Situació
El santuari de Santa Maria de la Quar es troba emplaçat a la punta d’un cingle, a 1 069 m d’altitud, al costat nord-oriental del terme, encimbellat damunt una gran mola rocosa, en una esplanada delimitada per un cingle que és tallat verticalment i deixa una altura de més de 100 m damunt el coll de Jovell. Des d’aquí l’indret es converteix en un excel·lent mirador que domina tota la vall de Merlès, la comarca del Berguedà i el Pirineu.
No n’indiquem el camí puix que del santuari no en resta cap vestigi romànic i la imatge romànica que n’ha pervingut es conserva actualment a l’església de Sant Maurici de la Quar. (JVV)
Història
L’actual església-santuari de Santa Maria de la Quar no conserva cap testimoni de la seva construcció romànica o preromànica. La primera església de Santa Maria de la Quar fou consagrada l’any 900 pel bisbe Nantigís de la Seu d’Urgell.
Acta de consagració de l’església de la Quar (1 de desembre de 900)
"Anno incarnationis domini nostri Ihesu Xpisti nongentesimo, indictione ·X·, dies kalendarum decembrium, anno ·II· regnante Karulo rege. Veniens quidam venerabilis Nantigisus orgellensis episcopus in territorio Bergetanensi, in locum que dicitur Laccorre, rogatus a Georgio clerico vel Froiane sive et alios viros certantes in Dei servitio et ecclesiam Dei hedificatores his nominibus Sidila, Luuricus, Witiza, Oliba, Ermemirus, Egila, Sirandus, Billitus, Gratus, Walavonsus, Donatus, Rado, Petracius Estigisus, Manzo, Ansemirus, Gudemirus, Asenarius, Fortes, Venrellus, Centullus, Todalecus, Wifredus, Cursio, Moratellus Bernardus, Ursio, Stabiles, Gontarius, Bera, Petras. Hii omnes supradicti vel alii plures rogaverunt iam nominatum venerabilem Nantigisum episcopum ad ecclesias illorum consecrandas in honorem sancta Maria virginis et sancti Saturnini episcopi et sancti Ilarii confessoris, sicuti et fecit, in primis propter honorem Dei et remuneratione anime sue. Ideo nos supradicti tradimus ipsas ecclesias in potestate domni et pontificis nostri ad consecrandum sicut sancti canones constituerunt et ut ante tribunal eterni iudicis remedium anime nostre accipiamus. Donamus ad ipsas ecclesias in dotaria terra qui est ad ipsa Spunia, qui de una parte habet terra Todaleci et de alia habet torrente et de tertia finit in rocca. Et in alio loco donamus terra qui est ad illos Uxos, qui de duas partes habet terras incultas de nosmetipsos supranominatos. Et donamus ibi vinea qui est in locum ubi dicitur ad illa Spunga, qui de una parte habet limex et de alias duas partes torrentes. Et donamus ipsa cella cum sua curte et orto, qui afrontat in ipsas ecclesias. Et ego Froia dono terra que comparavi de Sidelane et Olibane plus minus quarteras ·III·, qui de una parte habet strata et de alia stirpe et de tertia rio. Et donamus in illo collo de Laccorre terra, qui de una parte habet stra[ta] et de alia terra Sperandeo et de tertia finit in stirpe. Et alia terra ad illo Iovello, qui de una parte habet strata et de alias omnes habet stirpe ipsam tertiam partem. Donamus hec omnia supra nominatum ad ipsas ecclesias propter remedium anime nostre in dotem ab omni integritatem. Et qui contra hanc scripturam donationis venerit ad inrumpendum aut nos venerimus hec omnia superius nominata in quadraplum componat ad ipsas ecclesias, et in antea ista donatio firma permaneat. Ideoque ego Nantigisus episcopus consecro ipsas ecclesias et trado eis parrohechiam de flumine Azeste usque Monte Sancto et de illos Quadrons usque in serra de Petreto et usque ad villa Mesata, et ipso villare Lodovese cum finibus et aiacenciis suis, ut omnes qui infra hunc terminium laboraverint cum omnes decimas et primicias de omni re ad iamdictas ecclesias semper occurrant, et nullus alius sacerdos infra hunc terminium constitutum decimas usurpet sed integras perveniant ad iamdictas ecclesias et ad sacerdotem qui eas per consensum nostrum digne regerit. Et constituo ut per singulos annos tertiale censum ipse sacerdos persolvat de annona modios ·V· et solidos ·II·. Et si quis contra hunc decretum nostrum venerit ad inrumpendum omnia reddat quadraplum et insuper anathematis vinculo sciat se obligatum.
Sign+um Sidila. Sign+um Luuricus. Sign+Witiza. Sign+um Oliba. Sign+um Egila. Sign+um Ermemirus. Sign+um Sirandus. Sign+um Gratus. Sign+um Wifredus. Sign+um Levia. Sign+um Ansemirus. Sign+um Manla. Froila SSS. qui hanc dotem simul fecimus et testes ad roborandum tradimus. Sig+num Todalecus. Fredarius presbiter SSS. Felis presbiter SSS. Galindo presbiter SSS. (Rusc) Nantygisus episcopus SSS.
(Crismó) Danilo presbiter, qui hanc dote vel donatione scripsit et SSS (rusc) die et anno quod supra."
Original: ACU, pergamí de 189 × 350 mm., Consagracions d’esglésies núm. 7.
Còpia interpolada (s. X-XI?), arxiu de Sant Pere de la Portella.
Biblioteca Nacional de París, col-I. Moreau 3, foli 138, còpia de Fossà sobre una altra del P. Caresmar (s. XVII), d’un pergamí conservat a l’arxiu de Camprodon.
Còpia resumida del s. XIII, LDEU, I, foli 239, doc. 809.
Villanueva, Viage, vol. VIII, ap. 21, ps. 254-57.
J. Santamaría, Memòries del monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu abadiat i baronia, Solsona (s. d.), ap. 1, pàgs. 2-3, reproducció de l’anterior.
Cebrià Baraut, Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” 1, 1978, pàg. 64.
Traducció
"L’any 900 de l’encarnació del senyor nostre Jesucrist, a la desena indicció, el dia de les calendes de desembre, l’any segon del regnat del rei Carles, vingué el venerable Nantigís, bisbe d’Urgell, al territori del Berguedà, al lloc que en diuen la Quar, pregat pel clergue Jordi i Fraia i per altres homes que s’esforcen en el servei de Déu i els edificadors de l’església de Déu, de nom Sidila, Luuric, Witiza, Oliba, Ermemir, Egila, Sirand, Billit, Grat, Walavons, Donat, Rado, Petraci, Estigis, Mancó, Ansemir, Gudemir, Asenar, Fort, Vendrell, Centoll, Todalec, Guifré, Cursi, Moratell, Bernat, Os, Estable, Gontar, Bera, Pere. Tots els esmentats i altres més demanàrem al ja citat venerable bisbe Nantigís, que consagrés llurs esglésies en honor de santa Maria, verge, de sant Sadurní, bisbe, i de sant Hilari, confessor, tal com va fer; en primer lloc, per honor de Déu i la salvació de la seva ànima. Nosaltres, els més amunt esmentats lliuràrem aquestes esglésies en poder del senyor i bisbe nostre per tal que les consagrés, segons determinen els sagrats cànons, per tal que davant el tribunal de l’etern judici rebem el remei de la nostra ànima. Donem a aquestes esglésies com a dot, la terra que hi ha al costat de l’Espunya que, per una part, té la terra de Todalec i per l’altra el torrent i per la tercera, acaba en una roca. En un altre lloc donem la terra que és al costat dels Uixos, que pels dos costats té terres nostres, incultes. I li donem una vinya que es troba en un lloc que se’n diu l’Espona, que, per una part, té un camí i les altres dues, torrents. I donem l’ermita amb la seva cleda i l’hort que és junt a aquestes esglésies. I jo, Fraia, dono la terra que vaig comprar a Sidelà i a Oliba, més o menys de tres quarteres, que, per una part, té el camí, i per l’altra un socam i, per la tercera, el riu. I donem en el Coll de la Quar una terra que, per un costat, té el camí i, per l’altra, la terra d’Esperandéu i, pel tercer, acaba en un socam. I una altra terra al costat del Jovell que, per una part, té el camí, i, pels altres dos, un socam. Donem tot el que s’ha anomenat més amunt per a aquestes esglésies i per a remei de la nostra ànima, com a dot, tot, íntegrament. I qui vingui contra aquesta escriptura de donació per a trencar-la, o si nosaltres hi vinguéssim, pagui el quàdruple de tot el que s’ha dit a aquestes esglésies i, d’ara endavant, aquesta donació romangui ferma. I jo, Nantigís, bisbe, consagro aquestes esglésies i els faig donació de la parròquia des del riu Asest fins al Mont-Sant i des dels Quadrons fins a la serra de Pedret i fins la vila de Mesata i el vilar de Lodovese, amb els seus termes i adjacències, per tal que tots els qui treballen dins aquest terme, socorrin sempre, amb tots els delmes i primícies de tot, a les ja esmentades esglésies, i cap altre sacerdot dintre aquests límits no usurpi els delmes, sinó que íntegres arribin a aquestes esglésies i al sacerdot que les regeixi dignament amb el nostre consentiment. I determino que cada any aquest sacerdot pagui el cens tercial, cinc modis d’annona i dos sous. I si algú vingués contra aquest nostre decret per trencar-lo, ho retorni tot quadruplicat i, a sobre, sàpiga que està lligat amb el vincle dels anatemes.
Signatura de Sidila. Signatura de Luric. Signatura de Witiza. Signatura d’Oliba. Signatura d’Egila. Signatura d’Ermemir. Signatura de Sirand. Signatura de Grat. Signatura de Guifré. Signatura de Levia. Signatura d’Ansemir. Signatura de Mania. Froila ho he subscrit; hem fet aquest dot i el lliurem als testimonis per tal que ho corroborin. Signatura de Todalec. Fredari, prevere, ho subscric. Galindó, prevere, ho subscric. Nantigís, bisbe, ho subscric.
Danilus, prevere, que he escrit aquest dot i donació i l’he subscrit el dia i l’any que consten més amunt."
(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)
L’església situada al comtat de Berga i al lloc de la Quar (in territorio Bergetanensi, in locum que dicitur Laccorre) fou consagrada responent els precs del seu clergue i dels habitants del lloc que l’havien construïda i fou advocada a santa Maria, sant Sadurní i sant Hilari (in honorem sancta Maria virginis et sancti Saturnini episcopi et sancti Ilarii confessoris). L’acta recull les donacions fetes al temple que són confirmades pel bisbe Nantigís, així com els termes i el delme que havia de pagar a la Seu de Santa Maria d’Urgell; també determinà el bisbe l’espai sagrat de la sagrera que envoltava quaranta passes el cementiri.
Santa Maria de la Quar fou parròquia des de la seva construcció i és esmentada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell (atque illa Corre) del segle XI. Aquest segle, l’any 1069, Bernat Guifré i Mediona, senyors del castell i baronia de la Portella varen incorporar al patrimoni del monestir de Sant Pere de la Portella l’església de Santa Maria de la Quar (ipsam ecclesiam de Sancta Maria de Quarr cum cimiteriis et capellanía, et presbiteratum, et omnem dominacionem et cum primiciis, vel ipsam porcionem de omne deumum, quod ad ipsam ecclesiam pertinent, qui nobis advenit per comparacionem quem comparuimus de Bernardo Seniofredi vicecomite cerritaniense, coniuxque sua nomine Guilia), església que ells tenien per compra feta al vescomte de Cerdanya Bernat Sunifred i a la seva muller Guisla.
El document de cessió diu que l’església de la Quar és dins el comtat de Besalú a l’apèndix del castell de la Portella i que té com a límits la riera de Merlès, Sagàs, la serra de Mascaró i el riu Borredà. Recordem que, en ingressar com a monjo al monestir de Ripoll, el comte Oliba deixà els termes del castell de la Portella i l’església de la Quar al seu germà Bernat Tallaferro, comte de Besalú; després d’un període curt de temps, abans de finir aquest segle XI aquests s’integraren novament al comtat de Berga i de Cerdanya. Aquesta donació de l’església de Santa Maria de la Quar fou confirmada pel bisbe Bernat d’Urgell i en el lot de terres cal pensar que també hi fou integrada l’església de Sant Maurici.
Vinculada al monestir de la Portella, l’església de la Quar mantingué el seu caràcter parroquial i com a tal és referenciada en la visita al deganat de Berga de l’any 1312; el culte i el servei de l’església estava en mans del monestir i l’abat delegava un monjo, que sovint solia ésser el prior, per al servei de Santa Maria de la Quar i també de l’església de Sant Maurici.
La fama de Santa Maria de la Quar fou molt gran en el curs dels segles XIV fins al XIX; l’any 1336 foren concedides grans indulgències als pelegrins, indulgències que foren ratificades novament l’any 1615. L’església de la Quar fou saquejada, igual com el monestir de la Portella, l’any 1540 i restà abandonada durant uns anys pel monestir; aleshores es feu càrrec del culte el rector de Sagàs. Un cop els monjos retornaren al monestir, el rector de Sant Andreu de Sagàs encara tenia cura del culte a la Quar. L’abat Comallonga el recuperà definitivament l’any 1563 previ acord amb el rector de Sagàs, Pere Armengol i l’auspici del bisbe Pere de Castellet d’Urgell.
El segle XVIII l’església de la Quar començà a ésser reformada amb la construcció de dos altars (1784); el segle XIX fou construït el cambril, les tres capelles laterals i fou pintat tot l’interior. (RSR)
Talla
Vista de la imatge de la Mare de Déu tal com és actualment, venerada a l’església de Sant Maurici.
R. Viladés
Imatge de la Mare de Déu de la Quar en una fotografia anterior a l’any 1930, quan encara no havia estat restaurada.
Arxiu Artestudi
Del santuari de Santa Maria de la Quar procedeix una singular imatge de la Mare de Déu que actualment és guardada a l’església de Sant Maurici, on fou traslladada per raons de seguretat.
Es tracta d’una talla de fusta policromada que fa aproximadament 1, 35 m d’alt, la qual cosa la converteix en un dels exemplars més alts dintre la imatgeria romànica catalana que representa la figura de la Mare de Déu.
Vers l’any 1930 hom en publicà una fotografia, que reproduïm, a l’Àlbum Meravella, la qual deixava veure aquesta imatge més malmesa, però que permetia de veure amb més puresa un aspecte més fidel al que devia tenir aquesta escultura originàriament. Malauradament una restauració feta en època moderna amb no gaire encert, unida a l’afegitó d’un conjunt d’accessoris ben poc escaients (corones, arracades, collaret, rosari, etc.) han desfigurat notablement una imatge que es diferenciava bastant entre els habituals exemplars que constitueixen el repertori català.
Aquesta imatge és estilitzada, amb uns trets graciosos i ben dissenyats. El treball que hi feu l’escultor, tot i no ésser, en general, gaire reeixit, ha donat un conjunt esvelt, bé que sense un sentit gaire acusat de la proporció. La imatge no s’escapa d’un desequilibri en aquest sentit; així la seva meitat inferior és feixuga, massissa, mentre la meitat superior és estilitzada fins a l’exageració. La part inferior té un aire més realista, bé que la part superior respira més idealisme, el qual es tradueix també en un domini de l’altura sobre la base.
La imatge representa una dona noble, distingida, de belles faccions i ricament vestida. Tota ella, pel que hem dit, traspua finesa i agilitat.
Seu damunt un setial baix, amb respatller, els extrems exteriors del qual són ornamentals amb uns caps de drac. Porta el cap cobert amb els seus extrems damunt les espatlles.
La cara de la Mare de Déu, ovalada i llargaruda, és emmarcada per uns cabells ondulats. El front és proporcionat, uns ulls voluminosos, ben encaixats dintre una cavitat subratllada per unes celles ben dibuixades. El nas és gros i punxegut, les galtes molsudes, la barba plana i la boca insinua un somriure.
Porta un mantell que s’arrepenja a les espatlles i davalla fins als peus, tot cobrint només la part posterior del cos. Sota el mantell hi ha una túnica que porta cenyida i que, a partir dels genolls, davalla fins als peus en uns plecs molt discrets, però plens de realisme. Les mans són grosses i els dits llargs. Possiblement amb la mà esquerra sostenia algun objecte; amb la mà dreta sosté, amb els dits col·locats d’una manera un xic forçada, una bola.
El Fill és una imatge independent que ha estat adaptada a la de la Mare, seu al centre de la falda d’aquesta, talment com si Maria li servís de tron. Té també una figura estàtica i el posat amanerat. Igualment com la Mare té una expressió riallera, bé que la cara, dissenyada amb tota mena de detalls, no és tan bonica. Va vestit amb una túnica i un mantell, els quals constitueixen la part més bonica d’aquesta figura, gràcies, sobretot, als plecs que hi han estat esculpits, els quals li donen relleu, dinamisme i esveltesa. Amb la mà esquerra aguanta el llibre, que té arrepenjat damunt els genolls, mentre amb la dreta beneeix.
Aquesta talla originàriament era policromada, però no parlarem de la seva pintura per tal com és moderna i de l’original no en tenim cap referència.
Ens trobem davant una imatge que respon al model de la Mare de Déu en majestat. Maria així serveix de setial del Fill, que té al centre, de manera que resta convertida en l’expressió de la sedes sapientiae. Aquest esquema és propi de les imatges del segle XII. Però tampoc no gosaríem datar-la amb certesa dintre aquest segle, puix que les línies tan estilitzades de la imatge i la manera com han estat dibuixats els plecs inferiors de la seva indumentària més aviat ens fan pensar en un model un xic tardà. Creiem, per això, que la primera meitat del segle XIII fora una data més exacta. (JVV)
Bibliografia
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 175-176