Santa Maria de Torredenegó (Llobera de Solsonès)

Situació

El llogaret de Torredenegó és situat al costat sudoriental del terme municipal de Llobera de Solsonès, i per anar-hi, des de Solsona estant, s’ha d’agafar la carretera de Torà fins al trencall del Miracle (7 km). A partir d’aquesta cruïlla, cal seguir la carretera que va al santuari del Miracle durant 3,200 km, punt en el qual, a mà dreta, és indicat el camí que porta a Torredenegó (1 km).

Mapa: 330M781. Situació: 31TCG751415. (RPA)

Història

L’església de Santa Maria és cap de parròquia, i técom a sufragània la de Santa Maria de Peracamps —avui desplaçada a l’Hostal Nou—. La primera notícia que en tenim l’aporta un document de donació d’una peça de terra feta per uns particulars l’any 1142 a aquesta mateixa església, esmentada com “Sancte Marie de Turre de Nego”.

Hi fa també referència un document de l’any 1232, el qual fa esment indirectament de la “ecclesia de Turre de Nego”.

L’aclariment de l’origen del topònim Torredenegó és d’interès primari per tal de situar-nos en el context històric de la contrada els segles X-XI. I sobre això hem de concloure que fa referència a una torre o mas fortificat, al voltant del qual s’estenia una zona que devia tenir per senyor un tal Ènnec. L’assimilació del terme “torre” al topònim pot ésser entesa tenint en compte la dinàmica històrica viscuda pel país en el procés de poblament alt-medieval: al segle X apareix la turris, que té el seu precedent en la curtis i un desenvolupament posterior —que no devia haver existit en el cas de Torredenegó— en els castra. D’aquesta manera, hom pot pensar que aquest topònim devia partir del segle X. Als documents dels segles XI-XII, Torredenegó és entès com un terme si fa o no fa estès, amb diferents masos escampats. Així per exemple, l’any 1158 es parla d’una peça de terra situada a “Turrem de Nego, in ipso manso de Boscho’’ (mas el Bosc, existent avui amb aquest nom). En una altra ocasió es parla d’una peça situada “in illa Turre quam vocant de Nego et in Espelta” (1158). Un document de l’any 1177 aporta la variant de “Turre de Sancte Marie de Negun”, i hi incorpora el titular de l’església del lloc. Del nucli de la contrada, la turris, no es coneixen restes ni n’hi ha record entre la gent de la zona. Amb tot, és versemblant pensar que fos situada prop de l’església.

Al segle XI apareixen com a senyors de Torredenegó Amaltruda, de la família vescomtal dels Cardona, i tot seguit el seu fill Eribau. En temps posteriors adquirí categoria de parròquia i com a tal l’any 1313 fou visitada pel bisbe d’Urgell Ramon Trebailla. Aquesta categoria encara la retenia l’any 1593, quan fou creat el nou bisbat de Solsona, bé que posteriorment la perdé. (RPA)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb l’estructura original alterada per afegitons posteriors.

J. Segués

A desgrat de les reformes posteriors, aquesta església conserva la seva estructura romànica, la qual palesa de manera clara les formes del segle XII. Orientada a llevant, té una planta rectangular, amb una nau única, capçada per un absis semicircular, i coberta amb dos vessants.

El parament ha estat format per grans carreus ben tallats, escairats i afilerats, carreus que al peu de l’absis són de mides superiors i traça irregular.

L’absis té a l’exterior una cornisa de peces trapezoïdals en bisell i dues obertures: l’una al centre, d’una esqueixada amb arc de mig punt de pedra única, i l’altra rectangular, a la banda del mur meridional. La porta, situada al mur de migjorn, presenta uns elements escultòrics i ornamentals interessants.

La seva portalada té, a banda i banda, dues columnes amb base llisa i capitell decorat amb motius vegetals. L’arquivolta té un bordó que segueix les columnes, una franja ampla sense decoració i una banda lleugerament encorbada, decorada amb palmetes sense interrupció. La seva traça és semblant a la de les obertures decorades del campanar de la catedral de Solsona; per aquest motiu, Serra i Vilaró afirma que ambdues obres són degudes a un mateix taller. Quant als mestres que hi treballaren, val a dir que alguns carreus de l’absis tenen el senyal del picapedrer.

Des de 1936-1939, aquesta portalada es conserva al Museu Diocesà de Solsona. A l’església, al seu lloc hi ha una porta nova que intenta recordar l’original.

Al frontis, al qual s’aixeca un campanar d’espadanya amb dues obertures, hi ha adossada la casa rectoral. L’interior, restaurat parcialment amb poc encert, és cobert amb volta de canó, i l’absis s’obre amb un arc pre-absidal. La segona meitat del segle XVII —llinda datada l’any 1660— l’edifici fou ampliat pel mur de tramuntana i hi fou adossat un cos per servir de sagristia. Hi ha un cor, també postís. (RPA)

Portada

Els elements que componien la porta del mur meridional es conserven en el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Les peces foren traslladades al Museu pels seus curadors durant els anys de la guerra civil de 1936-1939, on la porta fou muntada de nou, tal com consta en l’inventari del 1965(*). En l’actualitat es troba desmuntada, bé que l’estat de conservació és bo.

La seva estructura era senzilla —un refet en l’emplaçament originari la recorda—; constava d’un arc de mig punt aixoplugat per un guardapols, amb una arquivolta a sota, tot recolzat per les respectives impostes a banda i banda i per la corresponent columna amb capitell, fust llis i base damunt un plint rectangular. Aquesta distribució d’elements presenta un clar paral·lelisme amb alguns finestrals del campanar de Santa Maria de Solsona, molt probablement els models del conjunt que ens ocupa(*). El seu principal interès rau, però, en l’escultura d’alguns dels seus elements, en concret el guardapols, les dues impostes i els dos capitells, ornamentats amb motius de caràcter vegetal.

En línies generals, el treball denota una marcada rudesa i unes limitacions clares en el domini del relleu i de la composició, que donen al conjunt un caràcter arcaïtzant, afavorit per la talla a bisell i per la llarga tradició d’alguns dels motius esculpits.

Els dos capitells són les parts que participen més clarament de les característiques esmentades. Les seves proporcions són pesants (38 x 25 x 22 cm) i presenten una estructura que deriva llunyanament de la del capitell corinti. Així, a un rengle inferior de fulles o palmetes se’n sobreposa un altre, sempre ordenat segons una simetria que té com a eixos els angles i la Part central de les cares, i format per les gruixudes tiges de volutes, que apareixen tímidament enrotllades als angles i que sorgeixen de la base d’un cos rectangular a tall de dau central. Hi ha un contrast clar entre el volums perfectament delimitats d’aquesta part superior i la decoració del cos central, a base d’incisions que dibuixen unes formes d’espina de peix o d’espigues, o bé uns motius mixtilinis, acabats en espiral.

La meitat inferior és diferent a cada capitell, però s’hi mantenen les constants de formes planes, molt ben delimitades, bé que mancades de relleu. En el de mà esquerra, unes fulles que recorden les d’acant se centren als angles, amb els nervis treballats molt toscament; sota la punta hi havia un motiu, actualment mutilat, que devia ésser una pinya o quelcom semblant. Centrats a cada cara, i al mateix nivell de superfície que els cossos centrals superiors, apareixen novament unes incisions mixtilínies acabades en espiral a la part superior, i que omplien l’espai triangular que deixen les fulles d’angle. Per la seva banda, el capitell de mà dreta presenta unes palmetes invertides, centrades als angles, que broten simètricament d’unes tiges que neixen a la part superior d’un soguejat, posat en vertical, just sota el cos rectangular superior; la palmeta principal, és a dir, la de l’angle que donava plenament vers l’espectador —no oblidem que els dos capitells havien d’ésser cantoners—, és composta de deu fulles, repartides irregularment entorn de la que devia ésser la central, de forma lanceolada i superfície profundament còncava. No obstant això, podem interpretar també aquest element com l’entrecreuament de dues semipalmetes provinents de banda i banda amb les tiges respectives, si ens fixem en les incisions de la seva base, que podem suposar una superposició de la qual devia provenir la de la dreta i que es dirigeix vers l’esquerra, damunt l’altra. Damunt aquest esquema hi ha nous motius foliats procedents igualment del centre de cada cara, els quals segueixen progressivament la inclinació de la tija de la voluta, a la part superior.

Tant per la seva estructura i els seus contrasts, com per la seva tosquedat, els capitells semblen força originals, si n’exceptuem dos que també es conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (núms. d’inventari 176 i 263)(*), i que presenten les mateixes característiques que els que tractem, tot i que el segon és inacabat. Si no una mateixa procedència, cal suposar per als quatre capitells una mateixa mà, de manera que els dos capitells aïllats, també cantoners, podrien haver format part d’algun altre element de la mateixa església(*). Per la manera d’ordenar la part inferior, s’hi acosten exemplars de diferents àrees geogràfiques i de diferents moments. Així, alguns capitells de l’interior de la capçalera de Santa María de Ujué, a Navarra, que, a més, ofereixen una divisó clara entre la part superior i la inferior, així com una esquematització en el tractament de les tiges de les volutes(*). Quelcom semblant podem veure als capitells de la portada occidental de Santa María de Iguacel, a Aragó, conjunt datat vers l’any 1072, d’acord amb una inscripció(*), i, més clarament, a l’interior de la Sainte-Croix d’Oloron, a Bearn(*) i de Sant Esteve de Bas, a la Garrotxa(*), aquests dos pràcticament idèntics entre ells. D’aquesta manera, els capitells de Santa Maria de Torredenegó es presenten com a variants del tipus que hem vist, amb un tractament encara més rudimentari, i en els quals el factor comú seria el fet que les volutes, esquematitzades, arrenquen d’un cos o dau central, el qual tendeix a una forma rectangular, damunt una renglera de motius vegetals que varien segons el cas, sense que això impliqui una relació directa de dependència entre els mateixos conjunts. Potser un dels focus d’aquest tipus apareix a l’interior de Saint-Serni de Tolosa, amb exemplars d’estructura anàloga, però sense palesar uns contrasts com els dels altres conjunts, i amb un nombre superior de rengles de fulles(*). No oblidem que la majoria de monuments esmentats presenten Tolosa com a centre llunyà.

La resta de motius que ofereixen els dos elements són ben usuals en l’escultura romànica, i, fins i tot, en l’anterior. No cal presentar exemples de capitells amb fulles d’acant, encara que pel seu tractament s’acosten a les també tosques de la portada de Sant Feliu de Canovelles, al Vallès Oriental(*), a la vegada que pel motiu de la punta, també molt freqüent, es trobarien en un nivell anàleg al de dos capitells de Sant Martí de Viladrau(*), així com al dels ja esmentats de Sant Esteve de Bas i Oloron. Per la seva banda, el motiu particular del capitell de mà dreta presenta un clar antecedent a considerar en un capitell de l’absis de Santa Maria de Solsona(*). De tota manera, el soguejat fou molt utilitzat en època pre-romànica, i especialment difós en l’art asturià. De Catalunya podem esmentar exemplars, com el d’un capitell de Sant Mateu de Bages i la columna de Vernet, al Conflent(*). Ja dins el romànic, el veiem en collarins de capitells del campanar de Solsona, ja esmentats, en algun capitell del claustre de Sant Martí del Canigó, al Conflent, inclòs en el grup datat el segle XIII(*), així com en un capitell del claustre de Sant Domènec de Peralada, a l’Alt Empordà, estructurat d’una manera molt semblant a la part inferior del de Torredenegó, el de mà esquerra(*). Finalment, el motiu de l’espina de peix també és utilitzat per a omplir la superfície de fulles en capitells del claustre de Peralada, així com en alguns de l’absis de Sant Martí de Mura, al Bages, datats del final del segle XII(*), i que presenten una tosquedat equiparable a la dels exemplars de Torredenegó. Finalment, els motius acabats en espiral poden entendre’s com a interpretacions, potser mal compreses, dels circells d’al- tres capitells, versions romàniques del capitell corinti molt més reeixides que la que tractem.

Les impostes repeteixen un motiu vegetal, basat en l’ondulació d’una cinta solcada, que en els espais semicirculars genera semipalmetes de tres fulles, tractades com en el capitell de mà dreta. És una versió més, entre altres d’innombrables, i ara ja dins els límits de tosquedat als quals hem al·ludit, d’un esquema que proliferà en l’escultura romànica, sense ésser-ne exclusiu, i especialment apte per a elements del tipus de les impostes, cimacis, etc. No podem oblidar la seva utilització en la pintura(*). Així, no cal cercar-ne paral·lels concrets, bé que podem efectuar comparacions amb exemplars com la llinda de Sant Genis de Fontanes, del començament del segle XI. El nivell de detall i de qualitat és molt superior al de l’exemplar que ens ocupa, a la vegada que les semipalmetes tenen ara quatre fulles(*); també constitueix un exemple la portada de Santa Cecília de Molló, al Ripollès, ja en el segle XII(*), així com alguns àbacs del claustre de Sant Esteve de Poblet, a la Conca de Barberà, obra del final del segle XII o del començament del XIII(*). Tots plegats són prou eloqüents a l’hora de valorar el nivell del conjunt de Torredenegó.

Una cosa semblant succeeix amb el motiu del guardapols, que consisteix en la juxtaposició de palmetes inscrites pels seus brots, els quals formen a la base uns petits circells, i que són compostes de tres fulles lanceolades, en simetria. En aquest cas trobem novament la relació de dependència respecte al campanar de Solsona, en els corresponents guardapols de les seves finestres(*), a la vegada que al mateix Solsonès, i molt a prop del poble de Torredenegó, el motiu és representat, junt amb altres, en el mateix element de la portada de Sant Diumenge de Su (dins el municipi de Riner). És un tipus de palmeta que, igualment, fou molt utilitzat en el romànic. I novament els primers assaigs d’escultura del començament del segle XI ofereixen un exemple proper, fins i tot pel seu tractament, en una finestra de Santa Maria d’Arles, al Vallespir(*); amb major complexitat i relleu, l’escultura llenguadociana ofereix uns esquemes similars, seguint com a Solsona i a Su una disposició arquejada(*). Precisament, bé que sovint amb més riquesa, fou un tema que proliferà amb major complexitat i riquesa en l’anomenada “primera flora llenguadociana”(*), a la vegada que, ja dins el segle XIII, el motiu apareix com a fons d’escenes del frontal de Santa Tecla, de la catedral de Tarragona(*), conjunt en què es manifesten uns contactes amb la flora llenguadociana de diferents moments i tallers.

El conjunt d’aquesta porta, en definitiva, pel seu treball arcaïtzant i pel seu repertori ornamental recorda peces del segle XI, i fins i tot d’èpoques precedents, si també ens fixem en la tècnica. Així, ultra els exemplars rossellonesos ja esmentats, trobaríem similituds a l’interior de la catedral d’Elna(*), o al campanar del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, a l’Alt Penedès(*). Però els paral·lelismes, que hem considerat antecedents, amb Solsona mostren una clara dependència que abasta també l’aspecte estructural del conjunt, tot donant-nos una data que no deu pas ésser anterior al darrer terç del segle XII, i que pot situar-nos en el segle XIII. Tot això, en un nivell de tosquedat equiparable al de peces com les ja esmentades de Canovelles, Mura, Peralada o Viladrau, sense que això impliqui contactes mutus, sinó el fet de trobar-nos davant una obra situada al marge de corrents estilístics més brillants, i dins un ambient de caire popular. En el cas concret de Torredenegó, es manifesta la mà d’un artífex molt rudimentari, el qual, tot i posseir un clar sentit del volum i delimitar molt clarament les formes, no dominava ni el relleu ni la composició, tot utilitzant uns repertoris emprats amb normalitat en el romànic i que degué aprendre de Solsona. Lògicament, una datació precisa del campanar d’aquesta catedral, antic monestir, ajudaria a limitar cronològicament el conjunt de Torredenegó(*), el qual, a nivell arquitectònic, amb els seus carreus perfectament tallats i regulars, s’adiu perfectament la datació proposada. (JCSo)

Bibliografia

• Joan Serra i Vilaró: Los señores de Portell, patria de san Ramón, descendientes de los vizcondes de Cardona, Barcelona 1958.
• Vidal-Vilaseca: El romànic del Solsonès, Barcelona 1979.
• Pierre Bonnassie: Catalunya mil anys enrera (segles X-XI). Creixement econòmic i adveniment del feudalisme a Catalunya, de mitjan segle X al final del segle XI, vol. I, Barcelona 1979.
• Catàleg del Museu Diocesà de Solsona (mecanografiat, consultable al mateix Museu). (RPA)