Situació
Al Passiró, sobre el coll del Barrer, l’empedrat, més o menys refet, s’ha conservat bé fins a l’actualitat.
J. Nuet
Antiga via que va de Cambrils a Oliana, tot passant per la serra Seca, el coll de Barrer i l’església de Sant Just i Sant Pastor de Valldan. Si som a Oliana, podem anar fins a Sant Just i Sant Pastor de Valldan. Des d’aquesta església surt, en direcció nord-est, un corriol que s’enfila fins a enllaçar, al coll del Barrer, amb el camí que prové del poble de la Valldan i que, havent superat el Passiró, segueix el vessant meridional de la vall del torrent de Reixà, arriba a la serra Seca i acaba menant fins a Cambrils. Després de Valldan, al Passiró i al vessant de la vall de Reixà, hi ha els sectors on hom pot veure més bé les restes dels empedrats del vell camí.
Història
En l’acta de consagració de l’església de Cambrils, de l’any 1051, s’esmenta com una afrontació d’aquesta parròquia, “l’estrada pública que va a Oliana “(“ipsa strata publica que ad oliana vadit”). És possible que aquesta “estrada” sigui la mateixa que se cita en un document de l’any 1034, conservat també a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell i relacionat amb el castell de Valldan(“castro Ando”), on s’esmenta una “strata puplica” que fa de partió. Tot i que, de fet, en aquest cas, potser parlar d’“estrada” ens pugui semblar excessiu, tenint present que en realitat és un camí de muntanya que a la major part dels sectors amb prou feines fa 2 m d’amplada, tanmateix, cal tenir present que molts dels camins medievals, quan no tenien un precedent romà, devien tenir unes mides i unes característiques semblants. També cal tenir en compte que, en aquella època, aquesta via, que potser permetia d’evitar el perillós congost que forma el riu Segre entre Oliana i el coll de Nargó, podia ésser un pas alternatiu important per a anar, venint de migjorn, cap a Alinyà, la Vansa i el pla de Sant Tirs o, fins i tot, a la Seu d’Urgell. Encara al començament del segle XX, aquesta via d’Oliana a Cambrils era molt utilitzada.
Camí
En alguns sectors, especialment en el tram que va d’Oliana a Cambrils, poc després de Valldan, veiem que el camí s’adapta, gràcies al treball humà, a la roca gairebé nua que forma el vessant força inclinat de la muntanya. Un petit mur, situat al costat exterior, sol permetre l’anivellament de la via, que a tot arreu té una amplada que fa possible que una persona, i fins i tot un animal de bast, passin sense dificultat; amb tot, com en la majoria d’aquests camins medievals —que poden tenir, però, un origen més antic— no podria pas transitar-hi, per exemple, cap carro.
L’empedrat que trobem en molts llocs, i d’una manera especial en els més rostos, segurament ha estat fet i refet nombroses vegades. Les pedres que el formen sembla que, bàsicament, han esta col·locades d’acord amb tres models constructius, que potser corresponen a moments diversos. Un possible primer tipus és format per pedres no gaire triades i situades d’una manera força irregular, tot i que ocupen tota l’amplada del camí. En un hipotètic segon tipus trobem que cada uns quants pams hi ha un rengle de pedres col·locat transversalment, l’espai comprès entre aquestes franges transversals és ocupat per pedres més menudes. Finalment, un tercer tipus seria l’empedrat format per pedres si fa o no fa allargades i col·locades d’una manera força regular.
Bibliografia
- Cebrià Baraut i Obiols: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, 1, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 138-139.
- Cebrià Baraut i Obiols: Els documents, dels anys 1010-1035, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, 4, la Seu d’Urgell 1981, pàg. 167.