Castellvell de Solsona (Olius)

Situació

A ponent de la ciutat de Solsona s’alça el Castellvell, al cim del turó que rep el mateix nom i que surt del massís de la Torregassa i parteix les aigües del Cardener i del Segre. Aquest indret forma part del municipi d’Olius des que fou duta a terme la divisió territorial de la comarca del Solsonès, el segle XIX.

Des del castell hom domina tota la ciutat de Solsona i el seu vinyet, i una bona part de la comarca.

Una de les quatre torres del castell.

J. Bolòs

Una vista de les importants ruïnes que encara resten de l'antic castell de Solsona.

J. Bolòs

Davant el recinte emmurallat, vers ponent, a la banda de la Torregassa, al cim d’un serrat hi ha el poblet ibèric del Castellvell.

Mapa: 330M781. Situació: 31TCG761505.

Al punt quilomètric 3 de la carretera de Solsona a Sant Climenç surt una pista, a mà dreta, que amb uns 900 m deixa a una esplanada, davant mateix del castell.

Antigament s’hi accedia per una via, coneguda com Paradís, que travessava el pla i el vessant del turó. Aquest camí, empedrat i flanquejat per parets, actualment està en desús i tendeix a desaparèixer. (CRP)

Història

Les restes d’aquest edifici tenen totes les característiques d’una torre de guaita. Però a l’estudi introductori de la història de la comarca, a l’apartat de la vila de Solsona, ja hem analitzat la problemàtica del castell de Solsona, i apuntat la hipòtesi de l’existència de dos castells. Això també passava a Artés. Un es devia trobar a l’entrada de ponent de la vila de Solsona, ja abans de la creació de la vila; Antoni Llorens l’anomena el castell del Camp perquè es trobava en un lloc que s’anomenava així, però aquí li donem el nom de castell jussà per contraposar-lo amb el segon castell que anomenem sobirà pel fet de trobar-se al cim de la muntanya que domina el pla de Solsona, la qual rebé el nom de Castellvell.

Aquest segon castell pot ésser que inicialment només fos una guàrdia, ja que l’any 1020 Guillem i la seva muller Ermengarda vengueren al bisbe Ermengol d’Urgell el seu alou, que tenien al comtat d’Urgell, a l’apèndix de Sant Miquel arcàngel, dins els termes de la ciutat de Solsona; aquest alou afrontava a llevant amb la Guardiola, a migdia amb el Boix, a ponent amb la font de Martí i a tramuntana amb les Tortelles. Aleshores, si identifiquem aquesta església de Sant Miquel amb la de Sant Miquel de Castellvell, la Guardiola podria correspondre a la torre, les restes de la qual estudiem aquí. Però l’any 1008, Bonhome i la seva muller Riquilda vengueren a Santa Maria de la Seu d’Urgell un alou situat al comtat d’Urgell, al castell de Solsona, a l’apèndix de Santa Maria i Sant Miquel, el qual afrontava a llevant amb les Guardioles, a migdia amb l’Estany, a ponent el Pendís (“ipso Penentiz”) i a tramuntana amb les Tortelles. Aquest lloc ja apareix a l’acta de consagració de l’any 977 de l’església de Santa Maria de Solsona, com a afrontació del terme parroquial, i després del lloc de Cirera, ben conegut, i poc abans que el terme fineixi al puig de Sant Bartomeu (en aquell moment “Monte Ledano”), es trobaven les Tortelles. Per tant, la Guardiola o Guardioles que apareixen esmentades els anys 1008 i 1020 no corresponen a cap guàrdia que es pogués aixecar al cim de Castellvell. Han d’ésser unes Guardioles que apareixen repetidament als límits del terme l’Olius. I l’església de Sant Miquel ha de correspondre a l’anomenada Sant Miquel de Pla de Cirera i no a la de Sant Miquel de Castellvell, que probablement no era ni construïda, ja que no apareix clarament documentada abans del l’any 1132, quan es troba esmentada l’església de Sant Miquel, situada al castell de Solsona. Tot el que hem dit avala l’existència de dos castells. Un al pla, el castell jussà i un altre a dalt del cim de Castellvell, el sobirà, el qual connectava amb la xarxa de guàrdies que controlaven els camins que podien seguir les possibles invasions sarraïnes. Per tant, no és una guàrdia pròpiament sinó un castell, la qual cosa dificulta la identificació dels diferents feudataris, ja que no feien cap distinció.

El castell de Solsona tenia com a feudatària comtal una família anomenada Solsona, la qual posteriorment es cognominà Torroja. El domini eminent del comte d’Urgell cessà el 26 de juny de l’any 1057, quan passà de mans del comte d’Urgell, Ermengol III, i de la seva muller Clemència a les de la canònica i del bisbe Guillem, de la Seu d’Urgell, a canvi de la meitat del castell de Santa Linya que la canònica posseïa. Aquesta permuta ja havia estat pactada l’any 1054 entre el comte i el bisbe, i s’havia de fer efectiva abans d’un any, i en cas de no complir-se el comte donà en penyora la vila de Castellciutat i diverses rendes i drets repartits arreu del comtat d’Urgell.

Quan el bisbe Guillem rebé el castell, es trobà amb dos feudataris. Un era la família Solsona-Torroja, el principal feudatari i un dels promotors de la fundació de la vila de Solsona. No sembla que hi hagi dubte d’identificar aquesta família com la feudatària del castell jussà, ja que a partir d’aquest personatge sorgí la vila. Aleshores, el feudatari del castell sobirà havia d’ésser la família Ponts-Puigverd. Aquesta família apareix relacionada amb el domini del castell de Solsona i concretament amb la seva castlania uns dos mesos després que el bisbe d’Urgell hagués rebut el castell de mans del comte d’Urgell. Com que les condicions del castlà no eren del tot clares, l’agost de 1057 el senyor Guillem, bisbe d’Urgell, i Pere Miró de Ponts feren una convinença per arranjar les discòrdies que hi havia sobre la castlania del castell de Solsona. El bisbe donà el castell de Solsona amb la seva castlania a Pere Miró, llevat de la tercera part dels plets i del domini que tenia Guifré Mansuen amb totes les seves propietats, que retenia el bisbe per ell. Després d’escrita la convinença, acordaren que Pere Miró tingués la potestat de l’esmentat castell tantes vegades com la requerís a Ecard Miró de Solsona, i que quan l’hagués tinguda no la retingués, sinó que la retornés al predit Ecard Miró. I Ecard Miró havia de tenir el castell de Solsona, salvant la fidelitat deguda al predit bisbe, per l’esmentat Pere Miró, excepte els quatre dominis que Pere Miró hi tenia, així com l’altra tercera part dels plets que allí li corresponia. I si Pere Miró hagués volgut estar a la castlania, no hi podia estar més de dos mesos l’any, i no podia fer cap greuge; en cas contrari, l’havia d’esmenar en un termini de trenta dies després que el bisbe o Ecard Miró li haguessin requerit. També es feren convenis sobre les hosts i sobre la successió en el cas de mort del sots-castlà, d’Ecard Miró i del mateix bisbe.

El domini dels Ponts es torna a constatar l’any 1061 al testament de l’esmentat Pere Miró de Ponts, on notifica que deixa al seu fill Arnau el castell de Solsona, que havia de retenir la seva muller Sicarda mentre visqués. Posteriorment a aquesta data, i abans de l’any 1075, Arnau Pere de Ponts, fill de Sicarda, jurà fidelitat al bisbe Guillem d’Urgell, senyor seu, i es comprometé a defensar-lo contra tothom, excepte contra el comte Ermengol d’Urgell, senyor seu, Berenguer Ramon, i Bernat Pere conegut per Vidià, germà seu, i tingué fidelment el castell de Solsona per l’església de la Seu d’Urgell i pel predit bisbe Guillem. Aquest Arnau Pere morí a la Conca de Barberà defensant el castell de Barberà, que ell havia repoblat, d’una incursió sarraïna. Com que Arnau Pere morí sense descendència, el castell sobirà de Solsona passà al seu germà Pere, anomenat Vidià, el qual inicià una nova dinastia que prengué el cognom de Puigverd. Aquest traspàs de drets es comprova al testament sacramental de l’esmentat Vidià, jurat l’any 1119, al qual, entre molts altres castells, els marmessors donaren a Pere Bernat, fill del difunt, el castell de Solsona. La darrera notícia del domini de la castlania del castell de Solsona per la família Puigverd es troba a la relació de greuges que el bisbe Arnau d’Urgell presentà al plet que l’any 1180 tingué amb el feudatari del castell Jussà, Ramon de Torroja, que no volia reconèixer el domini del bisbe urgellenc. A les declaracions dels contendents es comprova com el bisbe al·legà que Pere de Puigverd tenia el castell de Solsona per ell, així com les dominicatures, i que era home propi del bisbe, al qual havia jurat fidelitat, i com que Ramon de Torroja no la volia renovar, el bisbe pretenia emparar tot el feu. Per la seva banda, Ramon de Torroja afirmava que ell tenia el feu per dret de la seva parentela i que li havia deixat el seu avi o oncle, pare de Pere de Puigverd, la qual cosa el bisbe es negà a admetre, ja que el castell era seu i no de Pere Puigverd. Els jutges sentenciaren que Ramon de Torroja havia de retornar el castell al bisbe i que aquest l’havia de lliurar al feudatari.

Amb aquestes declaracions es dedueix que els drets dels Ponts-Puigverd sobre la castlania del castell sobirà de Solsona havien passat als senyors del castell jussà, els Solsona-Torroja, amb els quals s’havien emparentat. A partir d’aquest moment els Ponts-Puigverd no apareixen més com a castlans de Solsona. L’any 1201 apareix esmentat un Ponç de Pinell com a castlà de Solsona, però es fa difícil dilucidar si ho és del castell jussà o del sobirà o d’ambdós al mateix temps. A partir d’aquesta fusió de drets, el castell sobirà ja no es presentà més com a independent del jussà. I la construcció, el segle XIV, d’un nou castell residencial a la mateixa muntanya degué ésser un cop mortal per a la supervivència del castell antic.

L’any 1788 quan Francisco de Zamora visità Solsona i pujà al castell de Castellvell, encara veié la torre del castell i feu constar la seva visió en el seu diari: “Como el castillo, en otra montañita inmediata hay un trozo de torre que es mucho más antigua y, a mi juicio, de cuando esto era frontera de moros”.

Serra i Vilaró, al plànol que aixecà quan excavà el poblat ibèric de Castellvell, que es trobava al peu del petit turó, del castell sobirà, ja situà al sector sud-oriental una torre rodona del segle X. (ABC)

Castell

Dibuix amb la planta del que era el recinte del castell, segons una interpretació d’A. Llorens.

Les restes de l’antic castell de Solsona es troben totalment cobertes pels seus propis enderrocs, la qual cosa fa que fins que no ha estat netejat parcialment el seu exterior no s’ha pogut comprovar la gruixària dels murs, mentre que l’interior encara s’intuïa enmig de les bardisses que hi havien crescut, on encara hi ha un mur d’1 m d’alçada.

Les restes de la torre tenen una gruixària de 2,20 m, mentre que el diàmetre interior només té 2,16 m, la qual cosa fa que tingui una base molt sòlida. Això no obstant, encara que no s’ha conservat, és de suposar que els pisos superiors no devien pas tenir uns murs tan gruixuts.

La construcció dels murs és la característica de les torres romàniques del segle XI, amb carreus tallats a cops de maceta, sense gaire cura, i col·locats fent filades. Actualment encara se’n poden veure una dotzena, de filades, si bé es probable que una excavació del seu interior en posaria més al descobert. Els carreus han estat units amb una argamassa de sorra i calç, i a l’interior dels murs es barreja pedra més petita sense tallar.

Vista de les ruïnes del castell, amb els vestigis d’una torre, amb l’interior netejat.

A. Benet

Una bona excavació segurament posaria al descobert una bona part d’aquesta torre que forma part del castell sobirà de Solsona, i és una de les poques que han restat a la comarca, encara que es trobi en tan mal estat de conservació. (ABC)

Altrament, pel faldar meridional puja un camí enllosat, al llarg d’un mur de grans carreus, que porta a l’entrada del recinte, flanquejada per dos capitells gòtics, un dels quals té treballat, molt toscament, la torre, a la part central, i el card, a ambdós costats (figures de l’escut d’armes dels Torroja i els Cardona, respectivament).

Al mur que ressegueix aquest camí, hi ha un arc rebaixat tapiat. Per a la seva construcció fou aprofitada una pedra irregular que té unes línies paral·leles gravades formant una creu i que sembla d’època visigòtica. L. Monreal i M. de Riquer opinen que aquesta pedra treballada podria establir una fita en la continuïtat històrica del castell.

Actualment hi ha una sortida secundària que dóna a un caminoi que s’enfila a la dreta del turó, al vessant oriental, flanquejada per dos capitells gòtics treballats toscament.

El nucli residencial és de planta quadrangular, i determinat per un pati interior entre quatre crugies, les quals es troben en estat ruïnós.

Ocupant la crugia oriental, a la planta baixa, hi havia la dependència més important del castell, el gran saló de planta rectangular que, segons Monreal i Riquer, era format per arcs transversals que es destacaven damunt semicolumnes cilíndriques curtes, amb capitell cúbic, de les quals actualment només en resta una d’embeguda al mur i formada per cinc tambors semicirculars, coronats amb un capitell cúbic. Els arcs feien de suport a un sostre de fusta de dos vessants. Aquest espai és ocupat en aquests moments per unes construccions que serveixen de corrals.

Diverses portes d’arc de mig punt amb grans dovelles, s’obren a l’esmentat pati, el qual presenta un dels costats porticats.

Al murs exteriors de la planta baixa hi ha sageteres.

A la banda sud-occidental del recinte residencial hi ha una torre quadrada; el coronament primitiu ha desaparegut i ha estat canviat per una coberta de teula.

A tramuntana, davant el pati de la zona residencial, hi ha una església d’una sola nau, coberta amb volta apuntada, que ha estat totalment manipulada i que actualment té la funció de pallissa. El seu parament és de carreus escairats i treballats amb escoda, que segueixen filada.

Al mur de migjorn hi ha oberta una porta d’arc de mig punt, amb dovelles ben treballades però molt desgastades pel pas del temps. A tramuntana hi ha una finestra mig tapiada, que ha estat molt retocada. És d’arc de mig punt, treballat a la cara inferior d’un paral·lelepípede molt tosc; el muntant de la dreta i l’ampit són refets. A l’interior presenta un sortint rectangular.

El castell, convertit avui en santuari, té una capella d’estil gòtic d’una nau de planta rectangular, a banda i banda de la qual foren afegides dues capelles laterals, i es formà d’aquesta manera un creuer. El segle XIX, hom construí el cambril que hi ha en aquesta església gràcies a l’aportació de Teresa Font i Aguilar, la qual, a la seva mort, deixà les seves finques a la Mare de Déu del Remei; el rector del santuari, Joan Casadesús, amb els beneficis que obtingué de la seva venda promogué l’obra del cambril, el qual fou inaugurat l’any 1883.

La nau consta de tres trams: el central i el del peu són coberts amb volta de motllures en creueria (una de les claus té les armes dels Cardona); el tram de la capçalera és cobert amb una volta més alta i forma una espècie de cimbori octogonal sobre trompes, amb nervis que arrenquen de vuit cantonades.

Al lloc on hi ha ara aquesta església, n’hi havia una altra de més primitiva que podria ésser Santa Maria de Castellvell, documentada el segle XII, quan Sicard hi donà la meitat del rendiment del molí de Piquer. (CRP)

Bibliografia

• Antoni Bach i Riu: Un poble del Solsonès. Olius, Gràfiques Molins, Berga 1964, pàgs. 35-38.
• Lluís Monreal i Tejada i Martí de Riquer i Morera: Solsona, Els castells catalans, Ed. Ariel, Barcelona 1965, pàgs. 186-193.
• Manuel Riu i Riu: La canònica de Santa Maria de Solsona. Precedents medievals d’un bisbat modern, “Urgellia”, 2, 1979, pàgs. 211-256.
• Antoni Llorens i Solé: Solsona en les Guerres del segle XIX a Catalunya, Ed. Rafael Dalmau, Barcelona 1981, pàgs. 187-189.
• Antoni Llorens i Solé: Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya, Ed. Virgili & Pagès SA, Lleida 1986, vol. I, pàgs. 199-214. (CRP)