Sant Pere de Graudescales (Navès)

Situació

Petit monestir, inicialment creat per ésser una casa benedictina, bé que transformat aviat en una canònica o casa de clergues regulars, situat en una petita vall per on discorre l’aigua d’Ora, afluent del Cardener, encaixonada pel l’estret de Valielles al cantó de tramuntana i les encinglerades altures del Travil i de Busa a migjorn. Forma part del reduït enclavament de Valielles, segons consta en mapes de l’any 1925, guardats a l’Institut Cartogràfic de la Generalitat de Catalunya, en els quals consta clarament que pertany, juntament amb l’església i terres veïnes, al municipi de Montmajor, tot i que actualment hom es decanta a dir que és de Navès. En qualsevol cas pertany plenament a la comarca del Solsonès, i fou, durant segles, el cap del deganat de la vall de Lord, el qual comprenia tot el Solsonès.

Aspecte que ofereix l’església de Sant Pere de Graudescales des del costat de migjorn.

F. Tur

Mapa: 292M781. Situació: 31TCG916622.

És un lloc solitari i de difícil accés amb vehicle. Hom recomana un tot terreny. Per arribar-hi la millor pista d’accés és la que té uns 4 km i surt del pont de Llinars de l’aigua d’Ora, al punt quilomètric 19,500 de la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys, i segueix la vall del riu de l’aigua d’Ora. (APF)

Història

La primitiva església de Sant Pere fou erigida pels voltants de l’any 913 pel prevere Magnulf, que hom creu que era el rector del lloc de la Móra, el qual la dotà amb terres i béns a fi que esdevingués un monestir benedictí.

Per tal d’assegurar-ne la fundació, el dia 3 de desembre del 913 cridà el bisbe d’Urgell Nantigís a fi que consagrés l’església i sancionés la dotació i el seu propòsit d’erigir-la en casa monacal.

La manca de documentació no permet de saber què succeí a Sant Pere de Graudescales. Amb tot, consta que l’any 910 hi residia una comunitat de clergues o canònica, segurament a causa de la impossibilitat inicial de trobar monjos que hi residissin.

Per tal de retornar a l’intent original o bé per alguna altra causa que desconeixem, després del dia de Tots Sants de l’any 960, el prevere Francemir es presentà a la Seu d’Urgell o Castellciutat, on hi havia una assemblea presidida pel bisbe Guisad i el comte Borrell i cinc arxilevites, sis abats i un nombrós grup de canonges, clergues i laics. Allí demanà al bisbe i als assistents que es dignessin designar un abat per a Sant Pere de Graudescales, per tal que hi ensenyés la regla de sant Benet abat i la santa disciplina i hi exposés el sentit de les Sagrades Escriptures.

El bisbe i l’assemblea varen demanar-li si tenia un candidat i ell presentà Belló, prevere i canonge del lloc, home docte i pietós, el qual fou elegit pel bisbe i els assistents i proclamat com a abat de Sant Pere.

El dia 6 de novembre fou redactada l’escriptura de l’elecció del nou abat i en ella el bisbe dotà el monestir amb l’església veïna de Sant Mamet. Francemir li donà les cases que tenia a la Corriu i l’església de Santa Eulàlia, una vinya i molins, una casa a Tentellatge i un lot de catorze llibres de la Bíblia i litúrgics per a la missa i cant del cor, una notable quantitat de bestiar (cent-vint peces, entre bestiar gros i menut) i paraments per a la casa. Belló li donà també vint caps de bestiar, entre gros i petit. Tot seguit fou feta la confirmació d’aquestes donacions i de l’elecció de l’abat. Encapçalen les signatures d’aquest document el comte i marquès Borrell i el bisbe Guisad.

El monestir continuà la seva existència almenys un parell de segles, tal com demostren una donació que li féu el comte Borrell l’any 982 i una deixa testamentària del mateix comte de de l’any 993, així com una altra deixa testamentària de la dona Rotrudis del 1027. També hi ha consignada en la butlla la confirmació de béns al bisbe Sal·la d’Urgell, feta l’any 1001 pel papa Silvestre II.

Avançat el segle XI hom començà la construcció de l’es- glésia actual, la qual acabà dintre el segle següent. Igualment les excavacions fetes al monestir expliquen que hi hagué vida al lloc en aquesta època.

Sembla, però, que la comunitat va decaure al final del segle XII i potser a causa d’una revolta protagonitzada l’any 1180 per Bernat des Vilar i el seu pare, els quals foren acusats davant el bisbe i el capítol de la Seu d’Urgell pels homes de Sant Pere de Graudescales d’haver assolat i destruït “la casa de Sant Pere” i especificaren que “fo la casa de Sant Pere trencada e robada e cremada”.

Les edificacions d’entorn del monestir foren novament reedificades, però dintre el segle XIII ja no hi ha constància de vida monacal en aquest lloc. Hi residien un o dos preveres i alguns servents, sembla que seguint una vida regular del tipus canonical, segons que es desprèn de les visites arxiepiscopals dels anys 1312 al 1319, en què hom parla dels clerici o clergues que vivien allí. El seu cap o prior, igual que el prior de Sant Jaume de Frontanyà per al Berguedà, fou nomenat degà de la vall de Lord en la reestructuració dels deganats de la diòcesi d’Urgell que féu el bisbe Pere d’Urtx l’any 1276 i que sancionà de manera definitiva el bisbe Guillem de Montcada en el capítol celebrat a la Seu d’Urgell el 2 d’agost de 1299. És per això que en el Rationes decimarum Hispaniae de 1279-1280 el degà de la vall de Lord és anomenat “decano novo sancti Petri de Scalis”. La quantitat que per la dècima dels seus fruits ha de pagar és irrisòria (trenta sous barcelonins), comparada amb la que havien de pagar la resta de monestirs i fins moltes parròquies de la diòcesi, cosa que indica la migradesa de la seva dotació.

Al segle XV ja només hi ha constància del funcionament de Sant Pere d’Escales o de Graudescales com a parròquia, funció que tingué fins al període situat entre els anys 1593 i 1624, que fou creat i estructurat el nou bisbat de Solsona. Aleshores la parròquia es traslladà a Sant Cristòfol de Busa, no sense protesta del prior o beneficiat que tenia cura de Sant Pere i d’un grup de persones addictes a Sant Pere, les quals, mogudes pel ressentiment, varen arribar a calar foc a la rectoria i a l’església de Busa.

L’església de Sant Pere tingué culte fins a la desamortització (any 1837). Aleshores el retaule o pintura de Sant Pere que presidia el seu altar fou traslladat a la parròquia de Busa i en aquesta església es celebrà en endavant la festa de Sant Pere, la qual encara avui dia és considerada la festa major de la parròquia.

L’antiga església prioral quedà abandonada i era una ruïna fins que en l’etapa situada entre els anys 1962 i 1967 s’hi emprengué una campanya d’excavacions per estudiar les ruïnes del monestir o cases que envoltaven Sant Pere, seguides d’una restauració total de l’església, duta a terme per l’arquitecte Camil Pallàs, del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, i que acabà l’any 1973. La Diputació de Barcelona es basà en els mapes abans esmentats, els quals testificaven que l’església de Sant Pere de Graudescales era un enclavament de Montmajor, (APF)

Església

Seccions longitudinal (a dalt) i transversal (a baix) de la nau de l'església.

J. Segués

Planta, a escala 1:200, de l’església, la qual dóna una forma gairebé de creu grega, capçada vers llevant per tres absis semicirculars.

J. Segués

Del que fou el conjunt monàstic de Sant Pere de Graudescales avui només resta visible l’església. La totalitat del cenobi ens és ben coneguda gràcies a les excavacions arqueològiques, dutes a terme entre els anys 1962 i 1967 per Alberto del Castillo. El resultat d’aquestes excavacions, analitzat posteriorment per Iñaki Padilla, ha permès la reconstitució de les estructures monàstiques i la seva peculiar relació amb l’església, la qual presenta alguns interrogants que només troben una resposta a través de la seva relació amb el conjunt monacal.

Aquest conjunt és situat al cantó de ponent de l’actual església, i la seva part més antiga és un gran edifici rectangular de 20 m × 7,5 m, aproximadament, el qual tenia accés al cantó meridional, on es formava un vestíbul i una habitació de 5,75 × 4 m, amb entrada exterior, la qual sembla que devia ésser destinada a estable o dependència auxiliar per a ús agrícola. És probable que al costat de ponent hi hagués adossades altres dependències agràries.

La resta de l’edifici és ocupat per una sala, molt modificada posteriorment, la qual constituïa l’estança dels monjos. En aquesta sala hi fou identificada una llar de foc central i un banc, corregut al llarg dels murs de migjorn i de ponent (possiblement seguia pel mur de tramuntana), el qual té al tram de migjorn una amplada de 2 m i que pot correspondre a la base dels “llits” sobre màrfegues dels monjos.

Planta del conjunt monàstic, en el que s’ha grafiat l’església en el seu estat actual, i les principals estructures descobertes arrel de les excavacions arqueològiques, Secció longitudinal de la nau de l’església, Secció transversal de la nau de l’església.

J.S. Solell sobre una base de Jordi Segués i Iñaki Padilla, J. Segués

Planta del conjunt amb les estructures excavades pel professor Alberto del Castillo. La pauta de l’església, amb algunes incorreccions correspon als plànols de la restauració de la Diputació de Barcelona.

Diputació de Barcelona, Iñaki Padilla

No s’han conservat vestigis de l’església corresponent a aquesta estructura monacal, la qual cal datar dins el segle X, segons l’opinió dels seus excavadors.

Aquest monestir fou modificat durant el segle XI, o, potser, més tard, probablement coincidint amb la construcció d’una nova església, però conservant la seva estructura bàsica.

La sala d’estatge dels monjos fou modificada pel cantó de tramuntana, on fou construïda una estança de 4,25 × 5,70 m, dividida en dos àmbits, en un dels quals fou identificat un forn, mentre que l’altre àmbit és possible que servís com de taller.

Entre aquest edifici principal i l’església hi ha un àmbit rectangular, d’uns 5 m d’ample, tancat, possiblement en èpo- ca posterior, pel costat de llevant, el qual presenta totes les traces d’haver estat descobert, almenys en part, i on hi ha oberta una porta, situada a la façana de ponent de l’església. Al cantó de migjorn d’aquesta mena de pati fou construïda, possiblement també en època posterior, una habitació rectangular de 6,30 × 4,20 m, amb dues portes al cantó de tramuntana, una oberta a l’exterior, i l’altra oberta al pati monacal. I. Padilla suposa que en algun moment aquesta peça pogué servir de residència al degà de Sant Pere.

L’església actual es troba situada al cantó de llevant del conjunt i es conserva en bon estat, en general, després de la restauració, en alguns punts, potser abusiva, duta a terme a partir de l’any 1956 pel Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona.

És un edifici d’una nau, capçada per un transsepte, en el qual hi ha tres absis semicirculars, oberts per un simple plec, llevat del central, on es forma un petit presbiteri, delimitat per un arc, i el plec que obre l’absis. La nau i els braços del transsepte són coberts amb volta de canó, i en la seva intersecció hi ha una cúpula sobre trompes que es projecta exteriorment en un cimbori octogonal.

Les curtes proporcions de la nau fan que la planta de l’edifici s’acosti molt a la creu grega, tot creant una sensació espacial molt peculiar, que s’accentua per l’acusat desnivell que hi ha entre la nau i el conjunt que formen el transsepte i l’absis.

Al tester meridional del transsepte hi ha oberta una porta, de petites dimensions, la qual devia constituir el principal accés exterior, mentre que a la façana de ponent, excessivament restaurada, hi ha oberta una altra porta, més gran (molt reconstruïda), la qual comunica amb el recinte monàstic. És molt normal suposar que l’àmbit de la nau estigués reservat als preveres, mentre el transsepte devia ésser l’espai destinat als fidels. Una tercera porta, al braç de tramuntana del transsepte, devia comunicar amb el cementiri.

Aquesta disposició, sens dubte singular, pot tenir una certa relació amb altres edificis, com la canònica de Santa Maria de Serrabona, on encara es conserva la tribuna, originalment adossada al mur de ponent, on se situaven els preveres, en un indret elevat en relació amb el nivell del pla de l’església; o com l’església del priorat de Santa Maria de Castellfollit de Riubregós, d’una nau amb transsepte i tres absis, en la qual la porta principal també s’obre a un tester del transsepte, mentre que la nau era més relacionada amb el clos del monestir adossat al cantó de migjorn, o, també, com s’esdevé a l’església del monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges.

L’aparell amb què ha estat construïda l’església és de carreuons simplement desbastats i escairats, molt irregulars, disposats en filades poc uniformes, que tendeixen a l’horitzontalitat. Els paraments són nus d’ornamentació, llevat dels semicilindres absidals, on apareix un fris continu d’arcuacions llombardes, molt restaurades i realitzades molt matusserament, amb un gran relleu respecte al pla del mur, i arrencant d’una barroera mènsula.

Aquest edifici ha estat considerat a vegades com obra pròpia de l’arquitectura llombarda construïda el segle XI. Però alguns detalls de la seva construcció, especialment les arcuacions absidals i la tecnologia utilitzada, fan pensar més aviat en una obra rural, construïda ja el segle XII, bé que fidel encara als principis de l’arquitectura llombarda, els quals adoleixen ja de certes aberracions, característiques del pas a l’arquitectura pròpia del segle XII.

Amb tot, el conjunt de Sant Pere de Graudescales té l’interès excepcional d’il·lustrar un monestir rural alt-medieval bas-tant pobre, amb una estructura arquitectònica radicalment diferent dels grans conjunts monàstics claustrals. Sant Pere de Graudescales, juntament amb altres monestirs excavats recentment, com el de Sant Sebastià del Sull, al Berguedà, són perfectes exemples de com foren els monestirs del segle X, concebuts com a unitats de repoblació i organització del territori, molt similars, en molts aspectes, als mansi, on habitaven els simples pagesos.

Tanmateix, la reconstrucció de la seva església permet de constatar, una vegada més, una evidència present en molts jaciments alt-medievals, que és la diferència entre la tecnologia constructiva utilitzada en els edificis principals (en aquest cas l’església), de bona factura, i la senzillesa de les edificacions residencials, generalment autoconstruïdes i amb una gran pobresa de mitjans. (JAA)

Els estius de l’any 1962 i dels anys 1964-1967, foren realitzades cinc campanyes d’excavació al monestir de Sant Pere de Graudescales, dirigides per A. del Castillo, durant les quals bàsicament foren descobertes les restes de l’antiga casa monàstica i també foren trobats diversos enterraments, alguns dels quals fets en sepultures de lloses.

Aproximadament el 60% dels materials trobats al llarg de l’excavació són de ceràmica (uns dos mil fragments); la majoria eren de terrissa de color bru-grisenc o bé gris si fa o no fa pàl·lid. A part això, també hi aparegueren ceràmiques decorades d’època més moderna i, així mateix, alguna moneda del segle XIII, alguns objectes de ferro i de bronze, escòries metàl·liques i alguns atuells de vidre. També cal assenyalar que durant l’excavació fou recollit un bloc de pedra amb un arc lleugerament ultrapassat, que era situat damunt la llinda de la porta de la masia moderna de Sant Pere, bastida prop de l’església i de la casa monàstica; actualment es conserva al Museu de Berga.

L’estudi de la ceràmica trobada al llarg d’aquestes excavacions fou la tesi de llicenciatura de J.I. Padilla. D’aquest estudi en desprèn que la major part de les peces de l’anomenada terrissa negra que s’hi trobaren corresponen a olletes (amb unes boques d’uns 150 mm), a tupins, a gerros amb bec i nanses i a gerres.

Tots aquests fragments de terrissa poden ésser datats des del segle X fins als segles XIII-XIV; tanmateix, la major part tenen un color bru-grisenc típic de les peces del segle XII.

Les vores de la majoria d’aquests atuells són sortints i acabades amb una forma arrodonida, tot i que n’hi ha unes quantes d’acabades amb formes més trencades i aplanades; també hi ha algunes rares vores verticals.

Els motius decoratius principals són, bàsicament: la línia ondulada, l’aspa, l’aspa amb dues línies que s’encreuen amb una de sola, etc. (JBM)

Bibliografia

• Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario..., vol. XII, ap. 10, pàgs. 227-231.
• Manuel Riu i Riu: Sant Pere de Grau d’Escales, “Montaña”, Centre Excursionista de Catalunya, vol. VII, any XIV, Barcelona maigjuny de 1961, pàgs. 370-374.
• Manuel Riu i Riu: Las comunidades religiosas del antiguo obispado de Urgel (siglos IX-XIV), tesi doctoral mecanografiada, vol. 5, pàgs. 279-286.
• Antonio Guerrero Uriarte: Sant Pere de Grau d’Escales en el Valle de Lord, “Ilerda”, XXXI, Lleida 1971, pàgs. 27-58.
• José Ignacio Padilla Lapuente: Aportación al estudio de la estructura económica de un monasterio altomedieval. Un prototipo: Sant Pere de Grau d’Escales, “Acta historica et archaeologica mediaevalia”, I, Universitat de Barcelona 1980, pàgs. 198-224.
• José Ignacio Padilla Lapuente: Estudio e inventario de la cerámica gris del monasterio de Sant Pere de Grau d’Escales, tesi de llicenciatura inèdita presentada a la Universitat de Barcelona l’any 1978.
• Antoni Bach i Riu: Navès i l’antiga Vall de Lord, Solsona 1982.
• Pere Pujol i Tubau: Documents en vulgar dels segles XI, XII i XIII, procedents del bisbat d’Urgell, Obra completa, Valls d’Andorra 1984. (APF)