La repoblació del territori del Solsonès

La invasió àrab

La invasió de la Península, protagonitzada pels àrabs el 711, no afectà de moment Catalunya de manera important. Mentre que la resta de la Península passava a domini musulmà, l’antiga província de la Tarraconense resistia governada per nous reis visigots, després de la renúncia dels fills de Vítiza, feta el 714. El primer fou Ardó, que degué de plantar cara a un atac musulmà que es produí entre la tardor del 716 i la primavera del 719. El resultat fou l’ocupació de totes les terres fins al Pirineu. Durant aquests anys els invasors hagueren de lluitar contra els diversos focus de resistència dels naturals del país, encara que en alguns llocs arribessin a pactes amb els invasors. En el cas de la ciutat de Solsona sembla que hi degué haver resistència i que la ciutat antiga de Setelsis fou destruïda. Aquest fet motivà que en l’organització posterior del territori no es concedís el caràcter de ciutat a Solsona. Únicament en pocs casos s’esmenta la ciutat en la documentació primitiva de Solsona. El terme és un terme de castell, no una ciutat alt-medieval. Només per ubicar les esglésies de Sant Pere o de Sant Miquel s’esmenta que són a sota de l’urbs de Solsona (980) o prop de la ciutat de Solsona (984). Una única vegada s’esmenta que l’església de Sant Miquel és dins dels termes de la ciutat de Solsona (1020).

Malgrat aquesta destrucció i la conseqüent devastació del territori, la despoblació, com veurem, no fou total. I els sectors septentrional i oriental encara es mantingueren molt poblats, mentre que el de migjorn i l’occidental degueren despoblar-se amb més intensitat, encara que hi romangué una certa població residual. Aquesta situació degué perdurar uns vuitanta anys, fins que el comte Borrell, per ordre del rei de l’Aquitània, Lluís el Piadós, emprengué la fortificació i la repoblació de Cardona i, sens dubte, del Solsonès.

La primera repoblació (798-826)

La comarca del Solsonès, durant el segle VIII, degué viure més o menys al marge de qualsevol organització, ja musulmana ja carolíngia. Únicament el pagament d’un tribut als invasors podia ésser senyal d’una dependència dels musulmans. D’aquest tema, no se’n sap res.

Cal esperar els darrers anys del segle VIII per poder constatar un progrés de les tropes carolíngies que pugui fer pensar en una vinculació del territori a l’administració franca. Després que Girona es lliurés a Carlemany el 785, ho degueren fer tot seguit els territoris de la Cerdanya i l’Urgell. Però de moment el silenci sobre el Solsonès és pràcticament total. S’ha d’esperar el 798 perquè es produeixi un canvi que permeti intuir una organització carolíngia en el territori. Aquest any el rei de l’Aquitània, Lluís el Piadós, fill de Carlemany, que governava aquest regne, al qual estava vinculada la Marca Hispànica, reuní una assemblea a Tolosa i “ordenà una ferma vigilància dels confins de l’Aquitània, per la qual cosa fortificà i féu habitar la ciutat d’Osona, els castells de Cardona i Casserres i la resta de fortificacions de molt temps desertes, i encomanà la vigilància al comte Borrell amb les corresponents guarnicions”. Amb l’acompliment d’aquesta ordre, l’organització carolíngia s’establia a les portes del Solsonès. Únicament manca dilucidar quina direcció degué seguir la línia defensiva que tenia com a punts cabdals Cardona i Casserres. Des de Casserres devia seguir la divisòria de les conques del Llobregat i del Cardener fins a trobar els contraforts del Pre-pirineu? La vall de Lord, hi quedava inclosa o no? Seguia per la divisòria de la conca del Cardener i del Llobregós i englobava la major part del Solsonès?

A l’ambigüitat d’aquesta informació respecte al Solsonès s’hi afegeix el fet d’haver de rebutjar la llista de parròquies que apareix en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, ja que es tracta, com es veurà més endavant, d’un document elaborat al final del segle X o al principi de l’XI. Per tant, la xarxa parroquial que s’esmentava no correspon al 819, com diu la data del document, ni a les dates que s’han proposat a fi de salvar certs anacronismes del document.

Únicament existeix un document referent a la comarca del principi del segle IX. Àdhuc aquest document és controvertit. Uns el creuen fals i altres més o menys veraç. Així que Ramon d’Abadal i Manuel Riu, en sengles treballs sobre l’heretgia adopcionista, han tractat de la falsedat o la veracitat del document. El document en qüestió és la donació que l’any 803 féu al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, l’arquebisbe de Lió, Leidrat, com a administrador del bisbat d’Urgell, en substitució del bisbe Fèlix, acusat de seguir o crear l’adopcionisme. L’objecte de la donació fou l’església de Sant Sadurní, situada al comtat d’Urgell, a la seva Marca, en la solitud d’Ardèvol (“in solitudine Ardevolense”). Aquesta església havia pervingut a l’arquebisbe per la donació que li havia fet el monjo Sidoni per la seva culpa (havia caigut en l’adopcionisme), el qual ingressà al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles a fer penitència.

Aquest document és considerat fals per Ramon d’Abadal, però no dubta d’utilitzar-lo quan li convé. Per contra, Manuel Riu concreta bé la data: el 803, així desapareix el petit anacronisme de la diferència d’un a dos anys entre la data del regnat de Carlemany i la de la indicció; únicament considera que el document pot haver estat interpolat, però no que sigui fals, i el tema principal del document —la donació del monjo Sidoni i la posterior del bisbe Leidrat— el considera vertader. Així, doncs, el monjo Sidoni devia ésser un partidari de l’adopcionisme que fugi quan començà la persecució dels partidaris d’aquesta doctrina i es refugià en terra de ningú, on fundà una església dedicada a sant Serni. Però li serví de poc, ja que fins allà arribà el bisbe Leidrat, i Sidoni s’acollí al perdó que es concedia als seguidors de l’adopcionisme que reconeixien les seves culpes, i donà l’església que havia fundat al bisbe i aquest féu el mateix al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, on es reintegrava o entrava de nou el monjo Sidoni.

En aquesta interpretació d e Manuel Riu, que es pot considerar correcta, s’ha de fer constar que existeix un anacronisme que ningú no ha citat fins ara. En el document figura el comtat d’Urgell i la seva Marca. I durant tot el segle IX i gran part del segle X, la denominació d’Urgell era pagus o territori, i no comtat. No obstant això, aquest anacronisme no fa trontollar la validesa del document, ja que pot ésser una interpolació del copista a fi d’aclarir on es trobava aquesta “solitudine Ardevolense”; de tractar-se d’un document fals hauria posat castro o termino, mai solitudine, que era la situació real en aquell moment. A partir de l’anterior notícia s’ha de considerar que al Solsonès es mantenia una població que vivia en un lloc ponentí com Ardèvol.

Però si, d’una banda, aquesta dada confirma la persistència d’un cert poblament, de l’altra assenyala una manca d’organització civil. No existia un terme. El lloc era solitari, amb poca població. El que se’n pot anomenar població residual. Aquests pobladors vivien al seu aire, al marge d’una administració civil, ni musulmana ni cristiana, a la qual s’integrarien, de grat o per força, quan aquesta els pogués garantir una defensa dels seus béns i de les seves persones. En aquest moment no sembla possible que a Ardèvol el poder franc pogués garantir cap mena de protecció als pocs pobladors que romanien al lloc.

No obstant això, és molt probable que la vall de Lord i les zones central i oriental del Solsonès tinguessin alguna organització civil creada pel comte Borrell d’Urgell-Cerdanya, ja que les raons estratègiques no permetien que es pogués dominar Cardona i no es controlés la carena que fa de divisòria d’aigües del Cardener i del Llobregós i de la conca de la riera Salada. Amb aquesta línia defensiva, Ardèvol hauria restat fora del territori organitzat i protegit pels comtes carolingis. No obstant això, no deixa de ser una hipòtesi, encara que tingui molt fonament.

Aquesta situació degué sofrir un fort desgavell amb la revolta que el 826 i el 827 protagonitzaren el got o musulmà Aissó i un fill del comte Berà, anomenat Guillemó, la qual esclatà a la Catalunya central i tingué el principal focus a Osona, on els revoltats destruïren la ciutat de Roda. La sublevado fracassà en el seu intent d’estendre la revolta a la resta de Catalunya, per a la qual cosa disposaven d’un exèrcit musulmà manat per Ubaid Allah, que la tardor del 827 es trobà davant dels murs de Girona, que no pogué conquistar, com tampoc no havia pogut fer amb Barcelona. Abans de retirarse, les tropes musulmanes es dedicaren a saquejar i devastar les terres de la Catalunya central. Així, l’organització civil i militar establerta pel comte Borrell desaparegué novament. No obstant això, hi degué romandre una certa població residual en els indrets de més difícil accés, sobretot a valls de la conca alta del Cardener i de l’aigua d’Ora i de la riera Salada, amb més població com més a l’interior. Fins i tot a la vall de Lord superior, la població sembla que es degué mantenir en uns nivells importants, amb una organització autònoma de qualsevol poder civil o militar, com ho dóna a entendre el tipus d’organització que hi trobà el comte Guifré quan es proposà reorganitzar la vall, com es veurà tot seguit.

La repoblació comtal dels segles IX-X

Després de la devastació sarraïna produïda arran de la revolta d’Aissó, i de la conseqüent desorganització del territori devastat, calia una nova represa de l’establiment d’una estructura defensiva que protegís els habitants del territori. Aquesta tasca l’emprengué el comte Guifré i la continuaren els seus descendents. La manca de documents clars sobre la reorganització de la zona fa que la visió que se n’ha donat fins ara sigui poc clara, ja que s’ha fet a partir de dos documents, un dels quals, com es veurà, és fals, i l’altre no s’ha interpretat correctament.

El primer d’aquests documents és l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, atribuïda al 839, i l’altre és un capbreu de parròquies de la vall de Lord “tal com foren constituïdes en temps del comte Guifré i de Galderic, bisbe”. El primer document és una falsificació elaborada al final del segle X o al principi de l’XI, mentre que el segon ha estat mal interpretat. Ramon d’Abadal el va prendre com un document de repoblació, i en realitat es tracta d’un document que vol fer constar la constitució d’una sèrie de parròquies en un moment determinat. Sense pensar que el fet de no haver-hi parròquies no obsta perquè hi hagi habitants. Fins i tot, com es veurà, no és clar que en aquell moment es constituïssin aquelles parròquies, ja que se’n coneix l’existència d’alguna en temps del bisbe predecessor de Galderic.

L’acta de consagració de la Seu d’Urgell

L’acta de consagració de la Seu d’Urgell ha estat un dels documents més utilitzats per als estudis històrics compresos dins l’antic bisbat d’Urgell. Molts pobles tenen la primera notícia en aquest document. Però els historiadors que estudien la zona del Solsonès i accepten la data del 839 i interpreten erròniament el capbreu de parròquies de la vall de Lord es troben amb molts problemes, com els que es va trobar Ramon d’Abadal quan va estudiar la repoblació del comte Guifré, concretament a la vall de Lord. Es trobà que els repobladors arribaven i marxaven contínuament amb una explicació versemblant o no. Es trobà amb una despoblació en el moment de l’arribada dels musulmans, una repoblació en temps de Lluís el Piadós, dirigida pel comte Borrell, i una despoblació el 826-827 motivada per la revolta d’Aissó. Fins aquí el procés és el general. Aleshores, segons l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, abans del 839 ja s’havia tornat a poblar la vall de Lord amb una part del Solsonès —únicament la zona meridional i l’occidental restaven sense població—. Entre el 839 i el 872 es produí una altra inexplicable despoblació, i després es tornà a poblar, almenys la vall de Lord, entre el 872 i el 878.

Amb l’acceptació de la falsedat de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell i una correcta interpretació del capbreu de parròquies de la vall de Lord, la repoblació serà més clara i més versemblant.

Però abans de passar a tractar el tema de la repoblació, cal exposar alguns dels motius pels que cal considerar falsa l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, els quals figuren més àmpliament en un estudi dedicat a aquest important document.

La data

La major part dels documents falsos es detecten inicialment per la data, en aquest cas la relativa als protagonistes: el bisbe i el comte no exercien els seus càrrecs l’any de la data del document: el 819. S’ha intentat arranjar-ho donant la culpa a l’escrivà que es deixà dues X. En un document tan important com aquest no es cometen errors d’aquest tipus, i si de cas s’esmenen i se salven al final, com es feia sovint.

La lletra

La lletra, com ha posat en relleu el doctor Manuel Riu, és d’una persona que imita un tipus de grafia que no li és habitual i el traç no és ferm. És un escrivà que utilitza la lletra Carolinai redacta un document en lletra visigoda. I no serveix l’excusa que és una còpia; en aquest cas, el copista hauria escrit amb la lletra que li fos pròpia o n’hauria fet una imitació més descurada. En aquest document es va voler falsificar la lletra.

La signatura del bisbe

La signatura del bisbe Sisebut no s’assembla gens a la que apareix en l’acta de consagració de l’església de Lillet. Ni tan sols n’és una imitació. És una pura invenció.

L’aparició de l’església de Tremp

A la zona de la Conca de Tremp apareix al mig del territori una sola parròquia, la de Tremp, mentre que la més propera és la d’Enviny, o Llacunes o Senterada. Senzillament, el segle IX no s’hi havia arribat, però el falsificador volgué deixar clar que Tremp era del bisbat urgellenc, segurament per evitar problemes posteriors amb el bisbat de Roda o amb qualsevol altra seu episcopal que pretengués el territori.

Les parròquies del bisbat de Roda

Com que la finalitat principal era la de reivindicar la dependència del bisbat de Roda de l’urgellenc, que al principi del segle XI s’havia independitzat del d’Urgell, calia fer-hi constar les parròquies d’aquest territori. El problema era que els bisbes urgellencs no el controlaven directament des de feia temps. Per tant, no sabien quines eren les parròquies antigues. Aleshores, abans de caure en algun error que pogués desqualificar el document davant algun tribunal, el falsificador recorregué al subterfugi d’utilitzar els monestirs que apareixen en el testament del bisbe Sisebut i esmentar-los “amb les seves parròquies” com si les parròquies d’aquella zona estiguessin vinculades al bisbat a través de monestirs benedictins. Naturalment, si es repassa la documentació d’aquests monestirs es comprova que la realitat no era així, sinó que les parròquies depenien directament del bisbe, si no la totalitat, la major part.

L’aparició de la parròquia de Frontanyà

Aquesta parròquia apareix en l’acta de consagració, mentre que el 905 el bisbe Nantigís, que era el propietari del terreny, afirmà en el moment de la consagració que en aquell lloc no hi havia hagut cap altra església. Això no ho va preveure l’intel·ligent falsificador.

Aquests només són alguns dels trets principals que permeten afirmar que aquest document és fals. No obstant això, la llista de parròquies és vertadera si se la situa al final del segle X o al principi de l’XI, amb el ben entès que les parròquies que hi consten ho eren en aquell moment, però a la perifèria, i que a fi de fer una sensació de versemblança i no caure en anacronismes, en falten moltes. Això es comprova en el cas del Solsonès, on els sectors de migjorn i ponent són totalment buits de parròquies; només la de Madrona consta a la part occidental de Solsona. Naturalment que Cardona havia d’existir en el moment de “redactar” l’acta, ja que s’havia repoblat el 798 i el 819 encara no s’havia despoblat.

Per tant, arreu on hom trobi una referència de l’existència d’una parròquia o església d’aquest document, s’haurà de rectificar la data, del 819 o el 839, i traslladar-la al final del segle X o al principi de l’XI.

El gran defecte és que aquesta relació de parròquies no reflecteix cap situació de la repoblació en cap moment, ni en el pretès 819 ni en el rectificat 839, ja que es parteix d’una llista del final del segle X o del principi de l’XI que devien tenir a l’Arxiu Episcopal, i tampoc no serveix per la data de redacció, ja que el copista la va retallar sobretot en els límits fronterers. Tampoc no es pot dir que en el sector cobert de parròquies hi eren totes, ja que per fer-ho versemblant és possible que se’n deixés d’incloure alguna, com és el cas de diverses parròquies de la vall de Lord que consten en el capbreu de parròquies del final del segle IX i no són esmentades en la llista de l’acta de consagració. Això sí, les que hi consten ben segur que eren parròquies, únicament que cal anar amb compte amb les sufragànies, de les quals sembla que ningú no se n’hagi adonat. La seva dependència se senyala amb un “cum”, com és el cas de Solsona i la seva sufragània de Joval (“Celsona cum Iovale”), dependència que es confirma en l’acta de consagració de Solsona del 977.

El capbreu de parròquies de la Vall de Lord

Respecte al capbreu de parròquies de la vall de Lord, Ramon d’Abadal el prengué com un document de repoblació, com si en el temps fixat (872-878) s’hagués produït una arribada de gent que s’establí a la vall i tot seguit s’hagués procedit a organitzar l’administració civil (el castell de Castelltort) i la religiosa (les parròquies que “foren constituïdes en temps del comte Guifré i de Galderic, bisbe”). Però, com es veurà, el territori ja havia d’estar poblat, d’antic i amb intensitat, i amb parròquies organitzades d’abans de la data esmentada, com ho indica el fet que el bisbe Guisad II d’Urgell, que el 962 acudí a consagrar l’església de Sant Sadurní de Pedra, afirmà que aquesta havia estat anteriorment consagrada pel bisbe Guisad I i després profanada amb un crim. Per tant, aquesta parròquia ja funcionava en una data compresa entre el 857 i el 872, ja que aquest bisbe fou l’antecessor del bisbe Galderic. A més, hem pogut identificar el lloc on es trobava la vila de Campelles, on el 857 el bisbe Guisad I fou cridat per anar a consagrar l’església de Sant Climent, construïda pels parroquians, onze dels quals la dotaren amb béns i terres i objectes litúrgics. En les afrontacions de les propietats donades com a dotació apareixen diversos propietaris més. Aquesta vila de Campelles s’aixecava en l’actual Prat Major o Prat Mitjà a tramuntana de la serra d’Odèn, la qual un bon coneixedor del país afirma que és la serra de Campelles. Així mateix, en l’acta de consagració de Sant Martí de Cambrils del 1051, apareix com a afrontació de tramuntana el puig de Campelles. Igualment, la pràctica totalitat dels topònims que apareixen en l’acta de consagració de Sant Climent de Campelles, encara actualment es poden identificar als voltants dels esmentats Prats o bé a sota, en terme del castell d’Odèn, tal com s’especifica més endavant.

Així, doncs, a la vall de Lord ja hi havia alguna parròquia funcionant en temps anteriors al bisbe Galderic, i a l’altra banda de la serra del Port de Comte existia una parròquia totalment normalitzada amb una intensa ocupació del territori. I amb aquests plantejaments, la situació del territori de la vall de Lord i d’una part del Solsonès a la segona meitat del segle IX és totalment diferent del que s’havia deduït fins ara.

Situació del Solsonès entre el 826 i el 872

Per conèixer la situació en què es trobaven les terres del Solsonès abans de l’actuació del comte Guifré, cal fer una profunda anàlisi d’aquest document, un xic insòlit, que és l’acta de consagració de l’església de Sant Climent de Campelles, sobre d’Odèn.

En primer lloc, es presenta la dificultat d’identificar aquesta església, construïda pels homes que vivien a la vila Campelles, i que el 857 el bisbe Guisad d’Urgell acudí a consagrar al temps que els habitants del lloc la dotaven. El pare Cebrià Baraut, al final de la publicació dels documents de les actes de consagració de la diòcesi d’Urgell, diu en una nota que el nom de Campilias corresponia a un nucli habitat de la comarca del Solsonès, sense cap més precisió.

Primerament comprovàrem les tres esglésies del Solsonès que tenen sant Climent com a titular. D’una banda, rebutjàrem la que ha donat nom al poble de Sant Climenç, al municipi de Pinell, per trobar-se en un sector massa occidental i per no tenir cap topònim característic que es correspongui amb els de l’acta de consagració de Campelles. D’altra banda, als voltants de la parròquia de Sant Climent de Castelltort, si bé es troba en un lloc idoni, no es troba cap dels topònims que apareixen en l’acta de consagració. Finalment, l’església de Sant Climent de la Selva té una ubicació també idònia i alguns dels topònims coincideixen: una de les terres donades com a dotació de l’església se situa a “Puio Rotundo”, i aquest topònim s’ha conservat en el límit del terme de Navès amb el de Capolat, sobre la Móra. Unes terres són situades al lloc anomenat “Cruces”, el qual es troba repetit al pla de Busa amb el grau de la Creu, la Creu i el cingle de la Creu. Entre els límits de la parròquia es troba el d’“Albigano”, que podria identificar-se amb l’actual lloc, masia, hostal i església de Guilanyà, a ponent de la Selva. A més, afronta amb “illa Guardia”, i efectivament al NW de l’església de la Selva, en el punt més alt de l’altiplà de Busa, es conserva el topònim Guàrdia o Guardiola per a anomenar aquest cim. No obstant això, la resta de topònims menys genèrics com: “villa Campilias”, “illa Trapa”, “Gavarneto”, “Puium de Saldaria”, “Tragina de illa Alga”, “villa Cerdaniola”, “serra Cuncaga-ta”, no s’han pogut identificar. Tot i que l’església de Sant Climent de la Selva semblava la idònia, tenim que els topònims segurs són els més genèrics i es poden trobar a molts llocs, i que la identificació d’“Albigano” amb Guilanyà té molt poca base. A més, el topònim important, el de Campelles, no s’ha localitzat entorn d’aquesta parròquia.

Malgrat la possible identificació de Sant Climent de Campelles amb Sant Climent de la Selva, a partir de la concordança d’alguns topònims i de l’advocació, aquesta identificació no és correcta. La localització de la parròquia de Sant Climent de Campelles fou possible a partir de l’acta de consagració de l’església de Sant Martí de Cambrils de l’any 1051, que, encara que té algunes interpolacions i alguns anacronismes que fan sospitosa la seva autenticitat, en la part que fem servir, la delimitació dels termes parroquials, aquesta no ofereix cap dubte. Entre els topònims esmentats com a límits parroquials figura al final del costat de ponent i en el de tramuntana, primerament, l’estrada que del puig Ginebrós va fins al pujol de Campelles (“strata de Puig Ginebros usque ad pugol de Compelías”), al final del sector de ponent, i pel de tramuntana comença al pujol de Campelles (“in pugol de Campelles”). A partir d’una recerca de topònims de la zona septentrional de l’indret de Cambrils, poguérem identificar molts topònims que figuren en l’acta de consagració de Sant Climent de Campelles. Aquest topònim també apareix com a límit d’uns béns situats a Canalda venuts el 1029, que afrontaven amb el mont de Campelles.

A partir d’una recerca de topònims de la zona de tramuntana de Cambrils i d’Odèn, poguérem identificar molts dels topònims que figuren en l’acta de consagració de Sant Climent de Campelles. Actualment es conserva el topònim de la serra de Campelles, que és la que figura al mapa de l’Editorial Alpina del Port de Comte, com en el del cadastre (full núm. 291), amb el nom de serra d’Odèn. També hem pogut identificar el topònim de “Tragina de illa Alga” amb el de Fragina, a llevant de la serra d’Odèn, a la zona de Montnou, on, al mapa de l’Alpina, figura la costa de les Feixines, però els naturals del país en diuen Fragina. El coll de la Trapa correspon al topònim “illa Trapa” i es troba a la zona nord-occidental de la serra d’Odèn, on, entre els límits dels termes municipals d’Alinyà i de la Vansa (en el mapa de l’Alpina) es troba el topònim de la Guàrdia, que concorda amb la ubicació de “illa Guardia” que apareix en l’acta de consagració. Finalment es pot identificar el topònim “Albigno” amb la població d’Alinyà. Tots els topònims es troben perfectament situats al lloc corresponent que li dóna la delimitació del terme parroquial. Fins i tot hi ha una gran zona de camps de conreu, actualment en regressió, que havien d’ésser els de la vila de Campelles, avui coneguts amb els noms de Prat Major i Prat Mitjà, els quals podien proporcionar aliments a una gran quantitat de població. En el volum de l’Urgellet s’estudiaran més detingudament les característiques i vicissituds de la parròquia. Aquí només hem intentat identificar el seu emplaçament per aprofitar les particularitats que ofereix el funcionament de la parròquia i la situació del poblament, ensems de poder aclarir si es trobava o no al Solsonès, com afirmava Cebrià Baraut.

A partir de la identificació anterior es pot comprovar quina era la situació del poblament d’un indret proper a la vall de Lord superior. En primer lloc es presenten uns habitants de la vila de Campelles, encapçalats pel prevere Claruvert. Tots plegats edificaren una església en honor de sant Climent, la qual el bisbe d’Urgell Guisad I anà a consagrar. Els habitants que feren donació de terres com a dotació de l’església foren, a més de l’esmentat prevere: Parapúnies, Asenari, Gondolf, Domenic, Centull, Estábil, Ludiric, Letà, Bonesinda, Vivac, Domenic, clergue, i Adrià, prevere, que donà un Saltiri. A més dels quatre testimonis que signen, només un correspon a un poblador del terme, si bé es difícil d’escatir si els altres tres eren habitants del lloc o acompanyants del bisbe. Únicament no signa el Domenic, clergue, que ja havia donat anteriorment la seva terra a l’església, i sembla que ja era difunt. I d’entre les terres donades, en les afrontacions, apareixen altres propietaris que no surten com a dotadors de l’església: Sedil, Adaulf i Ranosinda. Entre les terres donades i les afrontacions es troben topònims que donen nom a llocs que són o que semblen habitats: “illa Trapa, ubi dicunt Cruces, Puio Rotundo, Gavarneto, Albigano, Tragina de illa Alga, villa Cerdaniola”.

La situació que presenta el document és d’un poblament totalment establert de feia temps, amb una església construïda anteriorment, a la qual ja s’havien fet almenys dues donacions; s’esmenten dues viles, i un topònim correspon a un poble actual (“Albignano” = Alinyà) i, fins i tot disposaven d’una guàrdia que formava part de la defensa del territori. També es comprova com les terres cultivades anaven creixent, ja que se citen tres “stirpes” (terres recentment extirpades de l’erm) i dos mallols, la qual cosa fa pensar que encara quedava lloc per a anar ampliant les terres de conreus per l’augment de la població autòctona o per l’arribada de nous pobladors. Que la població estava en part consolidada ho confirma el fet de citar-se vinyes i horts. Devia tractar-se d’un hàbitat antic, amb una certa expansió en els conreus.

No obstant presentar un panorama d’un poblament establert de temps, no es nota que els habitants es trobin en cap terme organitzat civilment i, fins i tot, els vincles eclesiàstics semblen molt febles, ja que, cosa insòlita, els homes que han edificat l’església fan constar que es reserven el dret d’elegir i deposar el clergue que l’ha de servir, al qual, per aquest servei, donaran dotze argenços. També es nota en el fet que el bisbe consagrant no té cap protagonisme, només es fa constar que els habitants van donar l’església al bisbe perquè la consagrés, però el bisbe no protagonitza la dotació ni estableix el terme parroquial. Tot fa pensar que el bisbe consagra una església situada en un indret on encara no s’ha establert una xarxa parroquial controlada per l’organització episcopal. Aleshores el bisbe es troba en un lloc on el seu poder religiós és molt feble, sobretot per fer complir una normativa que signifiqui un rígid control sobre l’organització de la parròquia, i, per tant, ha d’acceptar les decisions dels pobladors a canvi que el reconeguin com a bisbe diocesà. Aquesta reserva de poder nomenar el sacerdot per regir la parròquia es veurà més endavant que també era pròpia de la vall de Lord i d’altres indrets més llunyans.

Per tant, es pot afirmar que, malgrat les repercussions de la sublevació d’Aissó i Guillemó en 826-827 i les devastacions que es donaren al final de la revolta, la població del Solsonès només retrocedí en el sector central i s’abandonà el territori comprès entre la divisòria d’aigües del Cardener i del Llobregós i la riera Salada; el poblament es fixà als contraforts de la serra de Busa. Així, Besora i Lladurs devien ésser els punts més meridionals de la zona on encara es mantenia una població residual, però sense cap mena d’organització estable, ni civil ni religiosa. Aquesta autonomia organitzativa es devia estendre fins a la vall de Lord superior. Després, en època del comte Guifré i el bisbe Galderic, s’endegà una organització civil i religiosa de tota la vall. L’establiment d’una organització sobre un territori poblat d’antic no correspon a la interpretació que fins ara s’havia fet del capbreu de parròquies de la vall de Lord, el qual s’utilitzava com si en aquell moment, a més d’establir-hi uns tipus organitzatius, s’hi portessin pobladors, quan aquests ja hi eren. Per tant, la repoblació del comte Guifré cal veure-la d’una altra manera.

La repoblació del comte Guifré

De la tasca repobladora del comte Guifré, s’ha de diferenciar bé la que correspon a la zona de la vall de Lord, de la de la resta del territori. L’actuació fou molt diferent en una zona o en una altra. Fins i tot les fonts d’informació difereixen substancialment d’una zona a l’altra. Si per a la vall de Lord la informació és fins i tot anterior, i relativament important, en canvi per a la zona de l’entorn de la ciutat de Solsona i per a les zones ponentina i meridional, les notícies són escasses i indirectes.

La repoblació de vall de Lord

L’actuació del comte Guifré a la vall de Lord és coneguda per dos documents. El primer és la carta de franquesa que el 1068 el comte Ermengol IV d’Urgell concedí (de fet, confirmà) als habitants de la vall de Lord, tal com l’havia concedida el comte Guifré als avantpassats dels pobladors. Encara que el comte Ermengol només fa remuntar les franqueses concedides al seu pare Ermengol III (1038-1065), aquestes han d’ésser anteriors. Així, el 1024 ja es fa constar, en una venda de terres, que aquestes eren situades dins de la franquesa de la vall de Lord. Per tant, el terme i les franqueses han de remuntar-se a l’època del comte Guifré. A més, les franqueses concedides són més aviat típiques del final del segle IX, com el cas de no pagar cens, tal com es prescriu en la carta de població de Cardona.

L’altre document és el ja esmentat capbreu de parròquies de la vall de Lord “tal com foren constituïdes en temps del comte Guifré i de Galderic, bisbe”, redactat per portar-lo al concili d’Elna del 947, si bé detalla uns fets ocorreguts a partir de 872-878 fins al moment de redactar el document. Aplegant les dades anteriors i les proporcionades per aquests dos documents, es pot reconstruir com es produí la repoblació, o, millor dit, la reorganització de la vall de Lord. La vall de Lord superior, a mitjan segle IX, degué estar totalment poblada. Els seus habitants gaudien d’una gran autonomia eclesiàstica que els permetia elegir i deposar els clergues que havien de regir llurs parròquies, els quals, probablement, no rebien els corresponents delmes i primícies, sinó una quantitat en metàl·lic fixa (potser en espècies) i prou. El bisbe diocesà no sembla que pogués concedir un terme parroquial. Se’l cridava per consagrar l’església perquè era l’únic canònicament autoritzat per a fer-ho. Tot això comptant que el que passava a l’altre costat de la serra del Comte també passés a la vall de Lord, que si no era tot, almenys tenien el privilegi de posar i deposar els sacerdots.

Si els lligams eclesiàstics dels habitants de la vall de Lord eren molt febles, tant o més ho eren els civils i militars amb les autoritats comtals. Res no lligava els habitants de la vall de Lord amb les autoritats comtals de l’altra banda de la serra del Verd i de la del Port de Comte. No estaven vinculats a cap poder civil, ja que aquest no tenia possibilitats ni ànims, potser, d’organitzar la defensa i l’administració del territori.

L’organització d’aquest territori no és massa coneguda, però l’organització posterior, confirmada per l’autoritat civil, reflecteix, sens dubte, com es regia aquesta zona en època anterior a l’establiment de les autoritats religioses i civils foranes.

Pel capbreu de parròquies i per la carta de franquesa es desprèn que eclesiàsticament els parroquians posaven i deposaven llurs sacerdots. També existia una organització eclesiàstica per sobre del nivell parroquial, que era aquesta mena de canònica que al principi del segle X funcionava a la vall i estava centrada a l’església de Sant Llorenç. Els titulars d’aquesta canònica o monestir, com se l’anomena gairebé sempre, rebien el títol d’abat. Però els dos abats que consten en el capbreu de parròquies esmentat, eren sacerdots, i abans d’ésser abats, havien estat rectors de parròquies de la vall de Lord. Aquest funcionament peculiar el fa semblant al d’una canònica, però sense que es faci constar una vida comunitària fixa. El seu origen s’ha de buscar en una de les franqueses que el 1068 confirmà el comte Ermengol IV, i que segurament ja havia estat concedida pel comte Guifré. En una de les concessions diu que els sacerdots que havien de regir les esglésies havien d’ésser elegits pels habitants del lloc, i que aquests sacerdots, que havien de servir dignament Déu, havien de tenir degans. Aquesta organització devia ésser molt antiga; la primera part, l’elecció de sacerdot pels parroquians, ja consta l’any 857 en l’acta de consagració de Sant Climent de Campelles. I l’establiment d’un superior dels rectors, que el 1068 s’anomena degà, deu correspondre a aquests Bo i Sciendiscle que apareixen vers el 910 i el 920 com a abats de Sant Llorenç de Morunys, els quals abans havien estat rectors de les parròquies de Castelltort i el Cint, respectivament.

L’organització civil no sembla que fos molt desenvolupada. Únicament es comprova en la carta de franquesa que els habitants de la vall no pagaven cap cens, i a més, podien elegir els seus propis saigs. I, cosa insòlita, podien elegir el seu senyor d’entre els fidels del comte.

Per tant, es pot creure que la peculiar forma d’administració eclesiàstica és una perduració de la que existia abans de l’arribada a la vall de Lord vers els anys 872-878 dels dos poders, el civil i l’eclesiàstic, personificats en el comte Guifré i el bisbe Galderic. Aquests trobaren un territori ben poblat i amb un regiment civil i eclesiàstic propis, amb una gran autonomia. Aleshores, a fi de no crear conflictes, ambdós poders confirmaren la situació establerta a canvi que els habitants els acceptessin com a superiors. EI comte els confirmà el dret d’escollir els seus propis sacerdots i que aquests tinguessin uns degans —també degué fer-ho el bisbe—, a més de disposar dels seus propis saigs. Però la nova situació requeria que hi hagués un representant del comte que garantís la defensa del territori, la justícia i totes les altres atribucions de la senyoria comtal; per això s’arribà a un terme intermedi: els habitants de la vall havien d’elegir un senyor (seniorem) d’entre els fidels del comte. Aquest fidel elegit pels habitants de la vall havia d’exercir la senyoria comtal a la vall, representant el comte. Aquesta llibertat d’elegir senyor es comprova com existent encara el segle XIII en un lloc proper a la vall de Lord com és Isanta. Els homes d’Isanta, el 1221 es posaren sota la guarda i batllia de Ramon de Calders, el qual, a canvi de tres sesters d’ordi, els havia de defensar. Cal remarcar que els Calders foren els senyors de la vall de Lord, almenys, des del segle XI. En canvi, sembla que el bisbe urgellenc no posà cap autoritat a la vall per sobre d’aquests abats o degans elegits pels sacerdots parroquians. Es degué acontentar amb el reconeixement com a superior dels degans i amb algun tipus de cens i prou.

No se sap gaire bé com els habitants de la vall exerciren els seus privilegis. Únicament es comprova que no canviaren de senyors des del segle XI, quan ho foren els Calders. Segurament no degueren tenir motiu per a canviar, perquè els senyors degueren ésser respectuosos amb els privilegis dels seus vassalls. Això mateix sembla que passà quan la senyoria comtal fou traspassada als vescomtes de Cardona, ja que tampoc no es troben conflictes entre senyors eminents i vassalls, sinó ans al contrari, tot denota una excel·lent concòrdia entre ambdues parts.

L’organització eclesiàstica sembla que fou més conflictiva. Primerament, el fet que els comtes garantissin el seu funcionament, creà enfrontaments amb els bisbes urgellencs. Amb aquesta perspectiva s’ha de veure la controvèrsia que esclatà vers el 947, de la qual només coneixem el capbreu de parròquies de la vall de Lord, tan sovint esmentat, on es fan constar els preveres que havien regit o que regien les parròquies de la vall des de la seva constitució, els anys 872-878, pel comte Guifré i el bisbe Galderic, fins al moment de redactar el document. Els bisbes urgellencs es queixaven que el comte Sunifred (fill del comte Guifré) les havia preses a l’Església urgellenca. Cal suposar que la desaparició dels dos protagonistes principals, el comte Guifré i el bisbe Galderic, motivà que aquesta tutela o garantia que exercia l’autoritat comtal que permetia que els parroquians elegissin i deposessin llurs rectors, i que aquests elegissin un degà o abat, degué considerar-se com una intromissió de l’autoritat civil en competències purament eclesiàstiques. Si bé no es coneix la solució del conflicte, com hem vist, els comtes continuaren garantint aquest funcionament peculiar i el comte Ermengol III el confirmà, i el seu fill Ermengol IV, el 1068 ho tornà a fer. Després, desapareixen les notícies sobre aquest tipus d’autonomia eclesiàstica.

Un altre aspecte d’aquesta organització eclesiàstica és el dret que els rectors de les parròquies de la vall tenien d’elegir un degà, la qual cosa féu aparèixer una canònica molt peculiar a Sant Llorenç de Morunys, que era presidida per un abat que abans havia estat rector d’alguna de les parròquies de la vall. Aquesta organització, centrada en un principi a Sant Llorenç, degué traslladar-se o desdoblar-se a Sant Pere de Graudescales. Aquest monestir tingué unes vicissituds molt peculiars, típiques de tota la vall. L’any 912, el bisbe Nantigís consagrà l’església a instàncies del seu fundador, el prevere Magnulf. Fou previst que s’hi fundés un monestir presidit pel fundador i, després de la seva mort, pel seu nebot; el cenobi s’havia de regir per la regla de sant Benet. Però aquest monestir de monjos benedictins no seguí una via normal. En la nova fundació que es féu vers el 960 s’afirma que “fou constituïda església canònica per dedicació i construcció del senyor Nantigís, bisbe”. Per tant, no fou un veritable monestir benedictí, sinó una canònica, que segurament, com aquesta nova fundació, es regia per la regla de sant Benet i no per la regla aquisgranesa vigent al món carolingi. En la nova fundació, promoguda per un prevere anomenat Francemir, aquest dema-nà al comte Borrell i al bisbe Guisad II d’Urgell que: “si al Senyor li plaïa desitjava construir-hi un monestir on habitessin monjos segons els decrets canònics, i constituïts regularment sota la direcció episcopal”. La regla que es proposà que seguís el monestir fou la de sant Benet. El 960 es féu l’elecció d’abat, que correspongué a un veí del lloc anomenat Belló que era prevere i canonge del territori de Lord. Un rector d’una parròquia que, és de suposar, devia formar part de l’organització canonical de tota la vall.

No se sap si s’ha de veure en la creació o revitalització d’aquesta canònica —encara que seguís la regla benedictina— un trasllat de la canònica de Sant Llorenç de Morunys a Sant Pere de Graudescales, o bé una fragmentació de l’organització. En aquest darrer cas, la canònica de Sant Llorenç aglutinaria els rectors de les valls altes del Cardener i d’aigua de Valls, mentre que la de Sant Pere de Graudescales s’estendria per tota la vall d’aigua d’Ora. Més o menys els territoris que després s’anomenaren vall de Lord superior i vall de Lord inferior.

Sant Pere de Graudescales, enclotat a la vall i al costat del riu, sembla que fou el centre entorn del qual tingué lloc l’organització canonical de la vall de Lord.

J. Bolòs

Les vicissituds posteriors mostren una greu decadència del monestir de Sant Llorenç de Morunys, que motivà que el 1019 fos unit al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles a fi que hi introduïssin la regla benedictina, que fins aleshores no havia seguit. El 1078 fou unit al monestir de Sant Andreu de Tresponts, i més tard, el 1079, tots dos passaren a dependre del de Ripoll, si bé la situació definitiva fou la de romandre com a priorat de Sant Serni de Tavèrnoles. Durant aquesta llarga crisi, no es pot comprovar que el monestir de Sant Llorenç seguís la seva forma peculiar de vida canonical. Per tant, sembla que l’organització canonical de la vall es concentrà entorn de la canònica de Sant Pere de Graudescales. Aquesta hipòtesi es confirma en el moment en què apareixen els deganats organitzats pels bisbes urgellencs en el segle XIII. Aleshores es creà un deganat de la vall de Lord, i el degà residia a la canònica de Sant Pere de Graudescales. En aquest moment ja devia fer temps que els parroquians havien perdut el dret d’elegir i deposar els seus rectors i aquests d’elegir, al seu torn, un degà, si bé això es fa de mal precisar, i només es pot afirmar que fou amb posterioritat a la darrera confirmació dels comtes d’Urgell del 1068. Encara que, un moment idoni per a aquest tipus de supressions fou el 1078, quan arribà a l’Urgell el legat Amat, enviat pel papa Gregori VII per tal d’aplicar les directrius de la reforma gregoriana, que preveia, entre altres coses, sostreure de la potestat laica els afers purament eclesiàstics; el funcionament particular de la vall de Lord, defensat pels comtes urgellencs, era un dels casos a reformar, amb el traspàs de les atribucions comtals a les episcopals, ensems que es reforçava l’autoritat diocesana sobre l’elecció dels rectors. Si bé aquest moment era l’idoni per a procedir a una reforma profunda d’aquest funcionament peculiar, no es coneix cap document que avali que aquesta es produís entorn d’aquest moviment reformador. En altres territoris més llunyans (vall d’Àneu, vall de Boi i Vall d’Aran), en el segle XVIII llurs habitants encara conservaven el dret d’elegir un fill del poble com a co-rector, i sovint aquest dret era exercit pels cònsols de la parròquia. Aquesta institució sembla que ha de correspondre a una situació anterior, que pot remuntar-se a l’inici de l’organització episcopal d’aquests territoris, tal com passà a la vall de Lord.

L’àmbit territorial

Aquest aspecte és el més conegut i el més precís. En la concessió de franqueses que el 1068 féu el comte Ermengol IV als habitants de la vall de Lord, els confirmà explícitament el terme que els havia donat el comte Guifré.

Aquest àmbit territorial incloïa les parròquies que figuren en el capbreu de parròquies de la vall de Lord constituïdes pel comte Guifré i el bisbe Galderic els anys 872-878, on es fa constar que es crearen —o es confirmaren— les parròquies de: Pedra, Sisquer, la Móra, Valldora, el Cint, Tentellatge, Castelltort, Travil, Terrers i la Selva. A la llista de parròquies del final del segle X o del principi de l’XI continguda en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, l’àmbit territorial i el nombre de parròquies són molt més amplis. Les parròquies i sufragànies de la vall de Lord són: la Pedra, Argelaguer, Sisquer, Llinars, Montcalb, la Curriu, Mirapol, Terrers, Travil, el Cint, Tentellatge, Valldora, la Móra, la Selva i Besora. Aquesta darrera relació concorda plenament amb l’àmbit territorial del terme que concedí el comte Guifré als habitants de la vall.

Pel sector oriental el terme seguia la divisòria de les aigües de l’aigua d’Ora fins a arribar al Cint, que es trobava inclòs en les parròquies de la vall de Lord. D’una banda devia deixar fora la parròquia de Castellar del Riu i de l’altra devia incloure les de Capolat, Mercadal, el Cint, Torrents, Correà, Pegueroles, Lluelles i Gargallà, que al principi del segle XIII formaven part del deganat de la vall de Lord. El terme devia arribar fins al Cardener, davant l’església de Sant Ponç, a l’actual pantà de Sant Ponç, si bé devia restar fora del terme. A partir d’aquí, les afrontacions del terme són desconegudes, únicament es pot dir, per la llista de parròquies, que devia incloure la de Besora, però com que les parròquies de Lladurs, Canalda i Vall Infernal (Isanta?) quedaven fora de la vall de Lord, el terme devia passar per la carena que dividia les aigües del riu Cardener i el torrent de Jaumeandreu i devia arribar al puig del Tell o el portell del Tell (“in Pugaltel”); devien quedar fora els actuals termes de Clariana, Olius i Lladurs. D’aquí, per la riera de Canalda, que ha de correspondre al torrent d’Agrevaled, que en una altra delimitació és citat com a pont d’Agrevaled, es devia enfilar fins a la serra del Port de Comte (“serram de Cordes”) deixant Canalda i Isanta fora del terme, mentre que devia incloure la serra d’Encies, de la qual es coneix bé la vinculació al terme de la vall de Lord. De la serra del Port de Comte, el terme seguia la divisòria d’aigües del Cardener i d’aigua de Valls i d’aigua d’Ora, tot passant pel Port de Comte (“portum de Tuxen”), i pujava al “collum de Prato de Albes”, que correspon al coll dels Belitres, entre el cap de Verd i el cap de Prat d’Aubes, i el terme devia seguir per la carena fins a arribar al cim culminant, on trobava el riu de la Clusa, que ha de correspondre al riu l’aigua de Llinars.

Així, doncs, l’acció del comte Guifré comprengué tot l’àmbit citat, i, molt probablement, consistí a crear al territori una organització defensiva i judicial a càrrec d’aquest senior que els habitants de la vall podien escollir entre els fidels comtals. De l’organització defensiva no es té cap altra notícia que l’existència del castell de Castelltort a través de les parròquies que el comte constituí amb el bisbe Galderic els anys 872-878. Dins del segle X es documenta l’existència d’altres castells: Pedra (962), Navès (968), Besora (982) i Sisquer (1050). Els segles següents se’n documenten molts d’altres que són difícils d’atribuir a una acció del comte Guifré.

Si bé el territori organitzat tenia una població preexistent, és molt probable que la seguretat que donava la creació d’una xarxa defensiva, molt fàcil d’organitzar en la part alta de la vall, degué atreure molts pobladors que ampliaren la quantitat de parròquies de la vall, que, segons la relació de parròquies i sufragànies del final del segle X o del principi de l’XI, continguda en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, foren les d’Argelaguer, Llinars, Montcalb, la Corriu, Mirapol i Besora, que no consten al capbreu de parròquies de 872-878, si bé Argelaguer i Llinars només eren sufragànies de les parròquies de Pedra i Sisquer respectivament. No obstant això, és difícil de precisar si la creació d’aquestes noves parròquies fou una conseqüència directa de la millora de la defensa en temps del comte Guifré, o es degué a un creixement demogràfic natural o a una aportació de nous pobladors en temps dels succesors del comte Guifré. Amb tot, l’augment de parròquies es degué produir molt aviat, ja que si haguessin estat creades dins de la segona meitat del segle X no haurien estat incloses en la rela- Sant Pere de Graudescales, enclotat a la vall i al costat del riu, sembla que fou el centre entorn del qual tingué lloc l’organització canonical de la vall de Lord (foto: J. Bolòs) ció de parròquies del final del segle X o del principi de l’XI. No obstant això, l’arribada de nous pobladors no significà un canvi en el règim de la vall, sinó que es mantingué i perdurà, en alguns casos, fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals.

La repoblació del comte Guifré fora de la vall de Lord

L’actuació del comte Guifré a la resta del territori és molt fosca i, possiblement, molt diferent segons la zona. En el sector septentrional, concretament a la vall de la riera de Lladurs, l’actuació del comte degué ser semblant a la de la vall de Lord. Allí ja devia existir un poblament relativament important. Això es desprèn de l’acta de consagració de Sant Julià de Canalda, realitzada l’any 900, a uns trenta anys de l’organització de la vall de Lord. Se cita un nucli de població important, la vila de Canalda, un terme parroquial que va de la font Calda (“Aqua Fervente”) fins a la parròquia de Sant Martí de Lladurs, i continua cap a la vall Infernal per acabar al grau de Cavallera, a ponent de Canalda. El terme té diversos llocs on hi ha terra cultivada, que es dóna a l’església com a dotació, amb noms que s’han conservat fins a l’actualitat: Cavallera (“locum vocitatum Cavallaria”), font Calda (“in Aqua Ferventem”), Encies (“ad ipsas Incias”). El topònim important que no s’ha conservat és un “castro Barvaldi”, encara que podria correspondre al castell d’Isanta o de Canalda, que aparegueren molt més tard. Els propietaris que s’esmenten en l’acta (uns vint-i-nou) són molt nombrosos per ésser un lloc poblat recentment.

El fet que ja existissin pobladors no obsta perquè el comte Guifré hi fes aprisions, si és que no hi féu alguna compra, ja que l’any 990 el seu nét, el comte Borrell, vengué un alou que li pervenia dels seus avantpassats, i per tant del seu avi, el comte Guifré. L’alou era situat al lloc de Canalda, i concretament a la vila d’Isanta, i es dedueix, pel preu de cinquanta sous, que havia d’ésser relativament important. Un altre fet que confirma l’existència d’un poblament antic a la zona és que els homes d’Isanta tinguessin el mateix dret que els de la vall de Lord d’elegir el seu senyor, dret que conservaren fins a una època molt tardana (any 1221), quan els homes d’Isanta es posaren sota la guarda i batllia de Ramon de Calders (senyor de la vall de Lord), que a canvi de defensar-los rebia tres sesters d’ordi. A més, la documentació més antiga de l’antic Arxiu de la canònica de Santa Maria de Solsona, correspon a aquesta zona, on el comte Guifré degué actuar de manera semblant que a la vall de Lord, si bé no hi atorgà els mateixos privilegis; els pobladors pogueren elegir els seus senyors, però per l’acta de consagració de Sant Julià de Canalda no sembla que tinguessin cap autonomia eclesiàstica, ja que, com en l’organització civil, no eren considerats pertanyents a la vall de Lord.

Una altra zona d’actuació del comte Guifré, del tot diferent, és la que s’estén a ponent del castell de Besora i és limitada per la serra de Torregassa i la carena del Miracle, que fa de divisòria de les aigües del Cardener i del Llobregós, i que comprèn els actuals termes municipals de Solsona, Olius, Riner i Clariana. Aquest territori hagué de ser repoblat i organitzat pel comte Guifré, sense que la possible població residual, si és que n’hi havia, fos prou important com per a imposar condicions a les autoritats civils i eclesiàstiques. Aquí començava una vertadera repoblació, amb la seva principal característica, com són les aprisions.

El problema principal per a conèixer l’actuació del comte Guifré en aquesta zona és la manca de documentació propera a l’època, ja que la conservada, fa més aviat referència a una actuació dels seus fills Sunifred i Sunyer. Amb tot, el primer que ocupà i organitzà el territori fou el comte Guifré, i el fet que aquesta tasca fos continuada pel seus fills assenyala que era un territori gairebé buit de gent, i que l’ocupació total trigà molt temps.

Les notícies més antigues es concreten entorn de Solsona. De la zona de Riner no se’n tenen fins el final del segle X. El més antic és una donació d’un alou a Santa Maria de la Seu d’Urgell, feta el 922. L’alou era situat en termes del castell de Solsona, a la vila Olmosa. Els drets de propietat eren d’aprisió i de compra. Un altre document corresponent a Solsona és del 928, quan es donà i vengué una terra a Santa Maria de Solsona, situada en el castell de Solsona, al lloc anomenat Sant Gervàs, que els havia pervingut per compra. Aquestes dues notícies presenten el terme de Solsona amb l’organització de terme de castell, típica d’una repoblació. Les compres i les aprisions que s’esmenten presenten un territori que fa un cert temps que és ocupat, on ja es poden fer vendes de terres però encara es poden fer aprisions. Aquesta situació fa remuntar al final de segle IX l’ocupació del territori i, per tant, en temps del govern del comte Guifré. No obstant això, segons les notícies posteriors, l’ocupació no fou molt intensa, i les aprisions encara es produïren durant el segle X; concretament, fou el fill de Guifré, Sunyer, qui erigí l’església de Santa Maria de Solsona, encara que en un principi se n’hagués agençat una de provisional, ja que és difícil de creure que no se n’hagués construït cap.

Se suposa que en aquell moment també s’erigiren els castells de Riner i de Clariana i una xarxa de guàrdies i guardioles a tota la serra que forma l’arc que va de Su a Lladurs i que delimita els vessants del Cardener i del Llobregós i de la riera Salada. Malgrat que no es comprova l’existència d’aquesta xarxa defensiva fins l’acabament del segle X, creiem que en gran part ja existia en els primers moments de la repoblació.

El vessant del Llobregós

Les notícies d’aquesta zona encara són més tardanes i no fan pensar que el comte Guifré fes alguna ocupació de territori, llevat de la d’establir alguna xarxa de guàrdies que connectessin amb les de la carena del Miracle i de la serra de Torregassa. Només existeix una notícia contradictòria, com és la suposada donació que el 888 féu el comte Guifré al monestir de Santa Maria de Ripoll de l’església de Santa Maria de Ponts, situada a la Marca del comtat d’Urgell, on molt més tard el monestir de Ripoll fundà el priorat de Santa Maria de Gualter. Malgrat una sentència del 1032 del comte Ermengol II a favor del monestir de Ripoll i la dotació que el 1069 féu el comte Ermengol IV, tots retreuen la donació del seu avantpassat, el comte Guifré, i hom pot creure que ho afirmen a partir del document anomenat Gesta que el monestir de Ripoll elaborà al final del segle X, i on s’atribuïren totes les donacions comtals al comte Guifré i al moment de la dotació de l’església del monestir. Cal creure que degué ésser el comte Borrell qui realment féu la donació a Ripoll, ja que aquesta església no consta en el privilegi del 938 de Lluís el d’Ultramar, com tampoc no figura en la relació de béns confirmats en la butlla del papa Agapit II el 951 i sí que es fa constar en el privilegi del 982 del rei Lotari; amb motiu de la recaptació d’aquest privilegi hom creu que es redactà aquest document anomenat Gesta. Aleshores, una donació feta, segurament, pel comte Borrell, s’atribuí al comte Guifré. Tot i així, no es pot descartar del tot una donació del comte Guifré d’uns béns en un lloc molt desemparat, els quals el monestir de Ripoll de moment no tingué massa interès de fer constar en els seus privilegis fins que el territori estigué ben organitzat. No obstant això, una donació del comte Borrell és més versemblant.

Així, doncs, s’ha de considerar que el sector ponentí del Solsonès, durant el govern del comte Guifré, quedà pràcticament sense repoblar. Sempre, això no obstant, hi podia haver aquest tipus de pobladors que s’avançaven a l’organització civil i eclesiàstica.

La zona de Pinós

El Solsonès té, a la zona més meridional, unes terres situades a migjorn de la serra de Pinós, que tingueren unes vicissituds en l’aspecte civil totalment diferenciades de la resta del Solsonès, ja que els castells de Matamargó, Pinós, Vallmanya i Matadeporros es vincularen al casal dels comtes de Cerdanya a través del comtat de Berga, la Marca del qual passava per entremig dels comtats d’Urgell i de Manresa, concretament entre els castells de Cardona i de Súria. Aquesta vinculació al comtat de Berga es produí amb posterioritat al govern del comte Guifré, possiblement en el moment de retirar-se el comte Sunyer al monestir de la Grassa vers l’any 947.

Per les notícies que es tenen, no sembla que el comte Guifré sobrepassés el seu domini del castell de Cardona, amb el qual aquest territori es relaciona més que no pas amb els del Solsonès; fins i tot el castell de Matamargó fou repoblat pels vescomtes de Cardona.

Com que una de les notícies més antigues, del 951, confirma la possessió per part de Santa Cecília de Montserrat de les esglésies i el castell de Vallmanya i sobre l’església de Sant Celoni, i una altra notícia del 995 situa al castell de Pinós uns béns que havien estat aprisiats, s’ha d’aceptar que el comte Guifré no estengué la seva activitat repobladora més enllà del castell de Cardona. Per tant, no sobrepassà la serra de les Garrigues, que separa el territori de Cardona del de Pinós, i no efectuà cap repoblació en la zona a migjorn de la serra de Pinós.

La repoblació del comte Sunifred d’Urgell

L’activitat repobladora del comte Sunifred II d’Urgell és enfosquida per l’esmentada actuació del seu germà petit, el comte Sunyer, i es fa difícil destriar a qui correspon l’organització i l’ampliació dels sectors central i occidental del Solsonès. Únicament és segura per part del comte Sunyer la construcció de l’església de Santa Maria de Solsona en la seva dominicatura i la possessió del castell de Ceuró. D’altra banda, al comte Sunifred li correspon una probable concessió de franqueses als habitants del castell de Solsona en data desconeguda però entre el 897 i el 948 i confirmada més tard pel seu nebot i successor en el comtat urgellenc, el comte Borrell. Les notícies posteriors no serveixen per a poder destriar qui endegà l’ampliació de la zona central i l’organització de la repoblació de l’occidental. És probable que el comte Sunyer en els primers anys, quan encara no era comte de Barcelona, endegués la repoblació d’aquest lloc, i que posteriorment fos el comte Sunifred qui la continués. Es fa molt difícil de precisarho, però el comte Sunifred degué participar-hi d’una manera o altra, com ho demostra aquesta concessió de franqueses als habitants del castell de Solsona.

La repoblació del comte Sunyer

La possible actuació del comte Sunyer, fill petit del comte Guifré, al Solsonès, ha estat intuïda pel fet que quan el comte Ermengol I d’Urgell concedí l’any 1000 una carta de franquesa a l’església de Santa Maria de Solsona, afirmà que ho feia al prior i a l’església de Solsona que el seu avi havia construït en la seva pròpia dominicatura (“eclesiam Celsonemsem quam avus meus construxit in sua dominicatura”). L’avi del comte Ermengol era el comte Sunyer. Un domini del comte Sunyer a la part meridional del comtat d’Urgell es fa present en altres documents. El 963, el comte Borrell concedí al seu fidel Galí unes franqueses en un alou situat al comtat d’Urgell, a la vall de la Vansa, a l’apèndix de Sant Esteve i vila de Tuixén. Els drets del comte sobre l’alou li pervenien dels seus pares; per tant, del comte Sunyer i de la comtessa Riquilda. No obstant això, el comte Sunifred havia rebut en època indeterminada la donació de la vila de Tuixén que li havien fet els homes d’aquell lloc; possiblement, a més, el comte Sunifred II d’Urgell, també en una època indeterminada, concedí una carta de franquesa als habitants del terme del castell de Solsona. A l’any següent, el 964, el mateix comte Borrell vengué, al seu fidel Borrell, el castell de Ceuró (“chastro Azerone”), que li havia pervingut del seu pare, el comte Sunyer, difunt (“qui mihi advenit de ienitori meo comite Sumiario, qui est condam”). Una altra notícia, més indirecta, ens confirma que el comte Sunifred II d’Urgell no governà el castell de Cardona, ja que inicialment es vinculà al comtat d’Urgell, com ho confirma el fet de pertànyer sempre al bisbat d’Urgell i alguna escriptura que situa els béns de Cardona al comtat d’Urgell, mentre que cap document no situa béns cardonins en el comtat de Manresa ni en cap altre comtat. No es té cap notícia concreta que esmenti un domini del comte Sunyer a Cardona, però tenim que, des del comte Miró primer i des del comte Borrell després, el castell estigué vinculat al patrimoni dels comtes de Barcelona com una dominicatura al marge de qualsevol comtat. No obstant això, se sap que el comte Sunifred d’Urgell mantenia els seu drets com a principal autoritat del comtat, fins i tot en llocs on el comte Sunyer tenia dominicatures. Així, el comte Sunifred rebé la vila de Tuixén en època indeterminada, cedida pels seus habitants. També en època desconeguda, el comte Sunifred concedí una carta de franquesa als habitants del castell de Solsona, confirmada més tard pel seu nebot el comte Borrell.

Per les informacions esmentades es pot deduir que el fill petit del comte Guifré, a la mort d’aquest, el 897, rebé diverses dominicatures en els comtats del seus germans, com tenia en el comtat de Besalú. La dominicatura del comtat d’Urgell comprenia la vall de la Vansa, l’actual comarca del Solsonès, amb la vall de la riera Salada —no és segura la inclusió de la vall de Lord— i el terme del castell de Cardona, si bé el seu germà, el comte Sunifred, conservava en aquests llocs els seus drets com a comte.

La mort del germà gran, el 911, i l’ascens de Sunyer al govern dels comtats del casal de Barcelona no foren pas motiu suficient perquè renunciés a la seva dominicatura del comtat d’Urgell, que degué continuar a les seves mans fins que es retirà a fer vida monàstica a la Grassa el 947. Aleshores, la dominicatura urgellesa passà als seus fills hereus, el comte Miró i el comte Borrell, els quals la tenien en condomini, tot i que sembla que el comte Miró degué estar a la zona de Cardona, ja que fou ell qui confirmà en una data imprecisa (947-965) la carta de franquesa que el comte Guifré havia concedit als habitants del castell de Cardona. Però gairebé al mateix temps que el comte Sunyer es retirava del món, el comte d’Urgell, Sunifred 11, moria sense descendència i era succeït pel comte Borrell. El comte Miró no participa en cap dels documents que es coneixen del comtat d’Urgell anteriors al 965, en què morí. A la mort del comte Borrell, el 992, el territori del castell de Cardona se segregà del comtat d’Urgell —possiblement amb el castell de Clariana— i passà a formar part del patrimoni dels comtes barcelonins, mentre que la resta es reintegrà al comtat d’Urgell i als seus comtes.

L’actuació repobladora del comte Sunyer no queda massa precisada per les dades disponibles. Però amplià i consolidà el territori repoblat pel seu pare. Concretament, construí l’església de Santa Maria de Solsona, que segurament en substituïa una altra d’edificada pel comte Guifré, que, potser, només reparà una mica una antiga església anterior a la repoblació, l’existència de la qual recorda l’acta de consagració del 977, quan el bisbe Guisad II afirma que havia estat construïda de temps antics, mots que naturalment han de fer referència a un temps anterior a la repoblació. Entorn del castell de Solsona es continuaren fent aprisions que s’han de remuntar al temps del comte Sunyer.

Més clara és l’actuació d’aquest comte a la part baixa de la riera Salada, on edificà el castell de Ceuró, que el 964 el seu fill, el comte Borrell, vengué al seu fidel Borrell, afirmant que li pervenia del seu pare el comte Sunyer. Cal suposar que els castells que apareixen en les afrontacions —Castellar, Pinell, Madrona i la Salsa— havien estat organitzats pel comte Sunyer. Amb l’organització militar d’aquesta part del territori cal creure que el comte Sunyer portà la frontera militar des de la serra de Torregassa i la carena del Miracle fins al final de l’altiplà del Solsonès a la vista del Llobregós, la qual cosa es confirma amb el fet que el 986 es donés el castell de Figuerola situat al terme d’Ardèvol, i els drets dels donadors els pervinguessin de la compra feta al comte Borrell. Encara que no es pugui afirmar que el castell hagués estat constituït i repoblat pel comte Sunyer, és molt probable que així fos, ja que d’haver-se començat la fortificació d’una línia fronterera, aquesta havia d’ésser completada si hom volia que fos eficaç. Això es confirma en el sector de Pinós, on es disposa d’unes dades molt antigues.

El sector de Pinós, realment, fou repoblat pel comte Sunyer, car es disposa d’unes dades, breus, però aclaridores. En el precepte que el 951 va concedir el rei Lluís l’Ultramarí pel monestir de Santa Cecília de Montserrat, es confirma que algú havia donat al monestir el lloc de Vallmanya (“Valemaria”), que era a l’altra banda de la serra de Castelltallat (“trans monten Don”, “Monte Dono” era el nom antic de Castelltallat), amb les esglésies i el castell i amb els seus termes. Tot hi era integrat. A més, un tal Longobard donà en el mateix lloc l’església en honor de sant Celdoni. Així, doncs, el monestir de Santa Cecília havia rebut la parròquia i el castell amb tot el terme de Vallmanya, que es troba, com indica el precepte, a tramuntana de la serra de Castelltallat. I en el mateix lloc, en un sentit ampli, també rebé la donació de l’església de Sant Celdoni de Cellers, sobre la qual no hi ha dubte, ja que en aquesta zona no hi havia cap més església amb aquesta advocació. Si bé la dependència de Vallmanya del monestir de Santa Cecília a través del de Santa Maria, al qual s’uní finalment, es comprova segles més tard, el domini sobre l’església de Sant Celdoni degué ser efímer, ja que el segle XI passà a Sant Serni de Tavèrnoles.

Naturalment que aquesta confirmació del 951 reflecteix una ocupació del territori a migjorn de la serra de Pinós, amb anterioritat a la renúncia del comte Sunyer feta vers el 947, i confirma ensems l’organització d’una frontera que devia anar del castell de Madrona al de Pinós, tot controlant els accessos al Solsonès i al castell de Cardona per la vall del Llobregós. Per tant, l’actuació del comte Sunyer al Solsonès fou tan important o més que la del seu pare, el comte Guifré, al qual s’ha atribuït més importància de la que tingué, si bé la que li resta no deixa d’ésser molt important.

Procedència dels pobladors

La repoblació del Solsonès fou, en part, una simple reorganització. S’establí un poder civil i religiós sobre una població que vivia sobre el terreny i es mantingué una organització autònoma de qualsevol autoritat cristiana o musulmana. Només subsistien uns dèbils lligams eclesiàstics pels actes en què era imprescindible l’actuació de l’autoritat diocesana, les consagracions d’esglésies i prou. Així, el sector septentrional del Solsonès, que comprèn les valls del Cardener, l’aigua de Valls i l’aigua d’Ora, i la riera de Lladurs i la riera Salada, era relativament ben poblat. No s’ha de rebutjar una entrada de pobladors procedents de la vall de la Vansa, però la seva quantitat no fou prou important perquè s’alterés la situació de les valls. També s’ha d’abandonar una pretesa immigració de mossàrabs que donessin nom al monestir de Sant Llorenç de Morunys, ja que el mot moruny sembla més aviat referir-se a un tipus de vinya molt estesa pel Principat, i per tant no té cap vincle amb una població forana. Fins i tot el peculiar funcionament del monestir de Sant Llorenç s’ha comprovat que era una particularitat autòctona i no una d’importada.

Més problemàtica és la procedència dels pobladors de la resta del Solsonès. Suposem que en la zona entre la serra de Torregassa i la carena del Miracle i els límits de la vall de Lord hi devia persistir una minsa població residual, molt més dèbil que la de la vall de Lord. També és possible que en el moment en què el comte Guifré fortificà la serra de Torregassa i la carena del Miracle i creà una zona de seguretat al seu darrere, es produís un replegament de la població residual que es trobava a ponent d’aquesta zona defensiva. Una altra aportació de població la pogué fornir el creixement vegetatiu del poblament de la vall de Lord i de les altres terres poblades d’antic. Amb tot, aquestes aportacions humanes no podien ésser suficients del tot, i menys en el moment de saltar la carena del Miracle i estendre’s per l’altiplà fins a les envistes del Llobregós.

Pel parlar actual del Solsonès no semblaria que s’hagués produït una entrada de pobladors massa important del comtat d’Urgell, més aviat que procedia de terres més orientals. L’onomàstica de moment no pot ajudar massa, ja que calen estudis molt més rigorosos que els que s’han fet. Únicament es pot utilitzar, amb les informacions actuals, la procedència de les grans famílies repobladores. Aleshores, amb la hipòtesi, que es confirma repetidament, que els promotors d’una repoblació atreuen o porten, de grat o per força, pobladors del seu lloc d’origen, tindrem una possible orientació de la procedència dels pobladors de les parts central i occidental del Solsonès.

La família de Salla de Conflent, el fundador de Sant Benet.

Aquest personatge fou germà d’Isarn, vescomte de Conflent, i tingué una gran activitat repobladora en el comtat de Barcelona i en el de Manresa, i com a culminació de la seva vida fundà el monestir de Sant Benet de Bages. La seva descendència fou molt nombrosa: cinc fills i dues filles. Es coneix relativament la descendència d’una filla, Ego, casada amb Froia: un fill anomenat Sal·la de Santa Perpètua. D’un altre fill, Unifred, casat amb Sesenanda, se’n coneix la descendència: els Riner-Cervera. El primer no tingué relacions directes amb el Solsonès. Dels set fills que tenia a la seva mort el fill hereu, Isarn, casat amb Aurúcia, només es coneix una filla, Eliardis. Són molt hipotètics uns fills anomenats Guifré, Isarn i Guifreda.

La base de deduir una actuació de Sal·la de Conflent al Solsonès es troba en una donació que el 1013 féu Sal·la, fill de Froia i d’Ego, filla de Sal·la, de l’església i parròquia d’Olesa a la canònica de la Santa Creu de Barcelona.

Aquest nét de Sal·la de Conflent, que tenia aquesta església pel llinatge de les seves famílies (“per prosapiem generis nostrii”), ja havia fet aquesta donació anteriorment, però els seus hereus (no fills) impugnaren la donació i acudiren a judici. Després d’estripar les cartes anteriors i de reconèixer la seva culpa, Sal·la féu novament la donació amb els seus hereus: el bisbe Borrell d’Osona, Seniofred de Rubí, Amat de Girona, Guifré de Riner, Guitard de Solsona i Miró de Ponts. El bisbe Borrell és un oncle patern, Seniofred de Rubí és el marit d’una tia paterna. D’Amat de Girona no se sap la vinculació amb Sal·la. I dels tres personatges del Solsonès: Guifré de Riner, Guitard de Solsona i Miró de Ponts, no es coneix tampoc la filiació, encara que inicialment pensàrem que Miró de Ponts també podia ser un oncle patern de Sal·la, car tenia un oncle anomenat Miró, però no sembla que sigui així.

L’únic personatge dels tres esmentats, del qual està més o menys clara la vinculació a la família Sal·la, és el Guifré de Riner, el qual és possible que fos el Guifré que morí el 1014, i la seva muller Retrud actuà com a marmessora. Posteriorment, el 1027, es jurà el testament d’aquesta dona anomenada Retrud a l’església de Sant Just d’Ardèvol, en el qual testament figuren molts béns al Solsonès i sobretot deixes a les esglésies de la zona de Riner, Pinós i Ardèvol. Així, doncs, aquest Guifré, casat amb Rotrudis o Retrud, devia ésser el Guifré de Riner. Però el matrimoni només degué tenir una filla, de la qual no es fa constar el nom, i els castells patrimonials passaren al nebot de Guifré i Rotrudis, Dalmau, fill d’Isarn Unifred. Aquest Isarn Unifred devia ésser fill, sens dubte, d’un dels fills de Sal·la de Conflent, anomenat Unifred. Així, fou un nebot de Guifré de Riner, anomenat Dalmau Isarn, qui el succeí en el patrimoni solsoní (els castells de Riner, Ardèvol i Navès) i prengué el cognom de Riner, però aviat el canvià pel de Cervera. Al final el segle XI, ja amb el cognom de Cervera, es veu la família disposant de la parròquia de Navarcles, on Sal·la de Conflent havia fet importants compres, la qual mai no féu donacions al proper monestir de Sant Benet de Bages, cosa que feren els Cervera. Als fons de l’antic Arxiu de Sant Benet de Bages es troben els documents de les compres que Sal·la de Conflent féu a Navarcles.

La vinculació de Miró de Ponts i Guitard de Solsona no resta gens clara; si bé la seva descendència és molt coneguda, en aquesta època només consta que Miró de Ponts actuà de marmessor de l’esmentada Rotrudis. De Guitard de Solsona, no en sabem res més, però creiem que deu ésser el pare de Miró de Solsona, i aquest d’Ecard Miró, que són els membres més antics de la família Solsona-Torroja, feudataris del castell de Solsona.

La importància d’aquestes tres famílies es comprova en els castells que tenien al Solsonès. Els Riner-Cervera disposaven dels castells de Riner, Ardèvol i Navès. Els Solsona, del castell d’aquest nom. Els Ponts posseïen, segons el testament de Pere Miró de Ponts del 1061, els castells de Solsona, de Bajona (al Joval), de Clariana i de Joval, i uns Castellons de Pallars que havien d’ésser en algun lloc proper, si bé o molts o tots els posseïen en feu d’altres senyors, com el de Solsona en feu d’Ecard de Solsona i el de Clariana dels vescomtes de Cardona. Així, doncs, els castells que posseïen aquestes tres famílies eren situats a la part central del Solsonès, on el seu avantpassat, Sal·la de Conflent, degué actuar com a agent comtal, organitzant i repoblant el territori amb gent procedent del comtat de Conflent, d’on era originari; això fa que el parlar del Solsonès no s’inscrigui amb el català occidental, sinó amb el central. Amb tot, és una hipòtesi que cal desenvolupar amb més profunditat.

Encara que només sigui en un aspecte concret, la toponímia també proporciona algunes dades sobre la procedència de la població del Solsonès, per exemple els noms de Pallars i Pallarès. S’han citat uns Castellons de Pallars (1061) que sens dubte s’havien de trobar entre els termes de Riner, Clariana o Navès, i Pallarès és el nom d’un mas de l’antic terme del castell de Solsona, al nord-oest de Castellvell (avui terme d’Olius), que es documenta com a “villa Palariense” el 977. Dos masos del terme del castell de la Llena s’anomenen Pallars de Dalt i Pallars de Baix. Tot plegat indica que al Solsonès degué haver-hi una certa immigració de pobladors pallaresos.