Situació
L’església, que s’aixeca vora la masia de Cal Pallot, és situada en un paratge boscos drenat per a riera de Merlès, a la banda nord-oriental del terme. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 331-M781: x 09,8 — y 47,5 (31 TDG 098475).
Vista de l’exterior de l’església des del costat nord-oest, amb el mur frontal de ponent rematat per un campanar d’espadanya de dues obertures, avui mig esfondrat.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Vista de l’exterior des del costat de tramuntana, en el qual curiosament fou oberta la porta d’entrada al temple, potser a causa de la proximitat de la necròpoli i per tal de conservar amb més facilitat aquests dos elements.
E. Pablo
S’hi arriba agafant la carretera que partint de Puig-reig es dirigeix cap a Prats de Lluçanès. Poc després d’haver-la iniciada i just després d’haver travessat un pont aixecat a sobre el Llobregat, es troba un camí, situat a mà dreta, que mena al mas de Cal Pallot, prop del qual es dreça la capella. Cal tenir en compte que aquesta pista en un moment donat es bifurca en dos brancals, dels quals caldrà seguir el de mà esquerra. El recorregut és d’uns 5 quilòmetres. La clau de l’església ens la lliuraran els estadants de Cal Pallot. (FJM-AMB)
Història
Coneguda avui amb el nom de Sant Andreu de Cal Pallot, aquesta església és molt poc documentada. Situada dins el terme del castell de Puig-reig, el lloc fou nucli d’un antic poblament car prop de l’església fou descoberta una cista mortuòria de dues peces que resguardava un esquelet, possiblement del final del bronze.
Les tombes antropomorfes properes a l’església evidencien l’existència d’una església del segle X, església no confirmada per les notícies documentals.
El segle XIV, en la visita al deganat de Berga de l’any 1312, és esmentada com a església parroquial l’església de Sant Andreu de Gamisans, al costat de l’església, també parroquial, de Sant Esteve de Valldoriola. No imaginem l’existència de dues esglésies parroquials tan properes (com són avui la capella de Sant Esteve de Valldoriola i la masia de Gamisans). Per això pensem que l’església coneguda avui amb el nom de Sant Andreu de Cal Pallot és l’església esmentada el segle XIII de Sant Andreu de Gamisans.
Un seguit d’arguments poden reforçar aquesta hipòtesi: la proximitat entre Gamisans (l’actual masia) i Cal Pallot no és l’únic element a considerar; l’any 991 els marmessors del testament del prevere Oliba donaven al monestir de Santa Maria de Ripoll l’alou i la vila de la Lladernosa amb l’església de Sant Miquel (avui Sant Miquel de la Cortada), del terme del castell de Puig-reig; com a límit oriental d’aquest alou és esmentada la riera de Merlès i la vila de Gamisans (villa Gamisane).
L’any 997 el comte Borrell de Barcelona donava al monestir de Santa Maria de Ripoll l’alou de la Vall de Merlès; entre els límits d’aquest alou figura la vila Gamisans (villa Gamicanos), a llevant, diferenciada de la vila d’Oriola (villa Oriola) que termenejava amb l’esmentat alou pel sector de migjorn. Pensem així, que es pot identificar la vila de Gamisans amb l’església i l’indret conegut avui amb el nom de Cal Pallot fixant històricament la necròpoli propera a l’església. La vila d’Oriola correspondria a l’indret de l’església de Sant Esteve de Valldoriola (amb les masies de Cal Teixidor i Gamisans).
A partir d’aquesta hipòtesi l’església de Sant Andreu de Cal Pallot, fou parroquial almenys fins passat el 1312, any en què el visitador d’Urgell li confirmava aquesta categoria.
L’any 1726 en la visita efectuada al priorat de Sant Martí de Puig-reig pel comanador hospitaler de Gardeny es referencien les esglésies sufragànies i capelles rurals dependents de Sant Martí de Puig-reig. Aquest llistat inclou l’església de Sant Andreu de Gamisans com una de les moltes capelles rurals del terme parroquial de Sant Martí de Puig-reig. (RSR)
Església
Exterior de l’església des del costat sud-oriental. Hi és apreciable com els murs de tancament de la nau per llevant i per ponent depassen el nivell de la teulada. També cal notar les mides considerables que exhibeixen els carreus de l’absis.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’edifici és format per una nau rectangular que és ampliada, vers llevant, amb l’additament d’un absis semicircular, entre els quals s’interposa un ampli ressalt que fa la degradació. La nau, com el plec pre-absidal, és coberta amb una volta de pedra lleugerament apuntada, feta amb carreuons ben carejats, disposats en filades longitudinals. L’absis, per la seva part, és cobert amb una volta d’un quart d’esfera, que es tanca per mitjà de filades concèntriques. La nau actualment és separada de l’absis amb la interposició d’un envà, aixecat en època moderna, que converteix l’antic presbiteri en una simple sagristia, atès que l’altar, en posició més avançada, s’adossa a aquesta paret pel cantó de la nau.
El mur de tramuntana ha estat rebaixat amb una arcada, a manera d’arcosoli, que és rematada amb un arc apuntat. Tot el perímetre interior és resseguit per una banqueta de pedra que inicialment era doble, bé que la inferior restà englobada al paviment quan aquest fou sobrealçat.
L’únic element decoratiu que hom constata a l’interior, deixant de banda la decoració pictòrica descoberta recentment, rau en una cornisa motllurada que, llevat del mur de ponent, ressegueix tot el perímetre del temple a l’inici de l’arrencada de les voltes.
El temple és il·luminat per dues finestres de doble esqueixada, de les quals una s’obre al centre de l’absis, mentre que l’altra es desclou al mur de ponent. La primera, que entre els dos esqueixos té dos arcs en degradació, és rematada amb un bloc monolític, la part inferior del qual ha estat rebaixada en forma d’arc de mig punt; la segona, rematada també amb un bloc monolític semicircular, mostra, a més, tant a l’interior com a l’exterior, una estreta arquivolta que emmarca l’extradós de l’arc.
Detall de la porta d’entrada, situada al mur de tramuntana. És un element simple amb dos arcs de mig punt adovellats rematats per una arquivolta que arrenca d’una imposta i que envolta la curvatura més exterior del portal a manera de guardapols.
F. Junyent-A. Mazcuñan
La porta d’entrada és situada al mur de tramuntana, fet força insòlit en les esglésies romàniques i més en aquest cas, atès que a migdia no hi ha cap obstacle que en dificulti l’obertura. L’única explicació que hom troba per a comprendre aquest fet pot consistir en la relació i connexió que hom volgué mantenir entre l’església i la necròpoli que s’estén, a tocar l’església, a la banda de tramuntana. Aquest portal, d’aspecte senzill però elegant, és format per dos arcs de mig punt adovellats i en degradació, l’exterior dels quals és protegit per una arquivolta motllurada, a manera de guardapols, que arrenca d’unes simples impostes situades, a banda i banda, de l’arc exterior.
L’aspecte que ofereix l’església des de l’exterior és el d’una obra sòlida i ben acabada, adaptada als corrents estilístics del moment. Els seus murs apareixen llisos i desproveïts d’ornamentacions. L’únic element decoratiu que embelleix els paraments externs consisteix en una filada de pedres, força estreta, situada al capdamunt de les parets laterals de la nau, sota el ràfec de la teulada, que forma una cornisa força rudimentària. Així mateix aquesta també la trobem a la part superior de l’absis, on, al dessota, encara hi ha una altra filada de carreus més estrets que la delimiten inferiorment. Un altre factor que confereix a la capella una certa airositat, ensems que trenca la seva pesadesa, el trobem en els murs que tanquen la nau a llevant i a ponent, els quals s’aixequen per sobre del nivell de la teulada.
Una vista de l’interior de la nau de Sant Andreu de Cal Pallot, amb la capçalera al fons, tal com ha quedat després de la darrera campanya de restauració.
M. Pié
El campanar, avui migpartit, es dreça al mur frontal de ponent en forma d’espadanya, originàriament de dues obertures, rematades amb arcs de mig punt adovellats. El seu enrunament parcial fou propiciat per la caiguda d’un llamp, fet ocorregut durant una tempesta desencadenada l’estiu de l’any 1975.
Hom aparellà aquesta construcció amb blocs de pedra de mides considerables, sobretot a l’absis, on apareixen carreus que mostren les mides següents: 75 × 52 cm; 74 × 45; 62 × 38; 59 × 52,... Tots aquests blocs han estat escantonats i polits posteriorment, i la seva disposició segueix les tradicionals filades horitzontals, amb el lligam d’un morter força compacte, compost de sorra i calç.
Llevat de l’aparedament de l’absis i d’un enlluïment posterior dels paraments interiors, l’edifici no ha sofert cap més alteració que modifiqués la seva estructura original, la qual, ponderant també els aspectes estilístics, respon a una obra romànica erigida durant el segle XII.
L’edifici, malgrat que és solcat per algunes esquerdes, és força ben conservat. (FJM-AMB)
Pintura
Un dibuix amb l’esquema de la decoració mural de l’absis.
R. Fusté
Anys enrere fou descoberta en aquesta església una interessant decoració mural que ornamentava la capçalera interior. Aquestes pintures avui es conserven in situ. Són molt fragmentades i es troben en procés de total desaparició a causa de l’abandó en què es troba l’edifici i de les humitats.
Aquestes pintures murals han estat consolidades pel Servei de Restauració de la Generalitat de Catalunya en el curs de l’any 1985. Els treballs, que han consistit en netejar-les, treure l’arrebossat existent i deixar visible l’absis de l’església, han suposat una millora considerable per a les pintures fins ara visibles i ha donat a conèixer un nou fragment fins ara desconegut.
De tot el conjunt romànic que decorava l’absis, l’arc triomfal i una part de la nau de migdia es conserven fragments força interessants, malgrat que molt reduïts. L’absis ha perdut la decoració de la volta i conserva encara, a la part inferior, els típics cortinatges tan usuals en la decoració de la part inferior de molts absis romànics catalans; conserva també un fragment de la decoració geomètrica de la finestra. Al registre superior d’aquest mur de l’absis hi ha, al costat de migjorn, un grup de figures format per quatre personatges (tots fraccionats), l’un assegut en un setial i nimbat que dirigeix la seva mirada al quart d’esfera de l’absis i uns altres tres personatges, a un nivell més inferior, sota la inscripció MULTA al·lusiva a la multitud dels pobles, un dels personatges porta corona.
Un detall de la decoració mural, amb la representació d’un personatge.
M. Pié
Esquema de la decoració mural de l’arc triomfal.
R. Fusté
A l’arc triomfal també s’han trobat restes de pintura; a tramuntana una ornamentació vegetal i una de molt simple formada per uns punts negres. Al costat de migdia es conserva un fragment de retícula geomètrica i la figura d’un personatge de perfil que amb la mà alçada assenyala a l’absis.
Cal pensar que els murs de la nau no foren mai decorats, bé que al costat de migjorn encara són visibles ben clarament tres creus pintades, inscrites en uns cercles, les quals tenen una mateixa tonalitat cromàtica que la resta de les altres pintures, la qual cosa porta a creure que els són coetànies. Una altra creu similar apareix també sota la finestra de l’absis. Possiblement cal relacionar aquestes creus amb la consagració del temple o la benedicció de les pintures.
Un detall de la decoració mural amb una escena en la qual és representada una Psicòstasi, és a dir, el Pesament de les ànimes, amb sant Miquel i el Diable al costat d’unes balances. L’escena és flanquejada amb dues creus inscrites en cercles.
R. Viladés
L’estat en què es troben avui les pintures fa difícil una anàlisi acurada d’aquest conjunt. En aquest mateix mur s’ha trobat un fragment rectangular, a mitja alçada, que presenta el tema de la Psicostasi o pesament de les ànimes per sant Miquel. Aquest fragment s’ha trobat en el curs de la recent consolidació i és el més interessant dels conservats. La neteja dels murs va ampliar també els altres fragments, ja visibles abans de les obres del 1985.
Amb els pocs elements conservats podem estudiar mínimament el programa iconogràfic del conjunt. Probablement al quart d’esfera de l’absis s’hi representaria la figura del Pantocrator acompanyat pels símbols tetramòrfics dels quatre evangelistes; Déu es presenta com a Jutge en el moment de la fi del món seguint la tradició romànica en aquest tipus de representacions. A la part inferior de l’absis és probable que hi haguessin les figures dels apòstols acompanyats d’altres personatges que devien al·ludir a la multitud dels homes que es presenten davant Déu per a ésser jutjats. La hipòtesi que a l’absis de Sant Andreu de Cal Pallot s’hi representés el tema del Judici Final queda reforçat per la presència del tema de la Psicostasi al mur de migdia de la nau. Aquí l’arcàngel Miquel (amb la inscripció ST MICAE...) i el dimoni (amb una inscripció il·legible), representat com un animal monstruós són a banda i banda d’una balança que pesa les accions bones i les dolentes, representades per un angelet i un ésser monstruós respectivament; el dimoni intenta declinar la balança al seu favor sense aconseguir-ho.
Pel que fa als cortinatges, bé que les similituds són minses i no gaire significatives, cal relacionar els acabats amb l’escena de la Visitació del frontal i els laterals de Lluçà, conservats al Museu Episcopal de Vic i també amb els personatges del frontal de Santa Magdalena de Solanllong, guardat en una col·lecció particular a Madrid.
La figura de l’intradós de l’arc presenta unes grans similituds estilístiques amb el personatge que acompanya l’escena de l’Anunciació de les pintures murals de Sant Martí de Puig-reig. Hom hi pot notar un mateix linealisme i una mateixa gamma cromàtica que porten a identificar les mateixes fesomies. En tots dos predominen també els colors ocres vermellosos i terrosos que es repeteix. El dibuix, bàsicament lineal, fuig sempre del detallisme i s’adquireix el volum a partir de les diferents gammes d’un mateix color.
Els motius ornamentals que apareixen en aquestes pintures no presenten cap similitud amb els que s’utilitzen en les obres del cercle de Lluçà.
L’ornamentació del conjunt que estudiem presenta les relacions generals amb una gran quantitat de pintures murals i sobre taula catalanes: la decoració de la finestra és un dels motius més senzills de la pintura romànica catalana, fet a base de bandes de color vermell sobre un fons blanc neutre que és el que cobreix la superfície de fons del mur. Les restes de la decoració de la imposta presenten el motiu geomètric de retícula amb alternança de rombes i triangles que hi ha també en la decoració mural de Sant Martí del Brull, conservada al Museu Episcopal de Vic, i, amb petites variacions, a Santa Maria de Terrassa, en l’escena de la decapitació de Sant Tomàs de Canterbury, a Sant Pere de Sorpe, etc.
Decoració mural de la part inferior de l’absis, amb cortinatges.
R. Viladés
Un detall de la decoració mural de l’absis, amb un fragment de cortinatges i un altre a base de petits cercles disposats geomètricament.
R. Viladés
Els cortinatges presenten també un paral·lelisme amb les restes de pintura mural de la catedral romànica de Vic, però no hem trobat un model semblant a l’ornamentació vegetal de l’arc triomfal de tramuntana, potser perquè l’estat de conservació en què es troba fa difícil aquesta comparació.
Una anàlisi dels temes ornamentals de la decoració mural de Sant Andreu de Cal Pallot ens fa adonar de l’existència de les característiques generals de la pintura romànica catalana, puix que utilitza una varietat de temes que són comuns a moltes obres geogràficament allunyades, i pel que fa a l’estil i a la cronologia, força distants.
Aquest conjunt mural s’ha atribuït al cercle pictòric del Mestre de Lluçà o del Lluçanès; a partir d’una anàlisi comparativa amb el gran conjunt d’obres atribuïdes a aquesta escola pictòrica, podem afirmar que les similituds són mínimes i poc significatives. Així no creiem que sigui possible d’atribuir-les a aquest cercle pictòric. Els pocs elements figurats que es conserven presenten uns paral·lelismes més evidents amb el conjunt mural de Sant Martí de Puig-reig: la mateixa gamma cromàtica (predomini de vermellosos), el predomini del dibuix i la línia sobre el color, els perfils no acolorits, etc, són elements que l’acosten a l’obra de Puig-reig i que com en el cas de les pintures de Sant Martí no sembla que es puguin atribuir al taller del Lluçanès. Els elements comuns són aportacions eeixides d’una escola que ha estat assimilada per molts pintors.
Les pintures murals de Sant Andreu de Cal Pallot pertanyen al corrent estilístic neobizantinitzant que en la seva segona època va conèixer una gran volada a les terres interiors de Catalunya. Aquest neobizantinisme fa que molts pintors utilitzin recursos tècnics i estilístics comuns i que els estudis clàssics sobre pintura romànica han tendit a identificar com a recursos d’escoles o cercles pictòrics. Creiem doncs que aquestes pintures murals, com les de Puig-reig i les de Casserres no es poden atribuir al Mestre de Lluçà sinó a pintors que assimilaren procediments d’aquest cercle pictòric. Pel que fa a les pintures de Sant Andreu sembla possible imaginar un mateix artista que per al conjunt de Sant Martí de Puig-reig atesos els paral·lelismes estilístics (sobretot cromàtics i linials) i la proximitat geogràfica. Podem datar el conjunt de Cal Pallot com una obra realitzada entre 1230 i 1250, un dels últims períodes de la pintura romànica catalana. (RSR)
Bibliografia
- Biblioteca de Catalunya, Secció Pergamins
- Arxiu Parroquial de Sant Martí de Puig-reig
- Ramon Fusté i Rosa Serra: Les pintures murals de Sant Andreu de Cal Pallot, “Quaderns d’estudis medievals”, vol. I, núm 7, Artestudi Edicions, Barcelona març de 1982, pàgs. 442-448
- Petrus de Marca: Marca Hispanica, pàg. 952
- Cèsar August Torras: Pirineu català. Berguedà, Itinerari, núm. 54, arcelona 1905, pàgs. 164-165
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 110-111