Situació
L’església de Sant Esteve es troba a tocar a la masia de Tubau, situada al nord-est del terme municipal, tocant a la comarca del Ripollès, als vessants de migjorn dels rasos de Tubau. Domina una frondosa i estreta vall, plena de bosc i de petits prats d’herba. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 21,0 — y 73,1 (31 TDG210731).
Una vista de l’exterior de l’església des del costat nord-est. Hom pot veure perfectament l’estructura de l’església, amb una nau rematada per un absis trapezial a llevant, amb els murs de tancament més alts que les cobertes de l’edifici.
R. Viladés
L’exterior de l’església des del costat nord-occidental, amb la façana de ponent, la porta d’entrada, moderna i una finestra en forma de creu damunt seu.
R. Pons
Per arribar a l’església de Sant Esteve cal agafar la carretera que des de Berga porta a Borredà; tot just passat aquest poble es troba ja la carretera que arriba a Sant Jaume de Frontanyà al cap de 9 quilòmetres. Des de Sant Jaume de Frontanyà cal agafar l’antic camí ral que menava a la Pobla (avui tot senyalitzat); al cap de dos quilòmetres, quan la carretera-camí comença a enfilar-se, es troba un trencall a mà dreta que porta a Tubau amb dos quilòmetres de camí força dolent. Cal demanar la clau a la masia de Tubau. (JPC)
Història
L’església preromànica de Sant Esteve de Tubau era coneguda fins al segle XVII amb el nom de Sant Esteve de Montner. Situada a la part de tramuntana del límit del comtat de Berga, fou des dels seus orígens una església vinculada a Sant Jaume de Frontanyà, almenys espiritualment, i formava part del bisbat d’Urgell.
La primera menció del lloc de Montner és de l’any 905, que apareix com un dels límits esmentats en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Jaume de Frontanyà (et deinde pervadit usque in summa serra de Monte Nigro). Hom ha cregut que l’església de Sant Esteve devia estar vinculada a Sant Jaume quan el terme parroquial de Frontanyà quedà disgregat en petites esglésies: Sant Esteve de Montner, Sant Cristòfol de les Planes, Sant Llorenç de Corrubí, Santa Eugènia de Soïlls, Santa Magdalena de Molosa, Santa Maria dels Oms, i Sant Julià de Cosp.
L’església de Montner o de Tubau és esmentada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document datat l’any 839, però que cal considerar del final del segle X o del començament de l’XI; al costat de Frontanyà i de Corrubí és referenciada Montner (Deindeipsa parrochia de Frontiniano cum Kerubio vel Montenigro).
El lloc de Montner fou centre d’una de les batllies de Frontanyà i el segle XIII Jaume de Montner fou un dels canonges documentats de la important canònica de Frontanyà.
Planta, a escala 1:200, de l’església, constituïda per una nau rectangular, rematada vers llevant per un absis trapezial. És una construcció preromànica del segle XI.
J. Pons
El segle XVI, l’any 1589, com a conseqüència dels efectes catastròfics que ocasionà l’onada de pesta, el lloc, aleshores conegut ja amb el nom de Tubau, quedà despoblat.
El segle XVIII l’església de Sant Esteve de Tubau consta com a sufragània i dependent de la parroquial de Sant Jaume de Frontanyà. (RSR)
Església
L’església de Sant Esteve de Tubau és un petit edifici format per una sola nau rectangular, perfectament orientada a llevant i coronada per un absis; aquest absis és una construcció de planta trapezoidal, més estreta que la nau, obert a la nau per un arc triomfal format per dovelles disposades en arc de mig punt. Aquest arc triomfal inicia també la coberta del santuari, formada per una volta de canó. El mur de llevant és pla, totalment vertical i llis.
La nau és coberta amb embigats simples que sostenen la coberta a doble vessant; aquesta coberta original havia estat substituïda en altre temps per una senzilla volta de rajoles, però arran de la restauració li fou retornada la coberta original. Al mur de ponent fou construït un campanar d’espadanya de dues obertures, sobre la porta d’entrada a l’edifici que és un simple exemplar d’arc de mig punt amb dovelles regulars.
Interior de la nau, amb els murs llisos i sense ornamentació, amb la capçalera trapezial al fons. Entre la nau i l’absis s’interposa un arc adovellat.
R. Viladés
L’església és il·luminada per unes finestres molt senzilles; a l’absis hi ha dues obertures superposades, la més alta prop de la volta és simplement una espitllera. La inferior és esbiaixada i es presenta molt estreta a l’exterior. És la més interessant de tot l’edifici, car presenta una senzilla decoració a la part exterior: aquesta finestra ha estat feta amb dos grossos blocs de pedra superposats que presenten, ambdós i a la part inferior, un solc força marcat que ressegueix la finestra. En el bloc de pedra superior han estat esculpits de manera molt rudimentària tres motius figuratius: una creu al costat esquerre, un colom amb les ales plegades i col·locat de perfil damunt l’arquivolta que tanca la finestra, i, al costat dret, el dibuix molt rústec d’un arbre amb gruixudes fulles.
La resta de finestres s’obren al mur de migjorn i són d’una sola esqueixada, tant al mur de l’absis com al mur de la nau. A ponent i sobre la porta de l’església, hi ha una petita obertura en forma de creu llatina descentrada respecte a l’eix de la porta.
Una de les obertures que hi ha al mur del fons de l’absis. Feta només amb dos blocs monolítics, el superior dels quals és ornamentat amb una escultura rudimentària amb una representació d’una creu, un àngel i un ocell.
E. Pablo
Un bloc de pedra esculpit que figura encastat en un dels murs de l’església.
R. Viladés
Un dels aspectes més interessants de l’església de Sant Esteve és el joc de proporcions establert entre la nau i l’absis i sobretot els nivells de les cobertes, car els dos murs testers de la nau i el mur de tancament de l’absis sobrepassen en alçària la teulada.
La construcció té un aspecte sòlid i massís; els murs són completament llisos i mancats d’ornamentació (llevat de la finestra esmentada); l’aparell és de petits blocs de pedra trencada i col·locada irregularment, sense formar filades; els angles externs del santuari i l’arc triomfal presenten els carreus més regulars i de proporcions més grans.
L’església fou restaurada l’any 1974 pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs. Des de la seva restauració i gràcies a l’estudi fet per Eduard Junyent s’ha pogut salvar aquest interessant exemplar d’arquitectura del segle X. L’hem de considerar un edifici preromànic especialment per la seva planta i l’aparell irregular, o, tal com diu Xavier Barral, un edifici de transició entre el preromànic i el romànic o una obra del segle XI, concebuda encara com en el segle anterior. (JPC)
Lipsanoteca
Lipsanoteca trobada a l’interior de l’altar l’any 1974 durant la campanya de restauració duta a terme per la Diputació de Barcelona. La foto fou obtinguda pocs dies després d’haver estat trobada.
J. Rota
Durant la campanya de restauració duta a terme al temple l’any 1974, a l’interior de l’altar fou trobada una petita lipsanoteca, la qual sembla que s’ha extraviat.
Sortosament, encara ha estat possible aconseguir una fotografia d’aquest exemplar, el qual és molt senzill i de factura elemental, igual com una gran majoria de les lipsanoteques que hi ha a la Catalunya d’aquesta època.
Es tractava d’una petita capsa de fusta, tallada en un sol tronc, de forma rectangular, amb les cares exteriors llises. L’interior tenia cavat un petit receptacle que servia per a contenir les relíquies i el pergamí que generalment les acompanyava. Aquest receptacle a la part superior tenia una ranura, apta per a adaptar-hi la tapa, també rectangular i en forma de petita làmina. El seu sistema de tancament no és pas el d’una capsa de dòmino, per tal com la tapa no és desplaçable en sentit horitzontal.
Aquesta lipsanoteca, a l’interior de la qual encara hi havia vestigis quan fou trobada, no tenia altre valor que el de la seva antiguitat. Era simplement un objecte funcional. (JVV)
Bibliografia
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. 1, la Seu d’Urgell, 1978, pàgs. 52 i 74
- Xavier Barral: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, S. A., Barcelona, 1981, pàg. 258
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del Romànic, Textos i Estudis de Cultura Catalana, 3, Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1983, pàgs. 171-172
- Francisco Martínez: Sant Jaume de Frontanyà. Mil anys d’història i geografia, Granollers, 1967, pàgs. 46, 59 i 62
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 220-221
- Ramon Vinyeta: Sant Jaume de Frontanyà i l’alta vall del riu Merlès, la Garriga 1978, pàgs. 75 a la 78