L’organització territorial religiosa del Solsonès

La diòcesi

Mapa del Solsonès amb la senyalització de totes les esglésies de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.

J. Calderer-L. Prat-J. Vigué

Vegeu: Esglésies del Solsonès anteriors al 1300

L’organització diocesana del Solsonès no té cap complicació. Tota la comarca depengué sempre de la diòcesi d’Urgell, tot i que la relació de parròquies de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell no precisa els límits meridionals. A migjorn de la parròquia de Solsona només hi consta la sufragània de Joval. Això va fer creure a mossèn Serra i Vilaró que la resta del territori a migjorn de Joval, per eliminació, corresponia al bisbat d’Osona, i que més tard s’incorporà al d’Urgell. I no era així, ja que aquesta relació de parròquies, com hem dit, fou elaborada al final del segle X o començament de l’XI, per formar part de l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell. Aleshores, a fi de donar un cert aire d’arcaisme, se suprimiren les parròquies més frontereres, la qual cosa produí aquesta manca de parròquies a migjorn de Solsona, així com a l’occident, on només consta la de Madrona. No obstant això, totes les parròquies del Solsonès que en els segles posteriors formaren part del bisbat d’Urgell, estaven vinculades a la diòcesi urgellenca des de la seva fundació.

Quan el 1593 el papa Climent VIII erigí el bisbat de Solsona, totes les parròquies del Solsonès, excepte les antigues parròquies de la Móra Comdal i de la Valldan, passaren a formar part del nou bisbat promogut pel rei Felip II, i únicament canviaren les circumscripcions intermèdies, com els deganats.

Els deganats

Al Solsonès es troba una organització eclesiàstica molt particular. És un deganat format per les parròquies de la vall de Lord. Aquest tipus d’organització, desconeguda en altres llocs, es degué establir, o simplement confirmar, durant el govern del comte Guifré i, concretament, entre el 872 i el 878, quan el bisbe Galderic d’Urgell organitzà la xarxa parroquial de la vall de Lord. Aleshores, el comte Guifré, no se sap si amb el consentiment del bisbe Galderic, atorgà als habitants de la vall el privilegi d’elegir i deposar els seus sacerdots, i aquests podien, al seu torn, elegir un sacerdot degà. Aquest privilegi encara es mantenia el 1068 quan el comte Ermengol IV el confirmà.

Aquest tipus de deganat devia estar centrat a Sant Llorenç de Morunys i devia conformar una espècie de canònica atípica, que no seguia les normes aquisgraneses, obligatòries a tot el món carolingi. Aquests degans, prengueren el títol d’abat, dels quals se’n coneixen dos, relacionats al capbreu de parròquies de la vall de Lord que es va redactar vers el 947 per portar-lo al concili que se celebrava aquell any a Elna, a fi de sostreure les parròquies de mans del comte Sunifred, que les usurpava. En la relació de sacerdots que regiren les parròquies de la vall entre el 872 i el 947 hi figura un Bo, que fou rector de la parròquia de Castelltort durant el temps del govern del bisbe Nantingís (900-914) i que després fou abat de Sant Llorenç de Morunys. Un cas semblant és el del rector del Cint, Ciendiscle, que regí aquesta parròquia en temps del bisbe Radulf (914-942), i que després fou abat de Sant Llorenç. Podria correspondre a un abat de Sant Llorenç un personatge anomenat Dacó, sacerdot i abat (no diu d’on), que l’any 993 donà a Santa Maria de la Seu d’Urgell l’església de Santa Maria de Lladurs, que havia rebut del seu senyor, el comte Borrell.

Aquest tipus d’organització centrada a Sant Llorenç de Morunys, degué perdurar, de manera més o menys estable, fins vers el 1019, que morí el seu darrer abat anomenat Llobató. Aleshores, el bisbe Ermengol d’Urgell, amb el consentiment de la comtessa Ermessenda de Barcelona i del seu fill Berenguer, que en aquell moment regien el comtat d’Urgell com a tutors del petit Ermengol II, uní el monestir de Sant Llorenç de Morunys al de Sant Serni de Tavèrnoles, a fi que hi introduïssin la regla benedictina, que no havien seguit mai. Pel contingut del document, sembla que el monestir, arran de la mort del seu darrer abat, havia entrat en decadència, i amb aquesta unió i amb el canvi de vida comunitària es pietenia revitalitzar-lo i, potser, enfortir el poder episcopal sobre les parròquies de la vall.

De fet, és una incògnita saber què va passar amb l’organització sacerdotal que donava vida al monestir de Sant Llorenç. Únicament es coneix la confirmació d’aquest peculiar deganat el 1068 pel comte Ermengol IV, i una d’anterior del seu pare, Ermengol III (1038-1065). Pels fets posteriors, seria possible que aquest tipus d’organització s’hagués traslladat a Sant Pere de Graudescales, on, des del 912, funcionava precàriament un monestir que seguia la regla benedictina, però que en realitat tenia una vida comunitària canonical. Aquest monestir es revitalitzà el 960, mentre es redotava i s’anomenava un nou abat anomenat Bel·ló, veí del monestir i segurament rector d’alguna parròquia dels voltants, ja que era sacerdot i canonge de la vall de Lord.

La possibilitat que el centre del deganat de la vall de Lord passés de Sant Llorenç de Morunys a Sant Pere de Graudescales ve donada pel fet que quan al segle XIII aparegueren els deganats, el Solsonès es trobava inclòs en el de la vall de Lord, i el seu degà residia a Sant Pere de Graudescales, d’on era prior. Per tant, sembla possible que l’organització d’aquell primitiu deganat passés de Sant Llorenç a Sant Pere de Graudescales, i que en un moment indeterminat es diluís el dret dels rectors a elegir el seu propi abat o degà. Aquesta atribució degué passar als canonges de Sant Pere, amb el consentiment o aprovació del bisbe d’Urgell. Així es degué acabar amb aquesta autonomia inicial de què gaudien els habitants de la vall de Lord.

Inicialment, aquest deganat només degué comprendre les parròquies de l’àmbit de la vall de Lord estricta, i concretament les del terme que se senyala en la carta de franquesa del 1068, i que correspon a la situació que reflecteix la llista de parròquies del final del segle X o començament de l’XI continguda en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, que comprèn les parròquies de la Pedra i la seva sufragània d’Argelaguer, Sisquer i la seva sufragània de Llinars, Moltcalb, la Corriu, Montpol, Terrers, Travil, el Cint, Correà, Tentellatge, aigua d’Ora, la Móra, la Selva i Besora. Únicament hi faltarien les parròquies de Navès i de Castelltort, que devien ésser suprimides, la primera per ésser massa propera a la frontera meridional i l’altra per tenir un nom massa modern.

Aquest primitiu deganat, en el moment en que en el segle XIII s’establiren els nous deganats, s’eixamplà extraordinàriament i comprengué tot el Solsonès i les parròquies de l’antic comtat d’Urgell, que per raons de terme municipal estan vinculades al Berguedà. En el sector sud-occidental englobava una gran part de la zona de la Segarra que era bisbat d’Urgell i compartit entre el comtat de Berga i el d’Urgell.

Les primeres relacions de parròquies agrupades per deganats es troben en les Rationes Decimarum Hispaniae més antigues, del 1279 i el 1280. El fet d’estar exemptes de tributació les parròquies més petites que no arribaven a una lliura de renda anual, fa que aquestes llistes no siguin completes, encara que sovint donen uns límits més o menys precisos, segons les parròquies frontereres.

Per tenir una visió més completa del deganat de la vall de Lord, s’ha d’acudir a la relació de parròquies visitades entre el 1312 i el 1314 pels delegats arquebisbals, la qual es conserva actualment a l’Arxiu Capitular de Vic. Les parròquies i alguna sufragània, sovint de difícil diferenciació, que el bisbe visità en el deganat de la vall de Lord són: Sant Martí de Capolat, la capella de Mercadal, Santa Maria dels Torrents, Sant Martí de Correà, Sant Martí de Tentellatge, Santa Eulàlia d’Ora, Sant Sadurní del Cint, Sant Pere de Graudescales, on vivia el degà, Santa Eulàlia de les Cases de Posada, Sant Climent de Selva, Sant Miquel de Marsinyac, Sant Sadurní de Besora, Santa Margarida de Navès, Santa Maria d’Ossea, Sant Feliu de Lluelles, Sant Martí de Pegueroles, Sant Andreu de Gargallà, l’església de Sorba, Sant Martí de Joval, Santa Maria d’Aguilar, Sant Miquel de Cardona, el monestir de Sant Vicenç de Cardona, Sant Joan de Bergús, Sant Pere de Matamargó, Sant Pere de Vallmanya, Sant Feliu de Salo, Sant Vicenç de Pinós, Santa Maria d’Ardèvol, Sant Martí de Cellers, l’església de Santa Maria de Claret, Sant Miquel de Fontanet, Sant Salvador o Santa Maria de Torà, Santa Maria de Biosca, Sant Miquel de Lloberola, Sant Pere de Vallferosa, Sant Martí de Llanera, Santa Maria de Su, Sant Martí de Riner, Sant Sadurní de Clariana, Santa Maria de Peracamps, Torredenegó, Sant Pere de Serra, Sant Pere de Llobera, Sant Pere de Miravé, Sant Miquel de Pinell, Sant Andreu de Clarà, Sant Pere de Castellar, Sant Julià de Ciuró, Sant Sadurní de Salsa, Sant Martí de Freixa, Sant Miquel de Montpol, Sant Just de la Valldan, Santa Eulàlia de les Anoves, Sant Llorenç o Sant Esteve d’Alinyà, Sant Romà de Perles, Sant Martí de Cambrils, Santa Cecília d’Odèn, Sant Julià de Canalda, Sant Sadurní de la Llena, Sant Pau de Terraçola, Santa Eulàlia de Timoneda, Sant Pere de Cavall, Sant Julià de Torrents, Sant Martí de Lladurs, Sant Esteve d’Olius, el monestir de Santa Maria de Solsona, Sant Miquel del castell de Solsona, Sant Martí d’Adraén, Sant Julià de Lavança, Sant Pere de la Vansa, Sant Climent de Fórnols, Sant Pere de Cornellana, l’església de l’Espluga, Santa Maria de Josa, Sant Esteve de Tuixén, Sant Quirze de la Coma de la vall de Lord, Sant Sadurní de la Pedra, Sant Martí de la Corriu, Sant Vicenç de Mirapol, Santa Eulàlia de Bonner, Sant Esteve de Sisquer, Sant Iscle de Llinars, Santa Maria de Valls, el monestir de Sant Llorenç de Morunys, Sant Climent de Castelltort, Sant Pere de Talteüll, Sant Esteve de Vicfred, Santa Maria de Viver, Sant Cugat de Portell, Santa Maria d’Iborra, Santa Maria de Castellfollit, Sant Jaume de la Manresana, Sant Jordi d’Altarriba, Santa Fe, Santa Magdalena de Vergós Garrejat, Sant Pere de Montfalcó, Santa Maria de les Oluges, Sant Pere de Castellnou de les Oluges, Santa Maria de Malgrat, Sant Pere de Tuleda, Sant Martí de Guspí.

Aquesta situació del deganat de la vall de Lord difereix de la que donen les llistes de Rationes Decimarum de 1278-1280 i la del 1391, sobretot en les parròquies de la vall de la Vansa: Sant Martí d’Adraén, Sant Julià de la Vansa, Sant Climent de Fórnols, Sant Pere de Cornellana, Sant Fruitós de l’Espluga, Santa Maria de Josa i Sant Esteve de Tuixén, que el bisbe Ramon Trebailla inclou en el deganat de la vall de Lord, mentre que en les Rationes Decimarum estan incloses en el deganat d’Urgellet. Geogràficament i històricament sembla que aquesta ha de ser la situació real, i la inclusió en el deganat de la vall de Lord, seria producte d’un error del redactor de les visites.

Una altra discrepància entre ambdues relacions se centra en l’església de Sant Pere de Miravé, que en la visita pastoral s’inclou en el deganat de la vall de Lord i en les Rationes Decimarum se la col·loca en el d’Urgell.

La concordança és total respecte a les parròquies de Bordell i de la Móra Comdal, que són les dues úniques parròquies del Solsonès que es trobaven fora del deganat de la vall de Lord. La de Santes Creus de Bordell estava inclosa en el deganat d’Urgell i la de la Móra Comdal en el d’Urgellet.

Aquesta situació, amb alguna variació, degué perdurar fins a la creació del bisbat de Solsona el 1593. Aleshores es produí una reestructuració total. Les parròquies del Solsonès quedaren incloses en l’oficialat de Solsona, que comprenia la major part de les parròquies, mentre que l’oficialat de Sant Llorenç de Morunys reunia només les parròquies de la vall de Lord Sobirà, i l’oficialat de Cardona aplegava les parròquies de Sant Jaume de Malagarriga, Sant Pere de Matamargó, Sant Pere de Vallmanya i Sant Martí de Pegueroles.

Les parròquies

L’organització parroquial de la comarca no es coneix d’una manera general fins l’acabament del segle X o el començament de l’XI, gràcies a la relació de parròquies del bisbat d’Urgell que s’inclogué en l’apòcrifa acta de consagració de la Seud’Urgell. Les parròquies relacionades que corresponen al Solsonès, i concretament a la vall de Lord, són: la Pedra amb la seva sufragània d’Argelaguer, Sisquer amb la seva sufragània de Llinars, Montcalb, la Corriu, Terrers, el Cint, Tentellatge, aigua d’Ora, la Móra, la Selva i Besora. A la zona de Solsona es fan constar les parròquies de: Solsona amb la seva sufragània de Joval, la Llena, Lladurs, “Valle Infernale”, Timoneda, Terraçola, Canalda, Odèn, Cambrils, Pampe, “ipsos Turnios”, Validan i Madrona. D’aquesta llista hi ha hagut dificultats d’identificació de la sufragàniad’ “Argilers”, que hom creu que pot correspondre a una església propera al mas Argelaguer, del municipi de la Coma i la Pedra, que tenia l’advocació de sant Julià, amb la qual es documenta vers el 1050. No sembla gens segura la identificació de la parròquia de la “Valle Infernale” amb la dels Torrents o del Torrent de Riart, ja que geogràficament es troba molt apartada de la Vall Infernal. La desconeguda parròquia dels Torms només es coneix que estava situada a la vall de la riera Salada, i el 1097 el lloc de Torms es trobava a tramuntana de la parròquia de Pampe, juntament amb Ciutadilla i Montpol.

Aquesta relació és relativament correcta per a les zones septentrional i oriental. Únicament es troba a faltar la parrò-quia de Castelltort, a la vall de Lord, que no es degué fer constar per ésser un topònim clarament nou, i en canvi consta en el capbreu de parròquies de la vall de Lord redactat vers l’any 947, però reflecteix una situació entre el 872 i el 878. En canvi, en les zones meridional i occidental, la relació conté greus deficiències. Només hi són la parròquia de Solsona amb la seva sufragània de Joval, i la de Madrona, que es fa constar que es trobava a la Marca, i entre Solsona i Madrona existeix un gran buit. A partir de Joval existeix una desolació total. Aquesta situació s’ha de considerar anacrònica per al final del segle X o el principi de l’XI, ja que es féu així per donar la sensació d’arcaisme, encara que en el moment d’elaborar la llista hi hagués una autèntica xarxa parroquial que cobrís tot el Solsonès.

Una vista des del cos-tat sud-est, de l’església de Sant Serni de Vila-mantells.

F. Tur

Per comprovar una evolució de la xarxa parroquial, s’ha d’esperar a la relació de parròquies visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, que es féu arran de les visites pastorals que realitzà el bisbe entre els anys 1312 i 1314. Les parròquies que apareixen en aquesta llista i que no estaven en l’anterior, són diverses, si bé no s’ha de prendre com si fossin de nova creació, ja que podrien existir anteriorment, i no foren incloses en la primera relació amb un afany d’arcaisme. Les parròquies noves són: Sant Pere de Graudescales, Sant Miquel de Marsinyac, Santa Margarida de Navès, Santa Maria d’Ossea, Sant Martí de Pegueroles, Sant Pere de Matamargó, Sant Pere de Vallmanya, Sant Vicenç de Pinós, Santa Maria d’Ardèvol, Sant Martí de Cellers, Santa Maria de Claret, Sant Miquel de Fontanet, Sant Pere de Vallferosa, Sant Martí de Llanera, Santa Maria de Su, Sant Martí de Riner, Sant Sadurní de Clariana, Santa Maria de Peracamps, Torredenegó, Sant Pere de Llobera, Sant Pere de Miravé, Sant Miquel de Pinell, Sant Andreu de Clarà, Sant Pere de Castellar, Sant Julià de Ciuró, Sant Pere de Cavall, Sant Julià de Torrents, Sant Esteve d’Olius, Sant Quirze de la Coma, Santa Maria de Valls, monestir de Sant Llorenç de Morunys, Sant Climent de Castelltort, Sant Miquel del castell de Solsona, Santa Eulàlia de les Cases de Posada i Sant Martí de Joval (sense dependència de la parròquia de Solsona).

Les parròquies que han desaparegut en el transcurs dels dos segles que separen ambdues relacions són les esmentades com de difícil identificació: la sufragània d’Argelaguer, la parròquia de la Vall Infernal, la d’“ipsos Torms” i la de Pampe.

La particularitat d’ésser unes relacions de tipus tributari fa que les Rationes Decimarum no es puguin comparar amb la relació del bisbe Trebailla; sobretot, seria interessant fer-ho amb la relació de la Dècima del 1391, per poder comprovar la possible desaparició de petites parròquies a causa de la despoblació ocasionada per la Pesta Negra, que a partir del 1348 afectà greument el camp català. Però, precisament, les petites són les que no consten en aquest tipus de relació.

Les sufragànies

Aquest tipus d’esglésies, que exercien una part de les funcions parroquials, però depenien d’una altra església que tenia la titularitat parroquial, és molt difícil d’estudiar, ja que gairebé mai no es fa constar la condició d’església sufragània en la documentació, sinó més aviat hi havia la tendència a no fer diferències entre parròquies i sufragànies. Així, els escrivans anomenaven parròquies esglésies que només eren sufragànies.

Una església que consta clarament que era sufragània d’una altra és la del Joval, ja que el 977, quan es consagrà l’església de Santa Maria de Solsona, el bisbe Guisad II d’Urgell li donà, a més del seu terme propi, el de Joval, i el bisbe descrigué ambdós termes separadament.

A partir d’aquesta situació es pot deduir que en la relació de parròquies del final del segle X o del començament de l’XI, inclosa en l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell, es troba l’expressió “de Solsona amb Joval” (“Celsona cum Iovale”). Aquí el nexe cum s’ha d’interpretar com a dependència, mentre que la major part de noms es fan servir nexes de coordinació: et, sive, seu, vel, atque, i noinés en uns pocs casos s’utilitza el cum. Així, la parròquia de Pedra tindria com a sufragània Argelaguer (“Argilers”), Sisquer tindria la de Llinars de l’Aiguadora (Berguedà), Timoneda tindria Terreçola com a sufragània. La sufragània de Joval adquirí posteriorment formacions parroquials, Llinars també, així com Terreçola, mentre que Argelaguer desaparegué.

La manca de més informació fa que no es pugui ampliar la relació d’esglésies sufragànies, que no s’ha de dubtar que hauria de ser més àmplia.

Les capelles

El tipus de poblament del Solsonès, eminentment dispers i amb dificultats per comunicar-se, féu aparèixer una gran quantitat de capelles vinculades a un mas important o a un grupet de masos que tenien desavinent traslladar-se a la parròquia per assistir als oficis religiosos. Aquesta pràctica, que en d’altres llocs es donà en èpoques més tardanes, al Solsonès es produí en plena època romànica. Les esglésies que s’aixecaren en aquest temps, s’han conservat en gran part fins a l’actualitat, la qual cosa fa que la majoria de les esglésies romàniques solsonines siguin molt humils, sense gaires pretensions, ja que foren aixecades per un grup de pagesos o per un pagès, sense gaires recursos econòmics per a dedicar-los a la construcció d’un temple. Alguna també pogué ésser aixecada per algun cavaller o alouer important que tingué interès de construir en el seu feu o alou una capella a fi de no haver d’anar a d’altres indrets més llunyans i d’atorgar els delmes a una capella pròpia i no a la parròquia. Sigui qui sigui el promotor d’aquestes capelles, sempre són de reduïdes dimensions, la qual cosa indica l’escassa feligresia que s’aplegava en el seu interior.

D’alguna d’aquestes capelles es disposa d’alguna informació que permet comprovar el procés de la seva erecció. Un cas és el de l’església de Sant Salvador de Brics (“Trevigs”), que el 1092 Guillem Isarn donà a l’església de Santa Maria de Solsona. Aquest seria el cas d’un cavaller constructor d’una capella, la qual vinculà a la canònica solsonina. El cas d’un alouer seria el del propietari de l’església de Sant Pere de Vila de Sanç (avui del Soler), del municipi de Llanera, i en terme de l’antic castell de Vallferosa. El seu propietari, Guillem Bernat i la seva muller Guilla, donaren a Santa Maria de Solsona el seu alou, així com l’església que hi havia dintre l’alou, tot situat al terme de Vallferosa, al lloc anomenat Vila de Sanç. L’alou l’havien rebut dels seus senyors, hi havien fet plantacions, havien fet adquisicions i una de les fundacions o plantacions que hi feren, fou la de l’església de Sant Pere que construïren a la Vila de Sanç.

Aquests dos models formen el prototip de capelles rurals que mai no aconseguiren la categoria de parròquia; com a màxim exerciren en algun moment funcions de sufragànies, com fou el cas de Sant Salvador de Brics.

Capelles de castell

Al Solsonès les capelles pròpiament de castell que es documenten en època romànica són molt poques. Generalment, són capelles properes al castell que fan la corresponent funció parroquial. Això es deu al fet que al Solsonès no hi hagué grans famílies senyorials residents a la comarca. Per tant, quan es crearen capelles castelleres fou molt més tard, amb l’ascensió de la petita noblesa.

Una església que semblaria típicament castellera, com la de Sant Miquel de Castellvell, tingué molt aviat funcions parroquials, mentre les funcions de capella del castell les exercí la capella de Santa Maria construïda posteriorment. Un cas semblant seria el de Riner, que d’antic tenia al costat del castell l’església de Sant Martí, amb funcions parroquials, i no fou fins el segle XIV, segurament en fer de nou el castell, que s’hi construí una capella dedicada a santa Maria, dins del clos fortificat.

No obstant això, es pot considerar com a capella típicament castellera la de Sant Jaume del Castell d’Odèn.

La vida comunitària

El Solsonès només tingué una important vida comunitària a la canònica de Solsona. Els altres centres mai no foren monestirs o canòniques de primer ordre, fins i tot els dos únics monestirs benedictins aviat esdevingueren priorats del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Només restà amb una certa independència la canònica de Sant Pere de Graudescales, que mai no tingué una gran importància. La peculiaritat de la vida comunitària al Solsonès són els seus orígens.

La canònica de Santa Maria de Solsona

Com la majoria de les canòniques antigues, la canònica de Solsona no té una vertadera acta de fundació. Per tant, s’han de rastrejar en la documentació els indicis que permetin demostrar una vida clerical regular. D’entrada, cal rebutjar la possibilitat que el mot domus pugui tenir res a veure amb una vida clerical regular, ja que, si bé s’ha interpretat el mot referit a una església on residia més d’un clergue, això no predetermina una vida canonical, ja que aleshores al Solsonès hi hauria moltes canòniques: la “domum Sancti Gervasii” (997), la “domum Sancti Petri apostoli” (de Solsona) (965), la “domum Sancti Celedoni” (de Cellers) (986), la “domum Sancti Petri in Choma Iunqosa” (de Comajuncosa) (1012), la “domum de Sancte Eulalie” (de Castellar) (1061), la “domum Sancti Petri” (d’Or-toneda) (1062), l’“ecclesia domum Sancte Marie qui est subtus castro Ladurci” (Lladurs) (993), la “domum Sancti Stephani qui est fundatus in Olius” (Olius) (985), la “domum Sancte Marie de Suvo” (Su) (1079), la “domum Sancti Justi” (Ardèvol) (1079).

El mot domum desapareix al llarg del segle XI, substituït definitivament pel d’església.

Un fet distorsionador és que en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Solsona, del 977, no s’esmenta cap detall que permeti intuir l’existència d’una canònica. La primera notícia és del 992, quan el prior Ramon hagué de fer valer els seus drets sobre uns béns. Aquest prior torna a aparèixer l’any 1000, quan acudí a Olius a demanar una carta de franquesa al comte Ermengol I d’Urgell per la seva església de Santa Maria. Fins i tot en aquest moment no es parla ni de canònica ni de canonges. És al llarg del segle XI que apareixen aquests mots. En aquest moment, la canònica solsonina es regia per la regla aquisgranesa, que era la vigent al món carolingi, i de la qual existia una còpia en un còdex de la canònica.

Si és difícil deduir la instauració de la vida canonical a l’església de Santa Maria, també ho és la substitució de la regla aquisgranesa per l’augustiniana. El fet que no n’hagi quedat cap rastre documental sembla indicar que el canvi no significà cap conflicte intern, i fou acceptat pacíficament. Els indicis de canvi es troben en un document del 1084, on es diu que els canonges vivien conjuntament sota una regla; el fet d’esmentar la vida en comunitat (“congregati”) fa creure que ja seguien la regla augustiniana, que prescrivia una vida en comunitat molt estricta, mentre que la regla aquisgranesa era més relaxada en aquest aspecte. Un altre indici és que el 1090, quan s’introduí la regla augustiniana a la canònica d’Organyà, hi acudiren els canonges de Solsona, amb els d’Urgell i Cardona. Per tant, en aquestes darreres dècades del segle XI es degué introduir la regla augustiniana de manera pacífica, dins del moviment renovador d’aquest moment.

La canònica solsonina tingué algunes particularitats. Una fou la confraternitat que començà a organitzar-se a partir del 1031. Aquesta confraternitat aplegà membres de totes les classes socials i fou molt important per a la formació del patrimoni de la canònica, ja que hi participaren els comtes d’Urgell, la gran i la petita noblesa del Solsonès, la Segarra, l’Urgell, la Noguera i, fins i tot, del Bages i d’Anoia.

Una altra particularitat fou la d’admetre dones com a sorores, que no tenien cap funció important en la canònica. Aquestes admissions motivaren que al Solsonès no es produís aquest tipus de moviment de vida comunitària que eren les canòniques femenines augustinianes de deodonades, que tanta difusió tingueren al Bages i a Osona. Tampoc no hi aparegué cap altre tipus de vida comunitària femenina, ni benedictina ni cistercenca, que foren les més habituals a Catalunya.

Una altra particularitat de la canònica solsonina fou la d’aglutinar una gran quantitat d’esglésies parroquials, sufragànies o simples capelles. La progressió del nombre d’esglésies es pot comprovar en les consecutives confirmacions contingudes en les butlles papals o en altre tipus de documents. El 1097 són dotze les esglésies que figuren en la butlla del papa Urbà II; el 1151 són seixanta-vuit les que figuren en la butlla d’Eugeni III; el 1163, en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria, els bisbes participants confirmen les seixanta-vuit esglésies que aquesta posseïa. EI 1180 el papa Alexandre III confirmà setanta-cinc esglésies i el 1188 Climent III en confirmà igual nombre. En una relació d’esglésies que pagaven diverses classes de censos a Santa Maria de Solsona, datable del final del segle XIII, són seixanta-vuit les esglésies relacionades. En les noves constitucions de la canònica promulgades el 1336 també hi figuren seixanta-vuit esglésies. La diferència entre les seixanta-vuit i les setanta-cinc esglésies que apareixen en les darreres relacions, es deu que en algun cas només s’esmenta la parròquia i no es concreten les sufragànies ni les capelles del terme parroquial, i altres vegades sí que es fa. Per a millor claredat, les esglésies i els altres béns de la canònica solsonina s’han reproduït en un mapa de propietats.

La presidència de la canònica durant l’època de règim de la regla aquisgranesa només es troba dues vegades esmentada en la persona d’un prior entre els anys 992 i 1000. Després de la reforma augustiana, els presidents de la canònica reberen el títol de prepòsit o paborde. Aquest títol perdurà fins al 1409, que fou quan s’introduí el d’abat, i generalment foren abats comendataris que només residiren a Solsona en algunes ocasions. Aquesta situació acabà el 1590, dos anys abans que se secularitzessin les canòniques, i la de Solsona es vinculà al nou bisbat creat en aquell moment.

Sant Pere de Graudescales, seu d’un dels centres de vida comunitària de la comarca.

F. Tur

L’organització interna de la canònica de manera completa no es coneix fins l’any 1153, quan el paborde Guillem Bernat procedí a la seva reestructuració. A partir d’aleshores estigué integrada, a més del paborde, del prior, del sagristà, de l’obrer, del cambrer, del rober i del cellerer o majordom. Aquests set canonges decidiren crear tres pabordies amb les rendes corresponents per a subvenir les necessitats de la canònica, quatre mesos cadascuna. Es prescriviren el règim alimentari i els dejunis de manera minuciosa. En la reforma que el 1336 féu el paborde Bernat de Riart, l’organització quedà establerta tal com la trobà el visitador claustral el 1340: un prepòsit o paborde i quinze canonges, que exercien els oficis de prior, sagristà, preceptor o xantre, cambrer, obrer, infermer i cellerer o majordom. A més, estaven vinculats a la canònica tretze porcioners, un capellà major, un mestre d’escola, un escrivà, un organista, un almoiner i vint familiars o domèstics.

Com la majoria de les canòniques, la de Solsona tingué l’etapa d’expansió durant els segles XI i XII, una etapa de plenitud, centrada en el segle XIII i el començament-del XIV, i una de lenta decadència, que es donà des del principi del segle XIV i tot el XV i el XVI, amb curts períodes de redreçament, que no en totes les canòniques es donaren igual.

El primer indici de la decadència es troba durant l’elecció del paborde Bernat de Riart el 1318, quan es produí la intervenció de membres de la casa dels Cardona: Guillem i Ramon de Cardona, que entraren violentament dins de la canònica i expulsaren els canonges, els quals es refugiaren al castell d’Olius i elegiren Bernat de Riart com a paborde, mentre que a Solsona alguns dissidents elegiren Berenguer de Cardona. L’afer arribà a la Cambra Apostòlica d’Avinyó, on, després de diverses sentències contradictòries, confirmaren Bernat de Riart com a únic paborde elegit canònicament.

Després d’aquesta situació tumultuosa tornà la calma, i el paborde de Riart emprengué una profunda reforma interna i fou un bon administrador. A la seva mort el succeí un paborde anomenat Pere, a qui s’hagué de privar del càrrec, sense unes causes conegudes. El darrer paborde, Berenguer Gener, el 1390 fou apartat de la pabordia per dilapidador. Després s’inicià l’època dels abats comendataris que residien en poques ocasions a Solsona, amb la particularitat que, entre el 1441 i el 1532, el càrrec fou ocupat per membres de la casa dels Cardona. I només restaven seixanta anys per a la secularització de les canòniques regulars. La canònica, durant tot aquest temps d’abats comendataris, portà una vida lànguida, com si ja sabés el final que l’esperava.

El monestir de Sant Llorenç de Morunys

Els inicis del monestir de Sant Llorenç de Morunys foren molt particulars, com hem vist en la part dedicada a la repoblació de la vall de Lord. Es pot considerar que era una canònica que seguia una regla desconeguda, però anterior a la repoblació, i per anomenar-la d’alguna manera, es pot dir de tipus visigòtic. L’església de Sant Llorenç era el centre de l’organització parroquial de la vall. No es pot concretar si només de la vall de Lord Sobirà o de tota plegada.

Aquest tipus d’organització degué perdurar a Sant Llorenç fins vers el 1019, quan el monestir, sense abat, fou lliurat al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles a fi que hi introduïssin la regla benedictina, que no havia seguit mai. Després, plana un silenci absolut sobre les vicissituds del monestir convertit en priorat. Únicament el 1040 consta en l’acta de consagració de Sant Serni de Tavèrnoles com a dependent del monestir. Sense uns motius clars, el 1078 el comte Ermengol IV uní el monestir de Sant Llorenç al de Tresponts i l’any següent ambdós monestirs foren units al de Ripoll. En realitat aquestes dues unions no foren efectives, i la vida del monestir de Sant Llorenç de Morunys continuà essent la de priorat de Sant Serni de Tavèrnoles fins que l’any 1592 se suprimí el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i a l’any següent el priorat i les seves rendes foren unides al nou bisbat de Solsona. A partir d’aleshores fou administrat per un canonge-prior dependent de la canònica secular de Solsona.

La canònica de Sant Pere de Graudescales

Aquesta canònica també tingué uns inicis molt particulars. En el moment de la seva fundació es preveia que havia de ser un monestir benedictí. Així es féu constar el 912, quan el bisbe Nantigís acudí a consagrar l’església de Sant Pere de Graudescales que havia construït el sacerdot Magnulf (rector de la Móra), la qual fou posseïda pel dit Magnulf, i, a la seva mort, pel seu nebot del mateix nom, i posteriorment per membres de la seva progènie. El bisbe, establí que el lloc fos un monestir regit per la regla de sant Benet. Per tant, els seus inicis són, d’una banda els d’un tipus de monestir familiar visigot, i de l’altra, ja decantant cap a una regla monàstica carolíngia, la benedictina, que era la vigent. Encara que en realitat fou una canònica regida per la regla benedictina, com es comprova en la nova fundació i dotació del monestir feta el 960 a instàncies del sacerdot Francemir, el qual digué que fou constituïda com església canònica pel bisbe Nantigís i de nou es prescrigué que el monestir s’havia de regir segons la regla de sant Benet, no obstant això s’elegí com a primer abat Bel·ló, prevere i canonge de la vall de Lord, i en realitat el monestir de Sant Pere de Graudescales fou una canònica, sense que es conegui si seguí la regla benedictina, ni fins quan, ja que després d’aquesta segona fundació no s’ha conservat cap document.

Aquesta propensió a una vida de tipus canonical, malgrat la regla benedictina, com s’ha explicat en la repoblació de la vall de Lord, es deu a la peculiaritat que els sacerdots de la vall podien elegir uns degans, i la canònica de Sant Pere de Graudescales pogué fer la mateixa funció que es coneix que féu el monestir de Sant Llorenç de Morunys.

De fet, en el segle XIII la canònica de Sant Pere de Graudescales era el lloc on residia el degà del deganat de la vall de Lord, i podria ser que fos una perdurado de les funcions que exercia en els seus inicis.

L’existència del monestir fou molt lànguida, la qual cosa contribueix a la manca de documentació; al principi del segle XVI ja no tenia vida comunitària i s’havia convertit en simple parròquia.

El monestir de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers

L’església del monestir de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers.

F. Tur

Els orígens d’aquest monestir també són molt particulars. L’existència dels cossos d’aquests dos sants al monestir des dels seus inicis el fa molt enigmàtic, ja que foren martiritzats a Calahorra. Aleshores, com arribaren a un lloc tan apartat i feréstec? L’única resposta versemblant és que ho feren en la primera o segona onada de fugitius de la invasió àrab o de la repressió d"Abd al-Rahmàn I.

Un primer indici de l’existència de les relíquies dels màrtirs a Cellers seria el fet que abans del 805 el monjo Sidoni de Sant Serni de Tavèrnoles hagués escollit aquesta zona per aixecar-hi una cel·la dedicada a sant Serni. Però, de fet, ni les relíquies dels sants ni els seus noms s’hi esmenten per res, únicament es fa esment que el lloc era solitari, la qual cosa era ideal per a la vida eremítica.

No fou fins el 951 quan el rei Lluís Ultramarí confirmà les possessions del monestir de Santa Cecília de Montserrat, que es féu constar després de les esglésies i del castell de Vallmanya que un tal Longobard havia donat en el mateix lloc l’església de Sant Celdoni. Segurament que es tracta de l’església de Sant Celdoni de Cellers, ja que la capella existent a Vallmanya d’aquesta advocació és molt moderna. Per tant s’ha de creure que els cossos de sant Celdoni i sant Ermenter foren portats a Cellers de molt antic.

Les vicissituds posteriors han estat ja estudiades i no ofereixen problemes importants. L’església es torna a esmentar el 986 com a afrontació del castell de Fontanet. L’any 1038 comença la seva pròpia història, quan el senyor Borrell, amb la seva muller i llurs fills, donaren als monjos de Sant Celdoni, l’església de Sant Martí de Cellers a fi que la servissin. L’any 1071 Ramon Guerau donà al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles l’església de Sant Celdoni, màrtir, situada en el terme del castell de Cellers.

Així, Sant Celdoni de Cellers es convertí en un simple priorat que tingué una vida molt tranquil·la fins que el 1399, amb la protecció del comte de Cardona, es realitzà el “trasllat” dels cossos dels sants màrtirs a l’església de Sant Miquel de Cardona. Malgrat la reacció papal, les relíquies romangueren a Cardona, d’on desaparegueren el 1936.

La fi de la vida monàstica a Cellers es produí el 1593 amb la creació del bisbat de Solsona, al qual es vinculà el priorat amb les seves rendes, i esdevingué així una simple parròquia del bisbat de Solsona.