Castell d’Odèn

Situació

Formant part del poble d’Odèn, del municipi d’Odèn del Solsonès, hi ha aquest castell, emplaçat al cim de l’escarpada coma del Boix, prop dels Estellots del Call, des d’on l’espectador gaudeix d’un panorama esplèndid.

Mapa: 291M781. Situació: 31TCG725659.

Per anar-hi cal, en arribar a la font de coll de Jou —al punt quilomètric 23,700 de la carretera de Solsona a Sant Llorenç de Morunys—, trencar a mà esquerra i seguir la carretera que mena al pont d’Espia. Passat el punt quilomètric 27, hi ha un trencall, també a mà esquerra, a l’indret de les escoles municipals, al lloc anomenat els “Estellots del Call”, on es deixa el cotxe i es continua a peu uns deu minuts, fins a arribar al castell. En comptes de sortir de Solsona, hom pot fer-ho des de Berga fins a Sant Llorenç, i un cop allà, seguir la carretera del pont d’Espia.

Història

La primera notícia que en coneixem és de l’any 1073, quan surt esmentat com a afrontació de la meitat d’un alou d’Isanta, a la donació que Bernat feu a Eimeric i a la seva muller.

Uns anys més tard surt novament esmentat el “castri Odenne” com a afrontació de l’heretatge que Bernat tenia al castell de Timoneda i que donà a Santa Maria de Solsona.

Al testament de Guillem Isarn de Brics, de l’any 1092, figuren com a testimonis Mir Arnau d’Odèn i els seus fills Arnau Mir, Ramon, Berenguer i Guillem. Mir Arnau i la seva muller Guilla cediren a Santa Maria de Solsona, l’any 1114, l’església d’Odèn i el castell de Soler.

Al testament sacramental de Babot, del segle XI, aquest personatge deixà al seu fill, entre altres coses, el feu d’Odèn.

El 9 de febrer de l’any 1116, el comte Ermengol VI, dit Ermengol de Castella per haver-se criat en aquelles terres on vivien els seus avis materns, els comtes de Valladolid, empenyorà a favor de Mir Arnau i la seva família totes les seves franquícies del castell i terme d’Odèn, llevat del Puig, pel preu de dos-cents sous.

Ramon d’Odèn, que havia tingut qüestions amb Santa Maria de Solsona sobre l’empenyorament del castell d’Isanta, signà, l’any 1195, un document de pau i concòrdia amb el paborde Pere, en el qual reconeixia els drets que tenia aquesta església sobre l’esmentat castell.

En diversos documents del segle XII apareix la firma de Bernat d’Odèn com a testimoni d’alguna pignoració, en alguna sentència arbitral, etc.

Al final del segle XII (l’any 1195) Ramon d’Odèn renuncià, mitjançant un conveni —firmat també per la seva muller Berenguera— amb Santa Maria de Solsona, a tot el que reclamava a Isanta i a Timoneda. L’any 1212 aquest mateix personatge, en el seu testament, escrit abans de partir en pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia, deixà a la canònica de Santa Maria de Solsona tots els seus drets dels castells d’Odèn i de Timoneda.

El comte Ermengol VIII, fill del comte Ermengol VII, i de la comtessa Dolça, dit també Ermengol de Sant Hilari pel fet d’haver estat enterrat a l’església d’aquesta vila del bisbat de Vic, ordenà escriure el seu testament el 3 de les calendes de setembre de l’any 1208 —el 10 de les calendes de gener de l’any següent en fou feta una còpia—. Entre les donacions establertes, deixà a Santa Maria de Solsona totes les senyories que posseïa a Oliana i tots els masos que tenia al castell d’Odèn.

A la relació d’òbits i memòries de l’Antic Martirologi de Santa Maria de Solsona, publicat per Costa i Bafarull, figuren “Arnaldus de Oden frater noster” “Bertrandus de Oden sacerdos et canonicus istius Ecclesiae” i “Argendis de Oden soror nostra", finada el 1208.

Al final del segle XIII, hi vivia el cavaller Bernat d’Odèn, casat amb Blanca de Castellet, germana de Guillema de Faia. Pot ésser que el donzell Guillem d’Odèn, documentat l’any 1332, fos fill seu; aquest personatge rebé el nom de venerable l’any 1337. Segons Serra i Vilaró, aquest no fou el donzell Guillem d’Odèn resident a Cardona que l’any 1351 es casà amb Constança, filla il·legítima d’Hug de Mataplana i vídua d’Arnau de Bosch.

El “castrum d’Oden” figurava, l’any 1375 a la sèrie de castells que passaren a constituir el comtat de Cardona.

A la documentació guardada a l’Arxiu Diocesà de Solsona es pot continuar observant la trajectòria del castell d’Odèn, dels seus diferents propietaris i de les relacions econòmiques i socials establertes a l’entorn seu, fins a arribar a l’any 1563 en què, per disposició del llegat del senyor Jeroni Solà, propietari del castell, aquest, juntament amb tot el seu terme, passà a ésser propietat de la canònica de Santa Maria de Solsona, segons un capbreu del citat Arxiu.

Castell

Arquitectònicament, el castell ha sofert moltes transformacions que fan difícil escatir què és el que resta de la construcció romànica primitiva.

El castell té església pròpia, adossada a la banda meridional de la façana principal. Es tracta d’una construcció de planta rectangular, coberta amb volta apuntada feta d’argamassa i pedra, que arrenca d’una cornisa de pla i bisell. La cornisa del mur de tramuntana és situada més amunt que la del mur de migjorn. En aquest mur hi ha una finestreta rectangular sota la cornisa; més a l’extrem, gairebé a frec amb el castell, hi veiem una porta d’arc adovellat de mig punt. Les dovelles de la porta de l’església i les de la del castell han desaparegut.

L’aparell ha estat fet a base de carreuons desbastats, disposats en filades uniformes, que fan pensar en les formes del segle XI o les rurals del segle XII, sense que en la situació actual hom pugui treure conclusions.

Damunt la cornisa s’observen forats de bastida. A ponent hi ha un arc escarser excavat al mur, a uns 0,77 cm del sòl. El terra és de pedra natural.

Del castell cal destacar la llinda de la finestra situada damunt la porta d’entrada, que té gravat un escut amb un sol sostingut per dos personatges. El de mà esquerra és molt desgastat.

Bibliografia

• Joan Serra i Vilaró: Senyoriu de la Vescomtal Família Miró, Tipografia l’Avenç, Barcelona 1909, pàg 45.
• Joan Serra i Vilaró: Origen d’algunes localitats catalanes, “Estudis Universitaris Catalans”, vol. IV, gener-juny de 1910, pàgs. 4-25.
• Joan Serra i Vilaró: Baronies de Pinós i Mataplana, vol. I, Editorial Balmes, Barcelona 1930, pàgs. 134, 292, 328 i 417.
• Cebrià Baraut i Obiols: Els documents, dels segles IX i X, conservats a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, 2, 1979, pàgs. 11-145.