Situació
L'església de Santa Creu d’Ollers.
L. Prat
Aspecte que ofereix l’exterior de l’església des del costat sud-est.
F. Tur
Al límit entre els municipis de Guixers i de Sant Llorenç de Morunys, sortint de la vila de Sant Llorenç per la carretera de la Coma i Tuixén, a 1,5 km — aproximadament del clos de la vila i a mà dreta de la carretera esmentada, al peu d’aquesta, es troba l’ermita de Santa Creu, que s’integra dintre el terme parroquial de Morunys.
Mapa: 292M781. Situació: 31TCG834665.
La clau per visitar-la cal demanar-la a la casa rectoral de Sant Llorenç de Morunys. (MRR)
Història
De la seva història hom sap poca cosa. El comte Ermengol IV d’Urgell i la seva esposa Adelaida cediren l’església de Santa Creu, situada aleshores al comtat d’Urgell, al terme del castell de la Pedra, al lloc anomenat “vila d’Ollers”, i la transferiren al monestir de benets de Sant Llorenç de Morunys, el 14 d’octubre de l’any 1084, amb la tercera part dels delmes i amb la totalitat de les primícies, les oblacions i els drets de sepultura de les sis masies que hi havia al seu entorn i que devien constituir la seva parròquia. Sembla que les famílies residents a les cases de la parròquia de Santa Creu d’Ollers es dedicaven a la fabricació de les olletes grises que donaren nom al lloc d’Ollers, topònim avui transformat en els Ullessos, nom actual de la partida.
Des d’aleshores, l’església de Santa Creu depengué del monestir de Sant Llorenç i en constituí una de les parròquies. Més tard, en formar-se, l’any 1297, la vila de Sant Llorenç, anà perdent importància, però fins a època recent ha restat parròquia de les masies que l’envolten, servida per comunitaris de Sant Llorenç.
Quan l’any 1593 fou suprimit el monestir, el servei parroquial de Santa Creu fou encarregat a un dels preveres de la col·legiata.
Avui només s’hi celebra missa la diada de la Santa Creu de Maig, en la qual, però, no es reparteixen ja els panets beneïts que recordaven els eulogis de la gran diada medieval de la festa de la parròquia.
Fins fa ben pocs anys els parroquians de Santa Creu eren enterrats al cementiri que envoltava l’ermita, el qual l’any 1950 fou reduït al costat meridional, tancat amb un mur de pedra i separat de la paret de l’ermita per tal d’evitar les humitats. A aquest cementiri ha estat típica, fins al començament del segle XX, l’ofrena d’un pa que feien els parents del difunt a cada un dels que assistien al funeral. Amb aquest pa i una candela encesa, tothom feia tres voltes a la fossa oberta a terra, en la qual ja havien col·locat el bagul amb el mort, bo i besant cada vegada l’estola del capellà oficiant, el qual havia sortit del temple, després de la segona missa, amb creu alçada processionalment i amb el salpàs, per dispensar les absoltes generals al mort. D’aquesta escena, viscuda en ple segle XX, tenim dues representacions gràfiques a la vall de Lord, l’una a la paret frontal d’un sarcòfag del segle XII, encastat al mur de la façana de l’església parroquial de Llinars, que fa 64 × 37 cm, i una altra esculpida al brancal de la dreta de la porta d’accés a l’ermita romànica de Sant Lleïr de Casavella, també del segle XII. En aquest darrer cas, la figura del sacerdot, o potser del sant titular, és envoltada per dos escolanets que porten els utensilis per a l’absolta. Per obrir la fossa i enterrar el difunt també se seguia un procediment rutinari: mentre a la capella es deia la primera missa, els fossers obrien la fossa. Durant la segona, esmorzaven i, després de l’absolta i en la tercera, cobrien de terra el sepulcre. (MRR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església constituïda per una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular.
J. Segués-M. Alierta
L’església de Santa Creu d’Ollers consta d’una sola nau, de 12,80 × 4,30 m, coberta amb volta lleugerament apuntada, subdividida en tres trams per arcs torals sostinguts per pilars adossats als murs laterals. L’altura màxima de la volta és de 5,33 m. Forma la capçalera un absis de planta semicircular, situat a llevant, amb finestreta centrada de doble esqueixada. Resta ornamentat exteriorment per unes arcuacions cegues llombardes entre lesenes que baixen fins al basament format per una triple graonada semicircular que l’envolta i que no fou visible fins que l’any 1950 hom rebaixà el nivell de terres uns 2 m, retirà el cementiri, i arranjà una placeta davant l’absis.
L’espai absidal resta subdividit així en cinc parts equivalents. Una cornisa senzilla de pedra corona l’absis, la coberta de quart d’esfera del qual fou protegida per lloses de pedra calcària, cavalcades, abans d’ésser-ho per la coberta de teules actual.
La façana principal, en la qual s’obre la porta, és la de ponent, que culmina en un campanar de cadireta o espadanya, de dos ulls.
L’antic altar de fusta i un interessant crucifix postromànic foren cremats el juliol de 1936, juntament amb tots els ornaments. L’any 1948 l’alcaldia de Guixers restaurà el temple, i hi eliminà les restes d’enguixats i els afegitons posteriors, i el 1950 hi fou col·locada una mesa d’altar de pedra amb sis canelobres i una petita creu, i una campana a l’espadanya. (MRR)
L’edifici és totalment nu d’ornamentació, excepte l’absis, que ha estat decorat amb un fris d’arcuacions, en sèries de dues entre lesenes, llevat de la central, que emmarca la finestra i només té un arc.
Vista de l’interior de l’església amb el mur de ponent al fons.
F. Tur
L’aparell ha estat fet amb petits carreuons ben tallats, disposats ordenadament en filades irregulars.
Per llurs característiques aquesta església constitueix un notable exemplar de les formes de l’arquitectura llombarda, ja evolucionada, com palesa la volta, un xic apuntada, i un cert refinament en l’aparell d’elements com les lesenes, per la qual cosa podem situar la seva construcció vers el final del segle XI, o principis del XII.
Tanmateix, la solució d’arcuació central de l’absis, que sembla original, és poc comuna en l’arquitectura catalana, bé que no pas excepcional, i apareix també en altres edificis de la plenitud de l’arquitectura llombarda com a Sant Ponç de Corbera o Santa Maria de Palau de Rialb, on les lesenes emmarquen una única arcuació. (JAA)
Bibliografia
- Manuel Riu i Riu: Santa Creu d’Ollers, Col·lecció de Goigs “Santa Eulàlia”, núm. 28, Barcelona 1959, 1 full.