Sant Pere de Llobera de Solsonès

Situació

Aquesta església és al poble de Llobera, situat a mà esquerra de la riera de Sanaüja, a 855 m d’altitud i cap del municipi de Llobera de Solsonès. Conserva la categoria d’església parroquial, però el despoblament i les males comunicacions han fet que perdés la preeminença a la zona.

Mapa: 329M781. Situació: 31TCG736456.

Per a anar-hi cal seguir la carretera de Solsona a Torà durant 7 km, i es trobarà a mà dreta un trencall que porta (1,800 km) a Llobera. (RPA)

Història

Fou consagrada el 29 d’octubre de l’any 1037, havent estat dotada per Bonfill de Sanç, senyor de Llobera, i la seva muller Amaltruda, germana del bisbe d’Urgell sant Eribau. És esmentada, però, ja un any abans, el 9 d’agost de 1036, al testament d’un tal Riquer, pel qual repartia els seus béns mobles entre els clergues i l’església de Sant Pere de Llobera (“ad ipsa opera”), d’una part, i Maier, de l’altra. A l’ensems donava a la mateixa església (“ad ipsa sua dedicatione”) un alou de Llobera i la seva “frabega”.

L’any 1042 es portà a terme la publicació sacramental del testament de Bonfill de Sanç; el testador hi establia, entre altres disposicions, que la seva muller Amaltruda havia d’ésser mestressa d’un alou i una vila de I Llobera mentre visqués: però, havent mort ella, aquest béns havien de passar a Sant Pere i Sant Miquel de Llobera. La publicació d’aquest testament es concreta que fou feta sobre l’altar de Sant Miquel del castell de Llobera. Aquesta darrera dada i el fet que no es faci referència únicament a Sant Pere de Llobera sinó a Sant Pere i Sant Miquel de Llobera poden fer pensar en l’existència a Llobera d’una altra església amb sant Miquel de titular; però no es disposa de cap document que esmenti una església de Sant Miquel o les esglésies de Sant Pere i Sant Miquel de Llobera. Només tenim una altra referència sobre Sant Pere i Sant Miquel de Llobera que ens aporta el testament d’Amaltruda (1089), on s’estableix la donació a “Sancto Petro Sanctoque Michaeli de Lobera” d’uns alous, tal com havia estat previst al testament del seu espòs Bonfill de Sanç, l’any 1042.

Les altres notícies existents parlen només de l’església de Sant Pere. Així, per exemple, al testament d’Em del 1072, en el qual es fan algunes donacions a aquesta església. Cal esmentar també el document del 28 de gener de 1087 pel qual Humbert Guitard i Ermessenda donaren a Santa Maria de Solsona un alou que tenien a Llobera, juntament amb els cementiris i els drets que tenien damunt l’església de Sant Pere. Tenint en compte que el capbreu parroquial de 1565-1569 esmenta un “altar de sant Miquel que és dins de la iglésia de la parroquial de Llobera”, no és inversemblant de pensar que les al·lusions del segle XI a Sant Pere i Sant Miquel de Llobera s’apliquessin a una mateixa església que ja tenia un altar a part dedicat a sant Miquel.

El capbreu parroquial del segle XIV, redactat “segons que fo atrobat en capbreus antichs”, ens presenta la parròquia del tot estructurada i anota com a sufragànies de Sant Pere de Llobera les esglésies de “Sent Pere de Comaiuncosa”, “Sent Quiro de Lobera”, “Sent Johan d’Altaylons” i “Sancta Maria de Muntravetre”. També especifica que el rector de Sant Pere de Llobera rebia una determinada prestació per tenir cura de l’església de Santa Magdalena de “Falol”. A mitjan segle XIX (1855), segons el mateix rector de Llobera, les sufragànies o annexes eren ja només dues: Sant Pere de la Sala i Santa Magdalena de Falou. I dins el terme parroquial hi havia destinades al culte públic les esglésies de Nostra Senyora del Remei de Montraveta, Sant Quirze de Bacons i Sant Joan de Molins. També assenyalava que “en el temps del delme” tenien cura de la parròquia dos capellans. Amb la redistribució parroquial del 1897 foren suprimides les dues sufragànies apuntades pel rector l’any 1855 i s’hi incorporà amb la categoria d’església d’ajuda la de Sant Pere de Peracamps. (RPA)

Església

Ben altrament al que succeeix amb les seves sufragànies documentades als segles XI-XII, la majoria de les quals conserven l’estructura arquitectònica romànica malgrat algunes reformes, l’església parroquial de Sant Pere de Llobera ha sofert múltiples renovacions i ampliacions posteriors, de manera que el que avui es conserva a la vista de l’edifici original és mínim. (RPA)

Escultura

De l’església romànica de Sant Pere de Llobera romanen dos testimonis escultòrics aprofitats en el mur oriental que serveix per a tancar l’absis, concretament en una finestra i en un òcul. En ambdós casos, conservats amb un cert deteriorament que no evita que els elements puguin ésser interpretats i analitzats, es manifesta un artífex de caire molt popular, no desconeixedor de sistemes i repertoris emprats en àmbits més informats i apropats als grans corrents estilístics.

La finestra és d’arc monolític de mig punt, i la seva decoració es desenvolupa tant en aquell com en els muntants. És llis, en canvi, l’àmpit. Els motius de l’arc són centrats per una creu de braços patents inscrita en un cercle rebaixat, malmesa a causa de la fractura que sofreix la pedra. A la seva esquerra, i seguint un recorregut descendent, apareixen els motius següents: un entrellaçat a base de lòbuls, decoració que també veiem a l’església de Santa Maria de Bell-lloc, prop de Santa Maria de Queralt, a la Conca de Barberà(*), i en un sarcòfag del claustre de Santa Maria de Lluçà, a Osona; una mena d’estrella de vuit puntes, constituïda per l’encreuament de quatre rectes, inscrita en un quadrat, de la mateixa manera que al santuari de Puig Aguilar, de Guixers(*); aquest motiu reapareix cinc vegades consecutives en el muntant d’aquesta banda, mentre a la pedra inferior hi ha tres cercles que inscriuen: el primer, un motiu floral de quatre pètals; el segon, una flor de vuit pètals; i el tercer, una palmeta apaïsada; cal dir que els motius dels dos primers cercles són d’estructura radial, i que els veiem sovint en l’escultura del Solsonès(*). A mà dreta, sense seguir un esquema simètric, hi ha els motius següents: a l’arc, una palmeta com la de l’altra banda i unes línies en ziga-zaga, molt rudimentàries; a la primera pedra del muntant, es repeteix dues vegades el quadrat que inscriu els motius creuats, també interpretats com una creu doble(*); segueixen un escacat i un quadrat com els altres; al carreu inferior hi ha una palmeta apaïsada inscrita en un cercle, una flor de vuit pètals també inscrita en un cercle, i un semicercle amb una forma estel·lada molt deteriorada(*). L’arc és resseguit per una successió d’incisions o punts en forma de quadrat, potser record simplificat d’un escacat o de les dents de serra, que també s’utilitzà en un sarcòfag de Santa Maria de Claret, a Llanera de Solsonès(*), especialment com a orla. Caldrà destacar, a més, els tres caps representats simètricament a l’intradós de l’arc, el del mig sota la creu. Cal recordar la proliferació de les figuracions de caps a la comarca del Solsonès, no solament en arcs sinó també en altres marcs arquitectònics(*). No podem descartar, però, pel que fa a la peça que ens ocupa, una clara intenció de relacionar els caps, en nombre de tres, amb la creu que hi ha al damunt, fent potser referència a la Trinitat. Tot i així, moltes vegades és difícil dilucidar el sentit d’aquests caps, sobretot si el nombre d’aquests no és significatiu, com és el cas de la portada de Santa Maria de Covet, al Pallars Jussà, on els caps són disposats també en sentit perpendicular a l’arc(*).

Pel que fa a l’òcul, protegit per una mena de cornisa, és constituït per un sol carreu, de forma rectangular, decorat en els espais lliures amb elements distribuïts asimètricament, no solament per les figures sinó també pel fet que el buit circular és desplaçat vers l’esquerra(*). A la dreta hi ha representat un àngel, sembla que dempeus, que ocupa tota l’alçària del carreu, mentre un altre de mida més reduïda que el primer, se situa a l’angle superior esquerre; sota el segon àngel hi ha un motiu geomètric irregular. Tot i la irregularitat de la composició, en la de Llobera hi ha un record clar d’un motiu freqüent en l’escultura romànica: el dels dos àngels que envolten un signe cristològic inscrit en un cercle, la imago clipeata(*), i que és important en la zona aragonesa(*). Potser el motiu geomètric esdevingui, d’aquesta manera, la representació dels núvols que acostumen a aparèixer junt als àngels. Per la seva banda, la petita cornisa presenta també alguns elements ornamentals, identificats com a elements vegetals, dues mitges boles i una flor de quatre pètals, així com un entrellaçat(*).

El reaprofitament dels dos elements, i la probable pèrdua d’altres que en farien conjunt, dificulta qualsevol anàlisi precisa respecte al sentit de les representacions, que en general al·ludeixen a la divinitat. Tècnicament, la incisió i la talla a bisell, sempre molt rudimentàries, ens posen en contacte amb altres conjunts solsonesos, de caire molt popular. En el cas que ens ocupa, però, podem centrar alguns contactes amb les zones més nord-occidentals de Catalunya, sobretot per l’ús de l’escacat i pel comú caràcter arcaïtzant (propi d’àmbits populars com la Vall d’Aran). No obstant això, aquest tipus de tendències, que sovint ofereixen repertoris propis d’altres centres més importants, són observables en moltes àrees; i no podem, així, establir punts de contacte amb conjunts com el de la finestra de Sant Llorenç prop Bagà, al Berguedà(*), o de la portada de Sant Julià de Corts, al Gironès(*). Tot plegat planteja problemes cronològics, encara que, si ens basem en el motiu de l’escacat, i sobretot en el romànic català, el conjunt no sembla anterior a mitjan segle XII, i pot situar-se dins el segle XIII, com altres conjunts del Solsonès. (JCSo)

Bibliografia

• Joan Serra i Vilaró: Los señores de Portell, patria de san Ramón, descendientes de los vizcondes de Cardona, Barcelona 1958.
• Cebrià Baraut i Obiols: Els documents, dels anys 1036-1050, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, vol. V, la Seu d’Urgell 1982, pàgs. 7-158.