Situació
Una vista de la capella des del costat nord-occidental. Hom espot fer càrrec de les mil transformacions que ha sofert en el transcurs del temps un edifici senzill que encara consta dels elements més essencials.
R. Viladés
Aquesta capella és situada al costat mateix de les ruïnes del castell, al nord-est de la població de Saldes i força més amunt, sobre les mines Pedraforca, assentada damunt una cinglera. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 254-M781: x 96,1 — y 76,7 (31 TCG 961767).
Des de la plaça de l’església de Saldes i en direcció a llevant, hi ha un corriol que s’enfila cap amunt (és una pujada força dreta), però tot seguit es troba un camí més ample i que va baixant amb un pendent molt suau. Es passa pel costat mateix de Can Calderer on cal anar a buscar la clau. Aquest mateix camí porta fins al peu de la capella. Des de Saldes hi ha un quart a peu. (RVL)
Història
L’església de Santa Maria de Saldes fou, des de la seva construcció, l’església del castell de Saldes, al comtat de Cerdanya i dins els dominis de la família baronial dels Pinós. Santa Maria estava vinculada a la parroquial de Sant Martí de Saldes.
Les primeres notícies del lloc de Saldes són del segle IX, però el castell no és referenciat fins a mitjan segle XI. Concretament entre els anys 1068 i 1097 Galceran, fill de Sicardis, feia jurament de fidelitat al comte de Cerdanya per un seguit de castells entre els quals hi havia el de Saldes (Salices). És a partir de l’existència d’aquest castell que hom pot començar a parlar de la possible existència de la capella de Santa Maria, malgrat que les notícies concretes són ja del segle XIII.
L’any 1259 Galceran de Pinós instituí Guillem, clergue de Santa Maria de Saldes, i els seus fills, al castell, per tal que el servissin perpètuament en la guàrdia i custòdia del lloc.
L’any 1288 el mateix Galceran de Pinós instituïa el benefici eclesiàstic de la capella del castell de Saldes a favor de P. Ponti, clergue de Gresolet, amb l’obligació de fer-hi continuada residència.
En una data imprecisa del final del segle XIII Galceran IV de Pinós feia testament i deixava a l’església de Santa Maria del castell de Saldes la quantitat de 50 sous. Una vegada més el molt noble baró protegia la seva capella castellera.
Els successius barons no descuidaren mai el servei d’aquesta petita església, car sovint passaven llargues temporades en aquesta fortalesa. Ja entrat el segle XIV els testaments dels nobles de Pinós recorden Santa Maria del Castell; l’any 1361 Marquesa de Pinós feia testament i deixava 20 sous de Barcelona per a il·luminar la capella del castell.
Santa Maria no fou mai parroquial, almenys l’any 1312, en el curs de la visita al deganat del Berguedà, no s’esmenta i la creiem sempre vinculada a Sant Martí, esmentada sovint com a església major del terme (ecclesiam maiorem).
L’any 1370 consten unes obres al castell de Saldes, obres que possiblement afectaren també l’església, almenys pel que fa a la seva ornamentació.
El segle XVIII era ja una simple capella, sense caràcter de sufragània. (RSR)
Església
Un detall del mur de migjorn amb la porta d’accés oberta al lloc original, avui tapiada.
R. Viladés
Un detall exterior del mur de tramuntana amb l’absis vers llevant, la curvatura del qual depassa l’amplària de la nau.
R. Viladés
Es tracta d’una petita capella d’una sola nau rematada per un absis ovalat —més que semicircular— i coberta per una volta apuntada. L’absis, com hem dit, és la part més estrafeta, no conserva cap de les característiques d’una edificació romànica; és desproporcionat, mal fet i amb una barreja de pedres de mides diferents i sense polir, rejuntades amb argamassa. No té cap obertura.
Potser la part més característica és la paret de migjorn, on encara es veu, tapiada, l’antiga porta d’entrada; aquesta presenta un arc de mig punt adovellat, característic de l’època de transició. També en aquest mateix mur i prop de l’absis hi ha una espitllera tapiada. Al mur de ponent s’obrí la moderna porta rectangular, amb una simple biga de fusta per llinda. Sobre d’aquest mur i molt descentrat s’eleva l’espadanya d’una sola obertura. El parament és molt desigual, encara que la major part no es veu atès que ha estat emblanquinat amb calç.
L’interior és completament enguixat. L’absis és tapiat per un envà al qual hi ha adossada una fornícula de fusta on s’hostatja la imatge de la Mare de Déu del Castell. És una còpia, ja que l’original es perdé en l’última guerra civil.
Hom diria que aquesta petita capella ha estat força retocada i ens atreviríem a dir que ben poca cosa resta de l’època en què fou construïda. Ens inclinem a dir que és una construcció de ple segle XIII, si no posterior. (RVL)
Talla
Santa Maria del Castell de Saldes. La imatge romànica, del segle XIII, de la Mare de Déu, que es conservava a la capella i d’on desaparegué durant la guerra del 1936-1939. Aquesta foto és d’abans de l’any 1930.
Arxiu Artestudi
Antigament a l’església del castell de Saldes es venerava la imatge de Santa Maria del Castell de Saldes; més tard, encara que no sabem la data exacta, suposem que va ser al principi del 1900, passà a formar part del Museu Episcopal de Vic. Actualment és desapareguda. Són poques les referències que tenim sobre aquesta imatge i l’únic document fotogràfic és anterior a l’any 1930. En aquesta fotografia ens hem hagut de basar per al nostre estudi.
La imatge era una talla de fusta policromada. Igual com la gran majoria d’imatges, Maria era representada seient damunt un petit setial amb els costats motllurats. La Mare tenia una cara més aviat rodona, amb les faccions ben marcades, els pòmuls un xic pronunciats i l’aire rialler. Anava vestida amb una túnica de coll rodó i cenyida a la cintura, i damunt seu un mantell, que deixava al descobert els braços i replegava un extrem damunt la falda des d’on derivava en uns plecs en forma de V, els quals ocupaven la part inferior de la imatge, tot deixant al descobert la part inferior de la túnica, plena de plecs que queien verticalment. Maria amb la mà dreta aguantava una fruita mentre amb l’esquerra sostenia el Fill mig dret mig assegut damunt el genoll esquerre de la Mare.
Jesús tenia una cara força menys treballada que Maria. Duia una túnica llarga que li deixava els peus, descalços, al descobert. Amb la mà dreta beneïa mentre amb l’esquerra aguantava el llibre de la Saviesa.
No podem saber la mida exacta, però, com la majoria d’aquestes talles, deu estar entre els 50 i 70 cm. En relació a l’estat de conservació de la peça no podem dir res ja que ha desaparegut, però quan es va fer la fotografia en la qual ens basem, el seu estat era acceptable. Podia haver sofert alguna restauració sobretot quan a retocs pictòrics, en especial en la cara de la Verge.
Pertany al model iconogràfic de la Mare de Déu en Majestat derivat d’un model bizantí. Gairebé totes les imatges catalanes i també les de fora de Catalunya realitzades entre els segles XII i XIV corresponen al mateix tipus iconogràfic de Mare de Déu entronitzada. Fins i tot aquest model el veiem repetit en les representacions en pintura mural i sobre fusta de la Mare de Déu en Majestat.
Ha desaparegut una mica el frontalisme total. La cara de la Mare sembla descriure un lleu somriure encara que pot tractar-se d’una correcció en restauracions posteriors. El tipus de vestimenta de la mare, sobretot el mantell, que fa una corba al voltant del braç dret i reposa entre genoll i genoll formant uns plecs en V molt definits, la connecta directament amb les imatges de les Quadres, Talltorta, Gréixer (aquestes dues últimes desaparegudes), el Cos i una del Museu d’Art de Girona. Amb aquest grup de marededeus esmentades també coincideix amb la posició de l’infant assegut sobre el braç esquerre de la Mare i no pas sobre el genoll.
Totes aquestes característiques pertanyen a imatges realitzades en ple segle XIII, la qual cosa situa la imatge que estem estudiant no abans de ben entrat aquest segle. Una altra característica ho confirma, la posició de la mà dreta, la qual aguanta la bola del món amb el seu palmell. Alguns exemples de talles amb aquesta característica són les d’Urtx, Gréixer, Ventaiola, Palera, totes elles del segle XIII.
El mateix tractament del rostre, malgrat les possibles restauracions, i, sobretot, els plecs del vestit, porten a l’estil gòtic, malgrat l’arcaisme que en part conserva.
Aquesta imatge, doncs, correspondria a un grup de marededeus realitzades la segona meitat del segle XIII (vegeu: Antoni Noguera i Massa: Les marededéus romàniques de les terres gironines, Artestudi Edicions, Barcelona 1977), però que no necessàriament han d’ésser obra d’un mateix taller. (RRG-JVV)
Bibliografia
- Manuel Riu: El Castillo de Saldes, “Diario de Barcelona”, 5 de setembre de 1958
- Joan Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós i Mataplana, vol. 1, Barcelona 1930, pàg. 116, vol. II, Barcelona 1947, pàg. 299, i vol. III, Barcelona 1950, pàgs. 222 i 263
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 239-240