Sant Andreu de Sagàs

Situació

L’església parroquial de Sant Andreu presideix el nucli principal del poble de Sagàs, les cases del qual s’agrupen a l’entorn de l’església. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 14,3 — y 56,3 (31 TDG 143563).

Vista exterior de la capçalera de l’església, amb l’absis central bellament ornamentat amb arcuacions i finestres cegues i bandes llombardes.

(R. Viladés) Junyent-A. Mazcuñan

Vista aèria del nucli de població que forma Sagàs, al costat de l’església, que apareix vista des de l’angle nordoriental.

J. Pagans-TAVISA

Podem anar-hi bo i emprenent la carretera que sortint de Gironella i passant per Prats de Lluçanès arriba a Vic. Poc abans del quilòmetre 41 ens haurem de desviar, a mà esquerra, per tal de seguir una nova carretera, degudament senyalitzada, que porta a Sagàs, on, dins el nucli habitat, s’alçà l’església. La clau la trobarem a la rectoria que és a tocar la construcció romànica. (FJM-AMB)

Història

L’església de Sant Andreu de Sagàs, al comtat de Berga, pertanyia a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell i per la seva proximitat geogràfica amb el monestir de Sant Pere de la Portella, des del segle XI, va mantenir-hi una estreta relació sense perdre mai la seva independència i el seu caràcter parroquial.

La primera notícia del lloc i de l’església és la consagració del primer edifici religiós de Sagàs. El 16 de juliol de l’any 903 el bisbe Nantigís d’Urgell consagrava l’església en honor de sant Andreu, una església construïda pels habitants del lloc (in territorio Bergitanensi in locum vocitatum Sagasse) i pel prevere Galmido, els quals sol·licitaren al bisbe que la consagrés. La còpia resumida de l’acta de consagració ens explica que l’església de Sant Andreu fou erigida en parròquia i que havia de pagar anualment a la seu de Santa Maria d’Urgell el cens consistent en sis modis d’annona, tres sous i dos xais.

D’aquesta primera església es conserven únicament les tombes antropomorfes situades dins els absis de l’actual església.

El lloc de Sagàs és esmentat com un dels límits d’un gran alou, situat a la Vall de Merlès, que l’any 957 donà el comte Sunifred al monestir de Santa Maria de Ripoll (Et afrontat de una parte in Sagasse).

L’any 988 el comte Borrell i el seu fill Ramon permutaven amb el bisbe Sal la d’Urgell i els canonges de Santa Maria de la Seu diversos alous al comtat d’Urgell per les esglésies del comtat de Berga de Sant Esteve de Pardines, Sant Vicenç de Castell de l’Areny, Santa Maria de Merlès i Sant Andreu de Sagàs. L’església de Sagàs, ara permutada, incloïa també tots els seus delmes, primícies, alous, pertinences i també les seves esglésies sufragànies, possiblement al·ludint a la veïna església pre-romànica de Santa Margarida de Sagàs (…id est ipsa ecclesia Sancti Andree, in loco que vocant Sagasse, cum sua parrochia et decimis et primiciis et cum omnes alodes ipsius ecclesie pertinentes, et (cellulis) et sacrariis vel ciminteriis et cum omni manus ipsius ecclesie offerentibus et cum ipsas ecclesias sufraganeas…).

La parròquia de Sant Andreu és novament referenciada com un dels límits de l’església veïna de Sant Martí de Biure en l’acta de consagració d’aquesta de l’any 1044.

Al llarg del segle XI moltes terres i béns de l’àmbit territorial de Sant Andreu foren cedits o venuts al monestir de Sant Pere de la Portella, terres veïnes a la mateixa església, properes al cementiri de Sagàs o al camí que des de Sagàs anava a la Portella (1061 i 1065) i també al monestir de Santa Maria de l’Estany.

L’any 1233 l’abat Arnal de Sant Pere de la Portella donava, en nom seu i del monestir, a Pere Pujol de Sagàs i a la seva muller Ermessenda, la casa que tenia el monestir al lloc de Sant Andreu de Sagàs, davant la porta de la cel·la anomenada de Sant Miquel (totam ipsam domun integre que habemus infrascrito St. Andree de Sagass ante portam quodam vocatam de Sti. Michaele infra cellarium…). Aquesta referència sembla indicar l’existència d’una petita comunitat resident a Sant Andreu, possiblement una confraria vinculada al monestir de Sant Pere de la Portella.

Sant Andreu mantenia el seu caràcter parroquial l’any 1312 car en la visita al deganat del Berguedà d’aquest any li quedà confirmat. L’any 1371 pagava a Santa Maria d’Urgell setze sous anuals de dècima.

El segle XVIII Sant Andreu de Sagàs tenia com a esglésies sufragànies Sant Martí de Biure, Nostra Senyora de la Guàrdia i Sant Esteve de Valldoriola. (RSR)

Església

L’església de Sant Andreu de Sagàs és un edifici de planta basilical amb tres naus, que havia estat molt modificat, i que recentment va començar a ésser objecte d’obres de reforma per part dels veïns de Sagàs, els quals tractaven de recuperar l’estructura original de l’edifici.

Abans de la intervenció l’església de Sant Andreu apareixia com un edifici, de planta basilical, de tres naus, capçades vers llevant per sengles absis semicirculars, oberts a les naus per un cert plec que forma la degradació. La nau central és coberta amb una volta de canó, lleugerament aixafada, i les naus laterals amb voltes d’aresta, de rajol de pla, amb pilastres i arcs de mig punt delimitant els sectors de volta. Els pilars de separació de les naus són de planta rectangular, amb l’afegitó, pel cantó de les naus laterals, de les pilastres esmentades, i amb les arestes retallades per adaptar-los a la decoració que cobria tot l’interior de l’església. Les parets laterals de tramuntana i migjorn presenten importants desgruixats per a encabir-hi altars, que han afectat la seva estabilitat. Al cantó nord-oest, l’estructura de l’església és molt modificada per l’ensulsiada del darrer tram de la nau lateral, i la construcció d’una capella amb volta de canó perpendicular a la nau, per la qual cosa aquesta resta tallada per un mur, mentre que els murs exteriors presenten evidents discontinuïtats en els paraments. Sota l’arc former d’aquest sector es descobrí en el paviment un cercle de pedres adovellades, de 185 cm de diàmetre, que devia correspondre al basament de la pica baptismal. Al cantó sud-oest, la nau lateral també resta interrompuda per la construcció d’un campanar de torre, massís i feixuc, que tanca la part extrema de la nau, i constitueix una fita en el paisatge d’una gran importància per la situació de l’església.

A la nau central, prop de l’absis hi ha situat un lluernari que ha estat identificat, erròniament, com un petit cimbori. En realitat es tracta d’un lluernari obert en una de les reformes patides per l’església, i sense relacions espacials amb el seu traçat en planta.

Exteriorment, la nau central destaca per sobre les laterals, i als seus murs de tramuntana i migjorn apareixen traces de finestres cegades. A la façana de ponent, on s’obre una porteta que substitueix un gran portal original, apareixen unes lesenes que són mancades de les arcuacions llombardes, que lògicament, devien rematar-les, marcant els pendents de la coberta. Aquest fet palesa que en la construcció de la volta de la nau central es rebaixà el nivell de la coberta i, per tant, de la façana.

Un detall del mur exterior de l’absis central, en el qual hom pot apreciar l’aparell i els elements ornamentats que doten aquest element d’una imposant personalitat: parells d’arcuacions i finestres cegues separats per lesenes. Cal destacar la singularitat del fet d’haver-hi una sola finestra cega, sota dues arcuacions, i la circumstància que aquelles foren emplenades, reduint la seva alçada.

F. Junyent-A. Mazcuñan

A la façana de llevant, les dues absidioles són totalment llises, sense decoració, i tenien les finestres aparedades, la del cantó de tramuntana molt modificada. L’absis central és decorat amb arcuacions cegues, en sèries de dues entre lesenes, sota un senzill ràfec aixamfranat, fet de pedra tosca, que també trobem a la façana septentrional. Sota les arcuacions se situa una finestra cega, única per a cada dues arcuacions, forma que s’escapa del que és habitual en aquest tipus decoratiu, que normalment és inscrit en el semicercle de l’arcuació, amb la qual apareix estretament vinculada, mentre que a Sagàs hi és totalment desvinculat.

A les façanes de tramuntana i de migjorn apareixen exteriorment finestres de doble esqueixada, que han estat anorreades a l’interior per les reformes efectuades a les naus laterals, per tal d’encabir-hi els altars en el gruix dels murs.

Al cantó sud-est de l’església hi ha adossada la rectoria, i a la façana de migjorn s’obre la porta principal del temple, rectangular, amb brancals i un arc allindanat de pedra polida, de construcció recent. A la mateixa façana, prop de la rectoria, hi ha un altre portal, cegat, obert amb un arc de grans dovelles, que ha estat malmès en el curs d’obres recents. En el curs dels treballs de restauració de l’església s’ha pogut comprovar que les diferents hipòtesis formulades sobre aquest edifici, i les impressions produïdes arran dels primers treballs de prospecció eren inexactes.

Les naus laterals han aparegut cobertes amb voltes de canó, de quart de cercle, conservada en tota la seva longitud a la nau de migjorn, amb importants lesions degudes al desgruixat dels murs, mentre que a la nau lateral de tramuntana, només es conserva un tram de la volta, que era l’únic que tenia la coberta original, de lloses de pedra, en bon estat relatiu, de conservació. Les voltes de les naus laterals són construïdes amb lloses, a plec de llibre, agafades amb abundant argamassa de calç que a la part inferior ha conservat les empremtes de l’encofrat. Per l’extradós, un farcit de calç i reble omple els ronyons de la volta i forma els pendents de la coberta, de la qual només s’ha trobat l’enllosat original en un sector de la nau lateral de tramuntana, car a la resta fou substituït per una coberta de teules deixades en sec sobre el farcit de la volta, o col·locades a llata per canal sobre l’embigat de fusta en els trams de la nau nord on la volta de quart de cercle havia desaparegut.

La volta de la nau central és construïda amb blocs de pedra tosca, desbastats simplement, agafats amb abundant argamassa de calç que també ha conservat traces de l’encofrat. L’entrega de la volta amb el mur és molt barroera, i el seu traçat és molt irregular, dominant un perfil aplanat, que no dibuixa el semicercle teòric, i té un marcat desnivell envers el cantó de ponent, on hi ha signes evidents que el nivell de la coberta anterior fou rebaixat. Les finestres de la nau central que es veien aparedades per l’exterior, en destapar-les hom ha pogut comprovar que s’obrien a la volta, i que foren modificades en ésser construïda aquesta, car perderen els arcs d’obertura, substituïts per un enllosat que els dona una obertura rectangular, que ha aparegut finament arrebossada amb morter de calç. Aquesta reforma de l’obertura de les finestres, provades per la construcció de la volta i rebaix del nivell del ràfec, es produeix també en les finestres de les naus laterals, que exteriorment conservaren la forma original, amb l’obertura d’un arc de mig punt extradossat, però que a l’interior, en la seva unió amb la volta de quart de canó, es resolgueren amb una obertura rectangular, delimitada per una llosa plana, i sensiblement més baixa que l’obertura exterior. En una d’aquestes finestres, la del cantó de migjorn més propera a l’absis, es trobaren les restes d’un bastiment de fusta, amb el galze per a encaixar-hi un porticó que devia tancar la finestra, sense que puguem precisar l’època de què data aquest tancament, l’originalitat del qual amb la reforma de la finestra, no es pot descartar a priori.

L’aparell de l’església ha estat molt maltractat al llarg de la seva història de decoracions i repicats, i és constituït per carreuons simplement trencats i escairats, disposats en filades uniformes, i bastant regulars, que en els pilars es converteixen en grans carreus de pedra sorrenca perfectament tallats i col·locats de llarg i través. Cal assenyalar que alguns arcs formers presenten la peculiaritat d’estar extradossats per una filada de lloses planes, forma molt comuna en els arcs de portes i finestres, però que a Catalunya resulta excepcional en arcs interiors, de grans dimensions, al contrari del que passa en molts edificis italians coetanis.

En el procés de neteja de paraments, i enderroc de les malmeses cobertes es constatà que l’acabat original dels paraments interiors era amb les juntes plenes, i tractades amb un encintat ressaltat, en els punts singulars, que es combina amb un fi arrebossat de calç que resulta del tractament de les juntes, molt plenes, que arriben a formar un parament molt uniforme en el qual els blocs de pedra només hi són insinuats.

En la nau lateral de tramuntana, en descobrir sencer el mur tester de llevant, es trobà sobre l’arc d’obertura de l’absis la traça de la volta de quart de cercle, que migpartia un petit òcul circular de 33 cm de diàmetre, amb les dovelles extradossades, i amb un magnífic encintat de les juntes. També en un nivell per sobre de l’entrega de la volta de quart de cercle, i tapat per la coberta de teules, als murs de la nau central han aparegut uns forats quadrats perfectament arrenglerats i nivellats, que corresponen als encaixos de les bigues que suportaven les cobertes originals, que devien ésser substituïdes per les voltes de quart de cercle, i per la volta de la nau central, encara en època romànica.

Amb la identificació d’aquests elements de l’estructura primera de l’església és possible de refer-ne el procés constructiu, i establir la seva adscripció tipològica.

L’església de Sant Andreu de Sagàs era una basílica coberta amb fusta, en la qual la nau central rebia il·luminació directa per sobre les naus laterals, una forma tipològica que, malgrat ésser molt comuna al nord d’Itàlia, és infreqüent a Catalunya, on són poques les basíliques amb aquesta solució de la il·luminació interior. També la decoració exterior de motius llombards presenta algunes peculiaritats, en estar reduïda només a l’absis central i a la façana de ponent, sense més expressió en altres elements, com els absis laterals, on seria normal que hi fos. També les finestres cegues de l’absis central, úniques en comptes d’estar relacionades amb les arcuacions, són extremadament singulars en l’arquitectura catalana del segle XI. Per les seves característiques, l’església de Sagàs constitueix un exemple molt singular en l’arquitectura catalana del segle XI, i cal situar la seva construcció en la primera meitat del segle, seguint encara els models més arcaïtzants de l’arquitectura llombarda, en un moment i un lloc on encara no s’ha estès l’ús de la volta, que serà emprada a Sagàs, possiblement dins encara del segle XI, o principis del segle XII, per a substituir la coberta original.

Amb les exploracions efectuades fins al moment, podem establir el següent procés cronològic en la construcció de l’església de Sant Andreu de Sagàs.

Evolució arquitectònica de l’edifici

Primera fase, segle X

Una primera construcció que cal datar al segle X, contemporània de la necròpoli excavada sota els absis, que cal situar en l’àmbit de l’església actual, i de la qual no coneixem res, a l’espera de l’excavació arqueològica de la resta de l’església, que confirmi, o esmeni, aquesta hipòtesi, i les incògnites sobre la seva estructura.

Segona fase, segle XI

Evolució arquitectònica de l’edifici de Sant Andreu de Sagàs: planta de la segona fase que correspon a la primera meitat del segle XI. Es constitueix d’una basílica de tres naus separades per pilars quadrangulars, cobertes amb estructura de fusta, i capçades per tres absis semicirculars. La decoració externa es limita a l’absis central i la façana de ponent.

J. A. Adell, sobre una base d’A. Roca-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Evolució arquitectònica de l’edifici: Secció transversal de la segona fase que correspon a la primera meitat del segle XI, en la qual s’aprecia perfectament el sistema de cobertes emprat (i evidenciat en la recerca), i la il·luminació de l’església, amb finestres de doble esqueixada en totes les naus, i uns òculs circulars en els testers de les naus laterals.

J. A. Adell sobre una base d’A. Roca-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Una església, construïda probablement dins la primera meitat del segle XI, de planta basilical amb tres naus, cobertes amb embigat de fusta, separades per cinc arcs formers, amb pilars rectangulars, i capçades per sengles absis semicirculars. Les naus laterals i la central eren il·luminades per finestrals de doble esqueixada oberts en les façanes de tramuntana i migjorn.

La porta principal de grans proporcions, oberta amb llinda, sota un arc de descàrrega, era situat a la façana de ponent, el sector central del qual, juntament amb l’absis central eren els únics elements de l’església que eren decorats amb motius llombards, disposició molt singular en els exemples catalans de l’arquitectura del segle XI.

Aquesta construcció constitueix la base de l’església que ha arribat fins a nosaltres, i que pels seus detalls cal datar de la primera meitat del segle XI, com un edifici en el qual les formes llombardes romanen plenament aferrades als seus models originals italians, sense les transformacions que es produeixen en l’àmbit català.

L’estructura de l’espai, la il·luminació, el sistema de coberta, la forma dels pilars i l’extradossament dels arcs formers, són elements comuns en l’arquitectura italiana del segle XI des de la Llombardia a la Toscana però que a Catalunya no tingueren una especial difusió, l’església de Sant Andreu de Sagàs, n’és un notable exemple, construït en un procés unitari, i amb una gran seguretat en els mecanismes compositius i constructius propis de l’arquitectura llombarda.

Tercera fase, final del segle XI, o primera meitat del segle XII

Evolució arquitectònica de l’edifici. Secció transversal de la tercera fase que correspon al final del segle XI, o primera meitat del segle XII. Es produeix un canvi, que, malgrat la seva importància, no es reflecteix en la planta, consistent en la substitució de les cobertes d’embigat, per un sistema de voltes de canó, de perfil semicircular i d’un quart de cercle, que provoquen modificacions en les finestres i rebaixen el nivell de la coberta central. Els òculs de les naus laterals són eliminats.

J. A. Adell sobre una base d’A. Roca-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Per motius que no hem pogut esbrinar, possiblement un incendi, o defectes estructurals, se substitueix la coberta d’embigat per una coberta amb voltes de canó, de semicercle, molt matussera, a la nau central, i de quart de cercle a les naus laterals. A causa d’aquest canvi es rebaixa el nivell de la coberta i els ràfecs a la nau central, la qual cosa obliga a modificar les finestres, i fa desaparèixer el fris d’arcuacions en el pinyó de la façana de ponent. La construcció de voltes a les naus laterals obliga a reformar les finestres de les façanes de tramuntana i de migjorn, i anul·la els òculs de la façana de llevant, situats sobre l’obertura dels absis laterals.

Les voltes es construeixen amb la tècnica de l’encofrat de taulons de fusta (del qual es conserven les empremtes) i lloses col·locades a plec de llibre amb molta argamassa de calç i sorra. Els ràfecs es formen amb una peça de pedra tosca, tallada amb una senzilla motllura aixamfranada; la coberta és de lloses col·locades directament sobre el farcit de morter de calç de l’extradós, i ronyons de la volta.

Quarta fase, segles XVII-XX

Evolució arquitectònica de l’edifici. Planta que correspon a l’estat de l’església al final del segle XIX. Sobre l’estructura existent s’ha obert una nova porta en la façana de migjorn, tancant l’anterior, i s’ha modificat profundament el cantó de ponent amb la construcció del campanar de torre, a l’angle sud-oest, i l’alteració de la capella de l’angle nord-oest, amb la seva volta perpendicular a la nau.

J. A. Adell, sobre una base d’A. Roca-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Evolució arquitectònica de Sant Andreu de Sagàs. Planta que correspon a una quarta fase, que cal situar al final del segle XVII, en la qual s'han produït importants alteracions espacials en el presbiteri, amb la conversió de l'absis central en sagristia, l'obertura de capelles desgruixant els murs laterals, la redecoració de la nau central, l'aixamframent de les arestes dels plans, l'obertura d'una nova porta a la façana de migjorn, la construcció d'un cor a ponent, i un lluernari, que trenca la volta, sobre el presbiteri.

J. A. Adell sobre una base d’A. Roca-Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

En el període comprès entre el final del segle XVII i el final del segle XIX es produeixen a l’església de Sant Andreu un seguit de transformacions, que alteren completament la seva espacialitat, la cronologia de les quals es fa difícil d’establir en el moment actual de l’edifici.

Al voltant de l’any 1688, data que apareix a la llinda d’un armari obert al mur lateral de migjorn, prop de l’absidiola que va ésser modificada per allotjar la capella del Roser, es pot situar la primera reforma substancial de l’edifici original.

La consolidació d’un nucli habitat i estable d’edificis al cantó de migdia de l’església, pot ésser el motiu que obligà a obrir una nova portada en aquesta façana, resolta amb un arc de grans dovelles, i que devia deixar, pràcticament sense ús el portal de ponent, encarat al cantó del darrere del nucli urbà actual.

També es procedeix al desgruixat dels murs interiors de les naus laterals, anul·lant les finestres, i debilitant el mur (la qual cosa ha estat l’origen de greus problemes estructurals a les voltes), per construir-hi altars laterals.

L’absis central és cegat i convertit en sagristia, alhora que es construeix un nou presbiteri, del qual s’han conservat les traces dels envans que el tancaven, que es complementa amb el lluernari obert a la volta, que substitueix les finestres, cegades. Es tancaren també les finestres absidals, llevat la de l’absidiola de tramuntana, que fou reformada en un forat quadrat, i l’absis esdevenia capella del Santíssim, mentre que l’absidiola de migjorn era cegada i mutilada en adaptar-hi el retaule i l’altar del Roser, que tapà l’obertura absidal.

Al cantó de ponent fou construït un cor, i una trona en el segon pilar del cantó de tramuntana, el qual fou perforat totalment. La decoració que acompanyà tot aquest procés de reforma ha deixat només unes restes a l’absidiola de migjorn, consistents en l’ull diví dins el triangle místic, projectant raigs, que s’ha conservat sobre les voltes de rajol afegides posteriorment. És molt probable que l’aixamfranat dels pilars correspongui a aquesta etapa, com una part de la seva redecoració, que respectà les arestes dels pilars relacionats amb el presbiteri, i els situats al cantó de ponent, que conservaren la seva forma, per les transformacions d’aquest sector, amb el cor, i la seva escala d’accés, que restaven importància a aquests dos pilars, els quals devien rebre una decoració diferent a la que s’aplicà als pilars aixamfranats.

Després d’aquesta reforma, hom procedí a l’anul·lació de la nova porta del cantó de migjorn, substituïda per un altar, i obrint una nova porta a la mateixa façana més cap a ponent, d’obertura rectangular, amb arc allindanat, i brancals de pedra calcària. A l’interior, en un moment que no podem precisar, es produeix la construcció de les voltes per aresta, de rajol, a les naus laterals, acompanyades d’arcs i pilastres, que donen tot un nou aspecte a l’església.

Les esquerdes trobades a la volta col·lateral de migjorn, i la pèrdua de tres quartes parts de la volta romànica del col·lateral de tramuntana permeten de pensar que la construcció de les voltes d’aresta a les naus laterals fos deguda a la ruïna de la volta, provocada pel progressiu debilitament i pèrdua de plom dels murs laterals, a causa dels rebaixos efectuats per encabir-hi els altars.

També es produeix, a l’angle nord-oest, l’ensulsiada, junt amb la volta, del mur de tramuntana; hom reconstrueix el tram de la nau, que és coberta amb una volta de canó, de rajol, perpendicular a l’eix de la nau, motiu pel qual calgué escurçar aquesta tancant-la amb un mur. S’observa perfectament a l’exterior la discontinuïtat del parament. En els trams de nau, on la volta romànica ha desaparegut, la coberta fou realitzada amb un embigat de fusta, i teula col·locada a llata per canal, mentre que en els trams on es conservava la volta, les teules eren aplicades directament sobre les lloses de la coberta original, en el lateral de tramuntana, on aquesta es conservava. En la nau central i en la col·lateral de migjorn, les teules foren aplicades en sec sobre les restes de la coberta de lloses, destruïda, i el farcit de la volta. La seva neteja i exploració no donà cap resultat, ni forní materials que permetessin d’aclarir la cronologia de les seves transformacions.

Aquest procés de transformació culmina, amb la construcció del campanar de torre en l’angle sud-est de l’església, el qual ocupà l’extrem de la nau lateral. Testimonis vivents situen el record de la seva construcció al final del segle XIX. En el mateix moment es devia reformar el lluernari, que fou revestit exteriorment amb un cos prismàtic, obrat en pedra tosca i cobert amb una teulada de quatre vessants, de teula plana, marsellesa, vidriada a dos colors, idèntica a l’emprada en la coberta piramidal del campanar.

Evolució arquitectònica de Sant Andreu de Sagàs. Planta que correspon a l'estat de l'església després de 1940.

J. A. Adell sobre una base d’A. Roca-Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

En un moment no determinat, l’església es veié afectada per un incendi que destruí els altars laterals, sense que puguem precisar si correspon a la guerra del 1936-1939, o a qualsevol altre motiu anterior, el qual, en tot cas, ha d’ésser posterior a la construcció de les voltes d’aresta, per tal com la decoració pictòrica de la capella del Roser es va conservar intacta darrere les voltes.

Cinquena fase, segle XX

Durant la guerra de 1936-1939 l’església de Sagàs patí fortament les conseqüències, entre les quals cal comptar la seva utilització com a estatge per a refugiats, la qual cosa contribuí a desfigurar-la i malmetre-la gairebé totalment. Durant els anys quaranta, entre el 1942 i el 1950, l’edifici fou rehabilitat i hom recuperà la seva espacialitat original, amb l’eliminació del presbiteri barroc i els altars de les absidioles; es tancà l’arc del cor i es construí un nou baptisteri, en un nínxol del tester de ponent de la nau lateral de tramuntana. Al mateix temps hom construí una sagristia adossada a la façana de tramuntana, i a la façana de migjorn s’adossà l’edifici de la rectoria. Tot l’interior fou redecorat, amb elements classicitzants i s’ornà l’absis central amb pintures murals. L’exterior fou retocat amb un rejuntat dels carreuons que dissenya un especejat molt irregular i “rústec”, allunyat de l’aparell original. El zel restaurador portà a fer incisions en les dovelles del portal de migjorn, per tal d’imitar un carreuat fictici.

Planta (a l'esquerra) i secció transversal a ponent de l'església (a la dreta) l'any 1982, després de la primera campanya de reformes empresa pels veïns. A la planta s'hi observa perfectament l'àmbit de les excavacions, les diferències de paviments i el lloc de la pica baptismal. A la secció, s'aprecia la massa del campanar i la desproporcionadament alta porta original, coberta amb llinda sota l'arc de descàrrega.

J. A. Adell sobre una base d’A. Roca-Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Seccións longitudinal (a dalt) i transversal (a baix) corresponents a l'estat de l'església l'any 1982. A la primera s'hi aprecia el lluernari, sobre la volta de la nau central, i el curiós aparellat dels pilars i els arcs formers. A la segona, la rectoria, la sagristia, i l'àmbit de les naus laterals amb les vopltes d'aresta, de rajol, que tapaven les voltes originals.

J. A. Adell sobre una base d’A. Roca-Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Pels volts de l’any 1980, els veïns de Sagàs, després d’efectuar una reproducció de les taules d’altar de fusta romàniques procediren a l’eliminació dels elements decoratius afegits a l’església, cercant el parament original, amb un repicat, que a vegades ha resultat excessiu. També s’excavà el presbiteri on aparegué la necròpoli de tombes antropomorfes. A partir del setembre de 1985, el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya s’ha fet càrrec de les obres de rehabilitació de l’església, que són en curs de realització. (JAA)

Projecte de rehabilitació de 1985

Projecte de rehabilitació redactat pels arquitectes Antoni Navarro i Joan-Albert Adell. A dalt, façanes de ponent (a l'esquerra) i de llevant (a la dreta) amb la capçalera de l’església; a la façana de ponent destaquen les proporcions excessives de la porta original, el sobrealçament del mur per assolir el nivell original i el dibuix del perfil de l’església inicial en la façana del campanar. Al mig, alçats de la façanes de migjorn (a l'esquerra) i de tramuntana (a la dreta) de l’església; cal assenyalar el sobrealçament de l’extrem oriental de la nau lateral per permetre la visió de l’òcul corresponent a la primera fase constructiva. A baix, seccions transversals de l’església; el sector oriental de la nau lateral de tramuntana és cobert amb un sostre pla, per tal de recuperar l’òcul, i els nivells de la primera coberta del temple.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Projecte de rehabilitació redactat pels arquitectes Antoni Navarro i Joan-Albert Adell: planta de l’església.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

A partir del mes de setembre de 1985 les obres de restauració han estat empreses pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, segons el projecte redactat pels arquitectes Antoni Navarro i Cossío, i Joan-Albert Adell i Gisbert, en col·laboració amb l’historiador de l’art Pere de Manuel i González. El resultat de la primera fase d’obres, consistents en l’exploració de paraments, voltes i desmuntatges de cobertes ha produït un canvi total en els conceptes que hom tenia de l’església, i els seus resultats esperen veure’s complementats amb l’exploració arqueològica del subsòl, prevista en una propera fase d’obres, que completi l’excavació de la necròpoli situada sota el presbiteri, realitzada per Joan F. Cabestany.

Pica

Al fons de l’església, al cantó oposat al campanar, hi ha una pica per a les aigües baptismals, portada d’un altre lloc, la qual no és pas romànica, però reposa sobre un enllosat circular de 185 cm de diàmetre que, per les seves característiques, podria tractar-se del sòcol que cenyia la primitiva pica romànica. (FJM-AMB)

Frontal d'altar

Segons l’opinió més probable, aquest temple guardava un bonic frontal d’altar, dedicat a sant Andreu, i dues taules laterals. De fet no és del tot segura la procedència de l’anomenat retaule de Sant Andreu de Sagàs. Cap al final del segle XIX el bisbat de Solsona restà quatre anys sense bisbe. Per tal de salvaguardar, d’una banda, el patrimoni artístic del bisbat i, de l’altra, a fi d’enriquir el contingut de l’incipient Museu Episcopal de Vic, fundat pel bisbe d’aquesta diòcesi, Josep Morgades, que durant aquest temps actuà com administrador apostòlic de Solsona, aquest s’emportà, entre d’altres molts objectes, aquest frontal, sense que hi hagués una constància exacta del lloc d’on fou extret.

Frontal d’altar conservat al Museu Episcopal de Vic, on ingressà abans del 1898 i és catalogat amb el núm. 1615. Fa 1,70 m de llarg × 96 cm d’ample i 6,5 cm de gruix. És presidit al centre per la figura del Pantocràtor el qual és flanquejat als angles pel Tetramorf. A banda i banda hi ha dos plafons superposats decorats amb la representació de diverses escenes de la vida del sant.

G. Llop

A l’hora de catalogar el frontal, Josep Gudiol i Cunill, conservador del Museu Episcopal de Vic des de l’any 1898 el catalogà com a procedent de Sant Joan de Capolat, catalogació evidentment errònia, puix que a Capolat no hi ha cap església amb aquesta advocació. Posteriorment en la seva obra Els Primitius (1929), el fa procedent del Lluçanès.

El fet de donar aquestes procedències s’explica per evitar problemes o possibles reclamacions per part de la gent del lloc d’on havia estat llevat aquest frontal, reclamacions que s’han produït diverses vegades infructuosament.

Si correntment aquest frontal ha estat atribuït a Sagàs és pel fet que el seu tema representat és el martiri de sant Andreu, cosa que porta a creure que l’antipendi havia de pertànyer a una església dedicada a sant Andreu. En tota la comarca no hi ha cap altra església dedicada a aquest sant que tingui prou cabuda i prou categoria i que es trobi relativament propera al taller de Ripoll, al qual ha estat atribuït. D’altra banda una comparança amb els laterals que es conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, trobats, amb posteritat a l’ingrés del frontal al museu de Vic, en unes golfes de Sagàs, evidencia unes similituds de estil i de mides que no semblen pas donar peu a cap mena de dubte.

Dibuix amb l’esquema compositiu del frontal, fet a escala 1:10.

Així doncs, tot i que la procedència és suposada, ens inclinem a favor de l’opinió de la majoria que creu que tant el frontal com els laterals formen part d’un mateix conjunt i que pertanyen a l’església de Sant Andreu de Sagàs.

Aquest frontal, que ingressà al Museu Episcopal de Vic abans de l’any 1896 i és catalogat amb el número d’inventari 1615 fa 170 cm de llarg per 96 cm d’alt per 6,5 cm de gruix.

Tècnicament aquesta taula frontal ha estat obtinguda amb unes taules horitzontals entelades i enguixades prèviament a la capa pictòrica. Les bandes verticals i horitzontals que actuen com a separació d’escenes, conserven una decoració en pasta de guix en relleu, igual com l’aurèola que forma l’ametlla mística de la zona central del frontal.

L’estat de conservació del frontal és perfecte, llevat d’algunes petites zones del marc (una part inferior dreta i esquerra i la zona superior esquerra) que han perdut llur capa pictòrica.

El conjunt de la composició ha estat emmarcat per una ampla banda policromada d’ornamentacions vegetals quadrifoliades, interrompudes per uns grans cercles, tres a cada costat i un a dalt i a baix just a l’eix vertical del frontal. Tot i que actualment aquests cercles són de color blanc, possiblement havien estat argentats en una altra època, amb la pretensió d’imitar els cristalls de roca que sovint hi havia incrustats als frontals d’altar d’orfebreria.

Els compartiments han estat delimitats per unes franges estucades en relleu, simulant una tija serpentejant, de traç elegant; el relleu ha estat obtingut amb pasta de guix i és possible que al començament anés cobert amb cobradura. És el mateix motiu que apareix també a l’aurèola i als dos ferms que separen verticalment els diferents compartiments del frontal, que varien simulant riques pedreries a les franges horitzontals que hi ha enmig del plafó.

Un detall del compartiment central del frontal amb la representació del Pantocràtor envoltat d’una màndorla decorada. Als angles una curiosa representació del Tetramorf. Cal notar també la sanefa que emmarca el conjunt.

El temari del frontal ha estat distribuït en cinc plafons: un de central que ocupa tota l’altura del camp, i, a banda i banda, dos plafons superposats i més petits.

El compartiment central ha estat ocupat per la figura del Pantocràtor, el qual apareix inscrit en una aurèola lleugerament apuntada. Amb la mà dreta beneeix, mentre amb l’esquerra sosté el llibre de la Saviesa damunt el qual hi ha inscrit el monograma IHS. Porta un nimbe crucífer inscrit en un cercle, en el qual hom pot veure els relleus decoratius de pastillatge. Porta túnica i mantell i s’asseu damunt un gros coixí que hi ha col·locat sobre una tarima elevada, que ha estat recoberta amb una tela, ornamentada amb una retícula quadrada resseguida per un puntejat de to clar.

Als quatre angles que deixa lliures l’aurèola hi ha el tetramorf; els quatre evangelistes han estat representats en forma d’àngels, bé que el cap de cadascun té la forma dels animals simbòlics tradicionals corresponents. Cal observar la posició invertida dels símbols: l’àguila i el lleó han estat col·locats als espais de mà dreta del Pantocràtor, i l’home i el brau als de mà esquerra.

Els quatre compartiments, que no presenten un camper uniforme, sinó quartejat, amb groc i vermell que alternen, han estat dedicats a representar diverses escenes de la vida del sant apòstol.

Un detall del frontal amb el plafó superior del costat esquerre, en el qual és representat Egees, procònsol de Patres de l’Acaia, el qual fa tancar el sant, que apareix agafat per dos soldats mentre el condueixen a la fortalesa, a la part superior d’una torre de la qual apareix un home que toca un corn. Són interessants també les sanefes que envolten la composició i el frontal. És curiós el fet que el procònsol hagi estat representat amb una aurèola circular darrere el cap.

G. Llop

Al compartiment superior esquerre hi ha representades cinc figures sobre un fons alternat en quatre quadres, dos de vermells i dos de grocs. Segons la recopilació d’escrits i llegendes fetes vers l’any 1264 pel dominic francès Iacobus de Voragine, o da Varazze, a la Llegenda Àuria (edició castellana, 1982, pàgs. 33-34) aquesta escena representaria l’empresonament de l’apòstol sant Andreu ordenat per Egees, procònsol de Patres de l’Acaia. sant Andreu apareix dempeus i és subjectat per dos aparents soldats. La figura asseguda al seu costat dret sobre un alt escambell en forma de tarima elevada, representa Egees, el qual porta túnica i casulla i sosté un ceptre amb la mà esquerra. Un detall molt rar és que el procònsol hagi estat presentat amb una aurèola circular al cap, igual com l’apòstol sant Andreu. Egees en actitud autoritària ordena els soldats, que van vestits amb una túnica curta, que empresonin l’apòstol, el qual és conduït a una fortalesa que hi ha a mà dreta de l’escena, on apareix un personatge en actitud de tocar el corn.

Seguint l’ordre de lectura, el compartiment inferior esquerre, també sobre un camper a base de quatre quadrats, dos de grocs i dos de vermells, hi ha estat representada l’escena en la qual Egees, també nimbat i amb ceptre, ordena a dos soldats que condueixin l’apòstol al suplici. Al costat dret de la composició hi ha dos personatges vestits amb túnica i mantell, els quals porten cadascun un llibre a la mà esquerra, amagada, i tenen el cap nimbat: es tracta de dues dones que escolten la confessió de fe que fa Andreu. La composició d’aquest compartiment respon al mateix esquema de l’anterior, bé que ací l’espai del castell ha estat, en part, ocupat per dues estrelles de vuit puntes. Segons Josep Gudiol i Cunill (La pintura migeval catalana. Els Primitius, vol. II, pàgs. 57-58) aquestes estrelles representen que el martiri tingué lloc durant la nit.

Al compartiment superior de mà dreta l’escena és doble mentre al costat dret hi ha representat l’apòstol ja crucificat (curiosament l’instrument de suplici és molt semblant al que usualment es troba a la crucifixió de Jesucrist), al costat esquerre un personatge amb els cabells en forma de cresta apunyala Egees, que cau i és agafat per un altre personatge, el qual sembla endur-se’l a la condemnació. La identitat de les figures representades ha quedat explicitada per la inscripció que hi ha apuntada sobre el quadrat groc del fons i que presideix l’escena: DIABOLUS OCCIDIT EGEAS. Damunt la creu de sant Andreu han estat dibuixades unes línies ondulades, les quals segons Gudiol i Cunill (La pintura migeval catalana. El primitius, vol. II, pàg. 59), deuen voler significar unes llànties. També sobre els braços de l’apòstol hi ha dues cintes, les quals poden fer al·lusió al fet que sant Andreu no fos clavat a la creu, sinó lligat, d’acord amb el que apunta Iacobus de Voragine (La Leyenda Dorada, 1982, pàg. 34).

El compartiment inferior dret i darrer en l’ordre de lectura ha estat ocupat per quatre dones, tres de les quals porten el cap nimbat i una altra, la de l’extrem esquerre de l’escena, amb el cap cobert amb una toca. Totes elles van vestides amb túnica i mantell i miren enlaire talment com si estiguessin admirades. Dos joves, l’un sobre les espatlles de l’altre i amb les braços enlairats vers l’apòstol, que hi ha al compartiment superior, completen l’escena. La interpretació d’aquesta escena ha estat controvertida. Mentre hi ha qui creu que es tracta del cos i de l’ànima de sant Andreu (aquell restà a la terra, però aquesta pujà al cel), d’altres diuen que l’escena representa, a l’extrem esquerre i sense nimbe, Maximil·la, muller d’Egees, uns homes que intenten inútilment deslligar l’apòstol i tres personatges masculins que al·ludeixen als dies que durà el suplici. D’altres no troben pas satisfactòria cap d’aquestes interpretacions i creuen que els personatges al·ludeixen simplement a la multitud que presencià el martiri del sant.

Pel que es desprèn de la narració que acabem de fer, la iconografia de la taula frontal explica l’episodi final de la vida de l’apòstol Andreu: el seu empresonament i posterior martiri que tingueren lloc a l’Acaia, en vida del procònsol Egees, segons explica Iacobus de Voragine a la seva Llegenda Auria quan fa referència a aquest darrer capítol de la vida de sant Andreu.

A Catalunya no tenim cap altra taula amb la temàtica general de la vida de l’apòstol. L’escena de la seva crucifixió davant la presència d’Egees (segons les inscripcions EGEAS, ANDREAS), ha estat representada al compartiment inferior esquerre del frontal de Baltarga (Museu d’Art de Catalunya). D’altra banda la figura d’Andreu apareix formant part de l’apostolat dels absis de Santa Maria de Mur i Sant Pere de la Seu d’Urgell, entre altres. D’una manera similar la figura de l’apòstol s’inclou a l’església de Sant Pere de Sorpe, a la zona de l’absis més propera a la nau, on apareix en una barca que porta l’anagrama de Crist, al costat de Pere i un altre apòstol no identificat.

En altres exemplars hispànics tampoc no podem trobar un paral·lel temàtic directe. La figura de sant Andreu apareix, per exemple, a l’escena del Sant Sopar que ocupa la volta del Panteón de los Reyes de San Isidoro, de Lleó. Un paral·lel més directe seria el frontal d’altar que es conserva al Museu d’Arts Decoratives de París, on hi ha escenificats diversos fets relatius a la vida de l’apòstol, bé que no coincideixen pas amb el cicle representat al nostre frontal de Sant Andreu de Sagàs.

El frontal de Sagàs deixa veure una bona tècnica pictòrica.

El color en la figura humana actua per un costat com a tècnica de farciment i per un altre com a element decoratiu. Als fons l’alternança de color groc-vermell té una funció ornamental, exclusivament, sense que calgui cercar-hi cap intenció d’abstracció o conceptual.

La línia, tot i que no margina el color, el delimita, de la mateixa manera que ens acosta a una narració molt precisa. El color decora aquesta narració.

Resumint direm que la línia és primordial en la composició general, però és el color, amb la seva alternança tant als fons com en els motius figurats (túniques - mitges), el que avança i suggestiona visualment aquesta narració.

Podem dir, doncs, que no hi ha preponderància d’un i altre element compositiu (línia - color), sinó, més aviat, un servilisme estructurat d’un envers l’altre, sense jerarquies, significatiu, segons sembla, d’una bona manera de treballar tècnicament i amb uns certs aires de “modernitat”.

Estilísticament el frontal de Sagàs ha estat considerat una obra lligada al taller de Ripoll bé que amb afinitats amb el taller de Vic. Cook i Gudiol (Pintura e imaginería románica, 1950, pàgs. 204-209), es refereixen en concret a l’afinitat que hi ha entre el frontal de Sagàs amb el de Sant Llorenç del Munt en allò que respecta a la disposició dels plecs dels vestits. Tot fixant-se en la seva tècnica tan semblant, aquests autors el relacionen amb el frontal de Sant Martí, del Museu Episcopal de Vic, i amb les taules procedents de Mataplana, a causa de la seva afinitat en el tema ornamental, que figura en l’emmarcament de totes dues taules (Museu Episcopal de Vic i Museu d’Art de Catalunya).

Joan Sureda s’expressa en un sentit molt semblant (La pintura romànica a Catalunya, 1981, pàg. 334); quan es refereix al frontal de Sant Andreu, diu que pot ésser considerada una obra pont entre les obres del taller de Vic (frontals de Santa Margarida de Vila-seca i de la Mare de Déu del Coll) i les de Ripoll, a causa de determinades fórmules també utilitzades al frontal de Sant Llorenç del Munt.

W. W. S. Cook (La pintura románica sobre tabla en Catalunya, 1960, pàgs. 17-18) afegeix que el frontal, com a obra del taller de Ripoll es pot relacionar amb la producció de miniatura i no pas amb la pintura mural.

J. Gudiol i Cunill (La pintura migeval catalana, Els Primitius, vol. II, 1929, pàgs. 137-141), comparteix l’opinió de Bertaux i relaciona la taula frontal de Sant Andreu de Sagàs amb la de Sant Martí de Puigbò i la de Sant Llorenç del Munt, totes tres al Museu Episcopal de Vic.

D’altra banda E. Junyent (Catalogue Romane, vol. II, pàg. 215) diu que al frontal de Sagàs és evident la influència de la miniatura que predomina al cercle ripollès durant el segle XIII.

Després de totes aquestes consideracions sobre l’estil del frontal, afegirem que la cronologia que han establert els autors esmentats oscil·la entre els segles XII i el començament del XIII. (CLU-JVV)

Laterals d'altar

El dos laterals, que, com també hem apuntat, són guardats en una de les sales del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, sembla que formaven una unitat amb el frontal guardat al Museu Episcopal de Vic, tot i que mai no ha estat feta la comprovació per veure si encaixen o no. Malauradament aquests laterals foren serrats a fi de poder-los adaptar a una predel·la; d’aquí ve que tinguin un dels angles inferiors totalment mutilat.

El lateral núm. 11 del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona

Un dels laterals d’altar procedent d’aquesta església i conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on és catalogat amb el núm. 11. Aquest lateral, que fa 94 cm d’alt × 82 cm d’ample × 3 cm de gruix, presenta l’escena del pecat original, el Prendiment i el Davallament de Jesús i, a sota, l’Entrada de Jesús a Jerusalem el diumenge del ram.

G. Llop

Dibuix d’un dels laterals d’altar de l’església, actualment conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Escala 1:10.

A. Golobart

Un dels laterals fa 0,94 m d’alt per 0,82 d’ample per 3 cm de gruix. Ingressà al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona l’any 1896. Antigament era catalogat amb el número 17, bé que actualment té el número 11.

Tant la part superior com la inferior s’ornamenten amb una franja ampla, en la qual hi ha un motiu vegetal que pren la forma d’un cercle, al centre del qual hi ha una mena de copa de la qual surten uns motius difícils d’identificar. Les escenes, que es desenvolupen en plafons desiguals, són emmarcades per una sanefa senzilla, feta amb un motiu d’entrellaços, que serveix a la vegada de separació entre l’una i l’altra.

Del conjunt avui conservat resten tres escenes distribuïdes en dos registres, dues al superior i una a l’inferior, el qual és mutilat pel seu extrem dret.

Al plafó superior de mà esquerra ha estat representada l’escena del pecat original del Gènesi. Al centre hi ha estat representat d’una manera molt estilitzada l’arbre del bé i del mal, amb unes branques molt simples, als extrems de les quals hi ha unes fulles molt esquemàtiques; al tronc de l’arbre hi ha entortolligada la serp que sembla dirigir-se a Eva. A un costat i altre apareixen, simètricament distribuïts Adam i Eva els quals han estat representats nus, bé que tapant llur nuesa amb una fulla, senyal que el pecat ja ha estat comès. Aquest fet se subratlla encara perquè Adam es posa la mà al coll, en un gest de rebuig de la fruita prohibida que acaba de menjar. Eva continua encara dialogant amb la serp. Curiosament, tot i que l’escena té marc suficient, la figura d’Adam traspassa el marc i el seu colze trepitja la sanefa que fa de separació amb l’escena següent.

El plafó superior de mà dreta dona incomprensiblement un gran salt, cronològicament parlant, per tal com presenta dues escenes de la passió: el prendiment de Jesús i la seva crucifixió. A mà esquerra Jesús, que ha estat representat amb una túnica blanca i un mantell vermell, amb el cap nimbat i els braços estesos és pres per cinc soldats, els quals incomprensiblement han estat representats sense armes. Dos dels soldats l’agafen pel puny. També és curiós el fet que el soldat que ha estat representat més a mà dreta és l’únic que porta casquet i, a la vegada, porta dues mitges desiguals de color. Al costat d’aquesta escena, a mà dreta ha estat representat el Davallament de Jesús de la creu. L’escena no pot ésser més esquemàtica: Jesús figura clavat en una creu molt senzilla, a l’extrem superior del pal central de la qual hi ha escrita la llegenda IHS; l’escena es completa amb dos personatges: Josep d’Arimatea i Nicodem; un d’ells aguanta el cos de Jesús que té ja el braç dret desclavat, mentre l’altre personatge des de terra amb unes grans tenalles desclava el braç esquerre del Salvador. Aquesta composició s’interromp, per tal com manca un tros de fusta; amb tot, és visible encara com la decoració pictòrica prosseguia amb la representació d’una altra escena, la qual possiblement representava l’Enterrament de Jesús. A diferència de l’escena anterior que era llisa, aquí el fons ha estat enriquit amb unes sanefes dibuixades en blanc, les quals intenten omplir els espais buits del camper.

El compartiment inferior presenta una única escena: l’Entrada de Jesús a Jerusalem, el diumenge de rams: Jesús apareix sobre una somera, al costat de la qual hi ha el seu pollí. A mà esquerra hi ha una edificació que simbolitza la ciutat de Jerusalem. El poble és representat per un personatge que apareix mirant per una finestra, un altre treu el cap del nivell del sòl de l’escena en una marginació total del realisme, i una colla de personatges, un que estén el seu vestit davant el Senyor i uns altres que només poden ensenyar llur cap, a causa de la mutilació de la peça, que l’aclamen; entre aquests darrers, unes figures molt petites donen la sensació de profunditat en aquesta escena. Hom hi pot veure també dos personatges amb el cap cobert per un casquet. Fan al·lusió als escribes i fariseus. Cal parar atenció en la manera arbitrària com ha estat representada l’escena: Jesús sembla talment com si sortís de Jerusalem, no pas com si hi entrés.

Els campers d’aquestes tres escenes són grocs i, tal com ja hem apuntat, tant el segon com el tercer han estat decorats amb una cinta de color més clar, la qual dona lloc a una franja de motius geomètrics a base de línies i ondulacions. (JVV)

El lateral núm. 12 del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona

Un dels laterals d’altar procedent d’aquesta església i conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on és conservat amb el núm. 12. Fa 95 cm d’alt × 83 cm d’ample × 3 cm de gruix i presenta diverses escenes de la vida de la Mare de Déu. Un fragment de l’Anunciació, la Visitació, la Nativitat i l’Adoració dels Mags.

G. Llop

Dibuix d’un dels laterals d’altar de l’església, actualment conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Escala 1:10.

L’altre lateral també es troba al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on ingressà l’any 1896. Abans era catalogat amb el número 18, bé que actualment ho és amb el 12. Fa 0,95 m d’alt per 0,83 d’ample per 3 cm de gruix.

Les escenes que hi són presentades ofereixen un mateix tipus de figures de dibuix simplista i no gaire pròdig de matisos. Les composicions han estat dibuixades damunt un fons molt diferent del que tenia el lateral anterior: ací hi ha altra vegada, com al frontal, un escacat, a base de quadres vermells i grocs, els quals es van alternant d’una manera regular. Tant la part superior com la inferior han estat ornamentades amb una faixa ampla, decorada amb motius vegetals, els quals deriven en volutes, que es cargolen cap a llocs oposats, a fi de poder ocupar millor tota la superfície hàbil. Una altra sanefa igual que la de l’altre lateral fa la separació de les diverses escenes. Igual com l’anterior, també aquest lateral és mutilat fins al punt que algunes de les seves escenes són de mal identificar. Originàriament deu tenir sis compartiments iguals, tres dels quals són sencers i els altres tres són mutilats, bé que no en la mateixa proporció.

Al registre superior i d’esquerra a dreta hi havia representada l’escena de l’Anunciació, de la qual només és visible la figura nimbada de Maria, vestida amb túnica, mantell i toca, presentada dreta i amb els braços estesos, amb aire submís. A l’angle superior dret de l’escena i en una postura molt forçada ha estat representat el bust d’un àngel, el qual emergeix d’uns núvols negres.

La segona escena, de la màxima senzillesa, deixa el camper gairebé buit, puix que només té representades les figures de Maria i la seva cosina Elisabet en l’escena de la Visitació. Tots dos personatges porten túnica i un mantell que els cobreix el cap i van sense aurèola.

La tercera escena del registre superior representa el Naixement de Jesús en una composició plena de senzillesa i amb una arbitrarietat total. Així Jesús, embolicat talment com si fos una mòmia que aparenta estar en un llitet, apareix a l’angle superior del costat esquerre, amb els caps del bou i la mula que surten de darrere el llit. A primer terme i ficada en un llit de potes molt altes i robustes, hi ha la Mare de Déu, que porta un mocador al cap que li tapa els cabells. Maria només treu el cap mentre el seu cos és cobert amb un cobrellit negre de vores vermelles. Al capçal del llit Josep, vestit amb una túnica negra i el cap descobert —hom li pot veure els cabells blancs—, sosté el seu cap amb el braç esquerre, amb posat pensatiu. L’angle superior dret és ocupat per l’àngel que es comunica en sommis amb sant Josep. Aquest àngel, que treu el cap i les ales de darrere un núvol negre, té el cap nimbat.

Al registre inferior i a mà esquerra hi havia una escena molt mutilada. Només és visible el cap d’un personatge d’aspecte funest, que porta una barba i els cabells a manera de cresta. Aquest personatge sembla identificable amb un soldat el qual devia formar part de l’escena del martiri dels innocents, puix que el pal que branda amb les dues mans, amenaçador, porta a pensar en aquesta representació.

Els altres dos registres, tot i la sanefa que els divideix, formen una unitat i representen l’Epifania. A l’extrem dret hi ha Maria asseguda en un banc amb els extrems d’un coixí que surten pels costats. Maria, que ha estat representada com si es tractés d’una Majestat té el Fill al centre de la falda, que sosté amb les mans. Jesús amb la mà dreta beneeix mentre amb l’esquerra sosté un llibre enlaire. Els dos personatges, que porten el cap nimbat, van vestits amb túnica i mantell; Maria, a més, cobreix el seu cap amb una toca. Al costat dret de Maria hi ha tres personatges, un d’ells ocupa la meitat esquerra del compartiment, mentre que els altres dos estan distribuïts de manera que ocupen tot el compartiment central. Aquests tres personatges porten una corona al cap, van vestits amb una túnica curta, la qual els deixa veure les cames, vestides amb mitges, i damunt la túnica porten un mantell cenyit al coll amb un nus. Aquests exhibeixen llurs presents que aixequen ostensiblement amb les mans. Tots tres personatges porten uns cabells de color marró. Els dos més acostats a Maria porten barba, però el més allunyat va afaitat. Es tracta, evidentment, dels tres reis mags. (JVV)

Anàlisi iconogràfica

Iconogràficament les taules laterals procedents de Sagàs segueixen el tema bíblic de la vida de Jesús. Una d’elles, en la qual hi ha representades les escenes de l’Anunciació, la Visitació, el Naixement de Jesús i el Sommi de sant Josep i l’Epifania, es refereix al cicle de la infantesa de Jesús. L’altra, amb les escenes de l’Entrada de Jesús a Jerusalem, el Prendiment i el Davallament de la creu de Jesús, prologades de l’escena del pecat original d’Adam i Eva, fa referència a la seva vida pública.

El tema de la infantesa de Jesús

Detall d’un dels laterals d’altar conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona; hom pot veure el registre inferior amb la representació dels tres mags oferint els seus presents a Jesús, ja força gran, que seu a la falda de Maria. És interessant la representació d’aquesta escena sobre fons arlequinat.

F. Junyent-A. Mazcuñan

El tema d’Adam i Eva en l’escena del pecat original és lligat pel contingut a la Crucifixió, com a símbol de la redempció d’aquest pecat i salvació de la humanitat. El tema d’Adam i Eva apareix, doncs, com l’origen i la causa de la Crucifixió. En la pintura romànica catalana, aquest tema, lligat també al cicle de la vida de Jesús, apareix a la decoració mural de l’absis central i a l’intradós de l’arc triomfal de Santa Maria de Barberà.

Com a paral·lel temàtic de la taula referida a la Infantesa de Jesús, podem recordar els frontals d’Avià i de Cardet, en els quals les escenes de l’Anunciació, el Naixement i l’Epifania han estat escenificades amb un ordre similar. També el frontal de la Mare de Déu del Coll presenta les escenes de l’Anunciació i el Naixement, però la presència de la Dormició de la Mare de Déu en el requadre superior dret, en fan un frontal que es refereix més a la vida de Maria que no pas a la infantesa del Fill.

Al frontal que procedeix de Lluçà també hi ha les mateixes escenes de l’Anunciació, la Visitació i l’Epifania, reservant el requadre inferior dret a l’escena de la fugida a Egipte.

L’escena del Naixement de Jesús, compaginada amb la del Somni de sant Josep en un mateix marc, és estranya en la iconografia catalana.

En representacions murals, a l’absis de Santa Maria de Mur, dintre el cicle referit a la vida de la Mare de Déu, hi ha incloses les escenes de la Visitació i el Naixement. De la mateixa manera, a l’absis de Fenollar hi ha les escenes de l’Anunciació, el Naixement i l’Epifania, entre altres. A l’absis de l’església de Pedrinyà, hi ha escenificat el cicle de la vida de la Mare de Déu amb unes escenes similars a les anteriors. Anteriors a la cronologia acceptada per a aquests conjunts (final del segle XII i segle XIII), no hi ha a Catalunya unes representacions del cicle complet dedicat a la vida de la Mare de Déu o infantesa de Jesús. L’escena de l’Epifania apareix a la pintura mural catalana ja molt aviat, bé que no pas formant part d’un cicle complet, tal com succeeix a la taula de Sagàs.

El tema de la vida pública de Jesús

Un detall d’un dels laterals conservats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Representa dues escenes de la passió: a mà esquerra el Prendiment de Jesús i a mà dreta el Davallament de la creu. Cal notar també les sanefes que delimiten la composició i emmarquen el lateral.

G. Llop

També ens trobem amb el mateix quan volem localitzar paral·lels temàtics complets per a les escenes que es refereixen al cicle de la vida pública de Jesús. L’entrada de Jesús a Jerusalem apareix també al frontal de Sant Vicenç d’Espinelves, a Osona, i l’escena del Davallament a la capella del claustre de la catedral de Roda de Ribagorça i a la Baixa Ribagorça. Un cicle complet de la vida i la infantesa de Jesús, bé que amb unes altres variants només apareix en el conjut mural de Sixena, a Osca. (CLU)

Segons Josep Gudiol i Cunill, Bertaux opina que els personatges secs i d’ulls enormes que hom pot veure en aquesta taula tenen molta semblança amb els de la de Sant Martí de Tours i de Sant Llorenç del Munt, del Museu Episcopal de Vic. Hom juga amb la línia i el color i redueix els elements a la mínima expressió. Sobre un fons de plafons contraposats, els personatges es disposen en dos registres no equivalents. Una línia negra, molt sòbria però de traç segur, marca els perfils, delimita els colors i dibuixa els relleus. Els detalls solen ésser resolts amb una gran economia de traços. Resumint, direm que entre les principals característiques d’aquest frontal hi ha la simplificació dels trets fisonomics —la qual cosa no ha impedit que els personatges que hi han estat representats no tinguin fidelment reflectida en la cara l’expressió que els escau—, la utilització d’uns fons dividits en plafons segons una simetria cromàtica —tot i que hi ha diferències importants en les tres peces—, la importància del color —el qual ha fet un gran estalvi de les diverses gammes— i un intens coneixement de l’espai, en el qual hi ha ben col·locades les figures sobre uns fons abstractes que les doten, així, de més relleu. És evident l’interès de l’artista a plasmar el fet en ell mateix, descarregant-lo de tota mena d’elements, decoratius o simplement per a cobrir espais buits, sobrers; és a dir, el fi catequètic ha predominat sobre l’ostentació artística. Fins en els llocs on hi ha alguna ornamentació (per exemple, en el llit de la Mare de Déu de l’escena del naixement, o bé al seu setial i al coixí de la de l’Epifania) aquesta ha estat feta amb motius molt simples i elementals. Aquest frontal és una mostra excel·lent de l’art autòcton, sense cap mena d’influència bizantina, i constitueix una de les obres més importants de la pintura romànica catalana sobre taula. (JVV)

Anàlisi estilística i de la tècnica

Estilísticament el conjunt de Sagàs també participa d’unes similituds que podem veure en els hipotètics tallers de Vic i de Ripoll. En el marc de la taula frontal de Sant Andreu, l’ornamentació en ziga-zaga de la faixa més propera a les bandes de compartimentació és molt semblant, bé que de mida més petita que les que apareixen al frontal de la Mare de Déu del Coll. D’altra banda en aquest darrer frontal i al de Santa Margarida de Vila-seca apareix un trenat semblant al de la taula lateral de Sagàs i al que hi ha a les faixes de compartimentació de les taules laterals del mateix lloc. L’alternança de fons és comuna a tots tres i també al de Sant Llorenç del Munt i al de Sant Martí de Puigbò, per citar els exemples amb els quals la historiografia ha vist diverses similituds. A desgrat, però, d’aquestes similituds, també cal notar unes diferències evidents. Així als frontals de Santa Margarida i Sant Llorenç el fons alternat actua com una pura ornamentació i la figura queda enganxada a aquest fons, sense que hi hagi cap separació entre un element i un altre.

A Sant Andreu de Sagàs el fons també actua com a ornament bé que en ell la figura es retalla i arriba a suggerir una separació espacial entre els fons-ornament i la figuranarrativa. Al frontal de Sant Martí, i aquest fóra el tercer pas dintre el que ofereix l’espai romànic, el fons actua com a tal, diferenciat de la figuració; entre aquest i la figura s’ha creat un intermedi.

D’altra banda, les figures del conjunt de Sagàs, només suggereixen molt llunyanament la tècnica de l’escriptori que ha estat utilitzada a les altres obres vigatanes que hem esmentat. És cert que aquestes tampoc no ens acosten a una tècnica mural. Pensem que el conjunt de Sant Andreu de Sagàs fou concebut, com pocs, amb una tècnica pròpia de pintura sobre taula i amb això voldríem manifestar que en la seva execució hom va tenir en compte les proporcions i les limitacions pròpies d’aquesta tècnica determinada. Sagàs és un exemple excepcional de tècnica i composició referides i pensades estrictament de cara a la pintura sobre taula.

Cronologia

Pel que fa a la cronologia del conjunt de Sagàs, ens fem ressò, en principi, de l’opinió de Cook i Gudiol Ricart (Pintura e imaginería románica, 1950), quan fan notar que en una data propera al 1200 els tallers de Vic i de Ripoll es veieren afectats d’una manca de renovació artística. En aquest cas creiem que una data vàlida per a l’execució del frontal fóra alguna de no anterior a l’any 1200, i tampoc posterior al primer terç del segle XIII. En qualsevol cas aquest treball fou executat fora l’àmbit de “renovació bizantina” que tindrà, entre els frontals coneguts, el seu primer exponent en Baltarga.

Amb una major amplitud de criteri, el conjunt de Sant Andreu de Sagàs, tenint en compte els paral·lels temàtics que ofereix tant la cronologia acceptada per tots ells com l’estudi estilístic comparatiu amb els conjunts ja esmentats, ens sembla que és impossible de considerar-lo com una obra executada abans del segle XIII. (CLU)

Intervencions arqueològiques posteriors

Planta general de l’excavació de l’interior de la nau, dels anys 1986-87, amb la necròpoli altmedieval i una part del perímetre murat de l’església consagrada l’any 903.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - E. Riu

L’església de Sant Andreu de Sagàs va ser restaurada els anys 1985-88 pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, d’acord amb el projecte dels arquitectes Joan-Albert Adell i Antoni Navarro. De forma simultània a les obres de restauració, entre el 1986 i el 1987 s’excavà en extensió el subsòl interior de les naus a càrrec de qui signa aquestes ratlles. Anteriorment, l’any 1981 havia estat explorada la zona de la capçalera. La informació arqueològica obtinguda d’aquesta intervenció va permetre establir diferents etapes en l’evolució de l’edifici i alhora determinar-ne les preexistències.

La primera implantació constatada al cap del serrat que posteriorment ocupà el temple parroquial de Sant Andreu correspon a una necròpoli formada per un petit nombre de tombes obertes al terreny natural, totes de forma trapezoidal amb els angles arrodonits per als adults i ovalades per als infants, d’orientació est/oest i nord-est/sud-oest. Juntament amb elles hi havia altres vestigis d’activitat, restes de terra cremada i fines esteses de calç sense associació a cap estructura. Atesa la posterior continuïtat d’enterraments a l’indret, sols s’han pogut atribuir fefaentment a la necròpoli d’aquesta primera fase aquelles tombes que es troben sobremuntades pels murs de l’edifici preromànic posterior, mentre que n’hi ha un cert nombre d’adscripció dubtosa pel fet d’haver-se perdut la seqüència estratigràfica original. Cap element intrínsec no fa possible la datació precisa d’aquesta fase, ni tan sols la tipologia dels enterraments, que, per cert, es perpetua en sepultures que indubtablement corresponen a l’etapa següent. En principi, aquest primitiu cementiri no es relaciona arqueològicament amb cap vestigi constructiu, raó per la qual sembla, més aviat, que fou el caràcter funerari, i per tant cultual, de l’indret el que va portar a assentar-hi damunt una església.

La segona etapa d’ocupació de l’indret va comportar una transformació radical per la implantació d’un temple. La nova edificació, que sembla que no fou condicionada per una construcció anterior, correspon a una aula rectangular de notables dimensions orientada de llevant a ponent, però de la qual resten molt pocs vestigis. Tan sols es mantenen les filades del basament del mur septentrional i occidental, on el desnivell del terreny les va preservar de ser completament desmantellades a l’hora de bastir el temple del segle XI, mentre que a migdia foren arrasats gairebé en tota la seva tirada, a excepció de petits segments. A llevant, les exploracions realitzades anteriorment havien desfigurat del tot els vestigis que podien haver existit a la capçalera, actualment impossible de reconstruir.

De l’edifici preromànic sols es coneix, i encara parcialment, la planta dels murs perimetrals, mentre que la seva restitució en alçada és pràcticament impossible. La seva amplada inusual, d’una mica més de 6 m, fa pensar que difícilment podria haver estat coberta per encavallades i que devia necessitar alguna mena de suports o elements portants que la sostinguessin, dels quals, però, no s’ha trobat el més mínim vestigi d’encaixos o basaments, com tampoc n’hi ha de la pavimentació anterior. Per un seguit de motius, es pot pensar que el nivell del sòl devia quedar per damunt d’aquell que va tenir el temple posterior i que va desaparèixer pels rebaixos i moviments de terres fets amb motiu de la construcció de l’església romànica, sobretot per l’obertura dels pous de fonamentació dels seus pilars. La constància documental l’any 903 de la consagració d’un temple a Sagàs, construït per iniciativa de la comunitat local, feta pel bisbe urgellès Nantigís, porta a identificar l’edifici localitzat a les excavacions amb l’església documentada a l’inici del segle X. Amb tot, hi ha la possibilitat que la seva construcció fos relativament anterior i que l’acta només sancionés la seva vinculació amb l’episcopat, sense poder establir una exacta simultaneïtat entre les dues coses, com sovint es fa de manera abusiva.

Entre la cara externa dels murs perimetrals preromànics i l’interior de l’edifici del segle XI, es van trobar un cert nombre d’enterraments de la necròpoli que envoltava el primer temple, molts d’ells alineats paral·lelament a les façanes, de forma que fins i tot allà on alguns trams de mur han desaparegut és possible resseguirlos per les tombes alineades al seu peu. Una vintena d’aquests enterraments van ser excavats entre els anys 1986-87, la major part a migdia i uns quants a ponent i a septentrió. Tots estaven oberts a la terra o a la roca indistintament, segons el tipus de sòl trobat a l’hora de cavar la fossa. La majoria eren infantils, de forma ovalada o rectangular amb els angles lleugerament arrodonits, i la seva coberta havia estat escapçada pels anivellaments realitzats amb motiu de l’obra romànica i només es conservava en dos casos, feta de lloses irregulars. Com que no es coneix el context estratigràfic dels enterraments trobats el 1981 al subsòl de l’actual presbiteri, tots d’adolescents i adults, no és possible atribuir-los a cap de les dues fases de la necròpoli, encara que les divergències d’orientació entre elles podrien insinuar la presència de tombes de diferents períodes. D’altra banda, la situació de les tombes insinua una divisió de l’espai funerari en grups d’edat durant la utilització del cementiri, que en una segona fase s’ha d’enquadrar entre la implantació de l’edifici preromànic, que com a molt tard dataria del 903, i la construcció de l’església, de l’onzena centúria.

La fàbrica romànica va comportar l’enderroc gairebé total del temple precedent, excepte en el cas de les fonamentacions més profundes, i no se’n va aprofitar cap part en l’obra nova. D’aquesta, l’excavació no va permetre afinar més la cronologia proposada anteriorment ni va aportar gaire informació nova, a excepció d’alguns detalls sobre la seva ordenació interior. En aquest sentit, es va determinar que d’origen estava pavimentada amb una estesa de calç, més o menys horitzontal, allà on la penya no aflorava de forma irregular, i tenia diverses cavitats subterrànies destinades a guardar-hi productes agrícoles, com ara tines i una gran sitja. Les primeres estaven situades a les naus laterals i eren de petites dimensions, amb la boca circular i el fons pla, mentre que la segona es trobava al mig de la nau central, tenia força capacitat i era piriforme. La seva cronologia se situa a partir del segle XI, sense que sigui possible determinar el període precís en què van ser utilitzades, que en tot cas no devia superar els segles XV-XVI. Pel que fa a la sitja, presenta rebliment de terra barrejada amb ossos d’animals, una punta de sageta de ferro, terrissa dels segles XIV-XV i una ampolla de vidre bufat de color blau verd de la mateixa època, actualment dipositada al Museu d’Història de Catalunya a Barcelona. L’església va ser objecte de nombroses transformacions en els segles posteriors, encara que aquestes no arribaren a modificar substancialment la morfologia del temple romànic, que com hem dit va ser restaurat entre els anys 1985 i 1988. (ERB)

Bibliografia

Bibliografia sobre la pica

• Arxiu de Solsona: Fons de la Portella
• Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. I, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 73-133
• Cebrià Baraut: Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, vol. III, La Seu d’Urgell 1981, pàgs. 45-46
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 163-169

Bibliografia sobre la pintura

• J. Ainaud de Lasarte: El maestro de Soriguerola y los inicios de la pintura gótica catalana, “Goya”, núm. 2, Madrid 1954, pàg. 79
• J. Ainaud de Lasarte: Pinturas románicas. Col l Unesco de Arte Mundial, núm. 1, París 1957, pàgs. 20-21, làm. XVIII
• J. Ainaud de Lasarte: Pintura románica catalana, Barcelona 1962, pàg. 47, fig. 26
• J. Ainaud de Lasarte: Pittura spagnola del periodo romanico a El Greco, Bèrgam 1964, pàg. 9, fig. 13
• E. Bertaux: La peinture du Xlème siècle en Espagne, Histoire de l’Art, vol. II, part 1, pàg. 416
• W. W. Cook: The earliest painted panel of Catalonia, “Art Bulletin”, vol. VIII, pàgs. 195-231. The College Association of America, 1923-1928
• W. W. S. Cook i Gudiol Ricart: Pintura e imaginería románica, Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1950, pàgs. 204-209, figs. 183-186
• J. Gudiol i Cunill: La pintura migeval catalana, Els Primitius, vol. II, La pintura sobre fusta, Barcelona 1929, pàgs. 137-141, 57, 62
• J. Gudiol, S. Alcolea i J. E. Cirlot: Historia de la pintura en Cataluña, Madrid 1956, pàg. 24, fig. 11
• J. Gudiol, J. Regla i J. Vila Valentí: Cataluña, vol. I, col l. Tierras de España, Madrid 1974, pàg. 187
• E. Junyent: Catalogne romane; Col l. Zodiaque, vol. II, Sainte Mane de la Pierre-qui-vire (Yonne), 1961, pàgs. 214-215, figs. 2 i 3
• J. Morgades i Gilí: Catálogo del Museo arqueológico artístico episcopal de Vic, 1893, pàg. 69
• C. R. Post: A History of Spanish Painting, vol. 1. 1930, pàgs. 238-243, figs. 57-59
• J. Sureda: La pintura romànica a Catalunya, Madrid 1981, pàgs. 334-335 i 243-245, fig. 78
• J. Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 164-169

Bibliografia sobre les intervencions arqueològiques

• Navarro, 1990, pàgs. 45-48
• Riu. 1990, pàgs. 38-44