 1338 una part de la comunitat de monges que residia a Valldaura es traslladà a la vila de Berga, a una casa-monestir situada fora els murs de la vila, on residí fins el 1374, en què es traslladà a l’interior de la vila. El monestir de Valldaura posseïa unes cases a Berga el segle XIII per albergar les comunitàries en els seus desplaçaments, però en cap moment no podem pensar que fou el precedent directe que explica aquesta divisió de la comunitat; el trasllat respon al desig dels ordes religiosos del segle XIV de localitzar-se en l’àmbit més dinàmic de les viles, una nova manera d’entendre la religiositat. Aquesta divisió de la comunitat no fou ben vista per part de les monges que restaven a Valldaura, car això implicava la creació d’una nova comunitat i el conseqüent repartiment dels béns i patrimoni.
Després d’un llarg plet en el qual intervingué el delegat del bisbe d’Urgell i la comunitat de preveres de Santa Eulàlia de Berga, s’acordà que la nova comunitat ocuparia unes dependències cedides per la universitat de Berga fora els murs de la vila i que era indispensable la construcció d’una església, església que mai no hauria de perjudicar la parroquial de Santa Eulàlia. Atorgat el permís per a la nova comunitat de Berga, comunitat coneguda amb el nom de Santa Maria de Montbenet, i concedida l’aprovació per a la construcció d’una capella, fou necessari de reestructurar i dividir el patrimoni de Valldaura.
Cília, primera abadessa de Montbenet, actuà decididament a l’hora d’impulsar i crear un important patrimoni per a Santa Maria de Montbenet i és gràcies a la seva enorme activitat i capacitat el fet que la comunitat reeixís a Berga. Aviat, però, sorgiren desavinences entre ambdues comunitats de monges, la de Montbenet i la de Valldaura; així l’any 1340 Constança de la Portella, abadessa de Valldaura, enviava les seves queixes a Cília de Montbenet i li exigia el compliment de la sentència sobre la divisió del monestir i dels béns.
Sens dubte la divisió de la comunitat va deixar Valldaura malparada; la casa malvivia envoltada de perills i sotmesa al bandidatge enmig de la solitud del lloc; davant totes les dificultats, les monges de Valldaura decidiren traslladar-se a Manresa, trasllat facilitat pel fet que l’any 1398 Bartomeu Amargós de Manresa cedí a la comunitat una capella, propietat seva, advocada al sant Esperit. L’abat Jaume de Poblet aprovà el trasllat el 1399 i Valldaura quedà desert. El monestir va mantenir el seu nom un cop instal·lat a Manresa i subsistí fins l’any 1461, que quedà convertit en un priorat dependent de Poblet fins al 1699.
El monestir de Santa Maria de Montbenet de Berga es traslladà a l’interior de la vila l’any 1374, car el monestir forà fou enderrocat en ésser construïdes les noves muralles que unien el castell amb la vila. Després d’un curt període de temps instal·lats al carrer de Canals, l’abadessa Brunissenda adquirí la casa i l’església de Sant Joan a l’orde militar de Sant Joan de Jerusalem (hospitalers) l’any 1377 i la convertí en monestir per a la comunitat, la qual subsistí fins el 1461 any en què fou convertida en priorat dependent de Poblet.
L’església de Santa Maria de Valldaura fou sempre l’església del monestir fins que la comunitat abandonà el lloc, però a la vegada tenia la categoria de parroquial; en la visita al deganat de Berga de l’any 1312 se li confirmà aquesta funció. El caràcter parroquial el conservava encara el segle XVIII. (RSR)
Abaciologi de Santa Maria de Valldaura
| Abats | Dates conegudes |
|---|---|
| Centella | (1241) |
| Geralda de Cardona | (1243) |
| Eliarda d’Anglesola | (1244) |
| Blanca | (1267, 1290) |
| Marquesa de Guardia | (1301) |
| Cecília | (1320, 1322) |
| Constança de Portella | (1361) |
| Esclaramunda | (1376) |
| Sibil·la de Pinós | (1386) |
| Sibil·la Çaprous | (1392, 1414) |
| Salvadora | (1413) |
| Margarida Morera | (1461) |
(RSR)
Església
L’església de Valldaura, bé que d’estructura romànica, és d’una època un xic tardana. Consta d’una nau sense absis i amb la volta lleugerament apuntada. Els murs de l’edifici, tant els de la capçalera com els de la nau, foren sobrealçats en una època posterior.
L’església no té cap ornamentació. Els seus murs són llisos i l’aparell, fet amb blocs de pedra quadrats i polits, és endreçat i típic ja del segle XIII.
Un detall del mur frontal de ponent amb l’arquivolta que emmarca la porta d’entrada i una lauda sepulcral de 1386, al·lusiva a l’abadessa Sibil·la de Pinós.
A. Borbonet
Al mur de migjorn i vers la capçalera hom pot veure una finestra de doble esqueixada, coberta amb un arc de mig punt. La façana dóna a ponent. En aquest mur hi ha oberta la porta d’entrada, que constitueix un dels elements més interessants de l’edifici. Ha estat feta amb grans dovelles, les quals formen un arc de mig punt. Sobre aquest arc hi ha una arquivolta consistent en una motllura inferior de mitja canya, ressaltada per una altra motllura més grossa i tallada formant xamfrà, tot plegat disposat a manera de guardapols; aquesta arquivolta té el seus extrems sostinguts per dues mènsules.
Mirant la porta a l’angle superior dret i al costat d’una finestra cega hi ha encastada al mur una petita làpida que porta una llegenda i un element esculpit: una arcada, amb un motiu foliat als carcanyols forma el camper; sota un arc de mig punt, sostingut per un parell de columnes s’aixopluga un sarcòfag, la cara del costat visible del qual ha estat decorada amb tres arcuacions. Es tracta d’una lauda sepulcral datada de l’any 1386; hom hi pot llegir que l’església fou reformada per l’abadessa Sibil·la de Pinós.
D’aquesta església procedeix una imatge de la Mare de Déu, gòtica, que encara és guardada a la masia Valldaura, és a dir, al mateix lloc que l’any 1905 deia que la guardaven Cèsar August Torras.
També d’aquesta església procedia un encenser i un calze probablement de peltre, els quals anaren a parar al Museu Episcopal de Vic, on no tenen informació suficient per a poder-los identificar. (JVV)
Bibliografia
- Manuel Riu: Santa Maria de Montbenet. Notes documentals d’un antic monestir cistercenc de monges radicat a Berga, “Miscelanea Populetana”, “Scriptorium Populeti”, 1 (Abadia de Poblet 1966), pàgs. 105-153
- J. Santamaría: Memòries del monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu abaciat i baronia, Solsona 1935, pàgs. 83-95
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 172-174.