L’església de Sant Martí de Lladurs, un edifici bastit els segles moderns, es troba vora el castell del mateix lloc. La parròquia de Lladurs és una de les que consten a l’acta de consagració de l’església de la Seu d’Urgell (Ladurci). No sabem, però, quin era aleshores el seu titular. L’acta de consagració de l’església de Sant Julià de Canalda (Odèn), del 900, en donar els límits parroquials precisa que una de les afrontacions és la parròquia de Sant Martí de Lladurs (parroechiam Sancti Martini de Laturci). Aquesta referència és particularment aclaridora, ja que els documents dels segles XI-XII de què disposem no especifiquen si l’església parroquial de Lladurs era la de Sant Martí o la de Santa Maria. L’acta de consagració del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles (Alt Urgell), de l’any 1040, inclou entre les seves possessions el castell de Lladurs i les esglésies de Sant Martí i de Sant Miquel, del mateix lloc. Tot just iniciada la centúria següent (1102), sabem que ambdues esglésies foren donades pel comte d’Urgell Ermengol V a Santa Maria de Solsona. Concretament, el document fa esment de la parròquia de Lladurs i de Sant Miquel del Pla de Cirera (“parroechia de Ladurz simul cum ecclesia Sancti Michaelis qui est ad ipso Plano de Cirera”). Tal com féu Costa i Bafarull, sense qüestionar-ho gens ni mica, el més versemblant és identificar la“parroechia de Ladurz” donada pel comte a la canònica solsonina amb l’església de Sant Martí. D’altra banda, aquest segon document ens assabentaria de la pèrdua d’aquestes dues esglésies per part del monestir de Tavèrnoles entre el 1040 i el 1102. Al seu torn, cal concloure que la possessió de la parròquia de Lladurs per part de Santa Maria de Solsona fou més aviat efímera: no consta entre les seves possessions successivament esmentades a la butlla d’Eugeni III (1151), a la consagració del temple de l’any 1163, a la butlla d’Alexandre III (1180) i a la de Climent III (1188). A les acaballes del segle XVIII, Costa i Bafarull escrivia que la parroquial de Sant Martí de Lladurs tenia, com a sufragània, l’església de Santa Maria del Pla, situació que es mantenia a mitjan segle XIX. Aleshores consta, a més, que dins el terme parroquial hi havia les esglésies de Sant Salvador de Puig-sec, Sant Jaume de la Torre d’en Dac i Sant Vicenç de Riard. Amb la reordenació parroquial de 1897, l’església de Santa Maria perdé la categoria de sufragània de la parroquial, i la mantingué la nova ordenació de l’any 1909. L’actual edifici de Sant Martí de Lladurs és una obra de nova planta dels segles XVII-XVIII. L’any 1929 hom bastí de bell nou l’església de Santa Maria, que fou convertida en parroquial en comptes de la de Sant Martí, que ha arribat fins als nostres dies mig enrunada. En els anys propers a aquest trasllat, els titulars de la parròquia eren santa Maria i sant Martí, però ha perdut el titular tradicional, puix que és coneguda com la parròquia de Santa Maria de Lladurs.