Situació
Les ruïnes del castell de Saldes s'aixequen sobre un espadat que corona el poble, al peu del Pedraforca. EI seu emplaçament és al costat nord-oriental de la població de Saldes, vers l'extrem d'un serrat que domina la Vall del riu Eina o riera de Saldes. Aquestes restes permeten encara avui dia endevinar algunes de les construccions del castell, que poden datar-se del segle XII, i entre elles destaca l'església, dedicada a santa Maria. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l'Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 254-M781: x 96,1 — y 76,7 (31 TCG 961767).
Conjunt de les ruïnes del castell des del costat de migjorn. Al centre de la foto i vers mà esquerra hom pot veure un cos d’edifici important que encara ha restat, restaurat l’any 1965 pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona; a mà dreta l’església del castell dedicada a Santa Maria.
J. Pagans-TAVISA
Un aspecte de les ruïnes del castell.
J. Bolòs
Per arribar-hi cal prendre un estret camí de traçat medieval, en bon estat, que surt del mateix poble de Saldes pel costat de tramuntana, el qual, mena fins a Cal Calderer. Per darrere aquest mas surt un corriol que porta, uns centenars de metres més enllà, al castell, tot passant per unes cases enrunades que hi ha al seu dessota. Des de Saldes hi ha uns quinze minuts. (MDSS-JBM)
Història
El lloc de Saldes és esmentat ja en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell amb les formes Salices i Sallices.
La primera notícia sobre el castell la trobem en un document, datat entre els anys 1068 i 1095, en el qual un tal Galceran presta homenatge al comte Guillem Ramon de Cerdanya pels castells que tenia en feu del comte, entre els quals destaca el castell de Saldes: “...tibi iuro ipsoskastellos quos teneo de te, id sunt, Pinos et Espada et Gosalet Salices et Cher Foradat et Valle Magna et omnes fortedas que in eis modo sunt aut in antea erunt...”.
Pels mateixos castells i entre els anys 1109 i 1117, Galceran jurà fidelitat al nou comte cerdà, Bernat Guillem. En morir aquest últim, l’any 1117 o 1118, el comtat de Cerdanya passà a integrar-se al de Barcelona i per tant, Galceran, fill de l’anterior, hagué de jurar fidelitat al nou senyor del castell de Saldes de qui el tenia en feu, Ramon Berenguer III.
Al llarg del segle XII trobem residint en el castell una família anomenada “Saldes”; hem de suposar que aquest llinatge era el que ostentava el càrrec de castlà d’aquest castell.
Galceran de Pinós, descendent dels més amunt esmentats Galceran i Galceran Miró, en una data entre el 1162 i el 1196, jurà fidelitat pels castells ja esmentats als quals s’afegeix el de Llo.
La documentació sobre el castell és força escassa pel que es refereix al segle XIII, però podem suposar que Saldes continuà sota el domini dels Pinós. Una prova d’això la tenim en uns documents de l’any 1259 que esmenten les accions de Galceran de Pinós sobre els habitants del castell.
Saldes i el seu castell era un lloc molt estimat pels Pinós com demostra el fet que hi residissin llargues temporades i hi concedissin nombrosos privilegis.
L’any 1292, Galceran de Pinós concedí a Jaume Martí, batlle de Saldes, i en compensació pels serveis que havia rebut d’ell, tot el delme de la llana, formatges, cabrits, anyells, ous, cols, gallines, vedells i polls, però es reservava el de les cuixes dels ossos, cosa que fa pensar que aquests animals devien ésser molt abundants en el lloc.
Pocs anys més tard, el 1294, Jaume Martí era confirmat en el seu càrrec de batlle de Saldes per Galceran de Pinós i la seva muller Berenguera.
El baró, amb motiu de partir cap a les croades, el 23 de juny de 1295 nomenà R. de Vallespirans procurador general de la baronia de Pinós per cinc anys. D’aquesta manera R. de Vallespirans quedà instituït governador del territori on s’aixecava el castell de Saldes.
Als Pinós els interessava conservar el castell habitat i en bones condicions i per aquesta raó, el 1296 Galceran de Pinós donà a Jaume Digo de Bagà, el castell de Saldes per tal que hi fes estada permanent amb la família, lliure d’host, cavalcada, qüèstia i qualsevol altre servei forçat.
Entre els anys 1306 i 1316 el castell de Saldes, juntament amb els de Bagà, Gavarrós i Gósol, fou ocupat per les forces del rei Jaume II, en el context de la guerra entre el rei i Pere I Galceran de Pinós. A la mort d'aquest se suscità una greu controvèrsia respecte de si calia que el seu fill i hereu Pere II Galceran fes homenatge al rei pels castells de la baronia. El problema hagué de ser resolt per juristes que sentenciaren a favor dels Pinós. La sentència deia que atès que els Pinós posseïen els castells de Gósol, Saldes, L'Espà i Querforadat en propi alou no havien de rendir homenatge per ells al rei.
L'any 1316 el donzell Bernat de Gósol posseïa en feu pel baró de Pinós el castell i la vall de Gósol, el lloc de Sorribes i l'Espà i el castell de Saldes; a la seva mort el castell passà a mans de la seva filla Violant.
Els castells tenien una funció important en el cas que algun perill afectés la seva zona d'influència, tant com a element defensiu com ofensiu. Si es donava el cas, hom convocava els habitants de les rodalies a tocs de campana o altres elements sorollosos. La no compareixença era considerada una falta greu i era objecte de càstig, com espot veure en un document de l'any 1326, que diu que els homes de Gresolet havien estat penyorats perquè no varen acudir al so que havia estat emès des del castell de Saldes "...non exiverant ad sonum quod emisum fuerat in castro de Salzes...". Finalment foren exculpats perquè juraren que no havien sentit la crida "...dictum sonum non audivisse...".
Els Pinós varen continuar el seu domini sobre el castell i hi residiren llargues temporades. Per això l'any 1370 es feren obres al castell, principalment a la part que era la residència senyorial.
La zona, el mateix que tot l'occident europeu, sofrí la davallada demogràfica de la segona meitat del segle XIV. En el fogatjament de 1365-1370 consta que el lloc tenia 58 focs i en el de 1381, només 36.
Les referències sobre el castell de Saldes acaben pràcticament el segle XV amb els episodis de la guerra civil catalana i la guerra dels remences. El castell, durant la revolta dels remences estigué en perill de ser pres per un grup de pagesos armats.
El segle XVII Saldas figura com a possessió del duc d’Alba, dintre la sots-vegueria de Berga i la vegueria de Manresa. (MDSS)
Castell
Una de les dependències del castell, totalment esfondrada.
J. Bolòs
Les dues construccions més ben conservades d'aquest indret són l'edifici fortificat, que trobem en arribar, i l'església del castell, dedicada a santa Maria, i situada més cap a llevant. A més a més, però, també hi trobem restes de muralles, fonaments d'altres construccions, marges de pedra, situats, sobretot, per damunt del dit edifici.
Aquest edifici té una longitud de 14,25 metres i una amplada que oscil·la entre els 6,20 metres i els 5,90 metres. Hi podem distingir clarament dos nivells; l'inferior, cobert amb una volta ogival, i el superior, amb les parets ja mig enrunades.
A la planta baixa trobem una sala gran, amb una llargada d'11,25 metres i una amplada de 3,50 metres; actualment, s'hi entra per la banda de llevant, a través d'una porta fruit d'una restauració moderna. El gruix del mur de migjorn és de 140 cm; cal pensar que ha de suportar una volta. En aquesta mateixa paret meridional hi ha tres espitlleres i a la de ponent n'hi ha una altra. Aquestes obertures són altes i estretes, amb una amplada de poc més de 20 cm; a l'exterior són formades per una llinda, un ampit i sis pedres a banda i banda. Aquestes gairebé són les úniques obertures de la façana de migjorn, potser la més espectacular de l'edifici, amb un pany de paret que té una alçada de més de 9 m.
Interior d’una de les estances del castell, conservada encara en molt bon estat.
Luigi
S'ha dit que la funció d'aquesta sala era la de fer de presó del castell. Més aviat, però, cal pensar que aquest edifici era la residència senyorial; l'any 1293, es parla d'un castro sive hospicio, un castell o habitatge.
Al pis superior, situat sobre aquesta volta, només resten alguns murs perimetrals, especialment als costats de migjorn i de ponent, amb un gruix de només uns 65 o 70 cm. Aquestes parets han sofert algunes modificacions. Actualment, al mur de ponent trobem tres espitlleres o obertures. D'altra banda, sembla que aquest pis estava dividit en diverses cambres; a 3,05 m de la paret de ponent es veuen restes d'un mur transversal i a 6,75 m (al nord) i 7,10 m (al sud) de la dita paret oest s'endevina un altre mur.
Els carreus de la part original d'aquest edifici són allargats, escairats, tot i que no gaire treballats. A les parets del nivell superior, en canvi, segurament de la baixa edat mitjana, els carreus són molt més irregulars.
A l'angle nord-oest de l'edifici arrenca una muralla, amb un gruix de 90 cm, amb una alçada de més de 4 metres, i feta amb pedres irregulars, unides només amb fang.
Mentre algunes d'aquestes muralles o les reformes de la part alta de l'edifici poden ésser dels segles XIV o XV, la resta de la construcció més ben conservada, sembla que fou feta el segle XII o, potser, ja el segle XIII.
L'any 1965, la Diputació de Barcelona hi feu obres de restauració, especialment a la paret de llevant de la sala coberta amb la volta ogival. (JBM)
Bibliografia
- Pere Català i Roca: Castell de Saldes, Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 935-943
- Lluís Monreal i Martí de Riquer: Els castells medievals de Catalunya, vol. II, Barcelona 1958, pàgs. 146-151
- Manuel Riu: El castillo de Saldes, «Diario de Barcelona», 5 de setembre de 1958, pàg. 10
- Joan Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós i Mataplana, vols. I, II i III, Barcelona 1930, 1947 i 1950
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 239-240