Sant Miquel de Terradelles (Santa Maria de Merlès)

Situació

Exterior de l’església amb la façana de ponent molt modificada en relació amb l’edifici romànic: la porta i el campanar d’espadanya amb la corresponent teulada són moderns.

F. Junyent-A. Mazcuñan

L’església, veïna al mas Terradelles, es dreça, enmig de boscos i conreus, en un apèndix sorgit de la banda meridional del terme, que s’endinsa en el territori bagenc. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 331-M781: x 14,8 —y 42,6 (31 TDG 148426).

S’hi pot anar per la carretera de Navars a Prats de Lluçanès. Poc després del quilòmetre 10, ens haurem de desviar, a mà dreta, per tal de seguir un camí, cosa d’uns 2 quilòmetres, fins a arribar a Sant Miquel. Trobarem la clau al mas Terradelles, situat vora de l’església. (FJM-AMB)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Gaià, al comtat de Manresa i al bisbat de Vic. En els seus inicis era una sufragània, passà a parròquia per esdevenir novament sufragània fins que finalment el segle XIX recuperà la categoria de parròquia que encara ostenta.

El castell de Gaià apareix documentat a partir de l’any 936, quan els marmessors del difunt Galí lliuraren a Dacó un alou que es trobava situat al comtat de Manresa, al castell de Gaià, a Matamala.

El lloc de Terradelles es documenta l’any 1011. L’església no surt documentalment fins a l’any 1063, bé que en una llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050 hi ha una església de Sant Miquel, que és sufragània de la parròquia de Gaià, la qual ha de correspondre, sens dubte, a la de Sant Miquel de Terradelles. De fet, des de mitjan segle XII, abans de l’any 1152 fins a les èpoques recents de la seva constitució com a parròquia independent, l’església de Sant Miquel de Terradelles fou considerada sempre filial de Gaià. Entre el 1152 i el 1331, que la visità el bisbe Galceran Sacosta, li foren concedides funcions parroquials i absorbí l’antiga parròquia de Sant Amanç de Pedrós.

Després de l’any 1438, que encara consta com a parròquia, perdé aquesta categoria, ja que en la visita que l’any 1686 feu el bisbe de Vic Pasqual a la zona és considerada altra vegada sufragània de la parròquia de Sanat Maria de Gaià.

El segle XVII es produí un increment de població que motivà que hom renovés l’edifici, que fou adaptat als gustos de l’època. Aleshores fou oberta una porta al mur de ponent, amb una llinda en la qual hom pot llegir encara la data de construcció (1672) i un marc de pedra vermella. Sobre aquesta façana hom aixecà el campanar d’espadanya amb teulada i fou enguixat l’interior de l’església.

L’any 1838, i potser a causa d’alguna recomanació rebuda amb motiu d’alguna visita pastoral, hi fou duta a terme una altra reforma important. Així l’espai interior de l’absis fou convertit en sagristia, mitjançant la construcció d’un envà que separava aquest recinte absidal de la resta de l’església. Pel costat de l’església l’envà fou decorat amb pintures al tremp que simulaven un retaule d’altar, amb figures i decoracions força rudimentàries.

L’any 1854 a causa de la reforma parroquial haguda amb motiu del concordat, hom pensà a erigir novament en parròquia l’església de Sant Miquel de Terradelles, erecció que no es produí fins el 1878. Aquesta erecció comportà la construcció d’un nou temple i una nova casa rectoral. Les obres de la nova església, erigida a uns centenars de metres de l’antiga, s’acabaren l’any 1887, datades de la qual l’església romànica restà ben poc utilitzada.

L’església romànica anà perdent el culte fins que fou utilitzada com a pallissa de la masia veïna.

L’any 1970 es dugué a terme una primera campanya de neteja, el 1979 fou refeta la teulada de la nau i l’any 1982 ha estat duta a terme pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona i sota la direcció de l’arquitecte Antoni González una campanya d’obres. Aquest mateix any el 18 de juliol fou beneïda novament l’església, consagrat l’altar i el temple retornat al culte. (JVV-ABC)

Església

Planta, a escala 1:200, de la capella, constituïda per una nau rectangular, capçada al Ilevant per un absis semicircular. Un parell d’arcs oberts a banda i banda del mur, vers l'absis, insinuen a l'exterior una mena de creus. La porta d’entrada originàriament era, a llevant.

A. Mazcuñan-F. Junyent

L’església és una construcció humil que adopta la típica planimetria d’una nau capçada per un absis semicircular, orientat, com és habitual, vers llevant. El sistema de cobertes es resolt amb voltes de pedra que recolzen sobre les gruixudes parets, sense que hi hagi cap arc de reforç. La nau és coberta amb una volta de canó, lleugerament apuntada, feta amb lloses disposades a plec de llibre, que, en el seu inici recolza sobre una cornisa que, després de sobrepassar l’arc lateral, resta embeguda per la paret que així progressa fins al final de la nau. La coberta de l’absis és resolta per mitjà d’una volta d'un quart d’esfera feta amb carreuons ben carejats disposats en filades concèntriques, que s’inicien a partir d'una motllura que ressegueix l’interior de l’hemicicle absidal. Entre la nau i l’absis s’interposa un ressalt, cobert amb un arc de mig punt adovellat, que fa la degradació entre ambdós cossos d’edifici. Prop de la capçalera, a cada costat, hi ha un arc rebaixat al mur; un i altre sorgeixen a l'exterior a manera de creuer.

Les finestres que donen llum a la capella, en nombre de dues, són situades a l’absis i al mur frontal. La que hi ha oberta a l’absis, que té doble esqueixada, és rematada amb un bloc monolític, rebaixat, a l’intradós, en forma d’arc de mig punt. Aquesta finestra és degradada amb relleus, situats al fons, el darrer dels quals mostra un arquet ornat amb un soguejat. La finestra del mur frontal, que també es desclou en doble esqueixada, és rematada amb dos arcs de mig punt, l’interior dels quals és monolític, mentre que l'exterior és adovellat.

Totes les façanes es mostren nues, sense que s’hi insinuï cap mena d’ornament. Els únics elements que trenquen la simplicitat estructural i compositiva dels paraments, són els ressalts de les capelles laterals i el sobrepassament dels murs terminals de la nau en relació amb el nivell de la teulada, que és de doble vessant i, com la de l’absis, recoberta amb teules àrabs.

El campanar, que ha estat reformat, s’alça al mur de ponent.

Interior del temple tal com quedà després de la campanya d’obres duta a terme pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona l’any 1982.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Hom ha aparellat, en part, l’edifici amb carreuons força voluminosos, ben escantonats i polits, que es disposen enfilades horitzontals. Conjuntament amb aquests en trobem d'altres, més petits, que no han estat treballats. Els primers els localitzem a la façana de ponent, als murs terminals de la nau i a la base i part superior de la capçalera; els segons emplenen els paraments restants, amb la intercalació d'alguns blocs de més grans proporcions.

L’edifici respon a una renovació efectuada a finals del segle XII, en la qual, potser, s’aprofitaren alguns elements antics, ensems que posteriorment se n’incorporaven d’altres de moderns. Malgrat tot, algunes reformes fetes modernament ara ja no es poden constatar, puix que han estat foragitades per unes recents restauracions.

L’edifici actualment és molt ben conservat, bo i més després de les restauracions de l’any 1982 realitzada pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, i dirigides per l’arquitecte Antoni González i Moreno-Navarro. Aquests agençaments consistiren en escatar el guix que recobria els paraments interiors, consolidar la coberta i reparar la teulada, readaptar el portal i dignificar el temple per al culte.

L’altar actual és format amb pedres d’ús agrícola (el tenant és una pedra de batre i l’ara és una pedra de molí). (FJM-AMB)

Sarcòfag

Un sarcòfag que hi ha a l’exterior de l’església, vers el costat de tramuntana.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Al solar nord de l’església hi ha un ossari de pedra que és constituït per un contenidor deforma ortoèdrica i per una tapa de doble vessant. El primer fa 103 cm de llargada, 42 cm d’amplada i 43 cm d’alçada. La tapa, per la seva part, assoleix uns 19 cm d’alçada.

Aquesta peça és totalment mancada d’elements decoratius.

El seu estat de conservació és molt precari, per tal com actualment es mostra trossejat i sols manté la unitat per la unió, no cimentada, dels diversos fragments que el componen. (FJM-AMB)

Bibliografia

• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 101-102