Situada dins l’antic terme del castell de Riner, durant molts segles fou una capella rural o, com a màxim, sufragània, i no fou fins temps moderns que adquirí funcions parroquials. Les primeres notícies d’aquesta església es troben en el testament de Rotrudis, publicat l’any 1027, en el qual aquesta dama deixà un molí, un cup i una tona a Santa Susanna, i altres béns a la resta d’esglésies del terme del castell de Riner. Aquesta església fou donada pel senyor del castell de Riner, Hug Dalmau, fill de Dalmau Isarn, el qual era nebot de l’esmentada Rotrudis. Així consta al testament del citat Hug Dalmau, redactat l’any 1096, en el qual manà als seus marmessors que donessin al cenobi de Santa Maria de Castellfollit l’església de Santa Susanna amb el seu alou. Aquesta donació es fa constar en la que el seu fill, Ponç Hug, féu a Santa Maria de Solsona, per la qual deixava l’església de Sant Martí de Riner, amb totes les altres esglésies del terme, excepte la de Santa Susanna, que ja havia donat a Santa Maria de Castellfollit. D’aquesta manera, l’església de Santa Susanna fou una capella dependent del monestir de Sant Benet de Bages a través del seu priorat de Santa Maria de Castellfollit. Això es comprova en la butlla que l’any 1196 el papa Celestí III adreçà a l’abat de Sant Benet de Bages, on li confirmava els béns del monestir, i on figurava l’església de Santa Susanna entre les del priorat de Santa Maria de Castellfollit. Aquesta dependència es degué mantenir fins a la desamortització eclesiàstica; aleshores passà a dependre directament del bisbe de Solsona. Les funcions parroquials de l’església no es constaten fins el segle XVII, i encara les conserva actualment en un altre edifici. De l’edifici antic, situat en un altre lloc de l’actual, no es conserven restes, però J. Serra i Vilaró, en un treball sobre la família del castell de Riner, publicà una fotografia de les restes de l’església abans de la desaparició definitiva.