Situació
Una vista de l’exterior del mur de ponent, amb una finestra en forma d’espitllera que insinua una creu.
R. Viladés
L’església es troba al sector sud-oest del terme, a la dreta de la riera de Merola, dalt un petit puig que es veu perfectament des de la casa Sobirana. El redós d’aquestes ruïnes és ple de brossa i de bosc. Un seguit de petites feixes abandonades la circumden. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 331-M781: × 06,1 — y 44,6 (31 TDG 061446).
Per arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que hem indicat per anar a la Casa Sobirana. Després de 200 m per la dreta de la carretera hom veurà un corriol que travessa unes feixes i que s’enfila fins al peu mateix de les ruïnes. En total el camí dura dos minuts. (RVL)
Història
Santa Maria de Merola fou església parroquial fins el segle XIX, que passà a ésser sufragània de Sant Martí de Puig-reig. Situada dins l’antic bisbat d’Urgell i comtat de Berga, fou l’església parroquial de la Vall de Merola sota la influència del poderós monestir de Santa Maria de Serrateix. A partir del segle XI formava part del terme del veí castell de Merola.
La primera notícia del lloc de Merola és de l’any 983; en l’acta de consagració de l’església de Sant Llorenç prop Bagà s’assenyala que aquest monestir tenia a Merola tres masos amb les seves terres i vinyes (et in Merola mansos .III. cum terras et vineas).
L’església de Merola (Merola) és la més meridional del pagus del Berguedà, esmentada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document datat l’any 839, però que cal considerar del final del segle × o del començament de l’XI.
Sembla que en aquest lloc residí una comunitat de monjos amb els quals es constituí un priorat que depenia del monestir de Serrateix. Aquest priorat, però, devia ésser abandonat en una època molt llunyana.
L’any 1050 fou jurat el testament d’un home, anomenat Pere, que cedia el seu alou de la Vall de Merola i la seva vinya prop de l’Alzina, a l’església de Santa Maria (...et ipsum suum alodem quem habebat in valle Merola ad Sta. Maria de Merola semodiata una de vinea qui est subtus Elzina, cum suis affrontationibus).
L’any 1187, en l’acta de consagració de l’església veïna de Sant Miquel de Viver, l’església de Santa Maria de Merola és esmentada com a límit meridional.
El seu caràcter parroquial quedà confirmat l’any 1312, en la visita al deganat del Berguedà i també l’any 1371 en pagar la dècima corresponent al bisbat d’Urgell.
Fins al començament del segle XVI l’edifici romànic mantingué el seu culte, però com sigui que l’edifici ja amenaçava ruïna i el seu emplaçament no era prou còmode als parroquians, hom determinà d’edificar una nova església al lloc anomenat la Torre de Merola, iniciativa que fou patrocinada per Miquel Ferrer i Barbut i Benet Alsina, terratinents de la parròquia. El 2 d’agost del 1609 es posava la primera pedra del nou edifici i el 27 de novembre del 1611 aquest era beneït pel rector i vicari perpetu de Puig-reig, Francesc Torroella.
A aquesta nova església foren traslladades les relíquies de sant Crisantó i de santa Dòria i l’església romànica quedà totalment abandonada. L’última visita efectuada a la nova església de Merola, en la qual es confirma el seu caràcter de parroquial, és de l’any 1830. (RSR)
Església
Aspecte que ofereixen les restes de l’església, amb el gruixut mur que apuntalava la volta, a mà esquerra, i un tros de volta, amb la curvatura depassada.
R. Viladés
Un detall del gruixut mur que dividia la nau pel mig i que apuntalava la volta.
R. Viladés
De l’església resta poca cosa. Un tros del mur de ponent i del de tramuntana. Segurament, abans que s’ensorrés, hom hi devia construir una paret que partia la nau en dues a fi d’evitar-ne l’esfondrament. Aquesta paret és construïda amb dos arcs de mig punt molt ben fets, i segurament aprofitant pedra de les restes que hi havia pels voltants. Entre aquesta paret i el mur de tramuntana s’aguanta encara la volta que no era de mig punt, sinó més oberta. Al mur de ponent hi ha una finestra a manera d’espitllera, la qual insinua una forma de creu; és rematada per una sola pedra que forma un petit arc de mig punt. Anys enrere, a la seva capçalera es podien veure encara les traces de l’absis. Actualment no es pot observar res.
L’aparell és format per pedres polides, disposades en filades regulars i a trencajunt. L’aparell de la volta és fet amb pedres de les mateixes mides que les dels murs.
És molt difícil d’emetre un judici sobre l’estructura completa d’aquesta obra, ja que presenta alguns elements no gaire clars, segurament a causa de les reformes que hagué de suportar. Caldria una científica excavació a fi de treure’n les conclusions adients.
Pel cantó de tramuntana i a no gaires passes de l’església queden dempeus algunes parets d’un edifici que modernament fou utilitzat com a rectoria, bé que és possible que corresponguin al que antigament fou residència dels monjos (RVL)
Bibliografia
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbal d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. I, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 52 i 103
- Joan Serra i Vilarã: Les Baronies de Pinós i Mataplana, vol. III, Barcelona 1950, pàgs. 101 i 230
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 63-64