Sant Lleïr de Casavella (la Coma i la Pedra)

Situació

El turó de Sant Lleïr, de 1 642 m d’altitud, es troba situat entre el riu Cardener i el torrent de la Barata. A l’inici del turó pel cantó de tramuntana, no lluny de Casavella i vora casa Clots, hi ha Sant Lleïr, dins el terme de la Coma i la Pedra, en un indret des d’on hom pot contemplar Tragines i Pasqüets, a l’altra banda del riu i sota el Port del Comte.

Mapa: 292M781. Situació: 31TCG851668.

Recorreguts 3,300 km de la carretera de Sant Llorenç a Berga, hi ha, abans de passar el pont, una pista a mà esquerra que en 2 km porta a Sant Lleïr de Casavella. Sota i ben prop de l’església hi ha casa Clots, que en guarda la clau. (JCS)

Història

Aquesta església era dins l’antic terme del castell de la Pedra, dins el terme parroquial de Sant Sadurní de la Pedra. No degué passar de capella dependent del monestir de Sant Llorenç de Morunys.

Les primeres notícies d’aquesta església es troben a l’acta de consagració del 1040 de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, en la qual apareixen com a propietats del monestir diverses esglésies de la vall de Lord, i entre les quals la de Sant Lleïr (“Sancti Licerii”). Aquesta vinculació al monestir de Tavèrnoles es degué produir a través de la dependència del monestir de Sant Llorenç de Morunys, que també hi era vinculat des del 1019. Després, l’any 1064, també és citada com a afrontació de l’església de Sant Serni de Vilamantells. Actualment encara té culte de manera esporàdica. (JCS)

Església

Planta a escala 1:200, de l’església. A desgrat de les seves transformacions, hi és visible encara la distribució primitiva, amb una naurematada a llevant per un absis carrat, al qual posteriorment hom obrí una capella a cada banda.

J. Segués-M. Alierta

El conjunt de Sant Lleïr és format per l’església, un porxo amb tres arcs ajuntats, paral·lel a la llarga da de la nau, i el cementiri.

L’església era d’una nau rectangular, molt irregular, coberta amb volta de canó, sense absis diferenciat.

Probablement en canviar la situació de la porta, que era a migjorn, vora el frontis, i que avui només es manifesta a l’interior, es devia regruixir el mur del costat de tramuntana per tal de col·locar-hi una porta, força interessant a causa de la seva ornamentació.

Aquesta transformació, juntament amb el sobreaixecament de la nau, fets ocorreguts en època romànica, atorguen la possibilitat d’afirmar el seu origen pre-romànic, testimoniat en el mur capçal del santuari, que en una altra transformació, ja posterior, fou allargassat a dreta i esquerra per tal de construir-hi les dues capelles que comuniquen amb l’interior a través de dues arcades obertes als murs.

El parament és, en general, de pedres escairades a cops de martell seguint filada. Hi ha carreus al mur frontal i a la capella que dóna a tramuntana, que té la coberta a un vessant. La resta de coberta és a dos vessants.

Hom pot observar forats de bastida als murs de migjorn i de ponent. Coronant aquest darrer mur, hi ha un campanar d’espadanya amb dues finestres.

La llum entrava per una finestra, situada al mur de llevant. Era d’una esqueixada i es cobria amb un arc de mig punt, treballat en la part inferior d’un paral·lelepípede, amb ampit d’una sola pedra rectangular. Actualment és tapiada. Damunt aquesta i un xic més a migjorn hi ha una altra finestra, amb un ampit i llinda monolítica i muntants amb blocs acuradament treballats en biaix.

Hi ha una altra petita finestra al mur que tanca la capella pel cantó meridional, formada per dos carreus rectangulars, l’un damunt l’altre, en els quals hom ha retallat un arc de mig punt a les cares que es toquen, tot formant d’aquesta manera un petit òcul. I encara una altra al mur que tanca el porxo pel cantó de ponent, d’arc monolític, de mig punt, treballat a la cara inferior d’un carreu, amb muntants d’una sola peça. Per la cara que dóna a l’interior del porxo queda emmarcada dins una altra de més gran i adovellada. (JCS)

L’estructura original d’aquesta església representa el tipus més senzill d’edifici religiós, amb la nau rectangular sense absis diferenciat. Aquest tipus ha tingut una difusió cronològica molt àmplia, des de les èpoques més remotes fins al moment actual.

Es fa difícil, per tant, datar la part més antiga de Sant Lleïr, que X. Sitjes situa plenament dins l’època pre-romànica, però que X. Barral no exclou que pugui ésser situada ja dins l’època romànica, a causa de l’estructura del seu aparell. Aquest detall permet perfectament de situar-ne la construcció dins el segle XI, com una persistència d’un tipus senzill, no influït pels nous corrents arquitectònics. (JAA)

Escultura

Al mur de tramuntana hi ha la porta d’entrada, feta a base de grans dovelles, la qual forma un arc de mig punt que arrenca d’una imposta, formada per una pedra trapezoïdal amb bisell, que no ressalta a l’intradós. En aquesta porta hi ha una decoració figurada, desenvolupada a tall de fris als brancals, sota les impostes, i de tipus geomètrico-floral i heràldic a l’intradós, al mateix nivell d’aquella.

El grup figurat de mà dreta presenta tres personatges situats dempeus i frontalment damunt una posella. Destaca lleugerament el del mig, vestit amb túnica i mantell i amb el cap cobert per una caputxa; fa el gest de beneir amb la mà dreta mentre el braç esquerre es doblega sota el pit. Les dues figures que el flanquegen tenen la seva mateixa alçada i les mateixes proporcions, però vesteixen túnica curta cenyida a la cintura i caputxa; la que hi ha a mà dreta del personatge principal porta el calderet d’aigua beneita, que sosté amb la mà esquerra, mentre que l’altra duu el salpasser amb la mà dreta; els respectius braços esquerrans es dobleguen davant el cos com en el personatge del mig. Aquesta darrera figura, doncs, sembla representar un prelat celebrant, en una escena que ha estat identificada com una consagració(*).

En canvi, al grup de mà esquerra es combina la figuració animal amb la humana. A mà dreta apareix un personatge, també situat dret i frontalment, que sosté una espasa amb la qual s’enfronta a una serp, situada sota els peus; a l’altra banda, un nou personatge, de les mateixes característiques que l’anterior, i, per tant, vestint també túnica curta, agafa amb totes dues mans un objecte punxegut, segurament un clau. La composició és centrada per un anyell amb la creu, girant el cap vers la dreta, i amb el cos gairebé damunt el rèptil. A diferència del grup de la dreta, tan sols el personatge que duu l’objecte reposa damunt una posella. D’acord amb els simbolismes relatius al pecat i al perdó, hom ha interpretat el conjunt com el compliment d’una penitència consistent en la construcció total o parcial d’una església, que devia culminar amb la consagració de la dreta(*).

Finalment, a banda i banda de l’intradós hi ha sengles motius repetits. El primer consisteix en un cercle rebaixat que inscriu un motiu floral d’estructura radial compost de sis pètals. A sota, emmarcat en una mena de ferradura, hi ha un card que representa el senyal heràldic de la família dels Cardona(*). Tot el conjunt es caracteritza per una tosquedat que es manifesta tant en la senzillesa de la composició com en el tractament esquemàtic de les figures i en els seus detalls (caps, vestidures, objectes). Senzillesa que aprofita les lleis de la simetria i que fa que en la lluita entre el personatge armat amb l’espasa i la serp no hi hagi cap indici de violència o de moviment, fet que dóna al conjunt una rigidesa en aquest cas accentuada. Igualment, les cabelleres dels personatges de l’esquerra gairebé es confonen amb les caputxes dels de la dreta, a la vegada que les cares tendeixen a unes formes geometritzants, en què el nas, els ulls i la boca són tractats sense cura; aquest tractament també el veiem als plecs de les vestidures, convencionals. En definitiva, el treball palesa la mà d’un artífex que es limitava a l’imprescindible, d’escassos recursos tècnics, tot i que concretava i ordenava les formes d’una manera clara; i ens situa davant un corrent de caire popular i allunyat dels grans centres (tot i la relativa proximitat amb Solsona o amb la Seu d’Urgell), que sovint planteja problemes de cronologia, i dels quals el Solsonès inclou conjunts com la porta de Santa Maria de Puig-aguilar (Guixers), que no assoleix la concreció i ordre del nostre cas, o el de Sant Pere de Madrona (Pinell de Solsonès), amb el capitell que duu la inscripció MIRUS ME FECIT(*). Tot i així, la porta de Sant Lleïr no s’allunya excesivament d’alguns capitells del claustre de Sant Benet de Bages(*), o de la porta occidental de Sant Martí de Mura (també al Bages)(*), exemplars sobresortints entre el final del segle XII i el segle XIII; hem d’afegir que aquest tipus de línia la podem trobar arreu de la geografia del romànic i, fins i tot, més enllà dels seus límits cronològics(*).

La porta també interessa per la seva temàtica, que en conjunt manté una certa coherència, com anirem veient, sense apartar-se de la sobrietat formal. L’escena de caire litúrgic presenta un paral·lel, que té el suport d’una base documental, en la decoració del sarcòfag de Sant Ramon a la catedral de Roda d’Isàvena (Baixa Ribagorça) i, per influència d’aquest, en un capitell de la portada del mateix edifici, on són representats el bisbe Odesind i dos clergues consagrant la catedral(*). En el cas que ens ocupa no podem precisar res més; el trobem en relació amb l’escena d’un capitell de la galeria meridional del claustre de Santa Maria de l’Estany (Bages), on un abat, que beneeix amb el salpasser, és flanquejat d’un diaca, amb el bàcul, i d’un sotsdiaca, amb el calderet(*). Més allunyades semblen altres escenes, com la d’un capitell de l’interior de Sant Pere de Galligants, a Girona(*), o les considerades processons de sengles capitells dels claustres de Sant Martí del Canigó (Conflent) i de Sant Genis de Fontanes (Vallespir)(*).

Per la seva banda, el grup de l’esquerra és presidit per l’Anyell, un clar signe cristològic que al·ludeix al sacrifici amb un caràcter victoriós, presentant-se com a imatge de Crist, sofrent i triomfant a la vegada, i com una exaltació de l’Eucaristia(*). Si, com hem avançat al principi, l’objecte que duu el personatge de mà esquerra és un clau, aquest, com a signe de la Passió de Jesucrist, també pot al·ludir al sacrifici. D’altra banda, el caràcter triomfal de l’Anyell pot venir remarcat per l’escena de lluita, com a representació de la victòria de les forces del bé sobre les del mal, de la mort(*). Aquest grup, doncs, pren una certa coherència d’acord amb els simbolismes del seus components, que segurament entren en relació amb la decoració de l’intradós.

La seva decoració, ordenada al nivell de les escenes, obeeix a un sentit que ultrapassa el purament ornamental, a la vegada que la seva repetició a banda i banda pot respondre a la intenció de fer de nexe d’unió entre els dos grups. L’origen de la flor de sis pètals (o potser estrella) és molt llunyà, i el seu ús durant l’edat mitjana fou molt ampli, però es veu especialment en peces de caràcter funerari. Alguns sarcòfags del Solsonès el presenten, bé que amb un nombre de pètals variable(*), i al Museu Episcopal de Vic se’n conserven alguns que tenen flors de sis pètals, igual que el de Castellnou d’Ossó (Urgell)(*). Tornant al Solsonès, en algunes esglésies apareixen motius anàlegs, aprofitats d’edificis anteriors, com a Sant Climent de Castelltort (Guixers), o de nou a l’intradós, bé que amb set pètals i en un conjunt desordenat, com la porta de Santa Maria de Puig-aguilar (també a prop de Guixers). En molts d’aquests casos, el simbolisme al·ludeix a l’ànima, sobretot en el cas dels sarcòfags.

En relació amb les flors, i pel motiu que ja hem assenyalat anteriorment, apareixen les armes dels Cardona, les quals posseeixen un notable valor històric. La seva presència en un conjunt del Solsonès, més concretament de la vall de Lord, no ens ha d’estranyar, perquè l’esmentada família es vinculà a la comarca, especialment i d’una manera directa, a partir de l’any 1217(*). Martí de Riquer cita una sèrie de peces on apareix el card, que s’identifica en heràldica amb els Cardona, la més endarrerida de les quals és el sepulcre de Berenguera de Cardona, del 1211, a Vallbona de les Monges (Urgell)(*). L’esquematisme que sofreix el motiu, d’altra banda, ens fa posarlo en relació amb el que apareix en un capitell de la galeria meridional del claustre de l’Estany, a l’escut d’un cavaller(*), així com en una representació anàloga, dins una escena més complexa, que hi ha a la paret A dels grafits de Castellfollit de Riubregós (Anoia), datats entre el final del segle XIII i el principi del següent(*). I, d’altra banda, és a partir del final del segle XII que veiem senyals heràldics en l’escultura, en conjunts com el claustre de Sant Cugat del Vallès, en àbacs del claustre de la catedral de Tarragona i en un capitell del claustre de Sant Benet de Bages(*). En definitiva, la seva representació deu respondre al desig de manifestar la contribució d’algun membre de la família en la realització del conjunt, o de l’ampliació de l’església durant el segle XIII(*), segurament pel bé de la seva ànima, com pot palesar la flor de sis pètals. L’escena de la dreta al·ludeix segurament a la benedicció, i es presenta com a element narratiu, mentre que l’element simbòlic apareix a l’esquerra, amb el sacrifici de Crist, el qual conduirà al triomf del bé sobre el mal, a la redempció que s’espera per al membre dels Cardona.

Cal dir, doncs, que la porta de Sant Lleïr de Casavella és un testimoni plàstic de la importància d’aquell llinatge en aquesta comarca. Obra d’un artífex modest, gairebé de caràcter popular, però guiat per algú no desconeixedor d’altres programes iconogràfics molt més desenvolupats i ambiciosos. El conjunt por ésser datat durant el segle XIII, molt possiblement no abans del segon quart, si ens atenim a la referència històrica i als paral·lels donats, en especial els referents a l’ús de l’heràldica. Igualment, les dates donades per a una ampliació de l’edifici, d’origen pre-romànic, responen al que hem proposat. (JCSo)